Canvi de lloc

Help To Write Essay

Dissertation Online Database

here Essay Writing Jokes

Need Help With Essay Paper

Comentaris tancats a Canvi de lloc

Plaer i felicitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Dbuter Une Dissertation Més d’una vegada he sentit notícies o llegit
articles en els quals es parlava de si certes persones eren més
felices que unes altres, i la justificació s’elaborava a través
d’uns estudis estadístics. Curiosament, en cap d’aquests articles es
defineix de manera absoluta què és la felicitat. I és que, ai!
d’aquell que no sàpiga què és la felicitat, i tanmateix, ai! de la
persona que intenti definir-la.
[@more@]

Coombs Master Thesis Certament, n’és difícil.
Com diu el jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Potter Stewart, sobre
la pornografia: és difícil de definir-la, però "quan la veig,
sé què és".

http://www.mikkelinseutusote.fi/?dissertation-index-page Dissertation Index Page La felicitat pot implicar sexe, drogues i rock&roll,
el clam de la multitud, la satisfacció del treball ben fet, el bon
menjar, la bona beguda i la bona conversa, o també el que el
psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi ha denominat "estat de flux",
és a dir, trobar-se tan absort amb allò que un sap fer, que amb
prou feines s’adona que el temps passa.

http://www.topdownproteomics.org/?writing-assignments-online Writing Assignments Online Però, potser, una tasca més interessant que
definir-la, sigui esbrinar per què –des del punt de vista
evolutiu– ens preocupa tant als éssers humans.

http://www.sephiroth.it/?international-management-marketing-master-thesis International Management Marketing Master Thesis A simple vista, la resposta sembla evident. La
versió habitual és que la felicitat va sorgir, en part, per guiar
el nostre comportament. En paraules del psicòleg evolutiu Randolph
Nesse: "El nostre cervell hauria pogut dissenyar-se perquè
menjar bé, tenir relacions sexuals, ser objecte d’admiració i
observar l’èxit dels mateixos fills fossin experiències adverses;
però qualsevol avantpassat el cervell del qual hagués estat
dissenyat així, probablement no hauria aportat gran cosa al
patrimoni genètic que converteix la naturalesa humana en allò que
és ara".

Do Children Get Too Much Homework En realitat, més que la felicitat, el plaer és el
nostre guia, com ja va assenyalar Freud, i Aristòtil molt abans que
ell. Sense plaer, l’espècie no es propagaria.

Research Paper On Shakespeare I quan parlem de plaer, entre altres coses, hem de
parlar de sexe. Sentir una inclinació vers el sexe no és el mateix
que perseguir-lo sense parar, pràcticament fins a excloure tota la
resta. Tots coneixem anècdotes de polítics, sacerdots i gent
corrent que s’han arruïnat la vida en la implacable persecució del
sexe. Es demanaria un marcià si la nostra necessitat contemporània
de sexe està tan mal calibrada com la nostra necessitat de sucre,
sal i greixos?

http://www.pssgpcshop.com/?report-here Report Here La idea central del plaer com a motivador té
sentit, però el sistema del plaer en conjunt és un nyap. Si el
plaer ha de guiar-nos per satisfer les necessitats dels nostres gens,
per què els humans malbaratem tant de temps en activitats que no
estan al servei d’aquestes necessitats? Per descomptat, potser alguns
homes es llancin en paracaigudes per impressionar les senyores, però
molts de nosaltres esquiem, practiquem el surf de neu o conduïm
temeràriament fins i tot quan ningú ens veu. Deu haver una
explicació perquè una part considerable de l’activitat humana posi
en risc l’"aptitud reproductiva".

Al Capone Does My Homework Quiz Resulta que la part central del plaer en el cervell
s’escindeix en dues parts. D’una banda, tenim un sistema ancestral
que és molt curt de vista i que busca el benefici a curt termini. És
possible que s’obtingui una lleugera satisfacció quan es renuncia a
caure en la temptació de menjar un pastís de xocolata, per exemple;
però gairebé amb tota seguretat, aquesta satisfacció és
insignificant en comparació a la que tindríem en menjar-nos-el. Per
molt breu que sigui aquesta darrera satisfacció. A les meves
artèries els convindria que em saltés les postres, però aquests
mateixos gens, a causa d’una falta de previsió, ens han dotat d’un
cervell al qual li manca la saviesa necessària per burlar
sistemàticament la part animal que hi acull, a dins. Una evidència
més del fet que som el producte d’una evolució.

Cover Letter College Admissions Representative En un món ideal, des de la perspectiva dels gens,
les parts del cervell que decideixen què ens provoca plaer haurien
de ser molt exigents. Per exemple, la fruita té sucre i els mamífers
en necessitem. Té sentit que hàgim desenvolupat el gust per la
fruita.

Resume Writing For High School Students Resume Tanmateix, els sensors del sucre no distingeixen si
ve d’una fruita que en conté, o d’una altra cosa amb el mateix gust,
però sense valor nutricional. És a dir, que enganyem els gens.

http://www.smn.gob.hn/?sustainable-development-master-thesis Sustainable Development Master Thesis I, potser, on més ho fem és en el sexe. És una
motivació extraordinària i sembla clar que el plaer que produeix és
essencial perquè es perpetuïn les espècies, particularment, la
nostra. La ironia és que la gent el pràctica sovint amb la idea
premeditada de no concebre nens.

Ghostwriter Filmstarts El pitjor del plaer és que no dura massa temps. Una
xocolatina ens fa feliços per un instant, però aviat tornem a
l’estat d’ànim en què ens trobàvem abans de menjar-nos-la. Això
és generalitzable a totes les facetes de la vida: ens adaptem molt
ràpidament a les noves situacions. Per exemple, els professors
adjunts pensen que la seva felicitat futura depèn d’obtenir la
titularitat i els que no l’aconsegueixen se senten desgraciats. Però,
per fortuna o per desgràcia, aquest sentiment també dura poc, i no
passa molt de temps fins que s’adapten al nou estat i prou; ja sigui
a la felicitat, al plaer inicial o a la desgràcia.

Critical Evaluation Dissertation Aquesta tendència a acostumar-nos a allò que ens
passa es diu, tècnicament, "adaptació". Per exemple, és
possible que el rebombori dels camions que passen per una carretera
propera al nostre lloc de treball ens molesti al principi, però amb
el pas del temps aprenem a sentir-lo sense que ho faci. Això és
adaptació. Podem adaptar-nos a molèsties molt pitjors, sobretot,
les previsibles. És per això que un cap, que actuï com un cretí
tots els dies pot ser, en realitat, menys irritant que un que actuï
com un cretí amb menys freqüència, però a intervals aleatoris.

Essay On Nursing Research En la mesura que quelcom es converteixi en una
constant, podem aprendre a conviure-hi. Les nostres circumstàncies
poden ser importants, però sovint, i gràcies a l’adaptació, són
menys importants del que pugui semblar.

Write Assignments For You I que ningú em malinterpreti: m’agradaria que em
toqués la loteria i espero no patir mai una lesió greu; però s’ha
de dir també que els guanyadors de la loteria s’adapten ràpidament
a la riquesa tot just adquirida i s’ha de veure gent com Christopher
Reeve
, que troben la forma de fer front a circumstàncies
adverses que a la majoria de nosaltres ens resulten inimaginables.

http://www.pirai.rj.gov.br/?college-essays-mission-trips College Essays Mission Trips Aquesta capacitat d’adaptació que tenim és una de
les raons per les quals els diners importen molt menys del que la
gent s’hi pensa. Que no se’m torni a malinterpretar: és cert que la
gent situada per sobre del límit de la pobresa és més feliç que
la gent per sota d’aquest límit, però els veritablement rics no són
molt més feliços que els, diguem-ne, simplement rics.

Sylvan Learning Center Homework Help Irònicament, el que de veritat sembla importar no
és la riquesa absoluta, sinó la renda relativa. Què preferiríeu?
Guanyar 60.000 euros en una feina en què els vostres companys en
guanyen 80.000 o guanyar-ne 50.000 en una feina en què els vostres
companys en guanyin 30.000? I és que no tan sols volem ser rics,
sinó que volem ser-ne més que els nostres veïns. El resultat és
que molts de nosaltres vivim donant-hi voltes a la sínia de la
felicitat, treballant cada dia, per mantenir en essència el mateix
nivell de felicitat.

Thesis Un dels aspectes més sorprenents de la felicitat és
la nostra incapacitat per mesurar-la. Ets tu, amic lector, feliç
mentre llegeixes aquestes línies? Podries posar una nota en una
escala del 0 al 10? En quina mesura estàs satisfet amb la teva vida
en general? Curiosament, les persones que no donen tantes voltes a
les seves circumstàncies tendeixen a ser més feliços que els qui
hi pensen més. Tal com deia Mark Twain, és possible que
disseccionar la nostra felicitat sigui com disseccionar una granota:
una i altra moren en el procés.

Get Somebody To Write An Essay For You Probablement, intuireu la resposta de la mateixa
manera que si us preguntés si teniu fred o calor.

http://www.csq.cz/?persuasive-essay-arguments Persuasive Essay Arguments D’altra banda, protagonitzem un fenomen força
curiós: cerquem el plaer i la felicitat encara que sigui
autoenganyant-nos, mentint-nos si no ens agrada com ens sentim. Un
exemple clar està en els exàmens d’universitat. Quan un aprova,
comença a fer coses que no faria en altres circumstàncies, de tanta
felicitat; però quan els suspenem, tendim a autojustificar-nos:
alguna raó de la qual no tenim culpa va intervenir-hi, el professor
no ens va puntuar justament, etc.

http://iaaesthetics.org/?persuasive-essay-about-gilgamesh Persuasive Essay About Gilgamesh Aquestes justificacions, canviades de perspectiva,
poden ser perilloses. Un tendeix a sentir-se millor quan viu en un
món que sembla just, que no en un món que sembla injust. Portada a
l’extrem, aquesta fe pot empènyer la gent a fer coses directament
deplorables, com ara culpar víctimes innocents. Fins i tot, de
vegades, diuen de les víctimes de violacions: "que s’ho han
guanyat". El cost moral de les autojustificacions i de pensar
que vivim en un món just pot ser molt alt.

Master Thesis Germany Si ens preguntessin a tots, per separat, si ens
sentim més feliços que la mitjana i analitzéssim les respostes, la
conclusió seria que tots som més feliços que la mitjana.

Keene State College Admission Essay Writing Potser, el secret de la felicitat rau a tancar els
ulls a la raó en determinades circumstàncies. Com deia Feynman:

Write Phd Dissertation De vegades és bo conèixer-se
a si mateix, però d’altres, no. Quan rius d’un acudit, si penses per
què ho fas, podries adonar-te que, després de tot, no era tan
graciós: era estúpid; de manera que deixes de riure. No hi hauries
de pensar. La meva regla és, quan ets infeliç, pensa-hi. Però quan
ets feliç, no ho facis. Per què malbaratar-ho? Probablement ets
feliç per alguna raó ridícula i saber-ho, ho malbarataria.

http://www.oalth.gr/english-essay-editing-england/ English Essay Editing England La felicitat o, més exactament, l’oportunitat
d’assolir-la és poc més que un motor que ens mou. La sínia de la
felicitat ens manté en marxa: vius, reproduint-nos, pujant els
nostres fills, sobrevivint un dia més. L’evolució no ens ha fet
així perquè siguem feliços, sinó perquè perseguim la felicitat.

http://www.nfz-lublin.pl/?ghostwriter-cost Ghostwriter Cost En fi, sigui com vulgui, us desitjo tota la felicitat
del món.

http://talkingtech.net/dissertation-iowa-universities/ Dissertation Iowa Universities Fonts:
Marcus, Gary (2010)
Kluge: la azarosa construcción de la mente humana. Ariel:
Barcelona.
Mlodinow, Leonard (2009)
El arco iris de Feynman.
La búsqueda de la belleza en la física y en la vida.
Crítica:
Barcelona.

http://axemplate.com/?dai-dissertation-abstracts Dai Dissertation Abstracts

Celtic Art Dissertation

Comentaris tancats a Plaer i felicitat

Racionalitat i moralitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Home Assignment Help Gary Marcus, professor de psicologia de
la Universitat de Baltimore, afirma que l’espècie humana no és obra
d’un dissenyador intel·ligent i compassiu. Si així fos, sosté, el
nostre pensament seria racional, i la nostra lògica, impecable. Per
explicar-ho, esmenta uns quants exemples en què el nostre cervell no
actua de la millor forma possible o, si ho fa, és de forma
ambivalent; dóna respostes, però no en sap per què. Vegem algunes
d’aquestes històries.
[@more@]

En un antic
experiment, dirigit pel psicòleg Peter Watson, es va presentar a uns
individus una seqüència de tres números: 2-4-6, i els va preguntar
què podria haver generat aquesta sèrie. Després, els va demanar
que generessin noves seqüències, i tot seguit els confirmava si
aquestes noves seqüències s’ajustaven a la regla o no. La majoria
responia amb 4-6-8 i 8-10-12 per tornar a rebre la seqüència
afirmativa. Llavors, hom arribava a la conclusió que la regla era
una cosa així com "seqüències de tres números parells
conseqüència de sumar-ne dos cada vegada".

Tanmateix, el que la majoria de les
persones no va fer, va ser plantejar-se preguntes que
"desconfirmessin" la regla potencial. Per exemple, pocs van
preguntar si 1-3-5 o 1-3-4 eren seqüències vàlides.
Conseqüentment, gairebé ningú va aconseguir esbrinar la regla
vertadera: "qualsevol seqüència de tres nombres en ordre
ascendent".

Així que, una de les característiques
del nostre cervell és que sempre cerca proves per verificar que el
que creiem és vertader, i no per rebatre-ho. És per això que és
tan difícil fer veure algú que té una creença, que pot estar
equivocat.

Per veure fins a quin punt és
partícip la nostra cultura de la irracionalitat, n’hi ha prou amb
substituir la paraula "Déu" pels noms de les nostres
divinitats de l’Olimp preferides cada vegada que apareix aquella en
un discurs públic. Imaginem el president Bush dient en la seva
al·locució durant el Esmorzar Nacional d’Oració:
Darrere
de tota vida i tota història existeix una dedicació i un objectiu,
fixats per la mà d’un Zeus just i fidel
.
Imagineu que en el seu discurs al Congrés (20 de setembre de 2001)
hagués dit la següent frase:
La
llibertat i la por, la justícia i la crueltat, sempre han estat en
guerra, i sabem que Apol·lo no té una postura neutral sobre això
.

La religió, en particular, posseeix
una influència tan poderosa, perquè la gent vol que sigui veritat;
entre altres coses, la religió crea la impressió que el món és
just i que els esforços tindran recompensa.

S’hauria de plantejar si els éssers
humans som racionals en un sentit lògic formal, o aprenem a ser-ne.
Si bé tots els éssers normals adquirim el llenguatge, la capacitat
d’emprar la lògica formal és quelcom que l’evolució ha fet
possible, però que no ha garantit. El psicòleg Alexander Luria va
viatjar a les muntanyes de l’Àsia central a final dels anys 30 del
segle XX i va demanar a la població indígena que es plantegés el
problema lògic següent:

"A un poble determinat de Sibèria
tots els óssos són blancs. El teu veí va anar a aquest poble i va
veure un ós. De quin color era l’ós?". La resposta típica
dels enquestats va ser; "I com hem de saber-ho? Per què no li
pregunta al meu veí?".

Suposeu que es gasten 100 dòlars en un
bitllet per a un cap de setmana a una estació d’esquí de Michigan.
Unes setmanes més tard compren un bitllet per valor de 50 dòlars
per a un cap de setmana en una altra estació d’esquí, aquesta
vegada a Wisconsin, que, malgrat que és més barat, creuen que s’ho
passaran millor. I de sobte, just quan desen a la cartera el bitllet
tot just adquirit per al cap de setmana a Wisconsin, s’adonen que han
ficat la pota: els dos viatges són per al mateix cap de setmana! I
és massa tard per canviar qualsevol dels dos. Quin viatge triaran?
Més de la meitat dels individus de l’experiment van contestar que
triarien Michigan (el més car), tot i que sabien que s’ho passarien
millor a Wisconsin. Una vegada gastats els diners dels dos viatges (i
essent aquest irrecuperable), aquesta opció no té sentit; una
persona trauria més profit (satisfacció) del viatge a Wisconsin
sense la menor despesa afegida, però la temença humana al
"malbaratament" aconsegueix convèncer la nostra ment
perquè es decanti pel viatge menys satisfactori. A una escala
global, aquest mateix tipus de raonament dubtós pot comportar
enormes conseqüències. Fins i tot, se sap de presidents que s’han
aferrat a determinades polítiques molt després que fos obvi per a
tothom, menys per a ells, que aquestes polítiques no eren eficaces.

El nostre cervell pot actuar de manera
diferent davant un problema, en funció ja no del problema en si,
sinó de com ens el plantegen.

Imaginem-nos que el país es prepara
per al brot d’una malaltia poc comuna, que es preveu que mati 600
persones. S’han proposat dos programes alternatius per combatre la
malaltia. Suposem que els càlculs científics exactes d’aquests
programes siguin els següents:

Si s’adopta el programa A, se salvaran
200 persones.
Si s’adopta el programa B, hi ha un terç de
possibilitats que se salvin 600 persones i dos terços que no se
salvi ningú.

La majoria de la gent triaria el
programa A, per no posar la vida de tots en perill. Però les
preferències de les persones fan un tomb si se’ls hi planteja així:

Si s’adopta el programa A, moriran 400
persones.
Si s’adopta el programa B, hi ha un terç de
possibilitats que no mori ningú i dos terços que morin 600
persones.

Per alguna raó, "salvar 200
vides" de 600 sembla una bona idea, mentre que "deixar
morir-ne a 400", de les 600, sembla una opció dolenta, malgrat
que representi exactament el mateix resultat. Només s’ha canviat la
forma d’expressar la pregunta. És el que els psicòlegs anomenen
enquadrament.

Els polítics i els publicistes
s’aprofiten constantment de la nostra sensibilitat a l’enquadrament.
Un "impost de defunció" sona molt més amenaçador que un
"impost de successions", i una comunitat de la qual es diu
que té un índex de delinqüència del 3,7 % és molt més probable
que rebi recursos que no una altra de la qual es digui que és
exempta de delinqüència en un 96,3 %.

La inèrcia evolutiva ha fet una
contribució significativa a l’ocasional irracionalitat de l’ésser
humà: calibrem per evitar cert grau d’incertesa, que està en gran
mesura (i per fortuna) absent en la nostra vida moderna. Fins a dates
molt recents, els nostres avantpassats no podien comptar amb l’èxit
de la collita de l’any següent, i sense dubte, val més una alosa al
plat que una perdiu volant. A falta de frigorífics, conservants i
botigues de queviures, la simple supervivència era molt menys segura
que avui dia; segons les paraules immortals de Thomas Hobbes, la vida
era
desagradable, brutal i breu.

Com a conseqüència d’això,
l’evolució va anar seleccionant, de forma predominant, les criatures
que es preocupaven essencialment de viure el moment. Això inclou
totes les espècies que s’han estudiat alguna vegada.

Tothom sap que un ésser humà s’afarta
de patates fregides mentre espera que arribi l’hora de sopar. Això,
per descomptat, passa a tots els animals, però la diferència entre
nosaltres i la resta d’animals és que, al contrari dels animals, que
no se’n penedeixen ni poc ni gaire, nosaltres som capaços de
penedir-nos de menjar una bossa de crispetes unes hores després
d’haver-ho fet. I molt abans també.

La nostra extrema preferència
pel present, a costa del futur, tindria sentit si la nostra
expectativa de vida fos molt més curta, o si el món fos molt menys
predictible (com els passava als nostres avantpassats); però als
països on els comptes corrents estan garantits per les autoritats i
les botigues de queviures són abastides sense problemes, la
importància que li donem al present és molt contraproduent. Com
resumeix l’investigador Howard
Rachlin
:

En general, portar una vida
sana durant, posem per cas, un període de deu anys és
intrínsecament satisfactori. Durant un període de deu anys,
pràcticament tothom preferiria portar una vida sana, que no viure
endropit al sofà. Tanmateix, també preferim (més o menys) prendre
aquesta copa a no prendre-la, menjar aquest gelat de xocolata a
renunciar-hi, fumar aquesta cigarreta a no fumar-lo, veure aquest
programa de TV a passar-se mitja hora fent exercici, etc.

I quan parlem de prendre decisions
morals, la nostra malaptesa es fa més palesa encara.

Suposem que un tramvia descontrolat
està a punt d’atropellar i matar cinc persones. Vostè (i ningú més
que vostè) té la possibilitat de prémer un botó per accionar el
canvi de vies i que el tramvia circuli per raïls distints, on
mataria només una persona en lloc de cinc. Premeria el botó?

I ara suposem que està a un pont per a
vianants, just per sobre de la via per on passa el tramvia
descontrolat. Aquesta vegada, per salvar les cinc persones, seria
necessari empènyer-ne una, una mica corpulenta (considerablement més
gran que vostè, així q no s’hi escarrassi oferint-se com a
voluntari) des de dalt el pont sobre la via del tramvia, el qual s’hi
està apropant. La persona corpulenta en qüestió, si vostè la
llança del pont, morirà, però el seu "sacrifici"
permetria que sobrevisquessin les altres cinc. Estaria bé això?

Encara que la majoria de les persones
contestarien que sí al dilema del botó, també la majoria es
negarien a empènyer ningú des de dalt el pont, malgrat que en els
dos casos tinguessin el mateix resultat: se salven cinc persones al
preu d’una.

I per què aquesta diferència? Ningú
ho sap amb certesa, però en part s’explica perquè, segons sembla,
en la segona situació intervé quelcom de més visceral; una cosa és
accionar un botó, que és inanimat i, en certa manera, està
allunyat de la col·lisió real, i una altra de molt distinta és
enviar algú per força a una mort segura.

Un altre exemple històric de com
incideixen els sentiments viscerals en l’elecció moral és la treva
no oficial pactada entre soldats britànics i alemanys durant el
Nadal de 1914, al principi de la I Guerra Mundial. La intenció
original era reprendre els combats després, però durant la treva,
els soldats van sortir de les seves trinxeres i s’hi van conèixer;
alguns, fins i tot, van compartir el dinar de Nadal. En fer-ho, van
deixar de conceptualitzar-se mútuament com a enemics, per passar a
veure’s com a individus de carn i os. La conseqüència va ser que,
després de la treva nadalenca, els soldats ja no van ser capaços de
lluitar-hi. Ja ho va apuntar l’expresident dels EUA, Jimmy Carter, en
el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau de 2002:

Perquè els
éssers humans ens impliquem personalment en la inhumanitat de la
guerra, abans ens resulta necessari deshumanitzar els nostres rivals.

Ambdues situacions, tant la del tramvia
com la de la treva de Nadal, ens recorden que si bé les nostres
eleccions morals poden semblar fruit d’un únic procés de raonament
deliberatiu, les nostres vísceres al final poden jugar un paper
important, ja sigui en alguna cosa prosaica, o bé en comprar un
cotxe nou, o bé quan prenem decisions en les quals hi ha vides en
joc. Ambdós escenaris ens mostren també com podem obtenir dues
respostes distintes a allò que és en essència la mateixa pregunta.

El psicòleg Jonathan Haidt ha intentat
fer un pas més enllà, adduint-hi que podem tenir poderoses
intuïcions morals fins i tot quan som incapaços de donar-hi suport
amb raons explícites. Veiem la següent situació:

Julie i Mark són germans. Van de
viatge junts a França durant les seves vacances d’estiu, al final
del curs universitari. Una nit es queden sols a una cabana prop de la
platja. Decideixen que seria interessant i divertit si intentessin
fer l’amor. Com a mínim, seria una experiència nova per a ambdós.
Tot i que Julie ja prenia anticonceptius, Mark utilitza, a més, un
preservatiu, per a més seguretat. Els dos s’ho passen d’allò més
bé fent l’amor, però decideixen no tornar-ho a repetir. Conserven
el record d’aquella nit com un secret especial, la qual cosa els fa
sentir-se encara més units. Què els sembla això? Està bé que
hagin fet l’amor?

Haidt explicava:

La majoria de les persones que senten
aquesta història afirmen immediatament que va estar malament que els
germans fessin l’amor, i tot seguit comencen a cercar-ne raons.
Assenyalen els perills de l’endogàmia, però de seguida recorden que
Julie i Mark van emprar dos mètodes anticonceptius. Sostenen que
Julie i Mark en patiran les conseqüències, potser emocionalment,
malgrat que a la història es deixa clar que no els ha quedat cap
trauma. Al final, moltes persones acaben dient quelcom així: "No
sé, no puc explicar-ho; senzillament sé que està malament".

A aquest fenomen, quan tenim la certesa
que alguna cosa està malament, però som incapaços d’explicar per
què, Haidt l’anomena "perplexitat moral".

I és que, potser, la moral no sigui
tan universal com ens pensem. Ja ho apuntava Immanuel Kant:

La moral no és
un reflex d’uns valors existents fora del subjecte. Aquesta moral no
és en Déu, ni en la causa primera o substància universal. La moral
és un acte que sorgeix de la consciència individual de l’ésser
humà.

Fonts:
Marcus,
Gary E.
(2010)
Kluge: la azarosa construcción de la
mente humana
.
Barcelona: Ariel
Claves

http://asimov2007.blogspot.com/2011/05/la-moral.html



Comentaris tancats a Racionalitat i moralitat

Santorio Santorio

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Recordo que a
l’escola, després de dir-nos que la vida no tenia definició
possible, ens en donaven una, d’aproximada. Deien: "neixen,
creixen, s’alimenten, es reprodueixen i moren". Tanmateix, seria
interessant d’afegir-hi una paraula més, que segurament està tan
relacionada o més amb la vida com les anteriors: "metabolitzen".
I del metabolisme, i del primer home que ens en va donar notícia, us
parlaré en la nostra història d’avui.

[@more@]

En general, el metabolisme és el
procés pel qual un organisme s’hi manté com una entitat viva.
Bàsicament, consisteix a prendre matèries primeres de l’exterior,
trencar determinades estructures moleculars i construir-ne d’altres a
partir de les anteriors. És el pas en què la química, per dir-ho
així, es transforma en biologia. És el responsable del fet que
puguem desdejunar, fer la digestió i puguem després sortir a
córrer. És raonable, doncs, pensar que el metabolisme és
l’essència biològica de la vida. Qualsevol, decidit a fer-ho,
podria prescindir de la reproducció durant la seva vida, però ningú
podria viure sense el metabolisme un sol moment sense patir
conseqüències molt serioses. I vist així, quina de les dues
funcions és més a prop de la substància de la vida?

Les nocions que tenim els llecs sobre
el metabolisme són bàsicament aquestes: que ingerim menjar i aigua
i excretem productes de rebuig, cremem energia i transpirem. Tot i
que aquests són els coneixements mitjans, la gent parla de "cremar
el greix" o "perdre deu quilos en quatre setmanes",
com prometen molts anuncis. Normalment, mengem coses mortes,
cuinades, peixos, aus de corral, etc. Els nostres sistemes metabòlics
transformen aquesta matèria morta i la integren en la nostra part
viva. Podríem dir que el metabolisme transforma allò que no es viu
en viu.

El metabolisme inclou tots els
processos bioquímics, tant de degradació de molècules orgàniques
complexes (catabolisme), com de la síntesi o construcció d’aquestes
estructures a partir de components més petits (anabolisme). El
creixement d’un organisme ocorre quan l’anabolisme excedeix el
catabolisme; la pèrdua de pes passa quan es produeix el contrari.
Quan ambdós processos estan en equilibri, la massa dels teixits
roman igual.

Doncs bé, en algun moment
després de la digestió, les molècules entren en una sínia de
reaccions moleculars conegudes com cicle
de Krebs
, nom del seu descobridor, Hans Adolf Krebs, l’any 1937.
Curiosament, al principi ho van anomenar "cicle de l’àcid
cítric", ja que Krebs coneixia personalment Albert
Szent-György
, el descobridor de la vitamina C i Premi Nobel de
Medicina el mateix 1937, i havia descobert que l’àcid cítric hi
jugava un paper fonamental. Però vistes les aportacions de Krebs,
finalment se li va posar el nom que conserva avui dia.

Els processos dels quals us estic
parlant són enormement complexos. I no tan sols ells, sinó que els
subprocessos també ho són. Perquè us en feu una idea, la
glicòlisis (degradació del sucre) que transforma un simple sucre en
els seus productes derivats, implica deu passes diferents, cadascuna
compartida amb un enzim diferent. Vaja, un veritable zoo col·lectiu
de biomolècules. El gener de 2007, un equip d’investigadors en
bioenginyeria de la Universitat de Califòrnia, a San Diego, va
anunciar que havia completat una simulació per ordinador de totes
les reaccions metabòliques bioquímiques que es donen en les
cèl·lules humanes. El projecte va requerir la consulta de 1.500
llibres, articles de revisió i informes científics per construir
una base de dades de 3.300 reaccions metabòliques diferents.

Krebs mateix es va preguntar per què
el cicle era tan complex i enrevessat, però així i tot, va
concloure que era el mètode més eficaç per extreure l’energia
disponible d’una gran varietat de nutrients. Al principi va pensar
que només implicava al metabolisme dels carbohidrats, però
investigacions posteriors van mostrar que formava la via comuna per a
tots els tipus principals d’aliment per al cos. Quan li van donar el
Premi Nobel de Medicina el 1953, a la conferència va dir:

És realment
sorprenent que tots els aliments siguin cremats en una via comuna.
Unes dues terceres parts de l’energia derivada del menjar en els
organismes superiors s’allibera en el curs d’aquesta via comuna;
l’altre terç s’obté en reaccions que preparen els aliments per a
l’entrada en el cicle de l’àcid cítric. La importància biològica
de la ruta comuna pot raure en el fet que aquesta organització
representa una economia d’eines químiques.

Un altre factor important és que el
cicle de Krebs no tan sols té un paper fonamental en els processos
metabòlics dels animals superiors, sinó que és comú a totes les
formes de vida, des dels bacteris unicel·lulars i protozous fins als
mamífers més grans. Semblava un fenomen universal que impregnava la
vida des d’avall fins a dalt. Com va dir Krebs:

La presència
del mateix mecanisme de producció d’energia en totes les formes de
vida suggereix dues inferències més. Primera, que el mecanisme de
producció d’energia ha aparegut molt aviat en el procés evolutiu i,
segona, que la vida, en les seves formes presents, només ha aparegut
una vegada.

Per descomptat, aquest home era molt
hàbil. Per treure’s el barret.

I si el cicle de Krebs és un heroi del
metabolisme, s’ha de parlar d’un altre: la molècula d’ATP (trifosfat
d’adenosina). És, potser, una de les molècules més importants
descobertes en les coses vives, ja que és el magatzem de l’energia
molecular. Impulsa la contracció de les cèl·lules musculars,
permet la transmissió d’impulsos nerviosos, s’utilitza en la
construcció de proteïnes i en la degradació química dels
aliments. És, parafrasejant un anunci de certa beguda, l’autèntica
"espurna de la vida".

Aquesta molècula va ser descoberta
l’any 1929 per tres científics que treballaven independentment, però
la seva estructura química no va ser desxifrada fins al 1935.
Gràcies a l’actuació d’un enzim, l’ATP es transforma en ADP
(difosfat d’adenosina) i allibera un pols d’energia. Posteriorment,
l’ADP es transforma de nou en ATP als mitocondris, cosa que ocorre
amb aquestes molècules entre 2.000 i 3.000 vegades al dia. Els
mitocondris són petites estructures de les quals se’n diu que mil
milions juntes no serien més gran que un granet de sorra.

Hi ha professors de biologia que
acostumen a fer una analogia entre les molècules d’ATP i les
bateries recarregables. Quan s’empra l’energia d’una bateria, el seu
estat energètic baixa fins al punt que no pot ser utilitzada més,
si no es recarrega. L’ATP seria la bateria carregada i l’ADP
descarregada. La recarrega, la transformació d’ADP en ATP es
realitza en un procés anomenat fosforilació
oxidativa
.

El procés de síntesi d’ATP és tan
important que qualsevol interferència significativa en ell, com un
enverinament per cianur potàssic, que bloqueja l’absorció cel·lular
d’oxigen, causa la mort en minuts; o l’arsènic, que substitueix el
fosfor i fa que siguin inutilitzables les molècules fosfòriques.

Quan arriba la mort, el rigor
mortis
resultant és degut a una deficiència d’ATP dins de les
cèl·lules. Per descomptat, arriba abans si les reserves d’ATP eren
exhaustes, com després d’haver fet exercici o després d’una
baralla. D’altra banda, penseu també que els fertilitzants contenen
una gran quantitat de fosfats per facilitar la síntesi d’ATP, que té
lloc fins i tot en les cèl·lules de les plantes.

El cicle de Krebs i l’ATP són
universals entre les formes de vida natural de la Terra. Són
condicions necessàries per a l’existència de la vida, en general, a
l’Univers? És una pregunta difícil de respondre. Ningú garanteix
que no poguessin existir-ne d’altres tipus en uns altres planetes,
basats en uns principis diferents.

S’ha de dir també que si hem arribat
fins aquí ha sigut gràcies al treball, no sols de Krebs i d’altres
homes; però n’hi ha un de particularment curiós.

Como ja haureu suposat, que el
metabolisme sigui un aspecte bàsic en la vida no ha sigut una idea
que s’hagi pensat des del principi dels temps. Hipòcrates postulava
que la salut consistia a mantenir el balanç adequat entre els quatre
humors: la sang, la flegma, la còlera i la bilis negra. Era una
doctrina no científica per dues raons: perquè no es basava en cap
evidència empírica i perquè la influència que aquestes suposades
substàncies tenien sobre la salut no es podien mesurar amb cap
procediment experimental. Es creia que la gent que vivia en climes
tropicals tenia una temperatura superior que la d’aquells que vivien
en latituds mitjanes. No obstant això, tampoc existien els
termòmetres i, per això, tampoc podia comprovar-se.

I les coses haurien seguit així, però
pels volts del segle XVI va entrar en escena un home anomenat
Santorio Santorio, el fill gran d’uns nobles acabalats en una època
en la qual estava de moda atorgar el cognom de la família com primer
nom al primogènit. Aquest home va començar a introduir
l’objectivitat i l’experimentació en el camp de la medicina. Era
amic del nostre Sant Pare, Galileu, qui, a part de fer moltes altres
coses més conegudes, havia inventat el "termoscopi": un
dispositiu per registrar canvis de temperatura en l’aire.

Doncs bé, Santorio va afegir una
escala graduada dividida en unitats iguals entre la temperatura de la
neu i la flama d’una vela, transformant aquell aparell en un
termòmetre. També va inventar un "polsímetre", un
comptador de polsos amb què mesurava el pols dels pacients.

La salut, deia, era una forma
d’establir un balanç entre allò que hi entra i allò que en surt.
Una idea, diguem-ne, que encara avui és vigent. Però Santorio va
arribar-hi més lluny. Va decidir pesar-se amb una balança
tradicional. Penseu que per aquella època les bàscules estaven
destinades a objectes de comerç, però no per a persones. El nostre
heroi va dissenyar un dispositiu en el qual podia pesar el seu
menjar, els seus excrements o a ell mateix. Va monitorar totes
aquestes variables, no ja durant un dia, sinó durant anys.
Treballava, dormia, tenia relacions sexuals i, pràcticament, vivia
en el seu giny per pesar. Va transformar part del seu espai vital en
una balança.

I no tan sols va ser el primer
mesurador sistemàtic de pes de l’home de la història, sinó que va
inventar un mètode per mantenir-se "a dieta". Es posava en
la banda contrària d’una balança que tenia un contrapès que
correspongués al pes del mateix individu, de manera que estigués
equilibrada. Llavors, afegia la quantitat de menjar a aquest pes,
començava a menjar prenent els aliments d’una taula separada del
mecanisme, i tan aviat com havia ingerit la quantitat predeterminada,
la cadira de pesar baixava i deixava fora de l’abast la resta de les
viandes, ja no menjava més.

Després de 30 anys
d’experiències i mesures viscuts sobre la balança, va escriure
el tractat
Ars de statica in medicina,
en què exposava les seves conclusions, entre les quals, que el pes
dels seus excrements era menor que el pes del seu menjar. El tractat
va tenir un èxit sensacional. Es va reimprimir 40 vegades i es va
traduir del llatí a l’alemany, l’italià, el francès i l’anglès.
Decididament, va ser el primer llibre de la història per fer dieta.

A Anglaterra, particularment, va
provocar una gran varietat de reaccions. Des d’aquells que es mofaven
fins a aquells que l’admiraven. Cert personatge, que volia mantenir
el seu pes en 90 quilos, va afirmar no haver abandonat la seva cadira
de pesar santoriana en tres anys, i va confessar que intentar
mantenir la seva salut "per unces i escrúpols" l’havia
apartat de la societat educada i que ja no sopava "segons el
rellotge", sinó segons la cadira.

Sí, pot semblar-nos molt primitiu,
però les cròniques de variacions de pes i fluxos d’entrada i
sortida constitueixen el primer registre quantitatiu de l’activitat
metabòlica dels annals de la medicina.

Tot un pioner en la seva matèria, i un
curiós i sorprenent i desconegut personatge, oi?

Bé, espero que els professors de
biologia, quan parlin de la vida als xavals, també els parlin de
metabolisme, ATP i Santorio.

Fonts:
Regis, Ed (2009) ¿Qué es la vida? Madrid: Espasa

Imagen:
http://www.scienceandsociety.co.uk/results.asp?image=10303128
http://galileo.rice.edu/sci/santorio.html

Comentaris tancats a Santorio Santorio

[LLIBRE] Las 50 grandes masacres de la historia, de Jesús Hernández

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Ja és el tercer llibre que us
comento de Jesús
Hernández
. Els anteriors els teniu a 1
i 2.
L’ésser humà és encantador i un ésser superior de la Natura. Això
és el que se’n desprèn de les pàgines d’aquest llibre. Suposo que
heu captat la ironia, perquè el que realment se’n conclou és que
estem molt lluny de ser éssers racionals, amables i atents al
proïsme. I no me’n parleu d’excepcions, ja que les massacres han
estat (i són) la norma al llarg de la Història, i els principals
motius solen ser de tipus religiós, de conquesta o terrorisme.

[@more@]

Tracta tot el rang històric
possible, des de massacres de l’any 1500 a. de C. fins a èpoques tan
recents com 2007. Així que, malauradament, haurà segones parts
d’aquest llibre en un futur. Per descomptat, quan més temps fa de la
massacre, més disparitat acostuma d’haver-hi en les fonts. Per
exemple, l’ordre d’Herodes de matar infants és força destacada a
l’Evangeli de Sant Mateu. Tanmateix, l’historiador Josep Flavi
(37-101), a la seva
Història de la
guerra jueva
, no fa referència a cap
matança d’infants. D’altra banda, durant l’edat mitjana, els
escriptors cristians especulaven amb el nombre de nadons assassinats,
que va oscil·lar entre 3.000 i 15.000, encara que el cens de
l’època, ordenat pel governador romà Quirí, xifrava els habitants
de Betlem en uns 800 habitants. Com veieu, la batalla de les xifres
en els grans esdeveniments no és només una cosa del present.

Narra la primera derrota dels romans a
càrrec d’Armini, líder de la tribu dels queruscs. Parlem de
massacre no pel que fa a la batalla en si, sinó dels que van quedar
vius o van intentar fugir, que van ser cruelment sacrificats o
cremats vius. Un dels joves oficials que va escapar es deia Cassi
Querea, que va passar a la posteritat per matar l’emperador Calígula.
La derrota va ser tan traumàtica per als romans que els números
d’aquelles tres legions (XVII, XVIII i XIX) no van tornar a ser
utilitzats en tota la història militar de l’Imperi romà.

Però n’hi ha altres: els
pretorians van tancar el circ de Tessalònica quan era ple de gent i
van assassinar tots els espectadors. Com va relatar Teodoret:
«Com
en la collita de les espigues, van ser tots segats alhora
».
La matança va durar quatre hores.

Una descripció de Ramon d’Aguilers ens
fa veure com eren aquestes matances:

Meravellosos
espectacles alegraven la nostra vista. Alguns de nosaltres, els més
pietosos, vam tallar els caps dels musulmans; altres els van fer
blanc de les seves fletxes; altres van anar més enllà i els van
arrossegar a les fogueres. Als carrers i places de Jerusalem no es
veien més que munts de caps, mans i peus. Es va vessar tanta sang a
la mesquita edificada sobre el temple de Salomó, que els cadàvers
hi suraven, i, en molts llocs, la sang ens arribava als genolls.

Parla de la matança de Sant Bartolomé,
l’any 1572. Els protestants van morir a mans dels cristians en una
massacre que va durar uns dies. Dones i infants van ser arrossegats
pels carrers, passats per l’espassa i els seus cossos llençats al
Sena; i esbrinem per què Oliver Cromwell és tan odiat a Irlanda, ja
que la seva reconquesta es va saldar amb la mort o exili d’entre el
15 i el 20 per cent de la població irlandesa. Per a molts, aquestes
accions serien avui dia qualificades com a crims de guerra o
genocidis.

També parla de les matances que
els blancs van infligir als indis. L’any 1864, el coronel Chivington
va dir:
«Els
xeiennes seran severament castigats, o completament eliminats, abans
que quedin muts per a sempre. Jo dic que, si algun és sorprès fora
de la seva àrea, l’únic que se’n pot fer és matar-los
»;
i en un altre discurs va dir:
«Cal
matar-los i tallar-los les cabelleres a tots, grans i petits
».
Incloure els infants en aquesta política va respondre al fet que
«les
llémenes es transformaven en polls
».

Doncs aquest encant d’home va
atacar una aldea d’indis pacífics els homes de la qual estaven
caçant bisons en el moment de la massacre. Tot i que van hissar la
bandera blanca en sentir com s’hi acostaven, Chivington va ordenar
l’atac al campament desprotegit. Van matar dones i infants, nadons en
mans de les seves mares, fins i tot un testimoni va afirmar veure una
dona índia embarassada a la qual havien obert el ventre de dalt a
avall i amb el fetus a la seva vora. Els atacants descavalcaven per
mutilar i tallar les cabelleres a les víctimes. Ja ho havia
advertit:
«Estic
completament satisfet amb la idea que matar-los [als indis] és
l’única forma que portarà pau i tranquil·litat a Colorado
»;
o: «Mataré
indis, i crec que és just i honorable usar tots els mitjans que Déu
ha posat al nostre abast per fer-ho
».
Aquest Déu devia ser traficant d’armes, sense dubte.

Clar que quan els indis
enxampaven els conqueridors no tenien miraments. A Fort Kearney, "La
Colina de la Massacre" (1866), l’oficial que recollia els
testimonis va escriure:
«Ulls
arrencats i abandonats sobre les roques; nassos i orelles tallades,
mandíbules trencades violentament, dents arrencades, cervells
extrets i col·locats en roques, entranyes extretes i exposades, mans
amputades, peus tallats, braços arrencats, parts pudendes
arrencades. Ulls, boques i mans travessades per llances. Cranis
arranats de totes les maneres possibles, muscles de cames, cuixes,
estómacs, pits, braços, arrencats del seu lloc
».

Durant l’hivern, els indis es protegien
del fred i era el moment en què els americans, comandats per Custer,
van decidir atacar. Es van abatre sobre el poblat. Una dona tenia un
nen blanc d’uns 10 anys en braços procedent d’un rapte. Quan els
soldats van acudir a salvar-lo, ella el va matar a l’instant. Tot i
que la majoria dels que van morir van ser dones i infants, ho van
considerar una gran victòria militar.

No seria l’única. Després d’algunes
frustracions i fracassos en no trobar una determinada tribu de indis,
el comandant Baker va decidir atacar un campament veí. No tenia res
a veure amb l’anterior; ans al contrari: mantenien relacions
amistoses amb els blancs. La majoria dels guerrers estaven caçant i
els soldats americans van assolar el poblat. El cap, anomenat
Corredor Pesat, va resultar mort en el moment en què sortia de la
seva tenda amb una bandera estatunidenca que li havia lliurat
l’exèrcit per assegurar-se que mai serien atacats. El campament va
ser totalment incendiat i van morir tots els ancians, els nounats i
els ferits. L’única baixa dels americans va ser el tinent Doan, que
havia caigut del seu cavall i s’havia trencat una cama, i va morir
més tard a causa d’una infecció.

El general Sheridan va mostrar tot el
seu suport a Baker i va fer tot el possible per frenar-ne la
investigació. Sheridan, a la vegada, va comptar amb el suport del
general William Sherman, el gran heroi nordista de la Guerra Civil,
qui va mentir a la premsa quan va assegurar que la majoria de
víctimes d’aquell atac eren guerrers armats. Mai es va emprendre una
investigació oficial i la història ha acabat per ignorar l’episodi.

Com ja podreu intuir, intentar posar
boira a les accions de l’exèrcit és la regla i no l’excepció, i
segueix sent quelcom molt actual. En la massacre de Wounded Knee, en
la qual van morir 320 sioux, l’exèrcit va arribar a condecorar els
soldats del Setè de Cavalleria, però els relats en els quals
s’explicava la matança de dones i infants, i les fotos aportades van
projectar dubtes sobre l’actuació de l’exèrcit.

També narra una massacre que havia
estat adjudicada a les SS fins al 2001, quan es va saber que havia
estat comesa pels mateixos veïns del poble. Hi convivien jueus amb
no jueus, però quan es va produir l’ocupació de les tropes
alemanyes, els no jueus van sortir amb destrals, matxets i ganivets
disposats a assassinar tots els que havien compartit l’aldea amb ells
fins a aquell moment. Van fer la matança amb tant d’entusiasme que
els alemanys van projectar les imatges a sales cinematogràfiques per
demostrar que la persecució contra els jueus polonesos procedia de
la mateixa població polonesa. El clergat catòlic del poble no va
poder fer res per impedir que els seus fidels participessin en la
massacre.

Però els alemanys a la Segona
Guerra Mundial tampoc es van quedar curts. Hitler va donar l’ordre
d’acabar amb el poble de Liditz
com a revenja d’un atemptat contra l’home de confiança de Himmler:
Reinhard
Heydrich
. Va ser totalment destruït. El Daily Telegraph va
escriure:
«Una
cosa tan horrorosa no havia succeït des de l’edat mitjana
».
També són remarcables les massacres sobre els presoners a mans dels
alemanys quan els aliats ja eren a prop. En veure les rases i els
cossos cremats, un soldat va afirmar:
«Mai
vaig estar tan segur abans de per què, exactament, lluitàvem. Abans
d’això, hauria dit que aquestes històries eren propaganda, però
ara, després de veure els cossos dels assassinats allà, un sap que
no ho eren
».

Una de les conclusions que
s’extreu després de llegir totes aquestes coses és que els
culpables gairebé mai ho paguen. I a algun el condecoren, com a
Menahem Begin, qui, a sobre, es va emportar el Premi Nobel de la Pau
de 1978. Tampoc van jutjar el falangista libanès Elie Hobeika,
considerat responsable material de la matança
de Tsabra i Xatila
; o també perdonen, com van fer amb les
guerrilles que havien portat a terme la massacre
de Sidi Rais
en dates tan recents com 1997.

I també parla d’ocasions més
famoses, com la de l’assalt dels Jocs Olímpics de Munic de 1972, la
dels escolars de Beslan
o la de My
Lai
.

Com afirma l’autor:

Que els
instigadors o els autors d’una massacre acaben pagant la seva
culpabilitat és, malauradament, una excepció històrica. Podríem
dir que, paradoxalment, com més gran és el nombre de persones
assassinades, menors són les probabilitats que els criminals
compareguin algun dia davant la justícia.

L’epíleg del llibre, que us
copio aquí,
fa pensar una bona estona. En general, està molt bé, tot i que pot,
a parer meu, ferir la sensibilitat d’algun lector. Apte per a tots
els públics.

Títol: Las 50 grandes masacres de la
historia.
Autor: Jesús Hernández

Comentaris tancats a [LLIBRE] Las 50 grandes masacres de la historia, de Jesús Hernández

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate

Comentaris tancats a Electricitat en l’ésser humà

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.
[@more@]

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate

Comentaris tancats a Electricitat en l’ésser humà

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

[@more@]

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate

Comentaris tancats a Electricitat en l’ésser humà

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate

Comentaris tancats a Electricitat en l’ésser humà

El final dels Romanov

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

La història d’avui comença el març
de 1917. Pressionat per la revolució bolxevic, el tsar Nicolau II va
abdicar en favor del seu germà petit, el gran duc Miquel. A aquest
últim no li interessava assumir el poder enmig del desordre que hi
havia al seu país i, d’aquesta manera, es va posar fi a la dinastia
Romanov, que havia imperat a Rússia des de 1613. El maig de l’any
següent, els Romanov van ser portats a Ekaterinburg en qualitat de
presoners. Mesos després, els opositors dels bolxevics s’adreçaven
a Ekaterinbug i Lenin no podia permetre que els defensors de la
monarquia alliberessin la família imperial.

[@more@]

Segons les dades
històriques més fiables, la matinada del 17 de juliol de 1918, la
família real russa, formada pel tsar Nicolau II, la tsarina
Alexandra, els seus cinc fills (quatre dones: Olga, Tatiana, Maria i
Anastàsia; i un home: Aleix), tres dels seus servents i el metge de
la família van ser portats al soterrani per, segons els van
explicar, posar-los fora de perill. En arribar, tanmateix, els van
alinear contra la pared. El líder de l’escamot, Iàkov Iurovski, va
llegir les ordres d’execució i sense la més mínima contemplació
els va afusellar i els va rematar amb les baionetes i amb colps de
culata. Posteriorment, els van despullar de les robes i els van ficar
en un camió.

La intenció inicial era
deixar-los en el fons d’una profunda galeria d’una mina a les afores
d’Ekaterinburg. Però el camió es va avariar i van haver
d’enterrar-los allà mateix, sobre la marxa. Van cavar una fossa, van
llençar-hi els cossos i els van ruixar amb àcid sulfúric. A
l’informe es va dir que dos dels cossos van ser incinerats fora de la
fossa. Un diari local diria que Nicolau II havia estat executat
sense
formalitats burgeses, però concordantment amb els nostres nous
principis democràtics
. A Moscou,
l’endemà, el Consell del Poble va se notificat oficialment de
l’execució del Tsar. Ningú no va demanar explicacions ni va
esmentar la resta de la família. El camarada Lenin, president del
Consell, va suggerir passar al primer punt de l’ordre del dia.

Més de 60 anys després, el
1979, el geòleg Alexandre Avdonin i l’escriptor i cineasta Geli
Riàbov van trobar un informe secret redactat per Iurovski, van
localitzar el lloc exacte on se suposava que estaven enterrats els
Romanov i s’hi van personar. Havien cavat una mica més de mig metre
quan van trobar diversos esquelets. Els van fotografiar i els van
tornar a enterrar. Deu anys més tard, Riàbov va fer públic el
descobriment i el 1991, el llavors president Borís Ieltsin va
autoritzar una investigació. Us mostro un diagrama fet per
l’arqueòloga Liudmila Koriakova de les restes trobades (del llibre
The many deaths of Tsar Nicholas II,
de Wendy Slater):

Portada del libro

 

S’hi van trobar prop de 1.000 fragments
ossis. Els experts russos van recompondre el trencaclosques i van
estimar l’edat i el sexe de cada individu. Les restes pertanyien a
nou persones diferents, tres nenes i sis adults (quatre dones i dos
homes). Els cranis presentaven signes de violència: forats de bala,
marques d’arma blanca, etc. Algunes de les despulles eren d’origen
aristocràtic, ja que hi havia obturacions dentals fetes amb
porcellana, or i platí.

Finalment, es va determinar que les
restes podrien correspondre al Tsar, la Tsarina i a tres dels seus
cinc fills. Els altres quatre adults devien ser el metge, l’ajudant
de cambra, el cuiner i la donzella d’Alexandra. Hi mancaven les
restes de dos dels fills. No obstant això, l’evidència no era
totalment definitiva, així que van demanar ajut al Servei Britànic
de Ciència Forense. Per rebre les restes, la BBC va enviar un cotxe
fúnebre a l’aeroport. L’encarregat de la recepció va explicar
posteriorment que li semblava inadequat transportar la família
imperial russa en el portaequipatges del seu Volvo.

Sota les ordres del doctor Peter Gill,
l’equip va comprovar els cromosomes sexuals i l’ADN mitocondrial,
entre altres proves. Els estudis ho van confirmar: eren cinc dones i
quatre homes. Les tres nenes eren filles de dos dels adults i les
altres quatre persones (quatre adults) no tenien parentesc familiar.
Suposant que eren els Romanov, hi mancaven les despulles d’Aleix i
d’una de les nenes.

Però una cosa era conèixer la relació
entre les restes i una altra de diferent és afirmar que eren les
dels Romanov, és a dir, comprovar que els pares eren Nicolau i
Alexandra. Sí, clar, totes les proves apuntaven en aquesta direcció
i la història era coneguda, però era necessari relacionar-los amb
algun descendent viu que volgués col·laborar-hi.

L’ADN mitocondrial es transmet de
mares a fills i a filles, mentre que el del pare es perd. Tots tenim
l’ADN mitocondrial de les nostres mares, siguem home o dona.
Aleshores, si una determinada persona té aquest ADN diferent del
nostre, llavors, no pot ser la nostra mare, germà (de la mateixa
mare) o àvia materna, per exemple; però si és idèntic, llavors
tenim un antecessor comú pujant per les nostres respectives mares. I
tant és així, que podem trobar una mare de tots anomenada
Eva
mitocondrial
. En el cas de la tsarina
Alexandra, tenim el següent arbre genealògic (assenyalo en vermell
el camí d’igual ADN mitocondrial):

Portada del libro

Llevat del tsar Nicolau II, tots els de
l’arbre genealògic anterior devien tenir l’ADN mitocondrial idèntic
al de la princesa Alícia. Felip d’Edimburg (espòs de la reina
Isabel II d’Anglaterra) va accedir a donar una mostra de la seva
sang. Es va comparar el seu ADN mitocondrial i les proves van ser
concloents: els ADN mitocondrials eren idèntics: ella era Alexandra.

La identificació del tsar es va
complicar. El seu germà Jordi havia mort el 1899, i el govern rus no
estava disposat a fer una exhumació de les seves restes, que reposen
a la Catedral de Sant Pere i Sant Pau (Sant Petersburg). Els
científics van localitzar un nebot del tsar, però es va negar a
col·laborar perquè Anglaterra no havia ofert asil polític als
Romanov durant la revolució bolxevic. Així que es van haver de
trobar altres parents de ni més ni menys que l’àvia del tsar,
Lluïsa de Hesse-Kassel, l’arbre genealògic de la qual mostro a
continuació:

Portada del libro

Efectivament, les proves gairebé donen
positiu amb la comtessa Xènia Xeremeteff-Smiri i el duc de Fife.
Però en aquest cas, va aparèixer un heteroplàsmia, és a dir, que
en un punt o posició d’ADN hi ha més d’un nucleòtid, cosa que va
dificultar molt la interpretació de les dades, concretament en el
nucleòtid 16.169. Els parents llunyans tenien en el 100 % dels casos
una citosina (C), mentre que el Tsar tenia una timina (T) el 70 % de
les vegades i una C el 30 % de les vegades. Si se suposava que l’ADN
mitocondrial havia de ser idèntic, cabia la possibilitat que l’ADN
hagués estat contaminat o, al cap i a la fi, que l’home no fos el
Tsar i, ni tan se vol, la família Romanov.

L’Església Ortodoxa russa va reclamar
al govern la resolució del cas, i el 14 de juliol de 1994 van ser
exhumats les restes del germà, Jordi Romanov. Aquesta vegada, les
anàlisis es van fer a Maryland, EUA, i els resultats no van poder
ser millors: les mitocondris de Jordi portaven una barreja de
cromosomes amb una C o una T en el nucleòtid 16.169. La probabilitat
que fos el Tsar era superior al 99,99 %.

Hi mancaven les restes d’una de les
filles i Alexandre (era l’únic fill mascle). Hi ha hagut dones que
han dit ser una de les desaparegudes. La més coneguda, sense dubte,
va ser una noia rescatada d’un canal berlinès el 1919 i internada a
un hospital psiquiàtric. Es va negar a identificar-se. Una de les
internes es va entestar que aquella noia que havia ingressat era la
duquessa Tatiana Romanov. Un acarament amb una ex donzella de la
tsarina Alexandra va sobrar per descartar aquesta possibilitat:
Tatiana era molt més alta. Per a sorpresa de tots, la desconeguda va
respondre que clar que no era Tatiana, sinó Anastàsia.

En les dècades següents, la dona
seria coneguda com Ann Anderson, nom que va adoptar als EUA per
evitar la persecució periodística. Va tenir partidaris i
detractors, però tal com ella no podia demostrar que era Anastàsia,
ningú podia provar tampoc que no ho era. Durant la seva vida va
inspirar novel·les, contes i fins i tot pel·lícules; potser la més
famosa, de 1956, interpretada per Ingrid Bergman i Yul Brynner.
Aquesta pel·lícula tenia un final feliç, ja que la protagonista
resultava ser reconeguda per la seva àvia paterna. Ingrid Bergman va
rebre un Òscar i Ann Anderson va rebre una recompensa econòmica per
ser, d’alguna manera, part de la història. També hi ha una
pel·lícula de la Fox de l’any 1997.

Va morir l’any 1984, quan encara
no es feien anàlisis d’ADN. El 1998, els científics van voler
exhumar el cadàver i van descobrir, per a la seva consternació, que
havia estat incinerat, amb la qual cosa s’havia destruït tota
possibilitat d’establir una identificació a partir dels ossos. Això
no obstant, resulta que el 1970, la senyora Anderson s’havia sotmès
a una intervenció quirúrgica i encara conservaven restes dels seus
teixits submergits en parafina al Servei d’Anatomia Patològica
Forense de l’Hospital de Charlottesville, on havia estat operada.
Després de moltes sol·licituds, i no poques dificultats, l’equip
del
Forensic Science Service,
dirigit per Peter Gill, va aconseguir un fragment d’aquesta mostra.

Els resultats van ser concloents: no hi havia relació genètica amb
el Tsar ni amb la Tsarina. És a dir, que no era Anastàsia. Era part
de la història en la pel·lícula, sí, però al final no s’adaptava
a la realitat.

No hem d’oblidar, d’altra banda, que el
mateix informe que havia permès localitzar els Romanov deia també
que dues de les persones havien estat incinerades en una fossa comuna
per ocultar encara més els enterraments de la família i el seu
seguici, de manera que no trobessin el nombre correcte de persones.

L’any 2000, l’Església Ortodoxa russa
va canonitzar la família com a strastoterpets, és a dir,
gent que ha mort amb humilitat cristiana. No deixa de ser sorprenent
que ni els criats ni el metge fossin també canonitzats. Ja se sap:
encara diuen que tots som iguals als ulls del Senyor, sembla que uns
són més iguals que els altres. Però m’estic desviant de la
història.

El 23 d’agost de 2007, un grup
d’aficionats va descobrir alguns fragments d’os a 70 metres d’on hi
havia estat ubicada la primera fossa. L’excavació arqueològica
oficial, dirigida pel Dr. Sergej Pogorelov va deixar al descobert 44
fragments d’os i dents. Com hi havia ossos duplicats es va deduir
que, almenys, dues persones estaven sepultades en aquell lloc.
L’anàlisi dels ossos del maluc va permetre identificar una noia
entre 15 i 19 anys i un noi entre 12 i 15. Com les restes eren
limitades i estaven fragmentades no es va poder determinar el tipus
racial o ancestral ni l’alçada en vida. Es van trobar també tres
amalgames d’argent, cosa que suggeria un estatus aristocràtic. A
més, l’anàlisi del context indicava que els ossos havien estat
dipositats allà, almenys feia 60 anys. La dona podia ser Anastàsia
o Maria, ja que la primera tenia 17 i la segona 19.

Per confirmar la sospita que ningú de
la família real havia sobreviscut al 17 de juny de 1918, el govern
rus va convidar el Laboratori d’Identificació d’ADN de les Forces
Armades dels Estats Units i la Universitat de Medicina d’Innsbruck a
analitzar les restes òssies que s’acabaven de recuperar.

La informació de les restes òssies
masculines es va comparar amb la informació del Tsar, a través del
cromosoma Y (tal com l’ADN mitocondrial passa de mares a fills i
filles, el cromosoma Y passa de pares a fills únicament), i d’un
descendent de la mateixa línia paterna, el seu cosí, Andrew
Andreièvitx Romanov. La conclusió és que aquestes restes eren
d’Aleix Romanov. Les femenines es van comparar amb la informació
obtinguda de les anàlisis d’ADN mitocondrial de la primera fossa. Es
tractava d’una filla d’Alexandra. No queda clar si era Maria o
Anastàsia, però amb aquesta prova ja no queden més membres de la
família per trobar.

Al marge de la curiositat científica i
detectivesca d’aquesta història, em permetreu fer una reflexió
sobre un acte com aquest. Puc entendre que morir per un ideal sigui
considerat com una estupidesa o com un acte d’heroisme i digne
d’admiració; però matar per un ideal és un acte covard i
menyspreable. I ja no diguem si es fa amb familiars o servents que no
tenen res a veure amb l’assumpte. Caldria plantejar-se, doncs, si
aquest ideal és tan bo com es pretén.

Portada del libro


Família Romanov: (D’esquerra
a dreta i de darrere a davant) Maria, Alexandra, Aleix, Olga,
Tatiana, Nicolau i Anastàsia. Imatge presa de tripodart.com (
via)

 

Fonts:

Lorente Acosta, José A.
(2004) Un
detective llamado ADN: tras las huellas criminales, desparecidos y
personajes históricos.
Madrid:
Temas de Hoy

Alzogaray,
Raúl A.
(2004)
Una tumba para los Romanov y otras
historias con ADN
.
Buenos Aires: Siglo XXI Argentina

http://en.wikipedia.org/wiki/Grand_Duchess_Anastasia_Nikolaevna_of_Russia
http://es.wikipedia.org/wiki/Anastasia_Nikoláyevna_Románova
http://es.wikipedia.org/wiki/Nicol%C3%A1s_II_de_Rusia
https://antropologiafisicaparaque.wordpress.com/tag/anastasia-romanov/
http://elzo-meridianos.blogspot.com/2011/04/el-zar-y-el-rey-de-inglaterra-primos.html
http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=345870

Comentaris tancats a El final dels Romanov