Primavera silenciosa

Una interessant reflexió que fa en José Manuel Sánchez Ron (catedràtic d'Història de la Ciència en la UAM, membre de la Real Academia Espanyola i del qual m'estic fent admirador incondicional) en la introducció d'aquest llibre és: quan es va convertir-se el medi ambient en un problema del qual capes àmplies de la societat fossin conscients?
 

[@more@]

Segons ell, no existeix amb exactitud, però si calgués posar una data, seria la de la publicació d'aquest llibre, en 1962. Llibre que, d'altra banda, no pensava comentar (com altres que llegeixo però que no tenen res a veure directament amb la ciència, sinó amb altres temes
inclosa la política … voleu que els comenti també?), doncs està una mica desfasat. Algú m'ha dit que li interessava algun comentari sobre el mateix. Som-hi doncs.

(El llibre està en castellà i surten un munt d'ocells que no sé traduïr i que deixaré en castellà, com "agachadiza", "arrendajo", "reyezuelo". Si algú coneix un bon lloc on trobar traduccions d'aquestes espècies, li agrairé)

La indústria química nord-americana va intentar detenir la publicació del llibre tot pressionant l'editorial, i la veritat és que no em sorprèn: té alguns paràgrafs brutals. Els que van tractar de parar la seva publicació van qüestionar les dades que allà es revelaven i van posar en dubte fins i tot les credencials científiques de l'autora. Per sort, no van poder i el llibre va arribar a ser tan popular que va obligar al govern dels EUA formar un Comitè
Assessor del President pels pesticides. Va ser el tret de sortida del que avui coneixem com moviment ecologista.

La seva autora, la Rachel Carson, fa una de les denúncies més poderoses dels efectes nocius sobre la Natura que té la utilització massiva de diferents productes químics com els pesticides, entre els que destaca el DDT. http://és.wikipedia.org/wiki/DDT. Deia que els insecticides no només mataven l'insectes dolents, sinó que tenien una repercussió fortíssima en totes les cadenes implicades. De fet, diu "biocides" als "insecticides".

A més, no entenia per qué era necessari utilitzar aquests productes amb el risc que comportaven. Mentre que la raço per la seva utilització era mantenir la producció agrícola, en realitat, un dels problemes de l'època era, precisament, la superproducció. En 1962 es va haver de pagar més de mil milions de dòlars per costos de l'emmagatzematge del sobrant d'aliments.

El llibre és realment alarmant i deixa al lector una mica tocat, encenent el senyal d'alarma a qualsevol amant de la Naturalesa:

Per primera vegada a la història del món tot ésser humà està ara subjecte al contacte amb perillosos productes químics, des del seu naixement fins a la seva mort. (…) S'han trobat residus d'aquests productes en la majoria dels sistemes fluvials importants i fins i tot en corrents subterrànies que flueixen desconeguts al llarg de la terra (…) al cos de peixos, ocells, rèptils i animals salvatges i domèstics, fins al punt que els homes de ciència que fan experiments animals han trobat gairebé impossible localitzar a éssers vius lliures de tal contaminació. Han estat trobats en peixos de llacs situats en muntanyes remotes, en cucs de terra recollides en sembrats, en ous d'ocell … i en el propi home. Perquè aquests productes químics estan ara emmagatzemats al cos de la majoria dels humans, sense discriminació d'edats. Es troben a la llet de les mares i probablement als teixits dels nens per néixer.

Parla també d'un producte anomenat escradan que es va arribar a detectar al nèctar de les flors i això que s'havia posat abans que sortissin les flors. Explica que l'arsènic s'infiltrava en al mantillo i tant és així que en el tabac produït a Amèrica del Nord es va incrementar l'arsènic en un 300% entre els anys 1932 i 1952. Posteriorment s'havia detectat fins a un creixement del 600%.

Els venedors d'aquests productes afirmaven que era més barat fumigar que segar les males herbes. Apareixien llibres amb costos versus beneficis, però clar, en els costos s'oblidaven d'alguns detalls com advertir als grangers que utilitzaven substàncies perilloses. Un que n'utilitzava regularment al seu hort acabava amb la seva roba i pell plenes del producte. Un dia va caure desmaiat i a l'hospital van detectar altes concentracions de DDT al seu cos. Un grup de científics va analitzar menjars en diferents restaurants i establiments. Totes els plats presentaven DDT. Esquimals que passaven pels hospitals també es portaven les seves dosis de DDT als menjars dels mateixos. Fins i tot, els metges que havien de tractar amb els treballadors de les fàbriques dels insecticides havien de posar-se guants. Explica casos d'alguns malalts per, senzillament, haver manipulat borses dels mateixos.

Però el que té de pitjor tot eren les fumigacions indiscriminades. A això cal afegir que es pagava als avions per quantitat de plaguicida ruixat, amb el que feien més dosi de la prevista. En una d'elles amb DDT, una grangera va demanar que no ho fessin sobre la seva granja. Però no va ser així. 48 hores després es va detectar DDT a la llet de les seves vaques i aquesta mateixa llet va arribar al mercat.

En poblacions turístiques, les vores dels camins es desfiguraven. On en altre temps abundava la farigola i les flors silvestres, s'havia convertit en un revoltim grisenc i d'aspecte moribund. Això repercutia en la pèrdua d'interès turístic i no estava quantificat en els costos que abans fèiem referència.

La desaparició dels ocells té molt a veure amb el títol "Primavera silenciosa". Una dona d'Alabama va escriure:

La nostra regió ha estat un verdader santuari per als ocells durant mig segle. El juliol passat tots nosaltres deiem: "Hi ha més ocells que mai". Després de poc temos, en la segona setmana d'agost, van desaparèixer tots. Jo estava acostumada a aixecar-me aviat per cuidar la meva euga favorita que havia tingut quan era un poltre. No es sentia el més lleu so de cants d'ocells. Jo estava esglaiada, aterrida. Què és el que està fent l'home del nostre perfecte i bell món? Per fi, cinc mesos després, van aparèixer un arrendajo i un reyezuelo.

En una població en la que es pulverizaron les terres amb DDT per acabar amb una invasió d'escarabats es va iniciar un procés de fatals conseqüències. Els escarabats mig morts van atreure als ocells insectívors, la pluja va arrossegar els components químics que van afectar als cucs i van contaminar els bassals on bevien diferents aus. Esquirols, rates almizcleres, conills o guineus tigrillo van ser els següents a morir. Els ocells que van sobreviure van quedar estèrils, ja que el DDT impedeix que la clofolla dels ous s'endureixi, amb el que es trencaven abans del seu cicle natural. Els gats van desaparèixer. A mesura que el DDT anava escalant nivells tròfics, augmentava la seva concentració en teixits animals.

Per si no n'hi hagués prou els insectes que es volia eliminar en les ruixades es recuperaven ràpidament, mentre que la resta dels animals no. Teníem, per tant, una altra vegada insectes havent desaparegut els seus enemics naturals. Solució? Ruixar de nou.

Anglaterra tampoc es deslliurava. Quan les ruixades massives de DDT es van fer allà, va haver diluvis d'informes alarmants. Es volgui o no, no només els insectes sino també les llavors quedaven impregnades dels productes químics i els ocells es menjaven les aquelles llavors. La cosa es va posar tan malament que la Cambra dels Comuns va haver de fer una investigació interrogant als grangers. Les declaracions eren esgarrifoses:

Els coloms cauen de sobte del cel, morts (…) poden vostès recórrer cent o dues-centes milles fora de Londres sense veure un sol xoriguer (…) ha estat l'extermini més gran de la vida silvestre i de la caça que hagi existit a la regió.

A tots els ocells que havien mort se'ls va trobar restes d'aquests productes a excepció d'un que era precisament una agachadiza que no menja llavors. I amb ocells morts així per aquesta causa, els plaguicides van passar a les guineus. En cinc mesos van morir no menys de 1.300
per causa directa dels esmentats plaguicides.

Els peixos no es deslliuraven ja que les ruixades també afectaven a les aigües. Rius que en una altra època havien estat plens de salmons i truites van canviar radicalment. A més de retirar tones de peixos morts, dels ous de salmó de la següent generació, només va poder sobreviure un de cada sis.

Fa alguna reflexió com: Qui ha decidit – o qui té dret a decidir – en nom de legions sense recompte de persones que no han estat consultades, que el suprem valor correspon a un món sense insectes, encara que hagi de ser un món estèril, privat de la gràcia d'unes ales en vol? Per a la Rachel Carson, és la decisió d'un autoritarisme revestit de poder i una decisió presa en un moment de distracció de milions de persones que estimen la Naturalesa per damunt de tot.

Una de les crítiques que va rebre el llibre va ser: "Silenci, senyora Carson". I silenci és l'arma que van utilitzar i encara utilitzen els fabricants d'insecticides en escudar-se en les lleis sobre secrets comercials perquè el públic no pugui accedir a la composició dels seus productes. Silenci és també l'opció que escullen els governs en autoritzar les enganyoses campanyes publicitàries de les grans indústries químiques i permetre que el volum de plaguicides a nivell mundial vagi augmentant. Silenci és l'instrument per enviar encara partides de DDT a
a zones remotes de països en vies de desenvolupament.

És un llibre molt recomanable per als qui vulguin conèixer detalls sobre els danys de l'ús massiu del DDT i altres substàncies de l'època i de còm es van utilitzar. Encara que tingui unes 220 pàgines, també té la lletra molt petita i al final, si no s'és molt especialista o apassionat del tema, pot fer-se una mica llarg.

 
Portada del llibre

 

 
Títol: "Primavera silenciosa"
Autora: Rachel Carson
 
Altres opinions del llibre:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.