Creuen ells mateixos en l’homeopatia?

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Qualsevol homeòpata que
cregui realment en la seva teoria hauria de treballar dia i nit. Al
cap i a la fi, si els assaigs de doble cec de tractaments en pacients
resultessin clarament positius unes quantes vegades, podrien guanyar
un premi Nobel, no tan sols de medicina, sinó també de física.
Haurien descobert un nou principi físic, és possible que una nova
força fonamental de l’Univers. Amb aquesta perspectiva, estic segur
que els homeòpates s’empenyen per arribar els primers al laboratori
com a Watsons
i Cricks.
Però, de fet, no se’n donen, d’empentes. Pot ser que no creguin en
les seves teories científiques?

Richard Dawkins, 2001

Font:
John Diamond, L’escàndol de la medicina alternativa.



Comentaris tancats a Creuen ells mateixos en l’homeopatia?

[LLIBRE] Gracias a la vida, de Jane Goodall

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Jane
Goodall
, l’autora del llibre que us vull comentar avui, de petita
–abans de l’era de la TV i dels jocs informàtics– gaudia jugant
a l’aire lliure, jugava pels racons del seu jardí, s’hi
familiaritzava amb la Natura. La seva mare no tan sols li permetia
aquesta passió, sinó que va fomentar la seva passió pels éssers
vius, ensenyant-li alhora a creure en ella mateixa. Quan tenia poc
més d’un any, el seu pare li va regalar un peluix de ximpanzé
grandot i tou, creat amb motiu del naixement de la primera cria de
ximpanzé al zoològic de Londres, anomenada Jubilee. Així es va
anomenar aquell peluix, i Jane l’ha portat amb ella tota la vida.

[@more@]
Es preguntava on tenia la
gallina un forat prou gran per què en sortís un ou. Va estar quatre
hores amagada observant un galliner fins que ho va veure. Llavors, va
sortir corrents cap a casa seva per explicar-ho a sa mare. Havien
trucat la policia perquè l’havien donat per desapareguda durant
aquestes quatre hores. Tenia un faig en el seu jardí, al qual
s’enfilava moltes vegades. Afirma que va llegir gairebé tots els
llibres de Tarzan emparrada a les branques d’aquell arbre. Estava
gelosa de Jane. Des dels vuit anys somniava d’anar a viure a l’Àfrica
i estar allà, en un hàbitat d’animals salvatges.

I així ho va fer. Va anar a Kenya, on va conèixer
Louis
Leakey
. I no va poder caure en millors mans, perquè, en aquella
època, Leakey volia conèixer el comportament dels avantpassats de
l’home. Deia que per a comprendre els orígens de l’home havia de
familiaritzar-se no tan sols amb els ossos i eines fossilitzades,
sinó també amb els descendents vius de les criatures
prehistòriques. A partir del desgast de les dents fossilitzades
podia intuir el tipus de dieta que menjaven. Tenia molt d’interès en
els ximpanzés, goril·les i orangutans. Afirmava que qualsevol
conducta comuna entre ximpanzés i humans actuals podia haver
demostrat un ancestre comú. Havia après, ell sol, a produir eines
de pedra i solia especular sobre què feia l’home durant l’edat de
pedra, la seva manera de caçar i la societat en què vivia.

Doncs bé, així estaven les coses quan va aparèixer
Jane Goodall. Leakey la va fer la seva secretària i hi va tenir una
enorme influència. Ja podeu sospitar els temes dels quals parlaven:
de com el cervell de l’home havia esdevingut, amb el pas del temps,
més sofisticat; de l’aparició del llenguatge; dels ximpanzés, etc.
A Jane se li’n va encomanar l’entusiasme. Però hi havia una part que
no li agradava: estar envoltada d’animals morts, i detestava que es
matessin periòdicament animals per a la investigació científica.
Ella volia estudiar els animals, però sense haver de matar-los. I
això és precisament el que Leakey esperava. Aquesta era la raó per
la qual li havia parlat dels ximpanzés: havia buscat una persona amb
mentalitat oberta, passió pel coneixement, que s’estimés els
animals i que tingués molta paciència. Qui millor que Jane Goodall?

Amb Leakey va participar en excavacions de fòssils
d’homínids al congost d’Olduvai, i posteriorment li va demanar
desenvolupar un projecte d’estudi de ximpanzés salvatges a Gombe,
Tanzània, el 1960.

Va començar a seguir un grup de ximpanzés per
poder observar-los en el seu ambient. I va ser llavors quan va fer un
dels seus grans descobriments: utilitzaven eines. Eren capaços
d’utilitzar branques, escollir-les i modificar-les per utilitzar-les
per caçar tèrmits. Podien ser aquests els inicis de l’ús d’eines?
Fins a llavors, s’havia considerat que els éssers humans eren les
úniques criatures sobre la Terra capaços d’usar i fabricar eines.

Sempre hem pretès posar-nos al centre de tot. Hem
cregut que érem el centre de l’Univers i, una vegada desbancats
d’aquest lloc, ens havíem de veure també desplaçats del centre de
la Natura. En aquella època, ens vèiem totalment diferents dels
animals, i una bona excusa era l’ús d’eines. Ens definíem com a
productors d’eines, i se suposava que aquest comportament
era el que ens diferenciava qualitativament del regne animal. Jane va
enviar un telegrama a Leakey amb la notícia, i aquest li va
contestar amb un comentari que després va ser famós: Ah! Ara
haurà que redefinir l’home, redefinir les eines o acceptar que els
ximpanzés són humans!

I això només va ser el principi, perquè a mesura
que els observava, veia que eren tots diferents: tenien diferents
caràcters. Els va catalogar i va observar comportaments de
personalitats diferents entre ells. Però era una cosa que ja sabia
de petita, perquè havia tingut altres animals i sempre havia pensat
que tots tenien una personalitat diferent. En aquells dies, molts
científics, filòsofs i teòlegs afirmaven que només els humans
érem capaços d’un pensament racional i que només nosaltres érem
els que teníem «emocions humanes». Jane no tenia aquest prejudici:
no havia anat a la universitat i això va jugar a favor seu. Jane no
tan sols va veure els ximpanzés utilitzar pedres com a projectils,
doblegar fulles per recollir la pluja que queia d’un arbre, etc.;
sinó que també va observar el comportament de les societats
humanes. Els ximpanzés es feien petons, s’abraçaven, s’agafaven de
la mà, es donaven colpets a l’esquena, fanfarronejaven, es picaven,
es pessigaven, es feien puntades, es feien pessigolles, etc.
Establien, a més a més, vincles familiars i d’amics entre ells.
Fins i tot, va veure com eren capaços de dissimular la rancúnia
durant més d’una setmana o fer-se una abraçada efusiva quan no
s’havien vist durant un temps. Per moments, s’oblidava que el que
veia no eren persones, sinó ximpanzés. Explica com va ser el primer
contacte en el qual un d’ells li va agafar suaument la mà, en un
llenguatge molt més antic que les paraules.

En veure com els ximpanzés jugaven i criaven els
seus fills, es va adonar que la criança del seu fill Grub podia ser
divertida. Això li va fer plantejar-se moltes preguntes que avui dia
encara es discuteixen. Érem els humans fonamentalment producte de la
nostra genètica o resultat del nostre medi? Hi havia una força
rectora en l’Univers, un creador de la matèria i, per tant, de la
vida mateixa? Tenia la vida en el planeta Terra una finalitat? I si
era així, quin seria aquest paper?

Però el pitjor encara estava per venir. Va observar
com uns quants mascles atacaven una femella d’una comunitat veïna.
La van colpejar i trepitjar un rere l’altre durant cinc minuts, es
van apoderar de la cria de 18 mesos que tenia, la van matar i la van
devorar parcialment. No va ser un fet aïllat. Altres científics van
observar més atacs d’aquest tipus. La comunitat que Jane havia
estudiat es va dividir. Set mascles i tres femelles van anar cada
vegada més cap al sud fins que van formar una comunitat independent.
Quan passaven els mascles d’ambdues comunitats per les fronteres es
llançaven amenaces i el grup amb menys mascles s’hi retirava. Era un
comportament típicament territorial. Després, tot va anar a pitjor.
Sis mascles de la zona nord es van acostar d’amagat a la zona
fronterera i van trobar un dels de la nova comunitat. El van assaltar
i el van colpejar durant deu minuts i, de ben segur, va morir per les
ferides. Aquests atacs van acabar amb la vida de tres mascles més de
la comunitat separada. Jane sempre havia pensat que els ximpanzés es
comportaven millor que l’home, però aquests actes indicaven que
podien ser tan ferotges i assassins com nosaltres.

Quan Jane va publicar aquestes troballes va rebre
nombroses crítiques. Uns deien que aquests comportaments eren
merament anecdòtics, altres deien que els ximpanzés de Gombe no
eren normals perquè els alimentaven amb plàtans. Un col·lega li va
dir que no hauria d’haver publicat aquest comportament, ja que oferia
a gent irresponsable les dades necessàries per «demostrar» que la
tendència humana al conflicte és innata i que la guerra és, per
tant, inevitable. I, efectivament, va haver diversos autors que van
utilitzar les seves dades per afirmar, d’una vegada per totes,«
que la violència està fixada en els nostres gens.

Jo no havia anat a Gombe per
demostrar que els ximpanzés eren millors o pitjors que els humans,
ni a assegurar-me una plataforma per pronunciar encesos discursos
sobre l’«autèntica»
naturalesa de l’espècie humana. Havia anat a aprendre, a observar i
a registrar tot el que observés; i volia compartir les meves
observacions i les meves reflexions amb altres persones amb la major
honestedat i claredat possibles. La veritat és que estava convençuda
que era preferible enfrontar-se als fets, per inquietants que fossin,
que viure en un estat de negació.

S’ha de dir, d’altra banda, que és cert que molts
experiments han posat de manifest que moltes tendències a seguir
pautes agressives són també apreses. Tot i així, això significava
un canvi més en la concepció de nosaltres mateixos. Sempre s’havia
pensat que la guerra era un comportament exclusivament humà. Ja
Darwin deia que en la mesura que la guerra prehistòrica era un
conflicte entre grups, i no individus, va haver d’exercir una forta
pressió selectiva a favor de la cooperació i que la comunicació
també havia d’haver estat decisiva.

Sí, la guerra de Gombe entre els ximpanzés és
lluny de les guerres que organitzem els humans, però és clar que es
va iniciar a partir d’agressions primitives. Encara avui existeixen
pobles indígenes que fan la guerra de forma no molt distinta a com
la fan els ximpanzés. Recordem que eren agressivament territorials.
No tan sols protegien el seu territori contra les incursions
d’estranys, sinó que vigilaven els límits del seu territori una
vegada per setmana. I no tan sols els protegien, sinó que
l’eixamplaven. I per si fos poc, tenien identitat de grup: protegien
les cries del seu grup, mentre que eren capaços de matar les de
l’altre grup. Un comportament que no és llunyà del dels humans, oi?

Però per als qui vulgueu distingir-vos dels
ximpanzés, tranquils, que els humans sí que tenim quelcom d’únic:
només nosaltres som capaços d’infligir deliberadament un gran
dolor. Els ximpanzés tenen una certa consciència del dolor, però
els humans la tenim molt més i som capaços de sotmetre els nostres
semblants a dolors molt més salvatges que els ximpanzés. En això,
és clar que ens diferenciem.

Les semblances, però, són tan grans que sorprenen.
Els ximpanzés també es desfoguen i colpegen qualsevol que se’ls
creuï per mig quan estan de mal humor… com nosaltres. I també són
capaços d’intentar posar pau entre dos d’ells: en un grup captiu a
un zoològic d’Holanda, una vella femella va ser capaç d’evitar la
possible baralla de dos mascles adults rivals.

Anys més tard, van convidar Jane Goodall a veure
uns laboratoris en els quals es feien experiments amb animals. Veia
els ximpanzés destinats a la investigació en els Instituts
Nacionals de Salut. Molts d’ells eren joves, d’un any o dos, embotits
de dos en dos en unes gàbies de només mig metre de costat per
seixanta centímetres d’alt. Jane els mirava als ulls i quan va
sortir-ne va quedar totalment descomposta. Aquells animal no havien
comès cap crim i segur que experimentaven sentiments i emocions molt
semblants a les nostres.

Jane Goodall ha advocat vehementment per la defensa
dels drets dels animals. En nom de la ciència, i això cal dir-ho,
s’han maltractat molts animals. Però és quelcom més profund que la
ciència, quelcom més profund que toca al caràcter de l’ésser humà
i de la societat. De fet, Mohandas Gandhi deia que es podia
conèixer la gent d’un país per la forma com tractava els seus
animals
. Pensem també en la ramaderia intensiva: molts dels
animals criats perquè després puguem menjar-nos-los són tractats
d’una forma que posarà els cabells drets a qui tingui un mínim de
sensibilitat. I aquí no hi ha ciència que valgui.

Planteja un tema que no és exempte de controvèrsia:
l’experimentació amb animals. Avui dia condemnaríem algú que fes
experiments amb persones en contra de la seva voluntat, però i si ho
fem amb animals? Hi ha verins letals que sabem que provoquen forts
dolors en els budells. És lícit fer patir un animal d’aquesta
manera? Aquí s’ha de dir que la ciència és responsable de gran
part del patiment animal, i no sempre amb motius importants, como ara
salvar la vida de persones. Moltes vegades els animals han patit
experimentacions per a desenvolupar cosmètics, per exemple, i això
ja és més discutible èticament. I per no parlar de com se’ls ha
obligat a viure en gàbies, en les quals gairebé no cabien, durant
tota la seva vida.

Amb tot, Jane té moltes esperances dipositades en
les bones persones, i ens dóna diferents exemples que ha conegut de
primera mà. Explica el cas d’una nena de cinc anys, anomenada Amber
Mary, que li va donar uns penics que havia estalviat perquè tingués
cura d’un ximpanzé que havia perdut sa mare. L’havia vist en un
reportatge del National Geographic i coneixia la tristesa de perdre
un familiar perquè un any abans havia perdut un germà amb una
leucèmia. També parla de Jon Stocking, un cuiner empleat en un
tonyinaire, que va quedar horroritzat en veure com una cria de dofí
quedava atrapada en la xarxa amb la seva mare. Jon va agafar el petit
dofí amb els seus braços i va aconseguir alliberar-lo. Després
d’alliberar també la mare, va tallar la xarxa i va permetre que
escapessin la resta de dofins. Per descomptat, va ser acomiadat. Va
començar a pensar com podia ajudar els animals en perill d’extinció.
Avui fa
rajoles de xocolata en els embolcalls de les quals posa un animal en
perill d’extinció
. L’11,7 % del benefici va a una organització
d’ajuda d’aquest animal. També parla de Henri
Landwirth
, supervivent de l’Holocaust i fundador de Give
Kids the World Village
i de Muhammad Yunus, de qui us he fet un
breu
resum en el meu altre bloc
.

Avui existeix l’Institut
James Goodall
amb la finalitat d’impulsar la investigació de
camp i projectes de conservació dels ximpanzés i de la fauna de
l’Àfrica, així com de millorar la situació dels animals en
captivitat i conscienciar la població en general de la importància
d’aquests temes.

Un llibre autobiogràfic on, a part d’explicar el
que us he comentat, dóna la seva idea metafísica de la vida: és
creient i en parla repetidament. Paga la pena, almenys per conèixer
aquesta dona extraordinària.

 

Títol: "Gracias a la vida"
Autora: Jane
Goodall



Comentaris tancats a [LLIBRE] Gracias a la vida, de Jane Goodall

El Queen Mary i altres vaixells

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Sempre havia cregut que tots, absolutament tots els
vaixells de vapor eren més ràpids que qualsevol vaixell de vela. I
no. Almenys hi hagué una vegada que no va ser així. I d’aquesta
història i d’altres vaixells històrics, sobretot del Queen Mary, us
en parlaré en la nostra història d’avui.

[@more@]

El 1889, el primer vaixell de
vapor transatlàntic de la Cunard Line, el Britannia,
tenia fama de ser el vaixell més veloç del món. Era capaç de
creuar l’Atlàntic en la meitat de temps que un vaixell de vela. Els
seus interiors es consideraven del luxe més extrem, i donava
principi a una nova era dels viatges. La Cunard va monopolitzar el
mercat dels transatlàntics segurs, còmodes i relativament ràpids
per als rics.

Tanmateix, un bon dia, es va trobar amb el Cutty
Sark
, un veler del tipus clíper, de gairebé 65 metres d’eslora.
El Britannia el va avançar enfront de la costa d’Austràlia. El
capità del Cutty Sark, Richard Woodget, impertèrrit, va esperar que
s’aixequés la brisa i va hissar tot el velam de què disposava, el
va atrapar i el va avançar a 17 nusos. El Britannia arribava mitja
hora després al port de Sidney. La seva tripulació va pujar a
coberta per a aplaudir el clíper per la seva velocitat i el magnífic
espectacle que els havia ofert. Actualment, el Cutty Sark és a un
moll expressament construït al Tàmesi, a prop del Museu Marítim
Nacional de Greenwich.

Tot i que si hem de parlar del veler més gran de la
història, hem de parlar del France,
que desplaçava 5.086 tones i tenia cinc pals, amb un aparell de
veles quadrades en els quatre primers i una vela
cangrea
al pal de messana. Tots els pals eren més alts que un
edifici de cinc plantes. Va arribar a recórrer 420 milles en un dia
a una extraordinària velocitat de 17,5 nusos. Malauradament, va
naufragar el 1922 en un escull coral·lí proper a Nova Caledònia.
Va estar durant 20 anys en l’escull i la seva silueta es va convertir
en un emblema. El 1944, bombarders americans en van sobrevolar les
despulles i el van destrossar en un exercici de tir.

Potser, llevat del Titanic, els vaixells més
coneguts de la història van ser "Les dues reines". Així
es coneixia afectuosament el Queen
Mary
i el Queen
Elizabeth
, també de la Cunard Line. Durant anys, van gaudir de
la fama de ser els vaixells de passatgers més còmodes i veloços
del món.

El Queen Mary, batejat així en honor a la reina
Maria
de Teck
, era el segon vaixell del món de més de 300 metres
d’eslora, després del Normandie. Podia allotjar luxosament
gairebé 2.000 passatgers i assolir una velocitat de 32 nusos. Aviat
va conquerir la Blue
Riband
, un reconeixement que es concedia al vaixell de passatge
de línia regular que feia la travessia de l’Atlàntic en menys
temps. De fet, la va mantenir entre els anys 1938 i 1952. Encara que
podria dir-se que ambdós vaixells eren bessons pel seu aspecte
exterior, en realitat, el Queen Elizabeth va ser el transatlàntic
més gran construït en aquell moment i va mantenir aquest rècord
durant 56 anys. I, perquè us feu una idea de com eren de grans,
ambdós tenien més metres d’eslora que el Titanic.

Va ser construït a les drassanes John Brown &
Co.
de Glasgow i botat el 1936 (teniu aquesta botadura a
YouTube).
La clàssica ampolla no es va rompre i va rebotar, cosa que va fer
riure sa Majestat. A causa del seu aspecte esvelt, les deu cobertes i
la gran velocitat es va convertir en un dels vaixells en servei més
populars i va proporcionar abundants beneficis als seus propietaris.

En salpar de Southampton el 28 d’agost de 1939, es
va omplir de gent que tractava de fugir a Amèrica per l’amenaça de
guerra a Europa. Com a precaució amb els submarins alemanys, els
seus portells es van dissimular amb una mà de pintura. Va romandre
amarrat 6 mesos a Nova York fins que es va decidir utilitzar-lo com a
transport de tropes juntament amb el Normandie i el recentment botat
Queen Elizabeth. Els colors de la Cunard van ser substituïts per una
capa de gris cuirassat. Les seves luxoses instal·lacions i ornaments
es van suprimir, i en el seu lloc es van instal·lar lliteres; els
seus salons es van ocupar amb gandules, s’hi van drenar les piscines
i s’hi van posar canons. El que no van tocar van ser les màquines. A
causa de l’exterior gris i la ràpida marxa zigzaguejant,
l’anomenaven el "Fantasma gris".

Entre 1940 i 1941 va transportar soldats
neozelandesos a Orient Mitjà i Singapur. Posteriorment, quan els
Estats Units van entrar en guerra, el mateix 1941, es va decidir que
transportés les tropes que havien de concentrar-se al Regne Unit.
Després d’uns quants viatges més transportant-ne, va començar a
cobrir amb regularitat la ruta de l’Atlàntic Nord, on es va
convertir en el mitjà de transport de tropes preeminent durant la
guerra. Tenia dos grans avantatges. El primer era que podia
transportar 15.000 homes en cada viatge i, si s’aprofitaven alguns
llits en torns dobles i triples, se’n podia transportar una divisió
sencera (més de 16.000 homes) en un sol viatge. L’anteriorment
elegant menjador es convertia així en un menjador les 24 hores.
Encara avui conserva el rècord d’haver transportat més soldats i
tripulació que ningú: 16.683 persones. El segon avantatge era la
velocitat, que podia superar els 30 nusos. Era més ràpid que
qualsevol submarí; més encara, era capaç de maniobrar davant els
torpedes alemanys, per la qual cosa podia navegar per les traïdores
aigües de l’Atlàntic Nord sense escorta. I havia de ser així, ja
que cap vaixell escorta podia seguir la seva marxa.

La seva habilitat per a desfer-se dels atacs
alemanys va enfurismar moltíssim els alemanys. Tant és així, que
es diu que Hitler va oferir 250.000 dòlars a qui l’enfonsés. Durant
el temps que va durar el servei en la guerra, va transportar en total
a més d’1,6 milions de soldats, entre els quals hi havia més d’un
terç dels soldats americans que hi van participar. Winston Churchill
va arribar a utilitzar-lo com a quarter general, i en va dir que
havia reduït la Segona Guerra Mundial en un any, tot i que també
havia costat la vida a 300 mariners pel succés del Curacoa
que us explico tot seguit.

Quan va partir de Nova York el 1942, amb destinació
a Gourock, Escòcia, en atansar-se a aigües britàniques li van
proporcionar escorta antiaèria. Es tractava d’un creuer lleuger
anomenat Curacoa, juntament amb sis destructors. Tal com estava
previst, es van trobar enfront de la costa d’Irlanda. Ambdós van
començar a navegar en ziga-zaga per a evitar els submarins alemanys.
I mentre un feia ziga, l’altre feia zaga i ja us podeu imaginar. El
gegantesc Queen Mary va topar amb el Curacoa i el va partir en dos.
El gegant va quedar danyat per sota de la línia de surada. Com
portava 11.000 soldats a bord no van gosar d’efectuar una operació
de salvament, ja que s’hauria convertit en un blanc fàcil per a
qualsevol submarí. El Curacoa es va enfonsar amb rapidesa i dels
seus 430 tripulants només en van sobreviure 101.

Va salpar de Boston per a ser reparat i va seguir
transportant soldats durant la resta de la guerra. La col·lisió va
romandre en secret fins a 1945. L’Almirallat, exonerant el seu
vaixell en una investigació interna, va iniciar una acció legal
contra la Cunard per la pèrdua del Curacoa. El jutge va sentenciar a
favor del Queen Mary, però l’Almirallat va apel·lar i el resultat
final va ser que ambdós vaixells eren culpables per comunicacions
inadequades i estratègies d’evasió mal preparades.

El 1946 va ser retornat als seus propietaris i va
seguir creuant l’Atlàntic. Va transportar gent molt famosa, com al
fill gran de la reina, el duc
de Windsor
(anteriorment el rei Eduard VIII d’Anglaterra) i la
duquessa. Aquesta duquessa va arribar a portar 88 paquets d’equipatge
en una sola visita. Va haver de reservar una cabina només per al seu
equipatge. Tot i que avui ho trobem extravagant, en aquells dies era
normal que els passatgers de primera classe es canviessin de roba
diverses vegades al dia. Altres passatgers famosos van ser Greta
Garbo, Gloria Swanson, Clark GAble, David Niven, Bing Crosby,
Elizabeth Taylor, Aristotelis Onassis i Mary Pickford, entre molts
altres. Fins i tot Bob Hope era conegut per exercitar el seu swing de
golf des dels pisos superiors, i Fred Astaire va ballar en el seu
saló.

Després de la guerra, l’era dels transatlàntics va
quedar obsoleta en entrar en funcionament els vols transoceànics. El
1967, "Les dues reines" perdien milions de lliures l’any i
la Cunard va decidir de vendre-se-les o desballestar-les. En setembre
d’aquell any, el Queen Mary va salpar de Nova York en el que seria el
seu últim viatge regular i el Queen Elizabeth (que patiria la
mateixa sort) salpava d’Anglaterra en sentit contrari. Els llums dels
dos transatlàntics resplendien en la foscor quan es van creuar a
l’Atlàntic per última vegada, el 25 de setembre de 1967 a les 2.29
h de la matinada. Van sonar uns tocs de sirenes quan els vaixells es
van acomiadar l’un de l’altre, mentrestant, ambdós capitans se
saludaven amb la gorra des del pont. Tan sols un grapat de passatgers
romania despert per a presenciar el moment. Mai no oblidarien un
impressionant espectacle que ja no es tornaria a repetir.

Havia servit durant 31 anys i seguia sent un dels
dos vaixells més grans del món. La ciutat de Long Beach
(Califòrnia) va oferir per ell 3.450.000 dòlars, i sort, perquè si
no, el següent millor postor tenia la intenció de vendre-se’l com
si fos ferralla. Els compradors el van convertir en un museu
turístic, un hotel i un centre cívic instal·lat a la mateixa
ciutat.

Gràcies a això, encara avui podeu passejar-vos
pels seus gegantescs espais, que en altres temps fos l’allotjament de
soldats que anaven a la guerra. Rep més d’1,5 milions de visitants
l’any. I per si no fos prou, va passar de ser "El fantasma gris"
a ser el vaixell més embruixat del món, amb 55 fantasmes
registrats.

El seu dissenyador, Sir John Brown, de Glasgow,
Escòcia, que també va dissenyar el Queen Elizabeth, el Queen
Elizabeth 2 i el Royal Yacht Britannia, va dir del Queen Mary que va
ser un dels èxits més grans del disseny i l’artesania britànica.

Per descomptat, les peripècies d’aquest vaixell són
curiosíssimes.

Fonts:
McDughann, Sean (2002)
Mitos y leyendas del mar. Barcelona: Editorial
Océano
Coffey, Michael (2000)
«
Días de infamia» grandes errores militares del siglo
XX
. Barcelona: Salvat
Editores.

goworldtravel
britannia
queen_mary
http://www.museoplentzia.org/op4.asp?1



Comentaris tancats a El Queen Mary i altres vaixells

Shannon i la comunicació

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Mirar la TV i parlar per mòbil ens sembla avui en
dia un fet trivial, però no ha estat sempre així. Perquè hi hagi
estat possible, ha hagut d’haver ments extraordinàries. I avui us en
vull parlar, precisament, d’algunes d’aquestes ments que han fet
possible l’era de la informació.

[@more@]

Les
primeres imatges que es van rebre per satèl·lit en la història,
van ser del Telstar,
llançat l’any 1962. Enviar les imatges des de la Terra fins al
satèl·lit no representava un gran problema. Es feia amb una antena
parabòlica, dirigida cap al mateix satèl·lit, amb una potència de
moltíssims quilowatts. Difícil era que les imatges tornessin a
baixar a la Terra, ja que el satèl·lit n’obtenia l’energia a través
d’unes cèl·lules solars molt petites. Tot just podia generar unes
poques desenes de watts de potència de ràdio: més o menys, les
mateixes que el far d’un automòbil. A més, el satèl·lit era tan
petit que no podia portar una antena prou gran, amb la qual cosa les
ones que tornava s’expandien en una zona amplíssima de la
superfície, anomenada empremta
d’un satèl·lit
. La del Telstar tenia aproximadament un milió
de quilòmetres quadrats. L’equivalència, en un exemple quotidià,
seria com poder veure la llum d’unes deu espelmes a 40.000
quilòmetres de distància. Com aquesta potència s’emetia sobre una
superfície d’un milió de quilòmetres quadrats, l’empremta tenia
una deumilionèsima de watt. Una veritable misèria.

En el fons, el que fan els senyals es posar els
electrons dels receptors en moviment. S’ha de pensar que els
receptors utilitzen, per altra banda, corrent elèctric, i recordem
que també tenen electrons en moviment pels seus components: corren
al voltant dels nuclis dels àtoms i no paren de bellugar-se. I si
aquest moviment, anomenat relació soroll, és comparable a la
potència de les ones que hem rebut, estem llestos, ja que una vegada
rebut el senyal s’havia d’amplificar, cosa que significava que també
s’amplificava el soroll. Un problema realment seriós, oi? Se us acut
com resoldre’l? Doncs a aquest problema es van enfrontar els
enginyers d’aquella època, i ho van fer de dues maneres.

La primera va ser mitjançant la força bruta: una
enorme antena anomenada Arthur rebria el senyal. Però com tot i així
el soroll era considerable, van decidir-se a optar per la segona
fórmula: refredar –en heli líquid a -269 ºC– tots els cables i
elements elèctrics perquè els electrons es belluguessin més a poc
a poc i generessin menys soroll

I avui dia, els nostres miserables mòbils són
capaços de captar sense problemes el senyal d’un satèl·lit i sense
l’heli líquid, oi? Som, fins i tot, capaços de detectar el senyal
dels petits vehicles espacials que caminen per Mart, sense necessitat
de posar els nostres receptors en heli líquid. Què ha canviat? Com
ho fem? Qui va posar les bases per a poder assolir-ho va ser un home
excepcional, Claude Shannon.

Va néixer a Michigan (EUA), el 1916, el seu heroi
de petit era Thomas Alva Edison, de qui era cosí llunyà. Després
d’obtenir les llicenciatures de Matemàtiques i Enginyeria
Electrònica a la Universitat de Michigan, va ingressar al MIT per a
continuar els seus estudis. Mentre estudiava, va treballar com a
assistent per a controlar l’Analitzador Diferencial de Vannevar Bush,
la màquina calculadora més avançada de l’època, constituïda per
un sistema mecànic dirigit per un circuit de relés i utilitzada
per a resoldre equacions diferencials.

La seva primera publicació, el 1938, va ser la seva
tesi d’enginyeria. Proposava, d’altra banda, la separació de tot
circuit elemental en dos estats, tancat i obert, i la seva
representació mitjançant sengles valors (0 i 1) que es fan
correspondre respectivament amb la falsedat i la veritat d’una
proposició lògica. Suggeria, per altra banda, l’ús de l’àlgebra
de Boole per a l’anàlisi de circuits més complexos.

Aquesta àlgebra consta de dos valors: 0 i 1, i es
pot utilitzar de manera que 1 signifiqui «ON» quan l’interruptor és
tancat i el circuit encès, i que 0 signifiqui «OFF» quan
l’interruptor sigui obert i el circuit apagat. La unitat que va
utilitzar va ser el binary digit, més conegut com a bit.
Segur que us sona. J.B.S. Haldane va calcular el nombre de bits
transmesos per una abella obrera a les seves companyes del rusc quan
«dansa» la ubicació d’una font d’aliment (al voltant de 3 bits per
a la informació de la direcció i tres més per a la distància).

Els seus resultats van tenir un
gran impacte i en va rebre el premi més important que concedien les
societats d’enginyeria dels Estats Units a menors de trenta anys,
l’Alfred
Noble
(no confondre amb el Premi Nobel).

El 1940, va obtenir el doctorat
en Matemàtiques, i va passar a treballar durant un any a l’Institut
d’Estudis Avançats de Princeton. Transcorregut aquest any va entrar
a treballar a la Bell Telephone a Nova Jersey, on va realitzar
investigacions per a obtenir millores en la transmissió d’informació
a través de les línies telefòniques a llarga distància. Va ser a
la Bell on va treballar amb llumeneres com Harry Nyquist
(especialista en senyals), John Pierce (expert en comunicacions per
satèl·lit), John Bardeen (el dels dos
terços de Nobel
), Walter Houser Brattain i William Bradford
Shockley (aquests dos últims, també premis Nobel) i George Stibitz
(qui havia construït, ja en 1938, un ordinador amb relés).

Una de les intuïcions de Shannon va consistir a
veure que es podia intercanviar temps per potència. És a dir, la
potència necessària per a transmetre i rebre amb èxit un senyal en
un ambient dominat pel soroll podia canviar-se pel temps emprat a fer
aquesta transmissió. Per exemple, imaginem que estem en una de les
voreres d’una gran avinguda, amb un munt de vehicles circulant. Volem
transmetre un missatge a una altra persona que és a l’altra vorera:
«Ja ens veurem després». Li cridem, però el nostre amic gairebé
no ens sent. Ha captat l’«ens», però la resta no. En un moment
determinat, no hi ha trànsit i aprofitem per a repetir-ho, cridant.
El nostre amic capta: «veurem» i «després». Al tercer intent no
aconsegueix captar res i al quart, capta el «ja». El nostre amic és
capaç de reconstruir la frase completa i sense falles, sí, però ha
estat necessari repetir el missatge quatre vegades. Si el soroll del
trànsit hagués estat més fort, hauríem hagut de repetir la frase
més vegades; i amb menys trànsit, menys vegades. La repetició del
missatge n’és un exemple de «codificació».

Per descomptat, hi ha millors formes de transmetre
missatges amb soroll, és a dir, podem codificar els missatges molt
millor, substituint el missatge original per símbols matemàtics. Un
missatge codificat és més llarg que l’original i, per tant, es
requereix més temps per al seu enviament; però una vegada
codificat, suporta molt millor el soroll de fons generat dins del
receptor de ràdio, així que paga la pena gastar més temps a
enviar-lo.

Shannon va explicar tot això amb
rigor matemàtic. Juntament amb un altre enginyer, anomenat Ralph
Hartley, van establir el Teorema
de Shannon-Hartley
, que diu, més o menys, que la taxa màxima a
la qual es pot transmetre un missatge és limitada per la intensitat
de senyal en relació amb el soroll de fons.

Va introduir la definició tècnica d’«informació»
el 1948. Com a empleat de la Bell, estava interessat a mesurar la
informació com un bé econòmic. Enviar missatges per una línia
telefònica és costós i molt del que es transmet en el missatge no
és informació, sinó redundància. Es podrien estalviar diners
recodificant el missatge de manera que no hagués redundància. Per
exemple, si diem, «Rover és un gos caniche», estem donant
informació de més, ja que en dir caniche, ja sabem que és un gos.
Aquest terme, redundància, va ser el segon introduït per Shannon.
Però volia arribar més enllà: cercava una forma matemàtica de
capturar la idea que qualsevol missatge podia ser dividit en
informació (la qual cosa paga la pena) i redundància (la qual cosa
podria eliminar-se del missatge perquè incorre en una despesa extra)
i soroll (escombraries aleatòries).

Estimem, va suggerir Shannon, la ignorància o
incertesa del receptor abans de rebre el missatge i comparem-la amb
la ignorància romanent després que aquest hagi rebut el missatge.
La quantitat de reducció de la ignorància és la quantitat
d’informació. En fer el desenvolupament matemàtic, la fórmula que
li va sortir era idèntica que la de l’entropia que anys abans ens
havia ensenyat el genial teòric Ludwig Boltzmann.

Amb les seves paraules:

Vaig
pensar d’anomenar-ho informació, però era una paraula massa
utilitzada, així que vaig decidir-me per incertesa. Quan ho vaig
discutir amb John von Neumann, ell va tenir una idea millor:
Hauries
de dir-hi entropia, per dues raons: primer perquè la teva funció
d’incertesa ha estat utilitzada en mecànica estadística amb aquest
nom, així que ja té un nom; i en segon lloc, i això és més
important, perquè ningú sap què és l’entropia fàcilment, de
manera que en una discussió sempre tindràs avantatge
.

Shannon estava interessat en la
idea que les màquines poguessin aprendre, i per això, el 1952, va
inventar un ratolí elèctric, anomenat Teseu, capaç de trobar el
camí correcte en un laberint. També va ser un dels primers que va
treballar en un programa contra el que es pogués jugar una partida
d’escacs. Preguntat en una ocasió per un periodista si les màquines
podien pensar, va replicar: «
Naturalment!
Vostè i jo som màquines i tant que pensem!».

Així que podem considerar-lo com un dels pares de la intel·ligència
artificial.

També va demostrar que si els
missatges que s’enviaven es feien amb una codificació
d’autocorrecció, el senyal es podia transmetre, per exemple, el bit
de paritat
; però també va suggerir la idea contrària. Si es
volia encriptar un missatge, podia fer-se que portés soroll amb una
clau que el barregés amb el missatge original. I aquesta ha estat la
base de molts sistemes criptogràfics. El mateix Shannon va
desenvolupar aquest tipus d’aplicacions i va ser nomenat per això
consultor en matèria de criptografia del govern dels Estats Units,
essent precisament el seu sistema el que van emprar Churchill i
Roosvelt per a mantenir conferències transoceàniques durant la
Segona Guerra Mundial. Tots sabem que si de criptografia es parla, el
nom que més destaca és Alan Turing. Doncs bé, es van conèixer i
van mantenir contacte durant dos mesos. Us imagineu una conversa
entre ells dos?

Era famós als laboratoris Bell per anar amb
monocicle i fer equilibris pels passadissos. Tenia un imaginatiu
sentit de l’humor. En certa ocasió va construir una capsa amb un
únic interruptor a l’exterior basat en una idea de Marvin Minsky. Si
un estirava de la palanca, la tapa de la capsa s’obria lentament,
apareixia una mà mecànica, descendia fins a l’interruptor i tancava
la capsa. Després, la mà es retirava una altra vegada dins la capsa
i la tapa es tancava. Hi ha qui ha fet una capsa així… amb LEGO!

Enllaç
al vídeo

Arthur C. Clarke va comentar: «Hi
ha quelcom d’inefablement sinistre en una màquina que no fa res,
absolutament res, llevat d’apagar-se a si mateixa»
.

Shannon es va jubilar als cinquanta anys, una mica
per a fugir de la pesada tasca de divulgar els seus pensament i,
sobretot, per a poder dedicar-se als seus ginys. I si a això afegim
que la majoria dels seus treballs han estat classificats com a
secrets durant molt de temps, ja podem entendre per què és poc
conegut pel gran públic, inclosos molts especialistes.

En una de les seves darreres
entrevistes va dir: «
Sempre
he perseguit els meus interessos sense parar massa atenció en el seu
valor financer o per al món; he dedicat moltes hores a coses
totalment inútils»
. Va morir,
després de diversos anys de lluita contra l’Alzheimer, el 24 de
febrer de 2001.

A l’obituari, la seva esposa Elizabeth Moore, amb
qui era casat des de 1949 i amb qui havia tingut tres fills, va dir
que de no haver estat per la seva malaltia, s’hauria quedat perplex
per la revolució digital. Doncs no sé si realment hauria estat
així, però sí que puc assegurar que qualsevol persona amb formació
científica o tècnica se sent molt perplex en intentar entendre com
totes aquestes coses se li van poder acudir a un sol home.

Fonts:
DAWKINS, Richard (2006).
El capellán del diablo.
Barcelona: Editorial Gedisa.
TATTERSALL, Graham (2010)
Cómo
los números pueden cambiar tu vida: matemáticas + vida = felicidad.
Barcelona:
Ediciones
B.

http://en.wikipedia.org/wiki/Claude_Shannon
http://www.dma.eui.upm.es/historia_informatica/Doc/Personajes/ClaudeShannon.htm
http://www.fortunecity.es/imaginapoder/artes/368/escuela/shannon/shannon.htm
http://claudeelwoodshannon.blogspot.com

Comentaris tancats a Shannon i la comunicació

Placebo, de Dylan Evans

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

El llibre que us comentaré
avui tracta, com indica el seu títol, de l’efecte placebo. Sembla
que algunes parts del cervell estan dissenyades per a secretar certs
agents químics en la sang, que els glòbuls blancs incorporen per a,
seguidament, modificar el seu comportament. I aquest efecte s’ha de
tenir en compte sempre que es facin afirmacions del tipus: aquest
medicament o aquesta acció funcionen, o no. Us en faig l’habitual
resum.

[@more@]
L’autor exposa en diferents parts del llibre la
següent idea: els assaigs clínics que solen fer-se amb un
experiment de doble
cec
, amb un grup al qual se li dóna el medicament autèntic i
amb un altre, de control, al qual se li dóna el placebo, són
incomplets. Hi hauria d’existir un tercer grup al qual no se li donés
res en absolut, per a veure si així es podria diferenciar del grup
al qual se li ha donat el placebo. D’aquesta manera, sí que podríem
controlar si l’efecte placebo realment funciona.

De fet, ja és conegut fa molt de temps. Per
exemple, el 1807, Thomas Jefferson va escriure en el seu diari que un
dels millors metges que havia conegut en la seva vida li havia
assegurat que "administrava més píndoles de pa, gotes d’aigua
tintada i cendres de nous que de tota la resta de medicaments junts".

Però si parlem d’assaigs clínics, per a descartar
l’efecte placebo hem de parlar d’estadística. Alguns historiadors
afirmen que va haver una revolució, no menys influent que la
revolució científica al segle XVII: una "revolució
probabilística", però que fou força lenta. La investigació
de les intervencions terapèutiques, en aquest aspecte, no es van
iniciar fins a la dècada de 1720. Qui ho va fer, va ser el físic
francès James
Jurin
després de comparar la mortalitat de les persones
vacunades amb les que morien de verola sense haver-se’n vacunat. No
va tenir èxit i els seus col·legues gairebé no van prestar atenció
a les seves troballes. De fet, la vacuna de la verola no es va
legalitzar fins al 1769.

La mateixa desconfiança en els mètodes estadístics
va conduir els metges vienesos a refusar les recomanacions d’Ignaz
Semmelweis
, quan va advertir que la mortalitat de les parteres
era molt més alta a l’ala de l’hospital gestionada per metges i
estudiants de medicina, que a la gestionada per les joves que es
preparaven per a ser llevadores. Malgrat l’evidència estadística,
els col·legues de Semmelweis van trigar algunes dècades a acceptar
les mesures que hi proposava.

El 1860, Joseph Lister va publicar una sèrie
d’articles per a mostrar que l’administració d’antisèptics a la
Royal Infirmary de Glasgow
havia reduït la mortalitat per amputació, però fins al final del
segle l’stablishment mèdic no va acceptar els seus
descobriments.

Abans del segle XX, els progenitors de l’assaig
clínic van establir el principi bàsic de comparar diversos grups de
pacients sotmesos a tractaments diferents. Al segle XX, es van
introduir dues millores: l’aleatorietat i el grup de control amb
placebos. La primera era que els pacients havien de ser escollits de
manera aleatòria, i el segon que hagués un grup al qual se li donés
una falsa teràpia.

Els pocs assaigs que es van fer abans de la Segona
Guerra Mundial no incloïen un grup de control de placebo, es
limitaven a comparar-ne dos tractaments o a esbrinar que succeïa
quan no se n’aplicava cap. Els placebos es van emprar com a mecanisme
de control en els estudis d’efectes de substàncies com la cafeïna
en voluntaris sans, però la majoria de metges consideraven poc ètica
la idea d’ocultar deliberadament a algú que es trobava malalt i en
perill de mort que, en realitat, només se sotmetien a un presumpte
tractament.

Va ser Henry
Beecher
qui va representar el paper fonamental per a convèncer
els metges que era tant ètic, com necessari. A les objeccions
ètiques va respondre que un placebo no era el mateix que no fer res.
Allà a la dècada dels 50, Beecher i altres ja havien convençut la
comunitat mèdica, que únicament mitjançant la comparació d’un
tractament real i un de placebo es podia descobrir la veritable
eficàcia del primer. Tot i així, aquest home no
és lliure de controvèrsies
.

I no va ser fins a temps recents, a la dècada dels
70, quan la FDA
(Food and Drug Administration)
va dictaminar que tot nou fàrmac havia de passar per uns determinats
assaigs clínics aleatoritzats i controlats abans que se n’autoritzés
la venda. A la dècada del 80, les publicacions científiques van
seguir l’exemple de la FDA i van exigir que quan un laboratori
declarés l’eficàcia d’un medicament, se li donés suport amb
assaigs científics. Finalment, en la dècada dels 90, va aparèixer
un moviment conegut com "medicina basada en l’evidència",
els defensors del qual instaven els metges de família a fer-ne ús
dels resultats dels assaigs clínics en la pràctica quotidiana.

I no deixa de ser curiós que aquestes coses
evolucionin tan lentament, perquè fa més de cent anys, el 1865,
Claude
Bernard
ja havia dit que:

Tot metge que prova un remei
i guareix els seus pacients s’inclina a pensar que és a causa del
seu tractament. Però el primer que cal preguntar-li és si ha provat
a no fer res, és a dir, a no tractar els pacients; perquè, de quina
altra manera pot saber si el guariment és pel seu tractament o per
la natura?

De vegades, és difícil de comprovar si un
tractament no és més que un placebo, com en el cas de l’acupuntura.
Se suposa que les agulles han de ser inserides en uns punts anomenats
meridians, o línies d’energia, que discorren al llarg del cos.
Aleshores, per a provar-lo, hauria de fer-se un experiment de doble
cec: l’acupuntor hauria de posar en alguns pacients les agulles en la
seva posició correcta, i en un altre grup de control, allunyats dels
meridians. Però clar, l’acupuntor sap quan ho està fent bé i quan
no, el que pot distorsionar els experiments, amb la qual cosa no
podem parlar d’un experiment de doble cec, perquè ni pacient ni
acupuntor haurien de saber si el que s’està fent, s’està fent bé o
no. Aquest experiment, per tant, seria un a cegues, ja que només el
pacient no sap què li estan fent, mentre que sí que ho sabria el
metge.

S’ha de dir que en els pocs experiments que s’han
fet, s’ha observat un alleujament superior a l’atzar en xacres
postoperatòries, mal de queixal i de coll; però no s’ha detectat
gens de milloria en altres casos clínics, com la recuperació d’un
vessament cerebral o l’osteoartritis. L’explicació més òbvia és
que l’efecte placebo només serveix en determinades malalties, però
no en totes.

I el placebo pot ser tan fort que arriba a extrems
increïbles. L’artroscòpia és una intervenció que requereix el
raspament i la neteja de l’articulació dels genolls, que es practica
a pacients amb artritis. Doncs bé, J. Bruce Mosley, cirurgià de la
Universitat Baylor de medicina de Houston, va comptar amb deu
voluntaris, tots militars. Va practicar-ne l’operació estàndard a
dos, a tres els va fer la neteja i no el raspament, i als altres cinc
només els va fer una incisió, sense rentat ni raspament. Ningú, ni
tan sols el mateix Moseley, sabia a quin dels seus pacients faria una
operació o una altra. Moseley no va informar-ne ningú, no els va
dir què havia fet… o què no. Sis mesos després seguien sense
saber-ho. Tots van afirmar que el dolor havia remès i que se sentien
satisfets d’haver-se operat.

Però la clau és que l’assaig clínic no és
parcial, ni està orientat cap a una escola de pensament determinada.
Es basa en idees molt senzilles i així com en el context mèdic hi
ha qui les discuteix, en altres contextos gairebé ningú ho fa. Quan
Ronald Fisher, un dels artífexs de l’estadística moderna, va oferir
una tassa de te a una dona que seia al seu costat, ella es va negar a
acceptar-la perquè preferia posar-hi la llet abans que el te. A
Fisher, el comentari li va semblar força ximple perquè no entenia
on hi havia la diferència. I la dona li va proposar un experiment.
Immediatament, van organitzar un assaig i, per a gran sorpresa de
Fisher, la dona va ser capaç d’identificar força tasses en què
havien vessat la llet abans que el cafè, per a demostrar que hi
havia una diferència. Aquest exemple és de sentit comú, i es veu
clarament que es pot aplicar al te amb la llet o a la medicina. I
aquest assaig no s’adscriu a cap paradigma.

L’irònic del cas és que els (mal anomenats)
professionals de les teràpies alternatives rebutgen els assaigs
clínics. Al seu llibre, L’escàndol de la medicina alternativa,
John Diamond explicava que era com comptar cadires. Aquí les té!
Mil cadires! Quan comencem a comptar-les ens aturen i ens diuen: Hi
dono la meva paraula, aquest és l’aspecte que tenen mil cadires! I
quan insistim a explicar que comptar-les és el mètode més lògic i
objectiu per a saber quantes n’hi ha, el venedor s’ofèn. Doncs el
mateix succeeix amb els assaigs clínics i els professionals de les
teràpies alternatives.

Curiosament, quan uns terapeutes alternatius volen
acusar uns altres, precisament d’alternatius, ho fan, sovint, amb el
terme placebo. Howard Brody, catedràtic de la Universitat de
Michigan, explicava que dos acupuntors coreans es trobaven en una
conferència. S’hi avenien força, fins que van caure-hi que ambdós
practicaven dos estils d’acupuntura lleugerament distints.
Immediatament, un va acusar l’altre de fer una teràpia de placebo.

Els xamans i els bruixots desen els seus secrets
curosament, perquè saben que els seus trucs no funcionarien si les
persones que venen a ells sabessin que, en realitat, no són més que
trucs. Avui, l’ètica dels metges occidentals és molt distinta:
valora l’honradesa i respecta el dret del pacient a saber quines són
les seves opcions de tractament i com funciona. El principi del
consentiment informat governa, o hauria de governar, la pràctica i
la investigació mèdica.

Aquest principi, el del consentiment informat, va
ser consagrat després de la Segona Guerra Mundial. El processament
de 23 metges alemanys als Judicis
de Nuremberg
va reunir testimonis de camps i hospitals nazis i
van recordar amb detall les experiències a què han estat sotmesos:
temperatures gèlides, portats a grans altures, infectats pels tifus
i la malària, injectats amb drogues i verins; i tot, per descomptat,
contra la seva voluntat.

I si sabem tot això, per què molts segueixen
rebutjant l’objectivitat de l’assaig clínic en favor de les teràpies
alternatives? L’autor dóna una possible raó:

Els casos particulars dels
pacients i les seves victòries sobre la malaltia criden molt més la
nostra atenció que l’estadística. Aquesta és la raó per la qual
els llibres d’autoajuda i tractats de filosofies New Age resulten tan
convincents. Els llibres científics seriosos tenen estadístiques,
però a la majoria ens deixen freds i no acaben de convèncer-nos-en.
La immediatesa personal del relat d’una vida sol causar més
impressió que l’eixuta objectivitat d’una massa de xifres.

Requereix veritable força de
voluntat prestar més atenció a les dades estadístiques, però és
precisament el que haurem de fer si el que volem és prendre les
nostres decisions basant-nos en la raó i no en rumors o testimonis
de terceres persones. És possible que les estadístiques no tinguin
romanticisme, però són un remei vital per a la instintiva tendència
humana a deixar-nos convèncer pels casos aïllats i els relats
personals.

Per descomptat, és precís
interpretar-les amb cura, la qual cosa requereix habilitat,
intel·ligència i una atenció pacient als detalls matemàtics. A
més a més, ni tan sols l’assaig clínic més sofisticat garanteix
la veritat. De la mateixa naturalesa de la investigació estadística
es dedueix que d’alguns assaigs clínics es deriven conclusions
falses. El metge i escriptor James Le Fanu va observar que havia
quedat demostrat que la investigació estadística condueix a "una
aplicació de tractaments ineficaços en un 32 % dels casos". La
ironia d’aquest comentari és evident: només coneixerem les errades
de la investigació estadística amb investigació estadística.

Es pot proposar una afirmació
més seriosa, tanmateix, les "proves anecdòtiques" són
encara menys fiables que les estadístiques. L’estadística no és
infal·lible, però en matèria d’investigació mèdica, no comptem
amb una eina millor.

Els placebos tenen un efecte poderós, però mai no
poden amb una malaltia. És a dir, poden aconseguir que ens sentim
millor, però no poden aconseguir que estiguem millor. I també
depenen en gran mesura de la fe que tinguem en el tractament que ens
administrin. De fet, si els pacients s’adonen que estan prenent un
placebo, el poder del mateix es perd. Moltes vegades, els pacients se
n’adonen perquè no tenen els efectes secundaris que provoca el
medicament de veritat.

Un antropòleg occidental capaç de reconèixer els
símbols d’una cerimònia de guariment d’una tribu africana no
experimentarà cap resposta placebo si el xaman del poble l’intenta
guarir. Sempre que l’antropòleg no cregui que la medicina tribal
funciona. És per això que les creences estan íntimament lligades
amb l’efecte placebo. Resumint: els placebos no ajuden si no creiem
que ajuden. I quan el factor creença entra en joc, ja se sap que les
persones estan molt lluny de l’objectivitat i de la raó.

El llibre està bé. No és dels que qualificaria
com a excepcionals, però l’estudi que fa sobre la qüestió és molt
ampli, informatiu, curiós i amè.

Portada del libro

 

Títol: "Placebo"
Autor: Dylan Evans

Comentaris tancats a Placebo, de Dylan Evans

Placebo, de Dylan Evans

El llibre que us comentaréavui tracta, com indica el seu títol, de l’efecte placebo. Semblaque algunes parts del cervell estan dissenyades per a secretar certsagents químics en la sang, que els glòbuls blancs incorporen per a,seguidament, modificar el seu comportament. I aquest efecte s’ha detenir en compte sempre que es facin afirmacions del tipus: aquestmedicament o aquesta acció funcionen, o no. Us en faig l’habitualresum.

L’autor exposa en diferents parts del llibre lasegüent idea: els assaigs clínics que solen fer-se amb unexperiment de doblecec, amb un grup al qual se li dóna el medicament autèntic iamb un altre, de control, al qual se li dóna el placebo, sónincomplets. Hi hauria d’existir un tercer grup al qual no se li donésres en absolut, per a veure si així es podria diferenciar del grupal qual se li ha donat el placebo. D’aquesta manera, sí que podríemcontrolar si l’efecte placebo realment funciona.

De fet, ja és conegut fa molt de temps. Perexemple, el 1807, Thomas Jefferson va escriure en el seu diari que undels millors metges que havia conegut en la seva vida li haviaassegurat que "administrava més píndoles de pa, gotes d’aiguatintada i cendres de nous que de tota la resta de medicaments junts".

Però si parlem d’assaigs clínics, per a descartarl’efecte placebo hem de parlar d’estadística. Alguns historiadorsafirmen que va haver una revolució, no menys influent que larevolució científica al segle XVII: una "revolucióprobabilística", però que fou força lenta. La investigacióde les intervencions terapèutiques, en aquest aspecte, no es vaniniciar fins a la dècada de 1720. Qui ho va fer, va ser el físicfrancès JamesJurin després de comparar la mortalitat de les personesvacunades amb les que morien de verola sense haver-se’n vacunat. Nova tenir èxit i els seus col·legues gairebé no van prestar atencióa les seves troballes. De fet, la vacuna de la verola no es valegalitzar fins al 1769.

La mateixa desconfiança en els mètodes estadísticsva conduir els metges vienesos a refusar les recomanacions d’IgnazSemmelweis, quan va advertir que la mortalitat de les parteresera molt més alta a l’ala de l’hospital gestionada per metges iestudiants de medicina, que a la gestionada per les joves que espreparaven per a ser llevadores. Malgrat l’evidència estadística,els col·legues de Semmelweis van trigar algunes dècades a acceptarles mesures que hi proposava.

El 1860, Joseph Lister va publicar una sèried’articles per a mostrar que l’administració d’antisèptics a laRoyal Infirmary de Glasgowhavia reduït la mortalitat per amputació, però fins al final delsegle l’stablishment mèdic no va acceptar els seusdescobriments.

Abans del segle XX, els progenitors de l’assaigclínic van establir el principi bàsic de comparar diversos grups depacients sotmesos a tractaments diferents. Al segle XX, es vanintroduir dues millores: l’aleatorietat i el grup de control ambplacebos. La primera era que els pacients havien de ser escollits demanera aleatòria, i el segon que hagués un grup al qual se li donésuna falsa teràpia.

Els pocs assaigs que es van fer abans de la SegonaGuerra Mundial no incloïen un grup de control de placebo, eslimitaven a comparar-ne dos tractaments o a esbrinar que succeïaquan no se n’aplicava cap. Els placebos es van emprar com a mecanismede control en els estudis d’efectes de substàncies com la cafeïnaen voluntaris sans, però la majoria de metges consideraven poc èticala idea d’ocultar deliberadament a algú que es trobava malalt i enperill de mort que, en realitat, només se sotmetien a un presumptetractament.

Va ser HenryBeecher qui va representar el paper fonamental per a convèncerels metges que era tant ètic, com necessari. A les objeccionsètiques va respondre que un placebo no era el mateix que no fer res.Allà a la dècada dels 50, Beecher i altres ja havien convençut lacomunitat mèdica, que únicament mitjançant la comparació d’untractament real i un de placebo es podia descobrir la veritableeficàcia del primer. Tot i així, aquest home noés lliure de controvèrsies.

I no va ser fins a temps recents, a la dècada dels70, quan la FDA(Food and Drug Administration)va dictaminar que tot nou fàrmac havia de passar per uns determinatsassaigs clínics aleatoritzats i controlats abans que se n’autoritzésla venda. A la dècada del 80, les publicacions científiques vanseguir l’exemple de la FDA i van exigir que quan un laboratorideclarés l’eficàcia d’un medicament, se li donés suport ambassaigs científics. Finalment, en la dècada dels 90, va aparèixerun moviment conegut com "medicina basada en l’evidència",els defensors del qual instaven els metges de família a fer-ne úsdels resultats dels assaigs clínics en la pràctica quotidiana.

I no deixa de ser curiós que aquestes cosesevolucionin tan lentament, perquè fa més de cent anys, el 1865,ClaudeBernard ja havia dit que:

Tot metge que prova un remei i guareix els seus pacients s’inclina a pensar que és a causa del seu tractament. Però el primer que cal preguntar-li és si ha provat a no fer res, és a dir, a no tractar els pacients; perquè, de quina altra manera pot saber si el guariment és pel seu tractament o per la natura?

De vegades, és difícil de comprovar si untractament no és més que un placebo, com en el cas de l’acupuntura.Se suposa que les agulles han de ser inserides en uns punts anomenatsmeridians, o línies d’energia, que discorren al llarg del cos.Aleshores, per a provar-lo, hauria de fer-se un experiment de doblecec: l’acupuntor hauria de posar en alguns pacients les agulles en laseva posició correcta, i en un altre grup de control, allunyats delsmeridians. Però clar, l’acupuntor sap quan ho està fent bé i quanno, el que pot distorsionar els experiments, amb la qual cosa nopodem parlar d’un experiment de doble cec, perquè ni pacient niacupuntor haurien de saber si el que s’està fent, s’està fent bé ono. Aquest experiment, per tant, seria un a cegues, ja que només elpacient no sap què li estan fent, mentre que sí que ho sabria elmetge.

S’ha de dir que en els pocs experiments que s’hanfet, s’ha observat un alleujament superior a l’atzar en xacrespostoperatòries, mal de queixal i de coll; però no s’ha detectatgens de milloria en altres casos clínics, com la recuperació d’unvessament cerebral o l’osteoartritis. L’explicació més òbvia ésque l’efecte placebo només serveix en determinades malalties, peròno en totes.

I el placebo pot ser tan fort que arriba a extremsincreïbles. L’artroscòpia és una intervenció que requereix elraspament i la neteja de l’articulació dels genolls, que es practicaa pacients amb artritis. Doncs bé, J. Bruce Mosley, cirurgià de laUniversitat Baylor de medicina de Houston, va comptar amb deuvoluntaris, tots militars. Va practicar-ne l’operació estàndard ados, a tres els va fer la neteja i no el raspament, i als altres cincnomés els va fer una incisió, sense rentat ni raspament. Ningú, nitan sols el mateix Moseley, sabia a quin dels seus pacients faria unaoperació o una altra. Moseley no va informar-ne ningú, no els vadir què havia fet… o què no. Sis mesos després seguien sensesaber-ho. Tots van afirmar que el dolor havia remès i que se sentiensatisfets d’haver-se operat.

Però la clau és que l’assaig clínic no ésparcial, ni està orientat cap a una escola de pensament determinada.Es basa en idees molt senzilles i així com en el context mèdic hiha qui les discuteix, en altres contextos gairebé ningú ho fa. QuanRonald Fisher, un dels artífexs de l’estadística moderna, va oferiruna tassa de te a una dona que seia al seu costat, ella es va negar aacceptar-la perquè preferia posar-hi la llet abans que el te. AFisher, el comentari li va semblar força ximple perquè no enteniaon hi havia la diferència. I la dona li va proposar un experiment.Immediatament, van organitzar un assaig i, per a gran sorpresa deFisher, la dona va ser capaç d’identificar força tasses en quèhavien vessat la llet abans que el cafè, per a demostrar que hihavia una diferència. Aquest exemple és de sentit comú, i es veuclarament que es pot aplicar al te amb la llet o a la medicina. Iaquest assaig no s’adscriu a cap paradigma.

L’irònic del cas és que els (mal anomenats)professionals de les teràpies alternatives rebutgen els assaigsclínics. Al seu llibre, L’escàndol de la medicina alternativa,John Diamond explicava que era com comptar cadires. Aquí les té!Mil cadires! Quan comencem a comptar-les ens aturen i ens diuen: Hidono la meva paraula, aquest és l’aspecte que tenen mil cadires! Iquan insistim a explicar que comptar-les és el mètode més lògic iobjectiu per a saber quantes n’hi ha, el venedor s’ofèn. Doncs elmateix succeeix amb els assaigs clínics i els professionals de lesteràpies alternatives.

Curiosament, quan uns terapeutes alternatius volenacusar uns altres, precisament d’alternatius, ho fan, sovint, amb elterme placebo. Howard Brody, catedràtic de la Universitat deMichigan, explicava que dos acupuntors coreans es trobaven en unaconferència. S’hi avenien força, fins que van caure-hi que ambdóspracticaven dos estils d’acupuntura lleugerament distints.Immediatament, un va acusar l’altre de fer una teràpia de placebo.

Els xamans i els bruixots desen els seus secretscurosament, perquè saben que els seus trucs no funcionarien si lespersones que venen a ells sabessin que, en realitat, no són més quetrucs. Avui, l’ètica dels metges occidentals és molt distinta:valora l’honradesa i respecta el dret del pacient a saber quines sónles seves opcions de tractament i com funciona. El principi delconsentiment informat governa, o hauria de governar, la pràctica ila investigació mèdica.

Aquest principi, el del consentiment informat, vaser consagrat després de la Segona Guerra Mundial. El processamentde 23 metges alemanys als Judicisde Nuremberg va reunir testimonis de camps i hospitals nazis ivan recordar amb detall les experiències a què han estat sotmesos:temperatures gèlides, portats a grans altures, infectats pels tifusi la malària, injectats amb drogues i verins; i tot, per descomptat,contra la seva voluntat.

I si sabem tot això, per què molts segueixenrebutjant l’objectivitat de l’assaig clínic en favor de les teràpiesalternatives? L’autor dóna una possible raó:

Els casos particulars dels pacients i les seves victòries sobre la malaltia criden molt més la nostra atenció que l’estadística. Aquesta és la raó per la qual els llibres d’autoajuda i tractats de filosofies New Age resulten tan convincents. Els llibres científics seriosos tenen estadístiques, però a la majoria ens deixen freds i no acaben de convèncer-nos-en. La immediatesa personal del relat d’una vida sol causar més impressió que l’eixuta objectivitat d’una massa de xifres.

Requereix veritable força de voluntat prestar més atenció a les dades estadístiques, però és precisament el que haurem de fer si el que volem és prendre les nostres decisions basant-nos en la raó i no en rumors o testimonis de terceres persones. És possible que les estadístiques no tinguin romanticisme, però són un remei vital per a la instintiva tendència humana a deixar-nos convèncer pels casos aïllats i els relats personals.

Per descomptat, és precís interpretar-les amb cura, la qual cosa requereix habilitat, intel·ligència i una atenció pacient als detalls matemàtics. A més a més, ni tan sols l’assaig clínic més sofisticat garanteix la veritat. De la mateixa naturalesa de la investigació estadística es dedueix que d’alguns assaigs clínics es deriven conclusions falses. El metge i escriptor James Le Fanu va observar que havia quedat demostrat que la investigació estadística condueix a "una aplicació de tractaments ineficaços en un 32 % dels casos". La ironia d’aquest comentari és evident: només coneixerem les errades de la investigació estadística amb investigació estadística.

Es pot proposar una afirmació més seriosa, tanmateix, les "proves anecdòtiques" són encara menys fiables que les estadístiques. L’estadística no és infal·lible, però en matèria d’investigació mèdica, no comptem amb una eina millor.

Els placebos tenen un efecte poderós, però mai nopoden amb una malaltia. És a dir, poden aconseguir que ens sentimmillor, però no poden aconseguir que estiguem millor. I tambédepenen en gran mesura de la fe que tinguem en el tractament que ensadministrin. De fet, si els pacients s’adonen que estan prenent unplacebo, el poder del mateix es perd. Moltes vegades, els pacients sen’adonen perquè no tenen els efectes secundaris que provoca elmedicament de veritat.

Un antropòleg occidental capaç de reconèixer elssímbols d’una cerimònia de guariment d’una tribu africana noexperimentarà cap resposta placebo si el xaman del poble l’intentaguarir. Sempre que l’antropòleg no cregui que la medicina tribalfunciona. És per això que les creences estan íntimament lligadesamb l’efecte placebo. Resumint: els placebos no ajuden si no creiemque ajuden. I quan el factor creença entra en joc, ja se sap que lespersones estan molt lluny de l’objectivitat i de la raó.

El llibre està bé. No és dels que qualificariacom a excepcionals, però l’estudi que fa sobre la qüestió és moltampli, informatiu, curiós i amè.

Portada del libro

 

Títol: "Placebo"
Autor: Dylan Evans

 

Comentaris tancats a Placebo, de Dylan Evans

Radioactivitat i probabilitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook 

La
radioactivitat és una explosió del nucli atòmic. I cal recordar
que és en el nucli on es troba gairebé tota la massa i energia de
l’àtom. L’explosió es produeix de manera sobtada i aleatòria i
allibera un milió de vegades més energia per àtom que el TNT. En
cas que sigui una fissió, el factor ascendeix a 20 milions. I aquí
rau el seu perill: en la descomunal energia que alliberen. La
radiació són els fragments que han sortit a causa d’aquella
explosió. Quan aquests fragments entren en els nostres cossos fan
miques tot el que troben, destrossen les molècules. I si maten una
quantitat suficient de cèl·lules, el nostre cos mor. I és
d’aquestes qüestions que us vull parlar en la nostra història
d’avui.

[@more@]


Què
fa exactament la radiació en els nostres cossos? Quins danys
provoca? El principal problema és que afecta el nostre ADN. Tenim
una sèrie de gens específics que ordenen les cèl·lules que parin
de dividir-se. La divisió es reinicia per motius especials, per
exemple, per a guarir una ferida o per a recuperar sang perduda. Una
vegada complerta aquesta funció, els gens reguladors tornen a
ordenar les cèl·lules que parin de dividir-se. Atesa la importància
d’aquesta funció, són diversos els gens que poden acomplir-la. Si
un individu exposat a radiació té la immensa mala sort que tots els
seus gens reguladors resulten danyats, les cèl·lules del seu
organisme tornarien a dividir-se i a créixer a ple ritme sense que
res no les aturés. A aquest creixement descontrolat l’anomenem
càncer.

I
clar, això és possible que ens passi amb molt poca radiació o amb
molta; la diferència està en la probabilitat. Com més dosi se’n
rep, més gran és la probabilitat que inhabilitem aquests gens
específics i que tinguem càncer, però la probabilitat existeix,
sigui quina sigui la dosi. I ningú no es lliura de la
radioactivitat, almenys, d’una mica.

Per
a començar, nosaltres mateixos som radioactius. Radiem a raó de
5.000 electrons d’alta energia (anomenats raigs beta) per segon. En
el cos humà hi ha una gran varietat d’elements químics i les
proporcions dels isòtops que en són radioactius són les mateixes
que es donen en la resta de la Natura. Per exemple, el 0,012% de
potassi que tenim, és potassi 40. És poc, però aquí és. Els
aliments que més potassi ens proporcionen són els plàtans- Si
considerem només el carboni que tenim, veiem que suportem unes
120.000 desintegracions nuclears per minut, cada una de les quals
emet un raig beta que danya les cèl·lules properes que estiguin per
allà. Hi ha radioactivitat en els aliments, en el potassi de les
roques, el radiocarboni de l’aire, l’urani, el tori natural, etc.

Dèiem
que l’important és la dosi que en rebem. Doncs bé, el primer que
hem de fer és quantificar-la i per a això tenim diferents unitats
que solen ser el rem i el sievert. L’equivalència és senzilla: 100
rem és 1 sievert. Doncs bé, el normal, entenent per normal el que
hi hauria sense que l’home hagués posat la seva tecnologia en marxa,
és que rebem 0,2 rem per any. Aquesta dosi no ha d’espantar-nos:
l’estem rebent tota la vida i no sembla que ens afecti gaire.

Una
dosi de menys de 100 rem no provoca cap símptoma. És el llindar en
què el cos és capaç de reconstruir-se gairebé al 100%. Si algú
rep en tot el cos una dosi de 200 rem és probable que ni ho noti. El
seu cos repararà les lesions i ni tan sols es posarà malalt. I més
o menys en aquest nivell de dosis comencen els problemes. Si es reben
més de 200 rem la persona emmalaltirà. La malaltia es coneix com
"radiotoxèmia" o "malaltia radioactiva". Li
caurà gairebé tot el cabell, patirà nàusees i se sentirà
esgotat. Això passa perquè l’organisme dedica tant d’esforç a
arreglar els desperfectes, que es veu obligat a reduir altres
activitats de gran exigència energètica, com la digestió. Les
dosis per sobre de 200 rem tenen moltes probabilitats de ser letals.
A 300 rem, la probabilitat de mort arriba al 50% després de 30 dies.
Una dosi de 1.000 rem incapacitaria a qualsevol persona en unes hores
i la probabilitat de mort és del 100% en 14 dies.

A
la
Wikipedia
ho teniu tot explicat amb més detall.

Alguns
malalts es neguen a rebre radioteràpia per por de la radiació, però
és un error. Qui ha de tenir por són les cèl·lules canceroses, ja
que són més vulnerables a la radiació que les cèl·lules normals,
probablement, perquè dediquen tota la seva energia metabòlica a
créixer i no a reparar els danys soferts. Per això, un dels
tractaments anticancerosos més eficaços és sotmetre el pacient a
tanta radiació com pugui suportar.

Aquí
es presenta una paradoxa. Se suposa que com més radiació rebem, més
probabilitat tindrem de desenvolupar càncer i morir per la seva
causa. Així que, donada una petita dosi de radiació, la
probabilitat que afecti un dels gens reguladors no és nul·la. Com
més gran sigui la dosi, més probabilitat, i de forma proporcional;
però hi ha un límit: els exposats al 100% de la dosi cancerígena
mai no contrauen càncer, perquè moren abans, de radiotoxèmia. Per
tant, podem considerar aquesta mort com una causa diferent del
càncer.

I
s’ha d’afegir una altra dada. Prop d’un 20% dels éssers humans moren
de càncer contret per causes desconegudes. Quan rebem
radioactivitat, el que fem és augmentar aquest 20%. Per exemple, si
un individu es veu exposat a 100 rem, hem augmentat aquest risc fins
al 24% (tot això, per descomptat, és aproximat).

Per
exemple, els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van rebre, de
mitjana, una dosi de 20 rem. Segons els càlculs més acceptats, la
probabilitat de patir càncer va augmentar en un 0,8%. Així doncs,
dels 100.000 supervivents, 800 van contraure un càncer extra. Si ho
comparem amb el nombre de morts provocades per l’efecte de la mateixa
explosió, el foc i la radiotoxèmia, la xifra va oscil·lar entre
50.000 i 100.000 persones. Dels supervivents, molts van contraure
càncer, no la immensa majoria, per causes directament relacionades
amb la bomba. Tot i així, qualsevol que hagi agafat un càncer
posterior a les bombes atòmiques hi donarà les culpes sense
pensar-s’ho dues vegades. Segons els càlculs més fiables, de totes
les víctimes de la bomba atòmica d’Hiroshima, menys d’un 2% va
morir de càncer a causa de la radiació.

Un
altre exemple clàssic, molt citat, és Txernòbil. Gairebé tots els
estralls es van produir a les primeres setmanes. Atès que els nuclis
exploten una sola vegada, la radioactivitat es consumeix, descendeix
amb el temps. De fet, al cap de 15 minuts, ja havia descendit a una
quarta part del seu valor inicial. Passats tres mesos, a un 1%. Avui
en queden algunes restes. Es calcula que unes 30.000 persones que es
trobaven a prop de la central van rebre una dosi d’uns 45 rem per
cap, similar a la que van rebre els supervivents d’Hiroshima. Aquesta
quantitat és massa petita per a provocar mort per radiotoxèmia, ja
que la probabilitat d’augmentar el càncer d’aquelles persones va ser
d’un 1.8% extra, la qual cosa significa unes 500 morts addicionals
per càncer. El Govern Soviètic va decidir evacuar totes aquelles
zones en què una persona rebés una dosi de 35 rem o més al llarg
de la seva vida. Avui dia, la radioactivitat d’aquell lloc ha
descendit en tota la regió a un valor molt per sota d’1 rem anual,
per la qual cosa, en principi, la gent podria tornar a les seves
llars.

La
pregunta és: va ser justificada aquella evacuació? Vegem, la
probabilitat de contraure càncer d’aquelles persones va passar de
ser del 20% al 21,8%. Ara us faig una pregunta. Si us diguessin que a
la zona on viviu hi ha una probabilitat de contraure càncer d’un
21,8%, en lloc d’un 20%, abandonaríeu les vostres cases? Us recordo
que estem parlant d’aproximadament 500 morts extra per cada 30.000
persones.

El
2006, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va fer públic
el seu resultat més fidedigne de la dosi total emesa durant aquell
succés: deu milions de rem. Per descomptat, aquesta xifra no va a
una sola persona, sinó que es reparteix per tot arreu, allà on el
vent s’ho va poder emportar. Llavors, els resultats són que el
nombre de morts provocades per l’accident de Txernòbil serà d’uns
4.000 càncers addicionals en tota la zona per la qual es va escampar
la radioactivitat. I 500 d’aquelles 4.000 de la regió de Txernòbil.
No és per preocupar-s’hi, però hi ha una paradoxa estranya: en
aquella regió hi havia més morts i dues raons eren les afeccions
cardíaques derivades del tabac i de l’alcohol. Bé, no vaig a negar
que aquell accident va ser tràgic, però ni la meitat d’altres no
menys tràgics.

El
problema d’aquests temes és que els criteris són molt baixos i que
ja existeix una radioactivitat natural en el medi ambient. I el
problema és on fixem el límit. Per exemple, a la ciutat de Denver,
EUA, els seus habitants tenen una exposició de 0,1 rem més que els
habitants de Nova York. Com a conseqüència, qualsevol persona que
viu o treballa a Denver té una probabilitat de patir càncer de
20,004%, mentre que els de Nova York d’un 20%. Si hi ha 2,4 milions
d’habitants en aquella ciutat i no l’evacuem, provocarem 4.800
càncers extra, és a dir, més morts previstes que les provocades
per l’accident de Txernòbil! No evacuaríeu immediatament la ciutat
de Denver?

Sigui
com sigui, ningú no sembla molt alarmat i malgrat aquest increment
natural, resulta que a Denver es registren menys morts per càncer
que en altres parts del país.

Parlem
ara del caràcter de la radiació en funció dels elements que hi
considerem. N’hi ha que tenen una vida llarga i altres, de curta. Els
materials de vida més curta alliberen la seva energia de forma molt
ràpida, mentre que els de vida més llarga l’alliberen molt a poc a
poc. És a dir, a igualtat de nombre d’àtoms, un material amb una
semivida més llarga, és menys perillós que un amb una semivida més
curta, ja que aquest darrer ho allibera tot de cop, mentre que
l’altre ho fa a poc a poc i ens afectarà molt menys. No obstant
això, s’ha de tenir en compte que s’ha d’emmagatzemar-lo en algun
lloc per a protegir-nos dels seus efectes. Vegem alguns exemples.

Perquè
els rellotges brillin en la foscor se sol utilitzar triti, que té
una semivida de 12 anys. Això significa que dins de 12 anys, la
brillantor s’haurà reduït a la meitat. Però clar, qui recordarà
la brillantor original d’un rellotge 12 anys després?

Un
altre exemple: el iode 131. La seva semivida és de 8 dies. Això
significa que la meitat de la seva activitat haurà desaparegut en 8
dies; però compte, que l’altra meitat segueix fent estralls.
Passades deu semivides l’activitat s’haurà reduït a una mil·lèsima
part. El motiu pel qual el iode és tan perillós és perquè en
tenir una semivida tan curta, la dosi emesa en aquest temps és molt
elevada. El iode es concentra en la glàndula tiroide, on la seva
radiació en provoca el càncer. La major part dels càncers
identificables provocats per l’incident de Txernòbil van ser
precisament de tiroide. Si alguna vegada us exposeu a iode
radioactiu, el que heu de fer és prendre al més aviat unes quantes
píndoles de iode (per descomptat, de iode no radioactiu). La vostra
glàndula se saturarà i no acceptarà més iode, i així no podrà
absorbir el radioactiu. Només que prengueu aquestes píndoles unes
poques setmanes (mentre que el radioactiu perd la seva activitat)
reduireu molt les probabilitats d’un càncer. Hi ha persones que
creuen que les píndoles de iode protegeixen dels residus d’un
reactor nuclear. És fals, ja que si aquests residus tenen més de 10
setmanes, podem dir que el iode radioactiu ha desaparegut. El
problema el trobem amb altres materials que tenen vides mitjanes més
llargues.

Un
altre exemple, el material utilitzat per a
assassinar
Alexander Litvinenko

era poloni 210, que té una semivida de 100 dies. Imaginem que el
material hagués tingut una semivida de dos dies. L’assassí s’hauria
vist massa constret pel temps disponible per a administrar-lo-hi;
d’altra banda, una semivida massa llarga hagués significat que la
dosi no hauria estat administrada de manera prou ràpida per a matar
la seva víctima en un interval curt de temps. Aleshores, quins
materials són més perillosos radioactivament parlant? Doncs els
d’una semivida ni molt curta ni molt llarga. L’assassí va jutjar que
cent dies era una vida òptima.

El
plutoni 239, procedent de les centrals nuclears, té una semivida de
24.000 anys. A igualtat de quantitats, l’estronci 90 és molt més
perillós, perquè la seva és de 30 anys. L’estronci 90 o el cesi
137, en tenir la semivida de 30 anys emeten tot el seu poder
radioactiu en el que dura una vida humana. Per aquest motiu és,
potser, el material més perillós.

El
carboni 14, del qual posseïm una certa quantitat en el cos, té una
semivida de 5.730 anys. Això significa que no tot ell ens afecta,
sinó una part, ja que el quedi radioactiu una vegada hàgim mort ja
no hi compta. Imaginem que ens trobem amb les despulles d’un ésser
viu. Si la seva radioactivitat és quatre vegades inferior a la del
mateix animal viu, significa que aquell fòssil té dues semivides,
això és, uns 10.000 anys. Però clar, això ens serveix fins a 10
semivides. A partir d’aquí, hem d’emprar altres mètodes, així que
per al carboni 14 sol tenim un marge de fins a 57.300 anys.

El
fluor 18 té una semivida d’una mica menys de dues hores. S’empra com
a contrast per a fer
PET
per a classificar malalts d’Alzheimer de manera precoç. L’àtom es
fixa a una molècula que va al cervell, on s’instal·la i ens permet
de reconstruir la imatge. Prop de vint hores després, és a dir,
després de més de 10 períodes de semidesintegració, ja no queda
en el cos pràcticament gens del fluor 18. Sí, el malalt rep una
petita dosi, però el benefici de saber si té Alzheimer de forma
precoç millora amb escreix els seus inconvenients.

La
radioactivitat té més aplicacions. Per exemple, els aliments, a
vegades, es tracten amb radiació per a eliminar bacteris, virus o
insectes; i el procediment no els torna radioactius. L’Organització
Mundial de la Salut ha declarat que no presenta cap perill.

Dèiem
abans que tots nosaltres som radioactius. Fora que estiguem morts, i
en aquest cas la nostra radiació hauria anat descendint i podríem
saber, a través de la radiació romanent, el temps que fa que vam
morir. En això consisteix la datació per radiocarboni. L’alcohol
també és radioactiu. Almenys el que bevem. El de la farmaciola no
sol ser-ho, llevat que s’hagi obtingut biològicament, és a dir, de
la fusta.

Vegem,
el petroli ha trigat més de 50.000 semivides del carboni 14 (280
milions d’anys) a formar-se i durant tot aquest temps el carboni
radioactiu ha desaparegut gairebé per complet. Hi ha carboni 12,
però del 14 no en queda ni rastre. Dels combustibles fòssils podem
obtenir-ne alcohol, i si féssim una beguda alcohòlica a partir
d’aquest alcohol, la beguda no seria radioactiva. Als EUA està
prohibit treure l’alcohol del petroli per a fer begudes. De fet,
l’Oficina d’Alcohol, Tabac, Armes de Foc i Explosius dels EUA
analitza el vi, la ginebra i el whisky per a determinar-ne la
radioactivitat. Si un quinto de whisky (uns 3/4 de litre) no emet com
a mínim 400 raigs beta per minuts, la beguda no es considera apta.

Mentre
que la benzina extreta del petroli no és radioactiva, els
biocombustibles, fets de blat de mor, canya de sucre o altres
cultius, sí que en són. Però no us alarmeu, no són radioactius en
una dosi perillosa per a l’home, però sí que permet saber-ne si
l’origen és vegetal.

Fonts:
Lozano
Leyva, Manuel
(2009)
Nucleares,
¿por qué no?: como afrontar el futuro de la energía.
Barcelona:
Debate

Miller,
Richard A.

(2009)
Física
para futuros presidentes.
Barcelona:
Antoni Bosch

Comentaris tancats a Radioactivitat i probabilitat

Radioactivitat i probabilitat

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

 

La radioactivitat és una explosió del nucli atòmic. I cal recordar que és en el nucli on es troba gairebé tota la massa i energia del’àtom. L’explosió es produeix de manera sobtada i aleatòria iallibera un milió de vegades més energia per àtom que el TNT. Encas que sigui una fissió, el factor ascendeix a 20 milions. I aquírau el seu perill: en la descomunal energia que alliberen. Laradiació són els fragments que han sortit a causa d’aquellaexplosió. Quan aquests fragments entren en els nostres cossos fanmiques tot el que troben, destrossen les molècules. I si maten unaquantitat suficient de cèl·lules, el nostre cos mor. I ésd’aquestes qüestions que us vull parlar en la nostra històriad’avui.[@more@]

Quèfa exactament la radiació en els nostres cossos? Quins danysprovoca? El principal problema és que afecta el nostre ADN. Tenimuna sèrie de gens específics que ordenen les cèl·lules que parinde dividir-se. La divisió es reinicia per motius especials, perexemple, per a guarir una ferida o per a recuperar sang perduda. Unavegada complerta aquesta funció, els gens reguladors tornen aordenar les cèl·lules que parin de dividir-se. Atesa la importànciad’aquesta funció, són diversos els gens que poden acomplir-la. Siun individu exposat a radiació té la immensa mala sort que tots elsseus gens reguladors resulten danyats, les cèl·lules del seuorganisme tornarien a dividir-se i a créixer a ple ritme sense queres no les aturés. A aquest creixement descontrolat l’anomenemcàncer.

Iclar, això és possible que ens passi amb molt poca radiació o ambmolta; la diferència està en la probabilitat. Com més dosi se’nrep, més gran és la probabilitat que inhabilitem aquests gensespecífics i que tinguem càncer, però la probabilitat existeix,sigui quina sigui la dosi. I ningú no es lliura de laradioactivitat, almenys, d’una mica.

Pera començar, nosaltres mateixos som radioactius. Radiem a raó de5.000 electrons d’alta energia (anomenats raigs beta) per segon. Enel cos humà hi ha una gran varietat d’elements químics i lesproporcions dels isòtops que en són radioactius són les mateixesque es donen en la resta de la Natura. Per exemple, el 0,012% depotassi que tenim, és potassi 40. És poc, però aquí és. Elsaliments que més potassi ens proporcionen són els plàtans- Siconsiderem només el carboni que tenim, veiem que suportem unes120.000 desintegracions nuclears per minut, cada una de les qualsemet un raig beta que danya les cèl·lules properes que estiguin perallà. Hi ha radioactivitat en els aliments, en el potassi de lesroques, el radiocarboni de l’aire, l’urani, el tori natural, etc.

Dèiemque l’important és la dosi que en rebem. Doncs bé, el primer quehem de fer és quantificar-la i per a això tenim diferents unitatsque solen ser el rem i el sievert. L’equivalència és senzilla: 100rem és 1 sievert. Doncs bé, el normal, entenent per normal el quehi hauria sense que l’home hagués posat la seva tecnologia en marxa,és que rebem 0,2 rem per any. Aquesta dosi no ha d’espantar-nos:l’estem rebent tota la vida i no sembla que ens afecti gaire.

Unadosi de menys de 100 rem no provoca cap símptoma. És el llindar enquè el cos és capaç de reconstruir-se gairebé al 100%. Si algúrep en tot el cos una dosi de 200 rem és probable que ni ho noti. Elseu cos repararà les lesions i ni tan sols es posarà malalt. I méso menys en aquest nivell de dosis comencen els problemes. Si es rebenmés de 200 rem la persona emmalaltirà. La malaltia es coneix com"radiotoxèmia" o "malaltia radioactiva". Licaurà gairebé tot el cabell, patirà nàusees i se sentiràesgotat. Això passa perquè l’organisme dedica tant d’esforç aarreglar els desperfectes, que es veu obligat a reduir altresactivitats de gran exigència energètica, com la digestió. Lesdosis per sobre de 200 rem tenen moltes probabilitats de ser letals.A 300 rem, la probabilitat de mort arriba al 50% després de 30 dies.Una dosi de 1.000 rem incapacitaria a qualsevol persona en unes horesi la probabilitat de mort és del 100% en 14 dies.

Ala Wikipediaho teniu tot explicat amb més detall.

Algunsmalalts es neguen a rebre radioteràpia per por de la radiació, peròés un error. Qui ha de tenir por són les cèl·lules canceroses, jaque són més vulnerables a la radiació que les cèl·lules normals,probablement, perquè dediquen tota la seva energia metabòlica acréixer i no a reparar els danys soferts. Per això, un delstractaments anticancerosos més eficaços és sotmetre el pacient atanta radiació com pugui suportar.

Aquíes presenta una paradoxa. Se suposa que com més radiació rebem, mésprobabilitat tindrem de desenvolupar càncer i morir per la sevacausa. Així que, donada una petita dosi de radiació, laprobabilitat que afecti un dels gens reguladors no és nul·la. Commés gran sigui la dosi, més probabilitat, i de forma proporcional;però hi ha un límit: els exposats al 100% de la dosi cancerígenamai no contrauen càncer, perquè moren abans, de radiotoxèmia. Pertant, podem considerar aquesta mort com una causa diferent delcàncer.

Is’ha d’afegir una altra dada. Prop d’un 20% dels éssers humans morende càncer contret per causes desconegudes. Quan rebemradioactivitat, el que fem és augmentar aquest 20%. Per exemple, siun individu es veu exposat a 100 rem, hem augmentat aquest risc finsal 24% (tot això, per descomptat, és aproximat).

Perexemple, els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van rebre, demitjana, una dosi de 20 rem. Segons els càlculs més acceptats, laprobabilitat de patir càncer va augmentar en un 0,8%. Així doncs,dels 100.000 supervivents, 800 van contraure un càncer extra. Si hocomparem amb el nombre de morts provocades per l’efecte de la mateixaexplosió, el foc i la radiotoxèmia, la xifra va oscil·lar entre50.000 i 100.000 persones. Dels supervivents, molts van contraurecàncer, no la immensa majoria, per causes directament relacionadesamb la bomba. Tot i així, qualsevol que hagi agafat un càncerposterior a les bombes atòmiques hi donarà les culpes sensepensar-s’ho dues vegades. Segons els càlculs més fiables, de totesles víctimes de la bomba atòmica d’Hiroshima, menys d’un 2% vamorir de càncer a causa de la radiació.

Unaltre exemple clàssic, molt citat, és Txernòbil. Gairebé tots elsestralls es van produir a les primeres setmanes. Atès que els nuclisexploten una sola vegada, la radioactivitat es consumeix, descendeixamb el temps. De fet, al cap de 15 minuts, ja havia descendit a unaquarta part del seu valor inicial. Passats tres mesos, a un 1%. Avuien queden algunes restes. Es calcula que unes 30.000 persones que estrobaven a prop de la central van rebre una dosi d’uns 45 rem percap, similar a la que van rebre els supervivents d’Hiroshima. Aquestaquantitat és massa petita per a provocar mort per radiotoxèmia, jaque la probabilitat d’augmentar el càncer d’aquelles persones va serd’un 1.8% extra, la qual cosa significa unes 500 morts addicionalsper càncer. El Govern Soviètic va decidir evacuar totes aquelleszones en què una persona rebés una dosi de 35 rem o més al llargde la seva vida. Avui dia, la radioactivitat d’aquell lloc hadescendit en tota la regió a un valor molt per sota d’1 rem anual,per la qual cosa, en principi, la gent podria tornar a les sevesllars.

Lapregunta és: va ser justificada aquella evacuació? Vegem, laprobabilitat de contraure càncer d’aquelles persones va passar deser del 20% al 21,8%. Ara us faig una pregunta. Si us diguessin que ala zona on viviu hi ha una probabilitat de contraure càncer d’un21,8%, en lloc d’un 20%, abandonaríeu les vostres cases? Us recordoque estem parlant d’aproximadament 500 morts extra per cada 30.000persones.

El2006, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va fer públicel seu resultat més fidedigne de la dosi total emesa durant aquellsuccés: deu milions de rem. Per descomptat, aquesta xifra no va auna sola persona, sinó que es reparteix per tot arreu, allà on elvent s’ho va poder emportar. Llavors, els resultats són que elnombre de morts provocades per l’accident de Txernòbil serà d’uns4.000 càncers addicionals en tota la zona per la qual es va escamparla radioactivitat. I 500 d’aquelles 4.000 de la regió de Txernòbil.No és per preocupar-s’hi, però hi ha una paradoxa estranya: enaquella regió hi havia més morts i dues raons eren les afeccionscardíaques derivades del tabac i de l’alcohol. Bé, no vaig a negarque aquell accident va ser tràgic, però ni la meitat d’altres nomenys tràgics.

Elproblema d’aquests temes és que els criteris són molt baixos i queja existeix una radioactivitat natural en el medi ambient. I elproblema és on fixem el límit. Per exemple, a la ciutat de Denver,EUA, els seus habitants tenen una exposició de 0,1 rem més que elshabitants de Nova York. Com a conseqüència, qualsevol persona queviu o treballa a Denver té una probabilitat de patir càncer de20,004%, mentre que els de Nova York d’un 20%. Si hi ha 2,4 milionsd’habitants en aquella ciutat i no l’evacuem, provocarem 4.800càncers extra, és a dir, més morts previstes que les provocadesper l’accident de Txernòbil! No evacuaríeu immediatament la ciutatde Denver?

Siguicom sigui, ningú no sembla molt alarmat i malgrat aquest incrementnatural, resulta que a Denver es registren menys morts per càncerque en altres parts del país.

Parlemara del caràcter de la radiació en funció dels elements que hiconsiderem. N’hi ha que tenen una vida llarga i altres, de curta. Elsmaterials de vida més curta alliberen la seva energia de forma moltràpida, mentre que els de vida més llarga l’alliberen molt a poc apoc. És a dir, a igualtat de nombre d’àtoms, un material amb unasemivida més llarga, és menys perillós que un amb una semivida méscurta, ja que aquest darrer ho allibera tot de cop, mentre quel’altre ho fa a poc a poc i ens afectarà molt menys. No obstantaixò, s’ha de tenir en compte que s’ha d’emmagatzemar-lo en algunlloc per a protegir-nos dels seus efectes. Vegem alguns exemples.

Perquèels rellotges brillin en la foscor se sol utilitzar triti, que téuna semivida de 12 anys. Això significa que dins de 12 anys, labrillantor s’haurà reduït a la meitat. Però clar, qui recordaràla brillantor original d’un rellotge 12 anys després?

Unaltre exemple: el iode 131. La seva semivida és de 8 dies. Aixòsignifica que la meitat de la seva activitat haurà desaparegut en 8dies; però compte, que l’altra meitat segueix fent estralls.Passades deu semivides l’activitat s’haurà reduït a una mil·lèsimapart. El motiu pel qual el iode és tan perillós és perquè entenir una semivida tan curta, la dosi emesa en aquest temps és moltelevada. El iode es concentra en la glàndula tiroide, on la sevaradiació en provoca el càncer. La major part dels càncersidentificables provocats per l’incident de Txernòbil van serprecisament de tiroide. Si alguna vegada us exposeu a ioderadioactiu, el que heu de fer és prendre al més aviat unes quantespíndoles de iode (per descomptat, de iode no radioactiu). La vostraglàndula se saturarà i no acceptarà més iode, i així no podràabsorbir el radioactiu. Només que prengueu aquestes píndoles unespoques setmanes (mentre que el radioactiu perd la seva activitat)reduireu molt les probabilitats d’un càncer. Hi ha persones quecreuen que les píndoles de iode protegeixen dels residus d’unreactor nuclear. És fals, ja que si aquests residus tenen més de 10setmanes, podem dir que el iode radioactiu ha desaparegut. Elproblema el trobem amb altres materials que tenen vides mitjanes mésllargues.

Unaltre exemple, el material utilitzat per a assassinarAlexander Litvinenkoera poloni 210, que té una semivida de 100 dies. Imaginem que elmaterial hagués tingut una semivida de dos dies. L’assassí s’hauriavist massa constret pel temps disponible per a administrar-lo-hi;d’altra banda, una semivida massa llarga hagués significat que ladosi no hauria estat administrada de manera prou ràpida per a matarla seva víctima en un interval curt de temps. Aleshores, quinsmaterials són més perillosos radioactivament parlant? Doncs elsd’una semivida ni molt curta ni molt llarga. L’assassí va jutjar quecent dies era una vida òptima.

Elplutoni 239, procedent de les centrals nuclears, té una semivida de24.000 anys. A igualtat de quantitats, l’estronci 90 és molt mésperillós, perquè la seva és de 30 anys. L’estronci 90 o el cesi137, en tenir la semivida de 30 anys emeten tot el seu poderradioactiu en el que dura una vida humana. Per aquest motiu és,potser, el material més perillós.

Elcarboni 14, del qual posseïm una certa quantitat en el cos, té unasemivida de 5.730 anys. Això significa que no tot ell ens afecta,sinó una part, ja que el quedi radioactiu una vegada hàgim mort jano hi compta. Imaginem que ens trobem amb les despulles d’un ésserviu. Si la seva radioactivitat és quatre vegades inferior a la delmateix animal viu, significa que aquell fòssil té dues semivides,això és, uns 10.000 anys. Però clar, això ens serveix fins a 10semivides. A partir d’aquí, hem d’emprar altres mètodes, així queper al carboni 14 sol tenim un marge de fins a 57.300 anys.

Elfluor 18 té una semivida d’una mica menys de dues hores. S’empra coma contrast per a fer PETper a classificar malalts d’Alzheimer de manera precoç. L’àtom esfixa a una molècula que va al cervell, on s’instal·la i ens permetde reconstruir la imatge. Prop de vint hores després, és a dir,després de més de 10 períodes de semidesintegració, ja no quedaen el cos pràcticament gens del fluor 18. Sí, el malalt rep unapetita dosi, però el benefici de saber si té Alzheimer de formaprecoç millora amb escreix els seus inconvenients.

Laradioactivitat té més aplicacions. Per exemple, els aliments, avegades, es tracten amb radiació per a eliminar bacteris, virus oinsectes; i el procediment no els torna radioactius. L’OrganitzacióMundial de la Salut ha declarat que no presenta cap perill.

Dèiemabans que tots nosaltres som radioactius. Fora que estiguem morts, ien aquest cas la nostra radiació hauria anat descendint i podríemsaber, a través de la radiació romanent, el temps que fa que vammorir. En això consisteix la datació per radiocarboni. L’alcoholtambé és radioactiu. Almenys el que bevem. El de la farmaciola nosol ser-ho, llevat que s’hagi obtingut biològicament, és a dir, dela fusta.

Vegem,el petroli ha trigat més de 50.000 semivides del carboni 14 (280milions d’anys) a formar-se i durant tot aquest temps el carboniradioactiu ha desaparegut gairebé per complet. Hi ha carboni 12,però del 14 no en queda ni rastre. Dels combustibles fòssils podemobtenir-ne alcohol, i si féssim una beguda alcohòlica a partird’aquest alcohol, la beguda no seria radioactiva. Als EUA estàprohibit treure l’alcohol del petroli per a fer begudes. De fet,l’Oficina d’Alcohol, Tabac, Armes de Foc i Explosius dels EUAanalitza el vi, la ginebra i el whisky per a determinar-ne laradioactivitat. Si un quinto de whisky (uns 3/4 de litre) no emet coma mínim 400 raigs beta per minuts, la beguda no es considera apta.

Mentreque la benzina extreta del petroli no és radioactiva, elsbiocombustibles, fets de blat de mor, canya de sucre o altrescultius, sí que en són. Però no us alarmeu, no són radioactius enuna dosi perillosa per a l’home, però sí que permet saber-ne sil’origen és vegetal.

Fonts:
LozanoLeyva, Manuel (2009)Nucleares,¿por qué no?: como afrontar el futuro de la energía. Barcelona:Debate
Miller,Richard A.(2009) Físicapara futuros presidentes. Barcelona:Antoni Bosch

 

Comentaris tancats a Radioactivitat i probabilitat

Satèl·lits

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Poques vegades ens aturem a pensar en la importància que tenen els satèl·lits en la nostra vida diària. I són més importants del que sembla. N’hi ha de tota mena i cobreixen tots els objectius possibles. Avui vull fer-vos cinc cèntims sobre els distints tipus de satèl·lit que corren pel món (més aviat, que hi ha en òrbita), segons la distància a què es troben de la Terra i comentar-vos alguna de les seves peculiaritats.

[@more@]

Segons la distància a què es troben de la Terra, els científics classifiquen els satèl·lits en GEO, MEO i LEO. GEO és l’abreviatura d’Òrbita Terrestre Geosíncrona (en anglès, esclar), que significa, clar i català, que fa una volta a la Terra en 24 hores i es troben, per tant, a 35.800 quilòmetres de la superfície de la Terra; les òrbites MEO són aquelles que es corresponen amb distàncies mitjanes (entre 10.000 quilòmetres i 20.000 quilòmetres); i les LEO les que es corresponen amb distàncies més curtes (menys de 10.000 quilòmetres).

Una dada a tenir en compte sobre els satèl·lits és que com més lluny hi són, més lents han d’anar-hi. Considerem la Lluna. Es troba a uns 380.000 quilòmetres de la Terra i la seva velocitat tangencial (és a dir, la velocitat lineal a què sortiria si la Terra desaparegués de cop) és d’1 quilòmetre per segon. No és una velocitat extraordinària: és aproximadament Mach 3. I com ja haureu endevinat, un avió que vola a aquesta velocitat no està precisament en òrbita. Si volguéssim que un avió estigués en òrbita en les altures que vola habitualment, la velocitat hauria de ser d’uns 10 quilòmetres per segon. Així que a mesura que ens acostem a la Terra, la velocitat de l’òrbita ha de ser més gran.

Les òrbites ideals, en molts casos, serien aquelles en què els satèl·lits estiguessin sempre sobre el mateix punt de la Terra. A aquestes òrbites les anomenaríem geoestacionàries. En realitat, aquestes només poden donar-se quan el satèl·lit es troba sobre l’equador. Si fos de nord a sud, per exemple, estaria mig dia sobrevolant l’hemisferi nord i l’altre mig l’hemisferi sud; i el que pretenem és, precisament, que no canviï de punt sobre la superfície. El gir de la Terra hauria d’acompanyar, per tant, el gir del satèl·lit. Als satèl·lits que hi ha en una òrbita GEO fora de l’equador se’ls anomena "geosincrònics"; només són geoestacionaris els que hi ha per sobre de l’equador. Observeu alguna vegada les fotos dels satèl·lits meteorològics, aviam si se us acut des d’on es prenen aquestes fotos.

El METEOSAT, per exemple, es troba sobre el golf de Guinea, just sobre un punt en la intersecció de l’equador amb el meridià de Greenwich; i l’AMAZONAS 2 d’Hispasat es troba també sobre l’equador, però a 61º oest, per sobre de l’Amèrica del Sud. Tots dos van ser posats en aquestes òrbites per coets Ariane 5. Són dos exemples, però n’hi ha molts més.

Segur que ja coneixeu el gran avantatge d’aquesta òrbita: no hem de moure les nostres antenes parabòliques. I, per descomptat, la TV via satèl·lit ofereix grandíssims avantatges, com ara no haver de construir una elaborada infraestructura, cosa que permet emetre TV a gairebé mig món de forma simultània. Al Marroc, per exemple, els carrers i els edificis amb prou feines han canviat en mil anys. Només en destaca un canvi: antenes parabòliques en gairebé tots els terrats. El pitjor és que essent tan lluny de la superfície terrestre, el seu senyal a emetre ha de ser més potent. No obstant això, el sacrifici en potència queda compensat amb l’avantatge posicional.

A més, existeix un altre avantatge més curiós. Si sou víctimes d’un segrest i no sabeu on us han portat, aleshores cerqueu alguna antena parabòlica i fixeu-vos cap a on apunta. Si ho fa cap al nord és que esteu a l’hemisferi sud i viceversa, i si l’antena apunta cap amunt, est o oest, aleshores esteu a l’equador. Espero que mai no tingueu necessitat d’emprar aquest recurs.

Després hi ha els satèl·lits espia. No els veieu de mal ull. Encara que en el seu moment s’empraven amb finalitats exclusivament militars, avui dia els utilitzen els governs i les indústries per a controlar inundacions, incendis, salut dels cultius, etc. Si volguéssiu posar en marxa un d’aquests satèl·lits, en quina òrbita el posaríeu? D’una banda, l’ideal seria una òrbita geoestacionària per a poder observar en tot moment els mateixos punts de forma continuada en el temps, però aleshores estaria molt lluny i no podríem veure tan bé com voldríem. És cert que existeixen telescopis, però hi ha un punt a partir del qual una imatge ja no es pot ampliar a causa de la naturalesa ondulatòria de la llum. D’altra banda, volem estar a prop de la superfície de la Terra per a poder veure amb més detall, per la qual cosa volem una òrbita molt baixa i perdríem el punt de vista al cap de poc temps, cosa que tampoc no ens agradaria. Vegem això amb una mica més de detall.

Dèiem que podríem posar-los en l’òrbita geoestacionària a 35.800 quilòmetres, però aquesta distància és massa gran fins i tot per a un telescopi. La falta de nitidesa en els telescopis ve determinada per la fórmula: b=h*L/d; on b és la resolució, d el diàmetre de la lent o el mirall del telescopi, h la distància a què es troba de l’objecte (en aquest cas, l’altura sobre la superfície de la Terra) i L la longitud d’ona de la llum. Per exemple, el mirall del Hubble té un diàmetre de 2,4 metres. Si estigués en una òrbita geoestacionària, la h seria 35.000 quilòmetres i la longitud d’ona de la llum és d’uns 520 nanòmetres. Si inserim aquestes dades a la fórmula ens sortirà una resolució de 7,58 metres. Això vol dir que si tinguéssim dos objectes situats a menys de 7,58 metres l’un de l’altre, s’hi veurien tan borrosos que no hauria manera de veure si en són dos o un. Com podeu veure, una autèntica porqueria de nitidesa si el que volem observar és una persona o un cotxe. No obstant això, ens vindria molt bé per a observar huracans o localitzar un vaixell. Per tant, descartem la GEO en els satèl·lits espia.

D’altra banda, si els posem molt baixos, en una òrbita LEO per a poder veure millor, hem d’anar més de pressa. Per a això, l’altura ideal oscil·la entre els 150 i els 300 quilòmetres (una òrbita LEO). En una òrbita d’aquest tipus, un satèl·lit va a uns 8 quilòmetres per segon, el que provoca que faci una volta a la Terra cada hora i mitja. El problema és que tenim molt poc tempos per a observar un objectiu: al voltant d’uns 75 segons i durant uns 600 quilòmetres de recorregut. Si estigués al doble d’altura, trigaríem el doble de temps, però la meitat de resolució, així que ja veieu que és una solució de compromís. Una vegada que el satèl·lit ha perdut el seu objectiu de vista ha de donar una volta a la Terra per a tornar a veure’l, la qual cosa significa que no ho podrà fer fins passada hora i mitja. I això suposant que la Terra no gira sobre el seu eix. De fet, si un punt de l’equador triga 24 hores a fer una volta a una circumferència de 40.000 quilòmetres de contorn, significa que es mou a uns 1.600 quilòmetres per hora, la qual cosa provoca que quan el satèl·lit intenti albirar el mateix punt, aquest pot haver-se desplaçat al voltant d’uns 2.500 quilòmetres. Gens menyspreable, oi? Per descomptat, aquest càlcul depèn de la longitud (em refereixo a la longitud cartogràfica) del punt que vulguem observar.

Però clar, guanyem en resolució. Si apliquem la mateixa fórmula del telescopi al Hubble a 300 quilòmetres d’altura, la seva resolució seria de 6 centímetres, la qual cosa permetria identificar una persona. Però compte, que no tots els satèl·lits espia portarien la tecnologia del Hubble. La conclusió és que els satèl·lits espia han d’estar en un òrbita baixa per a poder tenir una bona resolució, però no són capaços de llegir matrícules de cotxes, reconèixer persones i coses per l’estil, com passa en algunes pel·lícules. El que sí que obtenen són unes imatges borroses per a aquestes resolucions i no hi ha manera tècnica d’evitar-ho, ja que és una causa física, no tècnica.

Voleu observar tot el globus terrestre a tota hora? Bé, poseu més satèl·lits amb una bona resolució. Desconec si això realment es fa amb satèl·lits espia. El que sí que puc dir-vos és que es fa amb un altre tipus de satèl·lits, dels quals parlarem tot seguit, però no per a observar-nos-hi, sinó per a orientar-nos-hi.

Entre aquests dos tipus de satèl·lits, els GEO i els LEO, es troben els que segueixen una òrbita terrestre mitjana, els MEO, entre els quals els fascinants GPS. És autènticament impressionant veure fins on ha arribat la tecnologia: hi ha cotxes que el porten al davantal, els utilitzen els esportistes, les bombes intel·ligents per a ser guiades vers el seu objectiu amb un marge d’error de pocs metres, etc.

Un receptor GPS capta els senyals d’alguns dels 24 satèl·lits de posicionament global que actualment orbiten el nostre planeta. Hi ha qui pensa que els nostres aparells emeten senyals per a comunicar-se amb el satèl·lit, però en realitat són receptors i no emissors. Sí, podrien haver-se dissenyat d’una altra manera, però no hem d’oblidar que en principi es van concebre per a ús militar i un soldat mai no vol revelar la seva posició, cosa que faria emetent ones de ràdio. Els satèl·lits GPS estan en constant moviment i emetent de forma contínua la posició en què es troben. El nostre receptor GPS porta un petit ordinador que mesura el temps que triga a arribar el senyal des dels mateixos satèl·lits i en calcula la distància a cada un. Una vegada n’és computada la distància de tres, ja pot determinar en quin lloc es troba de la Terra.

També hi ha qui pensa que els satèl·lits GPS segueixen òrbites geosincròniques, però no és així, ja que haurien de portar radiotransmissors molt més potents perquè els senyals arribessin als nostres receptors. D’altra banda, tampoc no poden estar massa a prop, ja que aleshores anirien massa ràpids. Per aquest motiu es va arribar a una solució intermèdia i es troben a uns 20.000 quilòmetres d’altura. La seva velocitat és d’uns 4 quilòmetres per segon i amb aquesta velocitat triguen 12 hores a volar entorn de la Terra.

Els GPS porten un rellotge atòmic intern molt precís, de l’ordre dels nanosegons. Tan important és aquesta precisió? Doncs, n’és tant, que cal tenir en compte els efectes relativistes. D’una banda, tenim la dilatació del temps donada la velocitat que porten i, d’altra, la gravetat a aquesta altura és menor que la que tenim a la superfície de la Terra. Si restem la diferència d’ambdós fenòmens, obtenim que el temps transcorre 39 milionèsimes de segon per dia més lent per als satèl·lits que per a les persones que estem a la superfície de la Terra. És a dir, al final de cada dia, el satèl·lit és 39 milionèsimes de segon menys jove que nosaltres.

No sembla una diferència molt gran, però cal tenir en compte que la velocitat de la llum s’usa en els càlculs de la nostra posició. Qualsevol milionèsima que ens deixem pel camí, multiplicada per aquesta xifra es transforma en un error que podria representar una errada d’11 quilòmetres més cada dia en calcular la nostra posició. Així que els satèl·lits han d’avançar aquestes 39 milionèsimes de segon cada dia perquè puguem utilitzar aquests serveis. Una vegada més, Einstein tenia raó.

Per a posar un satèl·lit en òrbita necessitem potents coets que pesen més que el mateix satèl·lit. De fet, es malbarata un 96% de l’energia cada vegada que s’hi fa. Però això ja és una altra història.

Fonts:
Miller, Richard (2009). Física para futuros presidentes, Barcelona: Antoni Bosch.

http://www.migui.com/ciencias/fisica/relatividad-y-cuantica-en-la-practica-gps-y-relojes-atomicos.html

http://www.consumer.es/web/es/motor/educacion_y_seguridad_vial/2005/12/23/148023.php

http://www.upv.es/satelite/trabajos/pracGrupo17/sistemas.html

Comentaris tancats a Satèl·lits

Las corbetas del Rey, d’Andrés Galera Gómez

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

L’agència Shackleton
Buzz&Press
ha tingut la gentilesa de
lliurar-me aquest llibre. D’altra banda, veig que no hi estat l’únic,
ja que també sembla que l’han lliurat a
Aldea
Irreductible
, Ciencia
Kanija
i Historias
con Historia
. No m’han demanat que els faci
una ressenya, però tot i que el llibre no era de l’estil dels que
acostumen a sortir en aquest blog, crec que ho havia de fer. Passo,
per tant, a l’habitual resum de les coses que més m’han cridat
l’atenció.

[@more@]

El llibre
narra l’expedició científica i política al voltant del món
d’
Alejandro
Malaspina
, que va salpar el 1788 de Cadis en
un viatge que va durar més de quatre anys. És més aviat
descriptiu, sense entretenir-se gaire en els detalls científics,
ateses les aproximadament 140 pàgines que té, i centrat en el dia a
dia d’aquells homes. El llenguatge que utilitza és un tant barroc i
divertit en algunes expressions.

No sembla que fos un viatge de plaer,
com als que estem avesats avui dia.

Cada vaixell
transportarà un total de cent dos homes, entre els quals un cirurgià
i un capellà, que guariran les ferides del cos i de l’ànima si
n’haguessin, que n’hi haurà. La nòmina inclou fusters,
calafatadors, ferrers, grumets, criats, pilots, naturalistes,
pintors, guàrdia marines, artillers i la classe de tropa. Semblen
molts, però són pocs i tots necessaris. Hauran d’aplicar-s’hi, i en
més d’una tasca. Els dropos sobren.

I es troben inconvenients que avui dia
serien totalment inacceptables:

[Una] larva
havia contaminat el carregament de pa, cosa que produïa repugnància
entre una tripulació poc disposada a consumir-ne. Sota el
microscopi, el repel·lent cuc va resultar ser un gegant capgròs
d’ulls sortints i un anellat cos pelut sostingut per diversos parells
de potes, que aviat es convertirà en una pulcra papalloneta
blanquinosa de llargues antenes. Segons els científics, l’animalet
no era un risc per a la salut; ans al contrari, aportava proteïnes,
hi afegim. De res no van servir les protestes. El pa no s’hi llença.

Un detall curiós és com anaven els
pobres a Montevideo:

L’abundància és
tal que el cavall resulta un mitjà de transport generalitzat, tant
que ni els pobres ni els esclaus viatgen a peu. Fins i tot es demana
almoina a la gropa d’esplèndids corsers, cosa que componia una
imatge surrealista, grotesca.

Els astrònoms també van tenir
treball:

Els astrònoms
van treballar a destall. Van observar el gir de les estrelles, van
estudiar els moviments de Júpiter i els seus satèl·lits, van
contemplar el pas de Mercuri enfront del Sol i van admirar la Lluna
en el seu eclipsi.

Tot i que treballs científics n’hi ha
molts més, com anar mesurant la gravetat a través de l’oscil·lació
d’un pèndol.

Per a poder orientar-se en la mar
havien de tenir rellotges fiables. El problema és que per aquella
època es veien afectats per la temperatura exterior i quan tombaven
el cap d’Hornos, amb una mar infestada de blocs de gel podien tenir
problemes:

Fa fred fins i
tot per als instruments. La temperatura del rellotge número 10 va
descendir a set graus, quan ha d’oscil·lar entre nou o deu. Si
arriba als cinc deixa de funcionar correctament. Les baixes
temperatures densifiquen l’oli protector i augmenta la resistència
mecànica. L’aparell es desajusta i perd fiabilitat. S’ha d’impedir
costi el que costi. El rellotge s’escalfa amb una vela fins que
recupera la temperatura. D’ara endavant, es col·locarà en una
cabina juntament amb un fanal encès que caldegi dia i nit l’aire que
l’envolta. Són eficaços remeis casolans davant les adversitats
oceàniques.

I compte, que no podies desertar,
perquè si et pillaven ho pagaves amb escreix. Al primer que ho va
intentar el van passar per les baquetes:

Resulta inhumà
veure’l córrer sobre coberta, passant entre dues files de soldats
que assoten amb acarnissament el tors nu, sagnant, espellat. Quan
acabin, els metges el guariran. És el seu ofici. No seria sobrer que
avisessin el mossèn.

I per a deixar la marca de qui era
l’amo d’aquelles terres a les quals havien arribat:

La comitiva pren
possessió del lloc. La tradicional ampolla, soterrada a la platja
juntament amb una moneda que identifica la nació propietària.

I si algú creu que això d’anar-se’n
de festa i arribar l’endemà és un invent de la vida moderna, que
vagi oblidant-se’n:

La tripulació
també va tenir els seus moments de distracció. La gresca va ser
consentida. Va haver mariners que van encadenar quatre dies seguits
de festa i van gaudir de les oportunitats del lloc. No hi van tornar,
els hi van portar. Al més mínim descuit es perd la voluntat i
l’ímpetu es desboca, la persona sucumbeix a la beguda, el subjecte
s’enfanga en el vici, seduït per dones de vida dissoluta. La
conducta de moltes és tan llibertina que, comparades amb elles, les
prostitutes d’altres llocs donen exemple de castedat.

I com es recompensa al principal
protagonista d’un viatge d’aquestes característiques? Doncs ja sabeu
que en aquests temes som uns campions. Resulta que en els primers
mesos de 1795 va elaborar una memòria sobre la pau amb França que
va fer arribar al ministre d’estat, Manuel Godoy. S’havia ficat en
política i ja se sap què succeeix quan et fiques en política. El
van detenir i el van jutjar per conspiració. Un judici que no
semblava molt just:

El judici es
desenvolupa amb pressa. Els imputats estan desprotegits. Ni tan sols
poden nomenar defensor. Presideix el tribunal el bisbe de Salamanca.
Transcorreguts quatre mesos, no hi ha proves ni confessions. El
procés entra en un punt mort, però Godoy sap com sortir-se’n.
Arbitràriament, Carles IV signa un decret que condemna els
inculpats. Alejandro Malaspina és degradat i expulsat de l’Armada,
condemnat a la pena de deu anys i un dia de privació de llibertat
tancat al castell corunyès de San Antón. Sis va passar envoltat
d’aigua, tancat entre vells murs aixecats sobre un solitari illot.

A hores d’ara es
repeteix l’expedició
. Espero que quan tornin,
si algú de la tripulació es fica en política no sigui portat a
judici. Almenys per opinar-ne.

He de dir que al principi el llibre
se’m va fer una mica costerut, però finalment em va arribar a
enganxar. Recomanat només a qui pugui conèixer les ciutats que s’hi
descriuen o a qui sigui amant d’aquests viatges llegendaris.

El podeu descarregar de manera
gratuïta des d’
aquest
enllaç
pertanyent al web
del llibre
.

Títol: Las corbetas del Rey. El viaje alrededor del
mundo de Alejandro Malaspina (1789-1794)”
Autor: Andrés Galera
Gómez

Comentaris tancats a Las corbetas del Rey, d’Andrés Galera Gómez