Energia i potència

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Les paraules energia i potència
són utilitzades en moltes ocasions en el llenguatge habitual, bé en
el sentit científic, o bé en altres contextos que no tenen res a
veure-hi. I d’energia i de potència us vull parlar en la nostra
història d’avui, l’enfocaré des de diferents punts de vista per a
donar-vos algunes dades realment sorprenents.

[@more@]
La unitat
favorita dels físics per a mesurar l’energia és el joule, la dels
biòlegs la caloria, la dels enginyers elèctrics el quilowatt hora i
a qui agrada de jugar amb explosius, l’equivalència en tones de TNT
(si algun dia voleu ficar en un compromís als científics,
pregunteu-los per què tantes unitats per a mesurar el mateix). Per
descomptat, totes aquestes unitats n’estan relacionades. Us dono unes
quantes relacions:

1 joule és l’energia necessària
per a llançar una poma petita cap amunt un metre (via).
1
caloria = 4,2 joules.
1 tona de TNT = 4.200 milions de joules.
1
quilotona serien 1.000 tones de TNT (1 megatona seria un milió de
tones de TNT).
1 quilowatt hora = 3,6 milions de joules.

És important saber d’on surt l’energia
i va bé fer uns quants números per a sedimentar idees. Per exemple,
el xoc dels avions contra les Torres Bessones l’11 de setembre de
2001 va alliberar una energia equivalent a 1.800 tones de TNT. La
causa de les destrosses no va ser l’impacte dels avions contra els
gratacels. Aquells avions devien volar a uns 960 km/h, i amb la
fórmula de l’energia cinètica (E=1/2 mv2) podem
concloure que l’energia total era al voltant d’una tona de TNT. D’on
va sortir la resta de l’energia? Doncs de les 60 tones de querosè
que carregava cadascuna d’aquelles aeronaus.

El combustible es va poder inflamar per
moltes raons; entre les quals l’energia de l’impacte, les espurnes o
el mateix calor dels motors. No va tenir temps de barrejar-se bé amb
l’aire i la bola de foc que es va veure no va ser a causa d’una
explosió, sinó més aviat a una deflagració. Si haguessin estat
explosions, haurien destrossat l’estructura, murs de càrrega o
qualsevol cosa que hagués hagut allà. Els gasos d’aquella bola de
foc eren subsònics i es van limitar a envoltar l’estructura, els
pilars de la qual eren dissenyats per a conservar la seva solidesa
durant dues o tres hores. No obstant això, el material que va cremar
allà no eren papers i mobiliari d’oficina, sinó querosè. Una tona
de querosè o benzina, en cremar a l’aire, allibera una energia
equivalent a 15 tones de TNT, i si cadascú dels avions portava en
portava 60 tones, el total és de 900 tones de TNT per aeronau.

A igualtat de massa, la benzina
proporciona 15 vegades més energia que el TNT. Això no hauria de
sobtar-vos, ja que les galetes de xocolata contenen més energia que
el TNT. Molta gent se sorprèn per aquestes dades, però en realitat
són d’allò més lògiques: el TNT no s’utilitza com a font
d’energia a causa del seu baix contingut energètic, sinó que
s’utilitza com a explosiu perquè allibera l’energia molt ràpid.
Això ocorre perquè es combina amb l’aire, no com les galetes o la
benzina que n’alliberen l’energia més a poc a poc. Podríem dir que
les molècules de TNT són com molls comprimits i subjectes per un
piu. Quan se n’allibera un, l’energia surt disparada i trenca els
pius adjacents i produeix una reacció química que fa detonar tot el
TNT. Diem, per tant, que té més potència, però deixem això per a
després.

Sí, ja sé, seguiu pensant que
m’equivoco amb les galetes de xocolata. Doncs no. Les galetes de
xocolata proporcionen unes 5 quilocalories per gram, mentre que el
TNT només en proporciona 0,65; és a dir, 9 vegades menys. L’energia
dels bistecs és 4 vegades més gran que la del TNT. Podem destruir
un cotxe amb una barrinada de TNT, però uns adolescents armats amb
maces i l’equivalent en massa en galetes de xocolata poden causar una
destrucció molt més gran.

Si parlem d’energia alliberada, a igual
massa en la radioactivitat, parlem a l’entorn d’un milió de vegades
més d’energia que el TNT. Un procés de fissió d’un àtom d’urani
(o de plutoni) allibera 20 milions de vegades l’energia per àtom que
ha alliberat el TNT.

Però si parlem d’explosions podem
donar uns quants números per a fer-nos una idea i emprenyar-nos per
saber on marxen els diners destinats a les armes en el món.

Amb mig quilo de
TNT podem destruir un cotxe i matar-ne tots els ocupants.

10 tones de TNT
va ser l’energia alliberada per la bomba més forta de la Segona
Guerra Mundial.

Com ja és dit,
cada avió que va topar contra les torres del WTC va alliberar
aproximadament 1.000 tones de TNT o, el que és el mateix, 1
quilotona.

Una quilotona
allibera 4.000 vegades més energia que la necessària per a aixecar
un cotxe de 1.000 quilograms de pes a una alçada de 100 metres.

La bomba
llançada a Hiroshima va alliberar una energia equivalent a 13
quilotones i la de Nagasaki 25.

Durant la Segona
Guerra Mundial va haver grans "raids" de bombarders aliats
sobres les ciutats alemanyes. En un d’aquests "raids" i en
una sola nit, mil aeroplans, que transportaven cadascun quatre
tremendes bombes d’una tona, van destruir gran part de la ciutat
d’Hamburg i van matar unes 75.000 persones. Si es produís un "raid"
d’aquestes característiques sobre París, per exemple, i demà un
altre de 1.000 avions, i un altre demà passat, i així
successivament per espai de catorze anys, els explosius haurien
alliberat en total 20 megatones.

Una d’aquestes
bombes de 20 megatones que explotés en qualsevol ciutat de la terra
la destruiria per complet i mataria a la major part dels seus
habitants, faria un cràter de 20 quilòmetres de diàmetre i crearia
incendis a una distància d’entre 50 i 100 quilòmetres del centre de
l’explosió. Fins i tot la gent que visqués a 300 quilòmetres
d’allà moriria com a resultat d’aquesta explosió. Sense comptar amb
els problemes de la radioactivitat.

La bomba
del Tsar
(el pet més fort que l’home ha causat mai, per a
vergonya seva) va alliberar unes 50 megatones. Les ones de marea
produïdes van ser mesurades al llarg de tot el planeta. Totes les
armes nuclears del món tenen a l’entorn de 20.000 megatones.

Fa uns 65
milions d’anys, un
gran meteorit va caure a Chicxukub
, Yucatán. Es creu que va ser
la causa de l’extinció dels dinosaures. Es calcula que el meteorit
devia tenir entre 10 i 15 quilòmetres de diàmetre i va deixar un
cràter de 180 quilòmetres de diàmetre. Va alliberar una energia
equivalent a 192 milions de megatones.

De tota manera, deixeu-me ser
políticament incorrecte una vegada més. Es produeix més destrucció
amb moltes bombes petites que amb una de grossa. El motiu és que en
dividir l’explosió, l’àrea afectada és molt més gran. Una bomba
grossa pot vaporitzar una ciutat de grans dimensions, però un grapat
de bombes petites poden arrasar per complet, encara que no
vaporitzar, una àrea molt més extensa.

Tornem a la benzina. La nostra relació
amb ella és com un matrimoni infeliç. És un fàstic: contamina
l’atmosfera amb diòxid de carboni, està considerada una de les
culpables de l’escalfament global i, per si no fos prou, serveix per
a finançar dictadures, grups terroristes i fa més fàcil anar a la
guerra. Un dels seus principals avantatges és l’enorme quantitat
d’energia que conté, mentre que les alternatives no són gaire
falagueres.

A igualtat de pes, la benzina conté
1.000 vegades més energia que les piles convencionals, i 100 vegades
més que les bateries d’ordinador. I aquest és un dels grans
problemes dels cotxes elèctrics: que les bateries emmagatzemen molt
poca energia en comparació de la benzina. No obstant això,
l’energia elèctrica es pot utilitzar més eficientment, i el
resultat final és que el desavantatge real és un factor de 30, no
de 100.

En aquest aspecte, l’estalvi econòmic
és molt il·lusori. Les bateries d’alt rendiment són molt cares i
el normal és que s’hagin de substituir cada 700 càrregues i és
així perquè l’electricitat la produeixen mitjançant una reacció
química i per a carregar-les s’ha d’invertir aquesta reacció sense
afectar la integritat dels elèctrodes. I no és fàcil.

Si comparem la benzina amb altres
substàncies en pes, tenim les següents dades:

Té el doble d’energia que el carbó i que
el metanol.
1,5 vegades més que l’etanol.
1,1 vegades més que
el butanol.

En altres paraules: que l’alcohol ens
proporciona menys energia per litre que la benzina. De fet, si es
calcula per quilòmetre recorregut, els cotxes que funcionen amb una
combinació de benzina i etanol gasten més diners per quilòmetre
recorregut. Potser l’únic alcohol similar quant a combustible sigui
el butanol.

El gas natural és 1,3 vegades més
energètic.
L’hidrogen (gasós o líquid) 2,6 vegades.

Ara bé, si el TNT té tan poca energia
com hem vist, per què s’empra? La resposta és que proporciona molta
potència. En la parla col·loquial, potència i energia són
sinònims, però els científics fan una distinció: la potència és
la quantitat d’energia dividida per unitat de temps. El TNT té
(insisteixo, a igualtat de pes) menor energia que la benzina, però
la proporciona en un interval de temps molt més curt. En altres
paraules: la benzina té més energia, però el TNT té més
potència. I el mateix succeeix amb les galetes de xocolata. Podem
pensar en els cops de martell que picarien els joves que anaven a
destrossar el cotxe. En accelerar el martell al llarg de l’arc que
descriu el braç, li estem comunicant energia i quan aquest martell
impacta amb el cap del clau, li comunica tota l’energia molt
ràpidament. Cada cop té una potència considerable.

El primer que fou capaç de
mesurar la potència d’un cavall va ser James Watt i la va anomenar
"cavall de potència". Actualment, utilitzem aquesta unitat
per a quantificar la potència del seu substitut: l’automòbil. No
obstant això, existeix una altra unitat que va prendre el nom del
mateix Watt i es diu de la mateixa manera, watt. Un watt és un joule
dividit per segon. Un cavall de potència equival a uns 1.000 watts
o, el que és el mateix, un quilowatt (em
recorden
que 3/4 de quilowatt, però si recordeu que 1hp = 1kW no
anireu molt desencaminats).

Els watts solen utilitzar-se per a la
potència elèctrica, per això les bombetes es classifiquen en
funció dels watts que consumeixen. Si encenem deu bombetes de cent
watts, estarem consumint 10 x 100 = 1.000 watts o, el que és el
mateix, 1 quilowatt o un cavall.

Quan parlem de consum elèctric, fem
una espècie de barreja que anomenem quilowatt hora. Si emprem un
quilowatt durant una hora, no parlem de potència, sinó d’energia.
Llavors, és indiferent que digueu que una llar, de mitjana,
consumeix un quilowatt de potència, o que consumeix 24 quilowatts
hora al dia. Mil cases consumiran mil quilowatts o, el que és el
mateix, un "megawatt", que és un milió de watts. Les
centrals elèctriques de mida mitjana acostumen a generar entre 50 i
100 megawatts, i les més grans solen produir mil megawatts o un
"gigawatt". La mitjana de potència elèctrica consumida
anualment a Espanya va ser aproximadament de 30 gigawatts, mentre que
als EUA s’acosta als 450.

Diguem que com a mitjana, una
persona consumeix 2 quilowatts hora o 2.000 quilocalories al dia (via).
Energèticament parlant, un quilo d’arròs ja conté tota aquesta
energia i, si comparem preus, l’energia elèctrica surt més barata
que el menjar quant a l’energia.

Cada batec del cor del cos humà
consumeix aproximadament 1 joule. En un sol dia, és a dir, uns
100.000 batecs, hem de consumir, almenys, 100.000 joules per a seguir
vivint. Però si parlem del cos sencer, una persona equival a una
bombeta de 100 watts, és a dir, que alliberem 100 joules per segon
aproximadament. És clar que, en aquest aspecte, som com estufes.

No estranya doncs, que siguem addictes
al menjar. Al cap i a la fi, ens agradi o no, en tots els aspectes,
estem lligats a les lleis físiques.

Fonts:
Miller,
Richard
(2009).
Física para futuros presidentes.
Barcelona: Antoni Bosch

Atkins,
Peter W.
(2008).
El dedo de Galileo.
Madrid: Espasa-Calpe

Paulos,
John A.
El hombre anumérico:
analfabetismo matemático y sus consecuencias.

Barcelona: Tusquets
Editores.
www.portalplanetasedna.com.ar/bomba_nuclear.htm
http://www.santiagobovisio.com/italiano/reflex/81reflex.htm
http://historia.mforos.com/681756/3888496-wuwa-el-proyecto-atomico-nazi



Comentaris tancats a Energia i potència

Llibres i més llibres

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

En primer lloc, Feliç Any Nou. En segon lloc, que
sapigueu que els llibres llegits els aniré penjant a flicker
(aquest mateix enllaç el teniu al panell de l’esquerra del web en
castellà, a "Llibres que he llegit") amb una brevíssima
ressenya. Si algú està interessat en algun en particular, que m’ho
digui i no tindré cap problema de fer-li un comentari més extens. A
l’article d’avui, vull fer-vos una breu ressenya d’uns quants llibres
que no he comentat. A algun d’ells li dedicaré un article en el
futur, però de moment, aquí van.

[@more@]
La conquista del
genoma humano
, Kevin Davies. Es tracta de la història
del Projecte Genoma Humà, la guerra entre Venter i Collins, parla de
diverses malalties genètiques i de com els investigadors han trobat
poblacions en les quals ha hagut poca immigració i els han servit
per a detectar-ne algunes. Molt interessant des del punt de vista
històric i informatiu, esquitxat d’anècdotes. Potser senzill per
als experts, acceptable per als no entesos en genètica (entre els
quals s’inclou un servidor) i a la persona sense formació científica
pot fer-se’l una mica costerut (tot i així, l’esforç pagaria la
pena).

Las dos culturas y un segundo enfoque,
C. P. Snow. Aquest és un llibre clàssic. L’autor va escriure
diverses novel·les tot i ser científic de formació i era capaç de
parlar d’igual a igual tant a científics com a literats. El llibre
plasma la importància de la formació científica, de les
conseqüències de les revolucions científiques i industrials i és
un compendi d’opinions sociològiques del seu autor. Encara que ja fa
força anys que fou escrit, moltes de les seves argumentacions
segueixen sent vàlides avui. Amè, curtet i apte per a tots els
públics.

La exploración del mar,
Robert Kunzig. Aquest llibre és una apassionant història de com
s’han anat descobrint els secrets que té la mar. Els animals, els
corrents oceànics, les muntanyes i valls que existeixen sota la mar,
com van calcular la velocitat del so a l’aigua, etc. Només se m’ha
fet una mica pesat en una part en qual s’estén en la descripció
dels animals, desconeguts per a la majoria de nosaltres; ja que és
molt difícil imaginar-se’ls sense veure-hi. Però d’altra banda, per
a qui li agradi la mar, molt amè i informatiu.

Nikola Tesla, Margaret
Cheney. Llibre on s’explica la vida d’aquest home oblidat. Entre
altres coses, li van robar la invenció oficial de la ràdio, cosa
que va afirmar el 1943 el Tribunal dels EUA. Encara que va ser un
home molt curiós, l’estil del llibre no l’he trobat del tot del meu
gust i, per moments, se m’ha fet una mica pesat. No obstant això,
que jo sàpiga, és l’únic llibre en castellà que parla extensament
sobre aquest home.

Las fronteras de la vida,
John Postgate. L’autor dona un repàs de les diverses i extremes
condicions físiques i químiques on ha pogut trobar-se vida a la
Terra. Per exemple, temperatures màximes, mínimes, pressions,
salinitats, diferents atmosferes, etc. M’ha encantat la conclusió
final: que les mínimes condicions perquè hi hagi vida són l’aigua
i la metaestabilitat. És un llibre un xic especialitzat i
només el recomanaria a gent amb carrera de química o de biologia i
que tinguin interès en les condicions extremes en què es pugui
donar-se la vida. Amb aquests coneixements i inquietuds és molt
interessant i curiós.

Las mentiras de la ciencia,
Dan Agin. Explica els diferents paranys de diversos personatges sota
el mantell de la (falsa) ciència. No és que la ciència menteixi,
sinó que hi ha qui disfressa la mentida explicant-la amb un
llenguatge científic. Números manegats, estudis mal fets, etc. Per
a tots els públics. N’explica algunes de realment bones.

Los porqués de un escriba fiósofo,
Martin Gardner. És l’únic llibre del recentment desaparegut autor
en el qual parla de les seves opinions sobre tots els temes no
relacionats amb la ciència. Llevat d’alguns paràgrafs que són
destacables i que ja he publicat, la resta l’he vist gairebé buit de
contingut. En altres paraules, que no m’ha agradat gens i no el
recomano.

El andar del borracho,
Leonard Mlodinow. Tracta de com l’atzar entra a les nostres vides, de
com prenem decisions sobre moltes coses a través de l’anàlisi de
les causes quan, en realitat, les conseqüències i els fets són pur
atzar. Interessant i instructiu.

Pues yo lo veo así, Xavier
Sala i Martí. Llibre del famós economista on es reprodueixen molts
articles publicats al diari La Vanguardia. Tot i que no estigui
d’acord amb moltes de les seves opinions, paga la pena llegir-lo.
Amè. Existeix també una versió en català.

Nuestra especie, Marvin
Harris. Tracta de l’ésser humà, almenys d’aquell animal al qual
anomenem humà, des dels inicis de la seva aparició i totes les
explicacions del seu comportament des del punt de vista d’espècies
evolucionada. A mi m’ha encantat, però és un llibre que recomanaré
només a qui l’agradi especialment l’antropologia i l’evolució.
Aquest autor també té Vacas, cerdos, guerras y
brujas
i és un interessant estudi sobre les raons per
què uns tenen les vaques com a sagrades, o els porcs, etc., i sempre
des d’un punt de vista evolutiu. Interessant només per a qui els
agradin aquests temes.

El terrorismo definitivo,
Jessica Stern. Compendi o estudi del terrorisme, anàlisi de les
seves causes i perills de les armes de destrucció massiva. Ni bo ni
dolent. Alguns temes més interessants que altres, però no puc dir
que sigui un llibre molt bo.

Ateísmo y laicidad, Joan
Carles Marset. Recull el que és realment un estat laic i distingeix
entre conceptes com religió i clericalisme. Molt interessant per a
aclarir i definir exactament el concepte de laïcisme en un estat.
Teniu una ressenya d’un servidor a aquest
enllaç
.

La madre de los niños del Holocausto,
Anna Mieszkowska. Llibre que narra la història d’Irena
Sendler
, una dona que va salvar uns 2.500 nens en aquells temps
de terror. I és, d’altra banda, una autèntica desconeguda
l’existència de la qual vaig saber a través d’un correu electrònic
que explicava que en comptes de donar-li el Nobel de la Pau, a ella,
li’l van donar a Al Gore per escriure un llibre. M’hi vaig
interessar, el vaig llegir i aquí
teniu la ressenya.

El espejismo nuclear, Marcel
Coderch y Núria Almirón. L’autor exposa les seves argumentacions
per a dir-nos que l’energia nuclear és realment perillosa i que no
ens porta enlloc. Que ha sigut una manera de rentar la cara a les
bombes atòmiques i poder dir que alguna cosa bona ha portat. I que
no és la solució als problemes energètics als quals s’ha
d’enfrontar el món. Té raó en alguns punts, però en la meva
opinió és massa alarmista. Informatiu.

Plantar cara: la ciencia y sus
adversarios culturales
, Steven Weinberg. En la línia de
les opinions de l’autor. Planteja moltes idees filosòfiques sobre el
que és ciència i els seus detractors. I és bastant contundent de
vegades. Interessant.

La maternitat d’Elna,
Assumpta Montellà. Història d’Elisabeth
Eidenbenz
, una dona que va fundar una maternitat a la vila d’Elna
per a atendre a les parteres provinents dels camps de concentració
després de la Guerra Civil espanyola. Molts d’aquells nens eren
fills de republicanes exiliades de Catalunya, però també van néixer
fills de dones vingudes d’altres llocs, inclosos jueus, amb el
perillo que comportava. Per moments, colpidor.

Una historia de la biología según el
conejillo de indias
, Jim Endersby. Història de la
biologia centrada sempre en els objectes d’estudi, des dels pèsols
de Mendel fins a les mosques de Morgan, explica un munt d’anècdotes.
En conta algunes de molt bones. Interessant i a estones divertit.
Recomanat per a tots els públics i, sobretot, per als amants de la
història de la biologia.

Antes de Hubble, Miss Leavitt: la mujer
que descubrió cómo medir el universo
, George Johnson.
Història de la vida d’aquesta intel·ligentíssima dona, de les
observacions i càlculs de la qual, Hubble en va prendre bona nota
per a enunciar la seva famosa llei. Llibre biogràfic i curt. Molt bo
per a conèixer el masclisme que es vivia en aquelles èpoques.

John von Neumann y los orígenes de la
computación moderna
, William Aspray. Va sobre els inicis
de la computació. Explica molts detalls de les màquines d’aquells
temps. La meva opinió personal és que no m’ha agradat, ja que és
com si expliquessin els detalls del motor dels primers cotxes: molt
interessant per a historiadors (i qui gaudeixi amb aquests detalls),
però sense interès per a la resta del món.

Història de la SIDA,
Santiago Rosales y Antonio Salgado. Història des dels inicis
d’aquesta malaltia. El llibre està una mica obsolet, donada la seva
data de publicació (1994), però molt interessant quant al
desenvolupament, propagació i històries diverses derivades del
SIDA. Interessant.

Física para futuros presidentes,
Richard A. Muller. Una meravella de llibre. Un plaer. La física
explicada de manera genial. No perquè un servidor pretengui ser
president (bé, en tot cas, m’agradaria ser-ho un dia i així dimitir
l’endemà i cobrar el sou vitalici), sinó perquè realment, un
president hauria de tenir els coneixements que posa en aquest llibre.

L’escàndol de la medicina
alternativa
, John Diamond. El seu autor era un famós
columnista del diari The Times que va contraure un càncer.
Escrivia sobre les falsedats de la medicina alternativa i el llibre
és el que va deixar escrit a l’ordinador més les columnes
publicades al diari mentre va patir el càncer. Molt bo.

Alan Turing. El hombre que sabía
demasiado
, David Leavitt. Pretén ser una biografia
d’Alan Turing, però en la meva opinió aprofundeix massa (i en la
major part del llibre) en la màquina de Turing i tota la filosofia
implicada. Per a qui li agradi el tema serà una delícia, però a un
servidor se l’ha fet molt llarg. Recomanat per a qui vulgui
aprofundir més en la màquina de Turing, que no en la biografia
personal. Si voleu això últim, recomano millor Turing.
Del primer ordenador a la inteligencia artificial
, de
Rafael Lahoz-Beltrá. Aquest darrer llibre sí que incideix més en
la història personal.

Un detective llamado ADN,
José Antonio Lorente. Aquest llibre és més per a gent dedicada a
la investigació criminal que no a qui li agradi la ciència
relacionada amb l’ADN, explica d’una manera molt metòdica com ha de
portar-se una investigació en tot el procés (recollida de proves,
cadena de custòdia, etc.). Si t’agrada el tema, bé, si no se’t pot
fer avorrit.

My Sergei, Ekaterina
Gordeeva. La famosa i campioníssima
parella de patinatge sobre gel Grinkov-Gordeeva, de la qual el marit,
Sergei Grinkov, va patir un col·lapse i va morir durant un
entrenament. Gordeeva escriu tota la seva vida en relació amb Sergei
en aquest llibre. Si t’agrada el patinatge sobre gel t’encantarà el
llibre, escrit amb gran sensibilitat. I si vols, pots veure la
parella ballant aquí.
Els anomenaven els G&G. És en anglès.

Crec que ja teniu prou d’on escollir, oi?



Comentaris tancats a Llibres i més llibres

Haurien de ser innocentades

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

[L’escalfament global] és
l’engany més gran que s’ha cregut la societat americana… després
de la separació d’Església i Estat.

James
M. Infohe
, senador dels EUA, 2005.

Crec que Déu ha creat el Cel
i la Terra… I no crec que pugui considerar-se una veritat
demostrable que nosaltres descendim dels micos. No ho crec. No crec
res de tot això.

Pat
Buchanan
, candidat a la presidència dels EUA.

L’evolució, en el sentit
neodarwinista, un procés en el qual la selecció natural ha procedit
de manera atzarosa, és falsa, ja que qualsevol sistema de pensament
que negui o passi per alt l’existència d’un disseny [en biologia] no
pot ser considerat ciència, sinó com mera ideologia.

Christoph
Shoenborn
, cardenal i arquebisbe de Viena, 2005.

Ho sé, avui és 28 de desembre, però malauradament
les frases i els autors anteriors no són una innocentada. Ja
m’agradaria.

Font:
Agin, Dan (2009).
Las mentiras de la ciencia. Teià:
Ma Non Troppo



Comentaris tancats a Haurien de ser innocentades

Un estegosaure a la Cinquena Avinguda

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Suposem que algú ens diu que
un gos corre per enmig de la Cinquena Avinguda de Nova York. Pensarem
que això és inusual, però que resulta possible veritablement, i no
tindrem cap raó per a dubtar del seu relat. Si el que ens diuen és
que un lleó corre per la Cinquena Avinguda, això segueix resultant
possible, però probablement cercarem algun tipus d’evidència que ho
confirmi: per exemple, que s’hagi publicat la notícia que un lleó
s’ha escapat del zoo. En canvi, si algú ens diu que un estegosaure
corre per la Cinquena Avinguda, donem per suposat que s’equivoca. En
certa manera, podria ser "possible" que hagués vist un
estegosaure, però és més probable que hagués vist un gos i
cregués que es tractava d’un estegosaure. De fet, les persones més
raonables estarien d’acord que la possibilitat que realment pogués
haver un estegosaure corrent per la Cinquena Avinguda és massa
petita com per molestar-se ni tan sols a comprovar-ho.

Font:
Park, Robert L. (2001). Ciencia o vudú.
Barcelona: Grijalbo

Comentaris tancats a Un estegosaure a la Cinquena Avinguda

Feliç dia de l’Escepticisme!

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Avui és dia 20 de desembre, fa just 14 anys va
morir en Carl Sagan. Encara recordo quan ho vaig llegir en una nota
d’un diari i vaig exclamar un sonor òndiaaaaaa! I
què us explicaré d’ell que ja no sapigueu. Des del blog Proyecto
Sandía
em van proposar l’any passat fer un post el mateix 20
de desembre per a desitjar tothom un "Feliç
Dia de l’Escepticisme
". No ho vaig fer, però enguany m’ho
han tornat a proposar i n’he acceptat. I ho faré, una vegada més,
amb textos d’aquí i d’allà per a acabar amb uns paràgrafs de
l’amic Carl Sagan. Aquí va el meu granet de sorra a favor de
l’escepticisme i en record de Carl Sagan, que tant ens en va
ensenyar.
[@more@]

[Els
parapsicòlegs] sostenen que, si l’experimentador és escèptic, o
bé, si hi ha escèptics presents, llavors l’escepticisme inhibeix el
delicat funcionament d’allò parapsicològic. I com diuen que
aquestes forces són independents de la distància i el temps,
m’estranya que els parapsicòlegs no hagin atribuït encara el fracàs
d’alguna repetició a algú que, a mil quilòmetres de distància i
amb una setmana d’antelació, hagués dubtat de l’èxit de
l’experiment. Jo ho anomeno el Parany 22.

El Parany 22 col·loca els
escèptics en una posició única en els annals de la ciència. Un
escèptic no té cap manera de refutar la percepció extrasensorial o
la telequinesi per convèncer un creient. Per això ens enfrontem a la trista
perspectiva que els propers cinquanta anys d’investigació psíquica
seran exactament iguals que els que acabem de passar.

El Parany 22 és només una
de les moltes excuses que s’invoquen constantment per a explicar els
fracassos de la repetició d’experiments. El subjecte té mal de cap
o patia trastorns emocionals, les condicions del laboratori no eren
prou relaxades, hi havia una incompatibilitat de personalitats entre
el subjecte i l’experimentador, els aparells de mesura van fer un
soroll que va distreure la seva atenció, l’experiment era massa
complicat, feia massa fred o massa calor, el subjecte (per alguna raó
misteriosa que es dóna freqüentment) va perdre les capacitats que
tenia abans, etc.

Los porqués de un escriba
fiósofo,
Martin Gardner

La berganteria i la bogeria
humana són fenòmens tan comuns que jo m’inclinaria més a creure
que la majoria d’esdeveniments extraordinaris són fruit de la seva
concurrència, que a admetre que posen de manifest una violació de
les lleis de la natura.

David
Hume

Quan un creacionista té un
fill malalt acudeix al metge. Si el món estigués organitzat d’acord
amb el seu credo, l’instrumental i les medicines necessàries per a
atendre’l no existirien, ja que la medicina no hauria pogut
desenvolupar-se en estar prohibida la biologia fonamental, ferma
defensora de la Teoria de l’Evolució. El creacionisme, portat a les
últimes conseqüències, implica acabar amb totes les disciplines
científiques. Tanmateix, és molt poc probable que els seus
partidaris obrin de mala fe. Més aviat, ignoren les conseqüències
últimes de la seva postura. Potser canviessin d’opinió si sabessin
que, gràcies a la ciència, han pogut erigir els seus temples sense
que se’ls ensorrin a sobre.

La batalla contra la mentida
requereix abans de tot una defensa a ultrança de la racionalitat i
la independència de criteri. No hi ha dubte que els científics es
troben en primera línia, però nosaltres, els ciutadans del carrer,
ens hi trobem immediatament després. Si fracassem, estem condemnats
a l’obscurantisme.

Al llarg d’aquest nou segle,
l’impacte de la ciència sobre les nostres vides serà molt més gran
del que hem experimentat fins ara, per això la seva manipulació i
tergiversació és tan perillosa. Les línies s’han traçat amb tota
claredat i no donen lloc a cap dubte: o s’està a favor de la ciència
o se n’està en contra. Qui gosarà de lluitar contra el coneixement
en una època en què la ciència i la tecnologia posseeixen una
influència tan gran? Com sempre, els principals enemics es troben en
grups i institucions el poder dels quals consideren en perill. Tots
podem fer-nos-en una idea, de qui són.

La ciència és l’única
empresa humana que ens brinda la possibilitat de controlar el nostre
mateix destí. Corrompre-la, suposa tirar per terra la nostra
capacitat racional i, en definitiva, tornar a un estadi evolutiu
anterior. Si ens arrabassen les evidències que ens ajuden a
comprendre millor la realitat que ens envolta, la nostra exigència
mancarà de sentit i ens veurem abocats a una llarga i desesperada
agonia.

Malauradament, la
pseudociència és quelcom més que el preu que hem de pagar per
viure en una societat lliure; és un càncer que podreix els ciments
de la nostra convivència i que hem de combatre en tot moment. Si no
ho fem, és molt probable que tard o d’hora ens enfrontem a grans
calamitats de les quals no sortirem indemnes. La història ens ha
ensenyat que la veritat és sempre l’avantsala de la llibertat. Quina
altra cosa pot oferir-nos la mentida sinó l’esclavitud?

Las mentiras de la ciencia,
Dan Agin

Finalment, us deixo amb uns paràgrafs que ja han
sortit en aquest blog alguna vegada. Però paga la pena tornar-los a
llegir.

M’agradaria creure que quan
mori seguiré vivint, que alguna part de mi continuarà pensant,
sentint i recordant. Tanmateix, malgrat tant com m’agradaria de
creure-ho i de les antigues tradicions culturals de tot el món que
afirmen l’existència d’una altra vida, res m’indica que tal
asseveració pugui ser quelcom més que un anhel.

Desitjo realment envellir a
la vora d’Annie, la meva dona, a qui tant estimo. Desitjo veure
créixer els meus fills petits i exercir un paper en el
desenvolupament del seu caràcter i del seu intel·lecte. Desitjo
conèixer els néts encara no concebuts. Hi ha problemes científics
el desenllaç dels quals delejo de ser testimoni, com de l’exploració
de molts dels mons del nostre sistema solar i la recerca de vida fora
del nostre planeta. Desitjo saber com es desenvoluparan algunes grans
tendències de la història humana, tan esperançadores com
inquietants: els perills i les promeses de la nostra tecnologia, per
exemple, l’emancipació de les dones, la creixent ascensió política,
econòmica i tecnològica de la Xina, el vol interestel·lar.

D’haver altra vida, fos quin
fos el moment de la meva mort, podria satisfer la major part
d’aquests desitjos i anhels, però si la mort és només dormir,
sense somniar ni despertar, es tracta d’una vana esperança. Tal
vegada aquesta perspectiva m’hagi proporcionat una petita motivació
addicional per a seguir amb vida. El món és tan exquisit, posseeix
tant amor i tal profunditat moral, que no hi ha motiu per a
enganyar-nos amb belles històries emparades amb escasses evidències.
Em sembla molt millor mirar cara a cara la Mort en la nostra
vulnerabilitat i agrair cada dia les oportunitats breus i magnífiques
que brinda la vida.

Miles de millones, Carl
Sagan i Ann Druyan


Com et trobem a faltar!

Comentaris tancats a Feliç dia de l’Escepticisme!

La fal·làcia del fiscal

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

La majoria de persones que tenen una carrera, tard o
d’hora acaben (acabem) essent especialistes en els currículums
acadèmics: com és que en aquesta carrera no s’ensenya això o allò?
Per descomptat, un servidor hi ha caigut repetides vegades, i en
aquest article cometré la mateixa errada una vegada més: no entenc
com no s’ensenya estadística a la carrera de Dret. Sempre he opinat
que els judicis són un càlcul estadístic: si t’ha vist un
testimoni, no és el mateix que te n’hagin vist dos o nou, i si cinc
diuen que t’han vist i un diu que ha estat una altra persona,
ràpidament comença l’estadística a jugar-hi. Però la cosa pot
arribar molt més lluny. Us explico alguns casos de judicis en els
quals l’estadística va jugar un paper fonamental.

[@more@]
El 1964, una dona rossa,
pentinada amb cua de cavall va robar la bossa a una altra dona a Los
Angeles. La lladregota va fugir a peu, però un home que vivia al
final del carrer, alertat pels crits, va aixecar la vista i va
observar una dona que sortia corrents del carreró i entrava en un
cotxe groc aparcat al carrer, davant d’ell. El cotxe es va posar en
marxa immediatament i va moure completament un altre cotxe que hi
havia allà aparcat. Va poder veure el conductor, que era un home amb
bigoti i barba de raça negra. Diversos testimonis més van descriure
també un cotxe groc de grandària mitjana a gran, amb capota.

Uns dies més tard, un policia de Los Angeles va
veure un Lincoln groc amb una capota color os enfront d’una casa i va
anar a parlar amb ells. Es va adonar que la parella encaixava amb la
descripció, llevat que l’home no portava barba, encara que va
admetre que de tant en tant se’n deixava créixer. Aquell mateix dia
els van arrestar. En el judici, cap dels acusats fou un orador
eloqüent, la qual cosa no hi va ajudar gaire.

En realitat, les proves eren totalment
circumstancials. La víctima no va poder identificar la dona com a
executora del crim i tampoc no havia vist el conductor. D’altra
banda, l’home que havia vist el conductor tampoc no va poder
identificar-lo de forma definitiva, i tampoc no havia vist la dona
cometre el robatori. El cas semblava desbaratar-se.

Llavors va entrar en joc l’estrella del cas: una
persona descrita pel Tribunal com "instructor de matemàtiques a
una escola estatal de formació professional". Per a ell, una
dona caucàsica, amb cua de cavall rossa relacionada amb un negre amb
barba i bigoti que conduïa un automòbil parcialment groc era
suficient per a condemnar-la. I va presentar la següent taula de
probabilitats:

  1. Cotxe groc: 1 / 10

  2. Home amb bigoti: 1 / 4

  3. Dona amb cua de cavall: 1 / 10

  4. Dona rossa: 1 / 3

  5. Home negre amb barba: 1 / 10

  6. Parella interracial en un cotxe: 1 / 1000

Va seguir explicant que les probabilitats eren
conservadores i que, en ser independents les dades anteriors, la
probabilitat que s’obtenia era 1/10 · 1/4 · 1/10 · 1/3 · 1/10 ·
1/1000 = 1/12.000.000: un número tan petit de probabilitats que la
parella havia de ser culpable. Així ho va creure el jurat i els va
condemnar.

Aquí hi ha errors que salten a la vista. Per a
començar, molts homes que porten barba també porten bigoti i
s’hauria de considerar, en tot cas, "home negre amb barba".
Només fent això ja passem de les desenes de milions de probabilitat
als milions. Però bé, no tinguem en compte aquestes parts que poden
ser més o menys discutibles.

L’error principal és un altre. Allò que aquí s’ha
calculat és la probabilitat que una parella triada a l’atzar encaixi
amb la descripció dels sospitosos. Però l’argumentació en seria
una altra: donada una parella que encaixi amb totes aquestes
condicions, quina seria la probabilitat que fos la culpable. Tenint
en compte que a Los Angeles havia a l’entorn de 2.000.000 de
parelles, podia esperar-se que trobéssim dues, tres o més parelles
que encaixessin amb l descripció (al cap i a la fi, no era tan
improbable, va sostenir el defensor, que hagués més d’una que
reunís totes les característiques esmentades, ja que n’hi havia
almenys una: la condemnada) Llavors, la probabilitat que fossin
culpables podia ser una entre dues, o una entre tres, i no és el
mateix condemnar per una probabilitat entre milions que per una entre
dos o tres, oi?

Aquest canvi de punt de vista, aquesta incorrecta
interpretació de què és el que s’ha de calcular, es coneix com la
fal·làcia del fiscal. Teniu explicacions de la dita fal·làcia
aquí
i aquí.
I és a això al que em refereixo quan afirmo que hauria
d’ensenyar-se estadística a la carrera de Dret.

Abans de començar amb el següent cas he de fer un
incís. Quan es compara una mostra d’ADN d’un sospitós amb la del
suposat culpable pot coincidir-hi o no. En el cas de no coincidència,
exculpa totalment el sospitós; però en cas de coincidència, no és
absolutament culpable, sinó que hi ha una certa probabilitat que no
ho sigui (és el que s’anomenaria un fals positiu). I la probabilitat
és petita, sí, però existeix. I no solament per l’ADN en sí, sinó
pels possibles errors de laboratori que no sempre es tenen en compte
i són molt més grans que la probabilitat d’error pel mateix ADN.
Aquestes errades poden provenir de la recollida de les mostres,
l’etiquetatge, les possibles barreges amb altres substàncies (que
poden contenir ADN d’altres persones) i altres detalls similars. De
fet, alguns experts afirmen que la probabilitat de fals positiu
hauria de considerar-se a l’entorn d’un 1%.

Un cas que implica una anàlisi d’ADN és el de
Timothy Durham. La seva mostra d’ADN coincidia amb la que van
analitzar als laboratoris i va ser condemnat a 3.000 anys de presó
per violació, malgrat que onze testimonis el situaven en un altre
estat en el moment del crim. Una anàlisi posterior va revelar que el
laboratori no havia reeixit a separar completament l’ADN del violador
i el de la víctima, i el fluid que van examinar, que tenia la
combinació d’ambdós, va produir un fals positiu amb Durham. Va ser
posat en llibertat després de passar quatre anys a presó (més
en anglès)
.

El següent cas posa, encara més, els cabells
drets. El primer fill d’una dona anomenada Sally Clark, va morir als
11 mesos de vida. Es va informar que la seva mort era causa del SMLS
(acrònim en anglès de Síndrome
de Mort Sobtada del Lactant
). És a dir, l’autòpsia no va
revelar la causa. La senyora Clark va quedar embarassada per segona
vegada, i va tenir el seu segon fill, que va morir a les vuit
setmanes, una altra vegada per SMLS. En ambdós casos, la senyora
Clark era sola a casa seva amb els seus nadons. Va ser detinguda i
acusada d’asfixiar els seus dos fills.

Al judici, l’acusació va cridar un expert pediatre,
Sir Roy Meadow, qui va declarar, tot basant-se en la raresa del SMLS,
que les probabilitats que un nen mori de SMLS era d’1 entre 8.543.
Com ambdós fills havien mort d’aquesta manera i ambdues
independents, la probabilitat que tots dos haguessin mort d’aquesta
manera era d’1 entre 73 milions (1/8.543 multiplicat per si mateix).
I va comparar aquesta dada amb la probabilitat de donar suport un
80-1 al Grand National, quatre anys consecutius, i guanyar totes les
vegades. A part de la prova estadística, no hi havia cap prova
material, cap prova física. Era la prova estadística suficientment
clara per a condemnar-la? Així ho va creure el jurat i fou declarada
culpable i empresonada.

I tornem al de sempre. Aquests números s’han
d’agafar amb pinces, ja que això implicava dir que no s’havia de
tenir en compte cap factor comú i podia haver-ne molts, d’ambientals
o de genètics, que podrien fer que la probabilitat de mort per SMLS
no fos tan baixa. De fet, setmanes més tard, la revista British
Medical Journal va publicar que la probabilitat que ambdós germans
haguessin mort de SMLS havia d’estimar-se en 1 entre 2,75 milions.
Encara i així, la probabilitat era molt baixa.

Un altre cop ens enfrontem a la fal·làcia del
fiscal. No s’havia de considerar la probabilitat que dos nens
morissin per SMLS, sinó que donades les morts de dos nens, què és
més probable, que hagin mort per SMLS o que hagin estat assassinats
per la seva mare? Dos anys després que la senyora Clark fos
encarcerada, la mateixa Royal Statistical Society va intervenir-hi
amb un comunicat de premsa:

[La decisió del jurat es
basava en] un greu error de coneixement lògic, conegut com la
fal·làcia del fiscal. El jurat necessita sospesar dues explicacions
contradictòries sobre les morts dels nadons: SMLS o assassinat. Dues
morts a causa del SMLS o dos assassinats són bastant improbables,
però aparentment un d’ells ha succeït en aquest cas. El que importa
és la probabilitat relativa de les morts… no solament com és
d’improbable [l’explicació del SMLS].

Després de l’article, un matemàtic va comparar què
era més probable: que morin els dos nens per SMLS o que ambdós
fossin assassinats. La conclusió és que era 9 vegades més probable
que dos nens haguessin mort de SMLS, que no pas d’assassinat. Els
Clark van apel·lar el cas i en contractaren els seus estadístics
particulars (imagineu haver de contractar estadístics i no advocats
per a un judici? El món a l’inrevés!) I encara i així, van perdre
també l’apel·lació.

No es van aturar aquí i van haver de posar-se a
cercar altres explicacions mèdiques per a la mort dels seus fills, i
durant el procés van destapar el fet que el patòleg que havia
treballat per a l’acusació havia ocultat el fet que el segon nen
havia patit una infecció bacteriana (Staphylococcus aureus)
en el moment de la seva mort, la quan podia haver-ne estat també la
causa. A partir d’aquesta troballa, i després de tres anys i mig,
Sally Clark va ser alliberada. Mai no es va recuperar. Va ser
destrossada per la premsa, i a les presons de dones on hi va
ingressar va estar en el punt de mira de la resta de presoneres.
Posteriorment, va tenir problemes psicològics i, més tard, va morir
d’una intoxicació etílica.

Fent una recerca he vist diferents llocs (1,
2
i 3)
on diuen que si s’ha tingut un nadó que ha mort per SMLS, el que
vingui després tindrà un altre factor de risc afegit, és a dir,
que ha hagut molts més casos, de ben segur. Portaríeu a totes
aquestes mares a la presó? Doncs això és el que van fer amb Sally
Clark. I clarament, li van destrossar la vida.

(Més sobre Sally Clark aquí).

Potser el cas més conegut sigui el d’O.J.
Simpson
, acusat de l’assassinat de la seva ex dona, Nicole Brown,
i del del seu company sentimental. Va ser un dels més grans
esdeveniments periodístics de 1995. La policia tenia multitud de
proves contra Simpson. Poc podia fer la defensa, a part de criticar
el Departament de Policia de Los Angeles per racisme, així com la
seva integritat i l’autenticitat de les proves.

L’acusació va començar el cas amb la propensió de
Simpson a utilitzar la violència contra Nicole, i així van passar
els 10 primers dies de judici, presentant un bon historial d’abusos
en contra d’ella. Com va dir, "fotre-hi una bufetada és el
preludi de l’homicidi". Tanmateix, la defensa ho va utilitzar
per a dir que eren acusacions de duplicitat i que les proves prèvies
no significaven res. El defensor va argumentar que si bé 4 milions
de dones eren maltractades anualment pels seus marits i nuvis als
EUA, un total de 1.432, això és, 1 cada 2.500, havien estat
assassinades pels seus marits i nuvis. Per tant, "pocs homes que
bufetegen i piquen les seves companyes domèstiques continuen fins a
matar-les". I ja podien argumentar: Simpson s’havia gastat
quatre milions de dòlars en un equip de nou advocats.

Cert, és veritat, i és convincent, però és
irrellevant. El nombre rellevant no és la probabilitat que un home
que maltracti una dona acabi matant-la (1 entre 2.500), sinó la
probabilitat que una dona maltractada sigui assassinada pel seu
maltractador. Segons l’Uniform Crime Reports for the United States
and its Possessions de 1993, l’acusació hauria d’haver donat aquesta
dada: de totes les dones maltractades assassinades el 1993, el 90%
van ser assassinades per qui n’abusava. Aquesta estadística no fou
citada al judici. Un altre cop, la fal·làcia del fiscal.

Voldria fer una reflexió final. Un dels advocats de
la defensa, Alan
Dershowitz
, va escriure:

El jurament de la sala de
justícia (dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat)
és aplicable només als testimonis. Els advocats defensors, fiscals
i jutges no fan aquest jurament (…) Efectivament, és just dir que
el sistema judicial nord-americà està construït sobre la base de
no dir tota la veritat.

Se sol dir (molts polítics de renom inclosos) que
els judicis es fan per a aclarir la veritat dels fets. Atès el
comentari anterior, en discrepo. Els judicis es fan per a jutjar un
sospitós sota un cert sistema judicial, però no per a saber la
veritat. Que el judici sigui just o que es faci per a aclarir la
veritat ja és un altre assumpte.

Fonts:
MLODINOW, Leonard (2008).
El andar del borracho:
Cómo el azar gobierna nuestras vidas.

Barcelona: Crítica.

ALLEN PAULOS, John (1990).
El hombre anumérico.
Barcelona:
Tusquets
Editores.

http://pseudopodo.wordpress.com/2007/04/20/la-ignorancia-en-estadistica-puede-matar/
http://en.wikipedia.org/wiki/Sally_Clark

Comentaris tancats a La fal·làcia del fiscal

Democràcia i educació

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Sempre he defensat a aquest blog
la importància de l’educació, el coneixement, l’escepticisme i
pensar per un mateix; i com aquests conceptes estan relacionats amb
la llibertat i la seva importància en la nostra societat. Els
següents paràgrafs són extrets del llibre
Los
porquès de un escriba filósofo
, de
Martin Gardner, i expliquen un dels problemes de les democràcies pel
que fa a la ignorància. He de dir d’aquest llibre que he llegit
blogs que diuen que és meravellós i que els va canviar la vida i
altres que diuen que és una solemne ximpleria. Estic més a prop
dels segons que no dels primers, així que no us el recomanaré. No
obstant això, d’entre totes les coses que diu, hi ha alguna que
altra perla digna de menció i una d’elles conforma la nostra
història d’avui.

[@more@]


És clar que la democràcia funciona millor quan els lectors són
intel·ligents i estan ben informats, és a dir, l’eficàcia de la
democràcia està fortament lligada a l’educació. Quan penso que als
Estats Units les dones no van votar fins després de néixer jo, i
que els negres no van poder votar en quantitats significatives fins
més tard encara, no sóc pessimista pel que fa al gran experiment
que suposa estendre l’educació i el dret a vot a tots els ciutadans.
És difícil imaginar com s’hauria pogut portar a terme una tasca tan
extraordinària sense una debilitació temporal dels valors morals de
les escoles i els col·legis, i conseqüentment de la prudència de
l’electorat. Però, tenint en compte com de recent és aquesta obra,
i el gran predicament que té, em sorprèn com ens està sortint de
bé.

El més
gran perill –com va assenyalar Mill a
Representational
Government
, va subratllar Alexis de
Tocqueville a
Democracy in America,
i va pintar amb molt de colorit José Ortega y Gasset a
La
rebelión de las masas–
és que
l’educació no vagi a l’uníson amb la generalització del dret a
vot, que el vot dels ignorants posi un govern de ximplets, en lloc
d’un govern de savis. Les masses sense educació són, com ens
recordava Thomas Hobbes, tan fàcilment influenciables per l’adulació
i la llagoteria dels polítics com ho pugui ser qualsevol governant
per maniobres semblants dels seus consellers.

El 18 de
juliol de 1967,
The New York Times
informava que quatre mil bons ciutadans de la ciutat costera de
Picozza, a l’Equador, van triar com a alcalde unes pólvores per als
peus. Una companyia que fabricava un desodorant per als peus havia
anunciat: "Voti per qualsevol candidat, però si vol higiene i
benestar, voti Pulvapiés". La vespra de les eleccions, la firma
va distribuir unes octavetes que deien: "Per a alcalde,
l’honorable Pulvapiés”. La ciutat va triar Pulvapiés per una
còmoda majoria. Quina riallada hauria deixat anar H. L. Mencken
davant la confirmació de la baixa opinió que li suggeria el vot de
les masses! "No crec en la democràcia, va dir Mencken una
vegada, "però reconec de bona gana que és l’única forma de
govern realment divertida que la humanitat hagi pogut suportar mai".

Plató temia la
democràcia precisament pels perills del govern d’una majoria
ignorant. El poble, deia Alexander Hamilton, és una gran bèstia. Un
pensa en el terror de la plebs que va seguir la Revolució Francesa,
o en els linxaments dels negres del Sud per les majories blanques
locals. Actualment, alguns estats amb grans circumscripcions
fonamentalistes protestants gairebé han aconseguit aprovar lleis que
prohibeixen ensenyar l’evolucionisme a les escoles estatals. Als
Estats Units, el poder del vot popular està, naturalment, molt
limitat per la Constitució, la Declaració de Drets i el Tribunal
Suprem. Tanmateix, segueix havent grans districtes en els quals ningú
no sap encara com evitar una "tirania de la majoria", a
part de millorant l’educació, esclar.

Font:
GARDNER, Martin (1989).
Los porqués de un
escriba filósofo famoso.
Barcelona:
Tusquets Editores

Comentaris tancats a Democràcia i educació

Farmacèutiques

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

La societat té amb les farmacèutiques una curiosa
relació d’amor-odi. D’una banda, les necessitem perquè fabriquen
els medicaments que necessitem per a tenir una vida més llarga,
còmoda i segura; i d’altra, elles guanyen diners a costa de quelcom
amb el que no podem negociar: la nostra salut. Vull dir que quan un
ciutadà seu amb una empresa a negociar, ambdós parlaran dels
beneficis d’un i altre: el màxim que es juguen cadascú d’ells són
els possibles beneficis que se’n puguin emportar. Però quan un
ciutadà seu enfront d’una farmacèutica, aquesta es juga el seu
benefici, però el ciutadà la seva salud: la negociació ja no és
d’igual a igual. I això, a parer meu, fa que una mínima mancança
d’ètica o d’escrúpols en una farmacèutica estigui tan mal vista
per la societat. I de dues mancances d’ètica de les farmacèutiques
us en parlaré en la nostra història d’avui.

[@more@]
El primer cas va ser als EUA.
És un d’aquells exemples extrems als quals pot arribar la
manipulació de les grans empreses del sector farmacèutic. Gairebé
no es va fer ressò d’això: tan sols va ser esmentat en una de les
darreres pàgines del New York Times del 20 de desembre de
2002. D’acord amb la notícia, alguns membres del consell de direcció
de la companyia farmacèutica Walter-Lambert, en aquells temps
acabada d’adquirir per Pfizer, van aprovar un pla pel qual una de les
empreses subsidiàries, Parke-Davis, s’encarregaria de la
comercialització del Neurontin,
un fàrmac contra l’epilèpsia, amb vista a un mercat més ampli que
l’original. En altres paraules, que volien que el Neurotin es
receptés per més raons que no fossin solament l’epilèpsia. La
pràctica era sens dubte il·legal, ja que no es pot distribuir un
medicament per a ser administrat en casos per als quals no ha estat
aprovat.

El que passa és que als EUA els metges poden
receptar-lo a títol personal. I què es podia fer per a vendre més
aquest medicament? Fàcil: pagar els metges (ells li’n diuen, "donar
incentius financers") perquè estiguessin disposats a
receptar-los per al tractament de migranyes, fòbies i, fins i tot,
atacs de singlot. Els informes que ambdues empreses van manejar el
1995 –fets públics gràcies a la delació d’un treballador–
revelen que s’havia previst la confecció de diversos articles que
defensaven la seva aplicació per a diversos trastorns sense que en
cap cas s’haguessin realitzat proves concloents, així com diverses
conferències per les quals es pagarien entre 500 i 3.000 dòlars.

El departament de màrqueting d’ambdues companyies
va oferir als metges dos-cents dòlars en canvi de la memorització
d’algunes preguntes sobre el fàrmac perquè les deixessin caure en
les seves diverses trobades professionals. L’estratègia va donar
bons resultats: el 2003 les vendes van reportar més de tres mil
milions de dòlars i en prop del 80% dels casos s’havia prescrit per
a trastorns que res tenien a veure amb l’epilèpsia.

Tanmateix, el maig de 2004, la fiscalia de Boston va
emprendre accions legals contra Warner-Lambert i Parke-Davis. El
tribunal va sentenciar en contra de les farmacèutiques, a les quals
va trobar culpables del delicte de comercialització il·legal i les
va condemnar a pagar 430 milions de dòlars en concepte
d’indemnització per danys i perjudicis.

Els hi va importar? Tenint en compte tot el que els
havien fet guanyar per receptes que no corresponien a cap de les dues
indicacions aprovades per la FDA en comparació del preu de la multa,
no ho crec. A més, hi ha una dada una mica peculiar. Resulta que els
medicaments també poden tenir efectes
secundaris
i, en aquest cas, al voltant d’1 de cada 500 persones
que van prendre antiepilèptics, com la gabapentina, per a tractar-se
diverses afeccions durant els estudis clínics van experimentar
tendències suïcides durant el tractament. Que als malalts se’ls
estava enganyant i probablement fent mal pels efectes secundaris del
fàrmac? A qui li importa?

El cas Neurontin va sortir a la llum perquè un dels
representants comercials de la companyia, el biòleg David P.
Franklin, va decidir denunciar l’engany. Però tampoc us cregueu que
es va tractar d’un acte heroic, ni molt menys. A canvi va rebre prop
de 27 milions de dòlars.

Un cas així planteja preguntes: quants casos més
es coneixen? És que cada metge que va rebre alguna compensació
econòmica per prescriure aquest fàrmac no era un còmplice d’aquest
frau? Aquesta estratègia de promocionar fàrmacs per a usos
il·legals, "si t’enxampen pagues la multa i prou",
s’utilitza als EUA simplement perquè la llei ho permet, i sembla que
les empreses es basen en la llei i no en l’ètica. I si pagar una
multa ho consideren una inversió, no haurien d’anar a la presó per
això, aquells que van dur a terme el pla i aquells que el van
continuar, tot i que sabien que era il·legal?

El segon cas té a veure amb la relació entre
científics i farmacèutiques. Si ja hem vist que el frau és quelcom
que les companyies maneguen i la ciència és una disciplina que
intenta de descobrir la veritat, ja podem intuir que haurà moments
en què freguin postures diferents.

El 1993, Nancy
Olivieri
, una hematòloga que treballava a l’hospital infantil
associat a la Universitat de Toronto, va signar un acord amb
l’empresa farmacèutica Apotex per a avaluar l’impacte d’una nova
medicina basada en la deferiprona, un agent que redueix els nivells
de ferritina en la sang, els efectes de la qual ja s’havien provat
amb notable èxit en un grup de malalts de talassèmia de grau major.
Tanmateix, l’estudi d’aquesta classe de teràpia no és senzill i
requereix una observació dels pacients a llarg termini.

Els acords entre Olivieri i Apotex incloïen les
clàusules de confidencialitat habituals. Després d’un primer
assaig, els resultats van ser els esperats i ràpidament se’n va
informar en un article publicat a The New England Journal of
Medicine
el 1995. Es van realitzar proves molt més elaborades
tant al Canadà com a Itàlia i Olivieri es va convertir en la
directora del projecte més important d’hemoglobinopatia de tota
Amèrica del Nord.

Durant aquesta segona fase, que pel que sembla no
estava subjecta a cap compromís de confidencialitat amb Apotex,
Olivieri va descobrir que l’administració prolongada del medicament
disminuïa la seva eficàcia i, a més, desenvolupava en alguns
pacients efectes secundaris tan greus com la fibrosi hepàtica.

Olivieri no va tenir en compte el risc que corria i
va anunciar al comitè directiu de l’hospital els resultats, i els va
dir, entre altres coses, que havia d’informar-se els pacients que
prenien aquests medicaments. Posteriorment, els va presentar en un
congrés i va intentar publicar-los. Apotex va cancel·lar el
projecte i la va amenaçar amb emprendre accions legals si arribava a
aparèixer l’article amb aquella informació tan comprometedora per
als seus interessos. Els advocats de l’empresa van dir que podrien
demandar-la per violació de secret i li exigirien uns 20 milions de
dòlars en concepte d’indemnització per danys i perjudicis.

Mentrestant, la Universitat de Toronto va rebre una
copiosa donació d’Apotex (13 milions de dòlars) per a la
construcció d’un nou edifici hospitalari. La Universitat va negar
qualsevol suport Olivieri, qui va fer cas omís fins que va aparèixer
el seu article a The New England Journal of Medicine, el
1998. Un any després, va ser rellevada del seu càrrec com a
directora del programa d’hemoglobinopatia de l’hospital infantil
associat a la Universitat de Toronto. No va trigar a saltar
l’escàndol, i de seguida es va formar una comissió d’investigació
que va exonerar Olivieri de tota responsabilitat personal i va
obligar a la Universitat a contractar-la de nou.

Per desgràcia, els conflictes entre científics i
empreses farmacèutiques són força habituals. Olivieri va tenir la
sort que el seu cas sortís a la llum i que una de les qüestions
principals, la seguretat dels pacients, fos prou clara per a
mobilitzar l’opinió pública.

La Universitat de Toronto podria haver donat suport
Olivieri des del principi, però els interessos institucionals van
pesar més que els científics i caldria preguntar-se quants casos
similars hauran tacat el bon nom de la ciència durant els darrers 25
anys.

The New England Journal of Medicine concloïa:

El cas d’Olivieri ha d’interpretar-se com una advertència
important del perill que corre la llibertat acadèmica si no se la
protegeix. Tal vegada pensem que es tracta d’un cas únic. Com
desitjaríem pensar que és així!

Font:
AGIN, Dan (2009).
Las mentiras de la
ciencia.
Teia:
Ma non troppo

Comentaris tancats a Farmacèutiques

[Llibre] ¿Cómo habla Dios?

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

He llegit aquest llibre perquè un
lector del blog me’l va recomanar. El seu autor és Francis Collins,
famós per haver estat el director del Projecte Genoma Humà. Molts
dels que som amants de la ciència tenim un fortíssim escepticisme
davant les creences infundades, entre les quals incloem la religió,
i afirmem que la visió religiosa i la científica no són
compatibles. Francis Collins no té aquest parer i afirma que ambdues
visions de la vida, la científica i la religiosa, hi són
compatibles. L’autor, de fet, es declara científic i creient i en
aquest llibre analitza la seva visió de la religió i la ciència.
Passo a fer-vos l’habitual resum.

[@more@]
Per a l’autor,
el domini de la ciència rau en l’exploració de la Natura i el de
Déu és el món espiritual, i no s’ha d’examinar amb el mètode
científic, sinó amb el cor, la ment i l’ànima. La ciència no té
capacitat per a respondre qüestions com, per què el món va arribar
a existir? Quin és el significat de la vida humana? Què succeeix
després de la mort?

Al llarg del llibre proporciona
dues proves de l’existència de Déu. La primera parteix d’un llibre
que li ha influenciat molt, intitulat
Mero
cristianismo
, de C.S. Lewis. En ell
s’afirma que l’
Homo sapiens
és l’únic que coneix el concepte d’allò correcte i d’allò
incorrecte i que això és com una llei, com la de la relativitat o
la de la gravetat. Doncs bé, per a l’autor, aquesta llei és una
prova de l’existència de Déu. Encara que altres animals tinguin una
espurna de moralitat, en realitat, és un tema totalment humà. Diu
que contínuament es discuteix si això és èticament bo o no
(inclòs l’estudi en cèl·lules mare humanes). Però es digui el que
es digui, hom apel·la a una "llei de conducta recta" o
"llei moral" i fa al·lusions a l’altruisme de persones com
Oskar Schindler o la mare Teresa. La segona i última "prova"
que dóna sobre l’existència de Déu és el principi antropocèntric.
El fet que les constants fonamentals de la Natura tinguin els valors
que tenen per a fer que l’Univers sigui possible són molt
improbables. I, esclar, és Déu qui les ha posades així.

La recerca de Déu no ha de buscar-se
en aquells "buits" que la ciència pot omplir en qualsevol
moment. Per exemple, no se l’ha de cercar en l’origen de la vida,
perquè si la ciència demostrés el dia de demà que és una
conseqüència de les lleis ja conegudes, hauria d’apartar-se Déu de
les explicacions, com ja ha passat moltes vegades en la història.
Cada vegada que s’ha posat Déu en un d’aquests espais, i després la
ciència ha acabat apartant-lo, li ha fet molt de mal a la religió,
així que cal cercar aquests espais en els quals la ciència no pugui
entrar. Una cosa és un misteri actual i una altra afirmar que la
ciència mai no el resoldrà. Per exemple, discrepa de Stephen Jay
Gould quan associava a l’explosió càmbrica el toc diví, ja que hi
ha moltes altres formes d’explicar-la amb mètodes no sobrenaturals.

Mentre que Joan Pau II havia dit
que l’evolució era "quelcom més que una hipòtesi", el
cardenal catòlic de Viena
Christoph
Schönborn
, poc després de la mort del Papa,
deia que es tractava d’una carta més aviat vaga i que s’havia de
conferir una consideració més seriosa al Disseny Intel·ligent. Per
a Collins, aquest Déu és el que omple els buits.

L’autor afirma tenir "experiències
espirituals". El 1992, James Watson va abandonar el Projecte
Genoma Humà després d’una forta discussió en públic amb el
director dels Instituts Nacionals de Salut sobre la patent de
segments d’ADN, a la qual cosa s’hi oposava Watson. Després d’això
va haver una intensa recerca, li van oferir el lloc, ja que en aquell
moment era director d’un centre de genoma a la Universitat de
Michigan. Segons diu, va passar una llarga tarda pregant a una
capella. Diu que no "va escoltar Déu", però "va
sentir que l’envaïa una gran pau".

Aquestes experiències també li
succeeixen quan escolta música clàssica:

"Mentre el
món plorava la mort dels atletes israelians assassinats als Jocs
Olímpics de 1972, la Filharmònica de Berlín tocava les poderoses
notes d’aquest plany en do menor [la Tercera Simfonia de Beethoven] a
l’estadi olímpic, barrejant noblesa i tragèdia, vida i mort. Durant
uns moments, em vaig sentir elevat de la meva concepció materialista
del món cap a una dimensió espiritual indescriptible, una
experiència que em va resultar realment sorprenent."

Una cosa que m’ha agradat és que es
planteja els problemes reals del món. Tot i que no trobem
satisfactòria la seva resposta, reconec que almenys ho planteja, la
qual cosa és molt lloable.

Per a qui argumenta que Déu en
realitat és tan sols un desig, ell contesta que el fet que nosaltres
desitgem quelcom no implica que no existeixi. Per exemple, ell havia
desitjat una esposa amorosa, i existeix; i el granger desitja que
plogui, la qual cosa no fa que el següent xàfec sigui imaginari.
Per aquesta mateixa regla de tres, segons l’autor, desitjar que
existeixi un Déu no vol dir que no existeixi pas.

Quan parla del mal que, de manera
evident, existeix a la Terra, des de terratrèmols o tsunamis fins a
la violació que va patir la seva filla, conclou que "Déu és
amorós i desitja el millor per a nosaltres", però que "potser
el seu plan no sigui el mateix que el nostre". I que, a més a
més, per a un creient ha de ser un consol saber que "la vida és
patiment".

I amb aquesta idea hi ha un paràgraf
d’una experiència personal:

"En el meu
cas puc entreveure, encara que vagament, que la violació de la meva
filla va ser un repte perquè jo tractés d’aprendre el veritable
significat del perdó en una terrible circumstància punyent […]
Certament, la meva filla diria que aquesta experiència li va donar
l’oportunitat i la motivació per a aconsellar i acomboiar altres
persones que han patit aquesta mateixa classe d’assalt."

Hi ha moments en els quals surt la seva
part científica, però ràpidament queda sepultada rere la
religiosa, com quan parla dels miracles, que és un punt interessant,
ja que amb un miracle se suposa que la Natura ha de deixar de seguir
les lleis que els científics acceptem com a universals:

"[…] quan
s’ha investigat amb cura alguna suposada cura miraculosa per part
d’observadors col·lectius, tals pretensions han estat rebatudes.
Malgrat aquestes reserves i la insistència que les afirmacions
siguin recolzades per una abundància de proves, no em sobtaria
d’escoltar que ocorren curacions genuïnament miraculoses en algunes
situacions extremadament rares. El "meu a priori" és baix,
però no és zero."

Un altre punt on es barreja la ciència
amb la religió és quan parla del principi de l’Univers. Coincideix
amb un astrofísic, Robert Jastrow, quan afirma: "Ara veiem com
l’evidència astronòmica porta a una concepció bíblica sobre
l’origen del món. Els detalls difereixen, però els elements
essencials i els relats de l’astronomia i de la Bíblia sobre el
Gènesi són els mateixos […]"

I l’autor comenta:

"He d’estar
d’acord. El Big Bang exigeix una explicació divina. Obliga a la
conclusió que la naturalesa va tenir un inici definit. No veig com
la naturalesa s’hagués pogut crear a si mateix. Només una força
sobrenatural fora de l’espai i del temps podria haver-ho fet".

Pel que fa al disseny intel·ligent o
el creacionisme s’hi posiciona clarament en contra, quan diu que cap
biòleg seriós actual dubta de la teoria de l’evolució com a
explicació de la meravellosa complexitat i diversitat de la vida. I
per si fos poc, explica que la seqüenciació de l’ADN, terreny que
coneix perfectament, proporciona un potent suport a la Teoria de
l’Evolució de Darwin. Quant al genoma, com un tot, un ordinador pot
construir un arbre de la vida basat només en les similituds de l’ADN
de les seqüències de diversos organismes. D’altra banda, la Teoria
de l’Evolució prediu moltes mutacions que no comprometen a cap
funció, o sigui, les zones localitzades a “l’ADN escombraria”,
que s’aniran acumulant en el temps; però també prediu que hi haurà
poques mutacions en els gens que de les zones de codificació, ja que
la majoria d’aquestes mutacions seran nocives i només els casos
avantatjosos es conservaran en el procés evolutiu.

Vaja, que els descobriments recents
dels genomes presenten un aclaparador desafiament als creacionistes,
va dissenyar el creador tots i cadascun dels canvis genètics? Està
dissenyant els actuals? I si a sobre veiem que el genoma humà i el
dels ximpanzés coincideix en un 96%, hem de pensar que estem
realment molt a prop. És molt difícil postular l’existència
d’ambdues espècies sense postular un avantpassat comú.

Explica molts detalls que només la
llum de l’evolució justifica amb l’esment d’alguns pseudo gens; i
també parla del gen FOXP2 del cromosoma 7 que diu que era estable en
tots els mamífers, però que pateix importants canvis fa tan sols
uns cent mil anys. Pensa que pot ser la clau del llenguatge dels
éssers humans.

Però que totes aquestes coses no
treuen Déu de l’escenari, ja que les comparacions no ens diuen què
és un ésser humà ni el que significa, sinó que "tan sols
mostra quelcom de la forma com Ell funciona".

Critica la postura de Richard Dawkins
quan afirma que com la ciència no pot provar ni refutar la seva
existència, llavors l’ateisme és una altra forma de fe cega, ja que
adopta un sistema de creences que no pot defensar-se amb la raó
pura.

Coincideixo amb ell que no és
molt clara la diferència entre agnosticisme fort i ateisme dèbil.
En un sopar, el 1881, Darwin estava entre dos ateus i va preguntar:
Per què es consideren ateus?, i va afegir que ell preferia el terme
"agnòstic" de Huxley. Un dels convidats va respondre:
Agnòstic no és més que un ateu
ostensiblement respectuós; i ateu, un agnòstic ostensiblement
agressiu
.

Segons afirma, pocs agnòstics han
reflexionat sobre les evidències a favor i en contra de l’existència
de Déu, i que alguns dels que ho han fet s’han convertit
inesperadament en creients.

"No es pot usar la ciència per a
desacreditar les grans religions monoteistes del món, que descansen
en segles d’història, filosofia moral i poderosa evidència que
ofereix l’altruisme humà. És el cim de l’orgull científic afirmar
el contrari."

La seva postura, pel que fa a la idea
de l’Univers, és l’"Evolució Teista" i que és (per
descomptat, segons les seves paraules) la posició dominant dels
biòlegs seriosos i creients seriosos, i que és la concepció del
món adoptat per molts hinduistes, musulmans, jueus i cristians
(inclòs Joan Pau II). I que si Maimònides i Sant Agustí visquessin
aquests dies també adoptarien aquesta postura. Es queixa de la poca
difusió que té aquesta postura. Ho sap pel Google, ja que buscant
Disseny Intel·ligent o Creacionisme surt en un o dos ordres de
magnitud menys.

L’Evolució Teista es basa en la
concepció científica de l’Univers, però acceptant que les seves
propietats han estat afinades amb precisió per a la vida i, per
tant, l’evolució no requereix cap intervenció sobrenatural. Els
éssers humans som part d’aquest procés, però som els únics que
apuntem cap a una naturalesa espiritual, la qual cosa inclou el
coneixement de la llei moral (distingir el bé i el mal) i la recerca
de Déu, que caracteritza totes les cultures humanes al llarg de la
història. O sigui, que Déu va crear les lleis, va elegir
intencionalment el mecanisme de l’evolució i el mecanisme perquè
nosaltres hi apareguéssim, el lliure albir i que poguéssim triar
desobeir la llei moral. Proposa anomenar-ho
BioLogos.
Aquesta teoria proposa respostes a les preguntes, "com va
arribar aquí l’Univers?", "quin és el significat de la
vida?", "què ens passa quan morim?".

Posteriorment, fa una reinterpretació
del Gènesi quan diu que els textos bíblics "semblen suggerir"
que existien en un altre moment diferent del qual estaven Adam i Eva.
Esclar, si no, d’on sorgeix l’esposa de Caín esmentada només
després que el mateix Caín sortís de l’Edèn per a viure a la
terra de Nod? Aquí els religiosos (inclòs el mateix autor)
discuteixen i busquen explicacions per a possibles incestos i
d’altres; incompatible amb la lectura del text. Aquest dilema el
soluciona amb una frase que paga la pena d’emmarcar: "Atès que
un Déu sobrenatural pot realitzar actes sobrenaturals, ambdues
opcions són intel·lectualment sostenibles."

Coneixement innat del bé i del mal,
tot i que es pot veure enfosquit per malentesos. La llei moral ens
parla a tots, independentment que estiguem o no d’acord amb els seus
orígens. A partir d’aquesta premissa ens parla d’una mica de
bioètica. Pel que fa al principi de la vida, planteja diferents
versions, i descarta la del mateix moment de la concepció. Resulta
que en el cas de bessons idèntics es desenvolupen a partir d’un sol
òvul fertilitzat. Aquest seria el moment que alguns sostenen que ja
és "ésser humà"; però posteriorment l’embrió es
divideix, amb la qual cosa passa a ser dues persones independents. La
concepció que l’ànima es defineix en el moment mateix de la
concepció es troba davant d’una greu dificultat.

Diu que els mateixos que no responen a
aquesta pregunta des del punt de vista ètic, tampoc no responen què
fer amb els embrions aconseguits via fecundació in vitro (FIV). Tan
sols a EUA existeixen centenars de milers d’embrions congelats i
emmagatzemats. Diguem-ne, "sobrants". A més, d’una banda,
alguns dels que s’oposen a la investigació en embrions humans
afirmen que el bé moral de tenir un fill és tan fort que justifica
el procediment. Aleshores, és justificable la investigació amb
aquests embrions sobrants? D’altra banda, afirma que la potencialitat
de l’ésser humà no és una excusa, ja que qualsevol cèl·lula
(incloses les de la pell) poden ser també éssers humans potencials.
No obstant això, per a ell, una cèl·lula de la pell i un òvul
nucleat no arriben a l’estatus moral d’un espermatozoide i un òvul.
Un és una creació de laboratori i l’altre és "part del pla de
Déu" per a crear un ésser humà individual. El segon el veu
bé, però del primer diu que no s’hauria de permetre de cap manera
(no diu si per a ell seria més persona una clonada de la forma no
concebuda en el "pla de Déu").

Ell mateix veu en perill les decisions
de la gent que basa els seus testimonis en els arguments de la seva
fe. Diu que els antecedents històrics demostren que els creients
poden usar i usaran la seva fe d’una manera que Déu mai no va
pretendre, passant de l’interès amorós a la demagògia,
l’extremisme i la superioritat moral. Exemples? La Inquisició, les
bruixes de Salem, els atemptats suïcides islamistes, etc.

Resumint. Té una visió personal de
Déu que no es correspon amb l’ortodòxia eclesiàstica, i en
discrepa àmpliament en alguns moments. El seu Déu encaixa en
aquells forats on la ciència no té res a dir i encara que admet que
aquest Déu és capaç d’intervenir en la nostra vida física, tot i
que no ho faci gairebé mai, i que admet la probabilitat de miracles,
refusa els dogmatismes que van en contra de la ciència.

Recomanat per a qui l’agraden els
llibres que debaten entre ciència i religió.

Portada del libro

Títol: “¿Cómo habla Dios?”
Autor:
Francis Collins

Comentaris tancats a [Llibre] ¿Cómo habla Dios?

Els perills del mal periodisme

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Un dels comptes pendents d’aquesta societat és que aquells que es dediquen a la difusió de notícies, llegiu-ne periodistes, tant des de TV com des dels diaris, donin informació veraç. No sempre hem de confiar que el públic sàpiga discernir, quan allò que diuen és vertader o fals, sinó que és el mateix mitjà de comunicació qui ha de comprovar-ho. Ja que pretenen que ens els prenguem seriosament, també haurien de ser seriosos a l’hora de filtrar allò que és cert, veraç i probable d’allò que no és més que una falsa creença, una notícia no verificada, un engany o, com es diu ara, una magufada; començant pels horòscops. Però penso en un article publicat al diari La Vanguardia intitulat La ciencia debe avanzar para entender los fenómenos paranormales. Que sí, home, que sí, que la ciència ha d’avançar cap a allò paranormal. I ja que hi som, quedar-nos a l’any 1618, que és on comença la nostra història d’avui.

[@more@]

Per aquells temps, a un famós metge londinenc anomenat Robert Fludd se li va ocórrer una idea. Sabia que els pagesos havien de portar el gra a molins distants per a moldre’l i després carregar la farina, de tornada a casa. Els molins aprofitaven un corrent d’aigua per a fer girar una roda, que era la que molia el gra. Així que es va preguntar si no podria trobar un manera de fer funcionar un molí sense haver de dependre d’un corrent d’aigua. La idea era si podia aconseguir que la roda hidràulica, a més de moldre el gra, pogués accionar una bomba per a tornar a portar l’aigua amunt. D’aquesta manera, raonava, el molí es mouria indefinidament.

Doncs bé, com ja haureu sospitat, Fludd va fracassar. El concepte d’energia o treball com quantitat mesurable no apareixia fins al segle XVII. I mancaven 200 anys més encara perquè el defecte de la màquina de Fludd s’expressés en una llei fonamental de la Natura: l’energia es conserva o Primera Llei de la Termodinàmica o el Principi de Conservació de l’Energia que, bàsicament, ens diu que no es pot aconseguir quelcom en canvi de res.

No obstant això, des d’aquella època i durant els 400 anys transcorreguts des de llavors, centenars d’inventors de tot el món han intentat vèncer la dita Primera Llei de la Termodinàmica. El 1911, el comissari de patents dels EUA estava tan molest pel fet que l’Oficina de Patents dediqués tant de temps a idees impossibles que va disposar que no s’acceptés cap sol·licitud de màquina del moviment perpetu fins que no hagués transcorregut un any després que es diposités un model de la màquina real i en funcionament en aquesta oficina. Així, va semblar acabar-se amb les sol·licituds de patents de moviment perpetu.

Suposo que haureu pensat que a partir d’aquella data a ningú se li ocorreria intentar de patentar un invent que intentés anar en contra de la llei de la conservació de l’energia, oi? Si és així, menysteniu l’estupidesa humana. I no estic parlant de fa un o dos segles, sinó de la dècada del 1980. Em refereixo a Joseph Newman. Volia patentar un mecanisme que, segons afirmava, podria generar un moviment perpetu. Evidentment, van rebutjar la patent. Però Newman
no es va rendir i va portar el cas als tribunals. El jutge Thomas Penfield Jackson, del Tribunal del Districte de Columbia, que reconeixia les seves limitacions tècniques, va remetre l’assumpte a un expert en la matèria, un enginyer electrònic i excomissari de patents anomenat William E. Schuyler Jr. En un informe fet a mans en setembre de 1984, concloïa increïblement que les evidències demostraven de forma aclaparadora que la sortida de la màquina energètica de Newman era major que l’energia d’entrada.

Així i tot, el jutge Jackson no va quedar-ne convençut. Com es refiava del seu sentit comú, es va posar a estudiar una mica de física. Vuit mesos després va afirmar que l’informe de Schuyler estava clarament equivocat. Per a donar suport a la seva postura va apel·lar a les lleis de la Termodinàmica i a un informe de la Universitat Pública de Misisipí. Armat amb aquestes evidències, va desestimar l’informe de Schuyler i va ordenar Newman que lliurés la seva màquina energètica a l’Oficina Nacional de Normalització (NBS), probablement el laboratori més fidedigne de tot el país, perquè la posessin a prova.

Diversos membres del Congrés es van mostrar aparentment d’acord, però el diputat Bob Livingston (senador republicà per Louisiana) va posar en circulació un informe que deia que allò era un abús de poder, i concloïa que Newman havia estat objecte d’un tractament injust i arbitrari. El 1986, el mateix Newman es va oposar ferotgement a l’ordre judicial que l’obligava a lliurar la seva màquina energètica a la NBS i va tractar d’obstruir la realització de la prova. Els físics de la NBS li van suggerir que connectés la sortida a l’entrada de la seva mateixa màquina, ja que si realment funcionava, seria capaç de treballar sense necessitat de cap font d’energia.

Durant l’audiència al Senat, Newman va desafiar a qualsevol doctor en física que volgués debatre amb ell. Els qui havia allà no eren científics, llevat d’un: John Glenn, aleshores senador per Ohio, antic astronauta i un autèntic heroi americà. La seva veu era tranquil·la, la pròpia del pilot de proves i de l’astronauta, controlant sempre les seves emocions. Va admetre que no era doctor en física, però que probablement tenia els coneixements tècnics necessaris per al debat.

– Es tracta d’un problema força senzill. Es mesura l’energia d’entrada i de sortida, i es mira quina de les dues és major. Estaria el senyor Newman d’acord amb això? Si ho està, quin laboratori li agradaria que fes els mesuratges?

Va ser la primera vegada que Newman es va quedar mut. L’havia posat en un compromís. Finament, Newman va afirmar que s’oposava a qualsevol prova realitzada a qualsevol laboratori, atès que això constituiria una ofensa als científics que ja havien donat suport a la seva màquina.

Un membre del comitè li va passar una nota al senador Glenn. Va fer-li una ullada i, a continuació, va formular una altra pregunta a Newman:

– Coneixia Newman a Schuyler abans del judici?

La sala va quedar en silenci. Què hi havia al darrere de la pregunta de Glenn?

L’informe de Schuyler, l’enginyer que havia vist viable la màquina de Newman, constituïa l’aspecte més problemàtic de tot aquell afer. Si existia algun vincle entre Newman i Schuyler tiraria per terra l’argument que el jutge Jackson l’havia tractat injustament.

– No és cert –va pressionar Glenn– que en una ocasió l’empresa de patents de Schuyler va representar Newman?
– Si, però el senyor Schuyler no em coneixia personalment.

Per la sala es va sentir una mena de sospir col·lectiu. Newman va voler defensar-se:

– Ja veig on vol anar a parar, senador. No tinc res a amagar. Miri’m als ulls i veurà que no parpellejo.

– Tampoc jo parpellejo –va respondre Glenn amb veu tranquil·la.

Resulta que un espavilat membre del personal del Senat, mentre revisava una muntanya de documents relacionats amb el cas Newman, havia descobert el nom de Schuyler en la capçalera d’una empresa de patents que havia representat Newman en un invent anterior. La gent va començar a abandonar la sala. Finalment, no es va patentar la màquina de Newman.

La gran ironia és que no havia estat la Primera Llei de la Termodinàmica la que havia enderrocat la màquina de Newman, sinó la perícia d’un hàbil senador que havia estat astronauta. Per descomptat, Newman va seguir afirmant que la seva màquina funcionava i que tot era una conspiració en contra de la seva idea.

La línia entre la bogeria i el frau és molt prima i difusa, i no sempre és fàcil saber quan es creua.

I quina relació té tot això amb el mal periodisme? Doncs que farà no molts anys, va haver una conferència en la qual s’analitzava, entre altres coses, els mitjans de comunicació com a transmissors de la informació científica. Un dels conferenciants va relatar la notícia difosa per un programa de TV, en el qual es presentava algú que afirmava haver obtingut el mateix que Newman; un aparell que obtenia energia del no-res. Es contava que el programa es va divulgar sense cap explicació, sense que es fes un esforç per a assenyalar que l’existència d’aquell dispositiu era, senzillament, impossible.

Un periodista que hi havia entre el públic va trobar l’assumpte divertit i com pensava que es feia una muntanya d’un gra de sorra, va dir:

– I bé, quin mal fa? Els periodistes simplement informen sobre allò que algú diu haver fet i, si no és veritat, què? Ningú no surt perjudicat!

Just al seu darrere hi havia Isaac Asimov, que es va inclinar cap endavant i li va dir:

De veres no veu el mal que produeix? El món es troba actualment submergit en una crisi energètica. La disponibilitat de l’energia disminueix any rere any, el seu preu augmenta any rere any i, com a resultat de tot això, les bases de la civilització s’afebleixen any rere any. Si la civilització vol sobreviure, la humanitat haurà de prendre resolucions difícils i adoptar-ne mesures energètiques al més aviat possible. No podem continuar desaprofitant energia. Hem de desenvolupar fonts alternatives. No podem seguir mostrant-nos tan descurats amb el problema.

Aleshores, algun periodista conta a deu milions de persones que algú afirma que l’energia pot ser obtinguda del no-res. Deixa el públic amb la impressió que, atès que podem obtenir energia del no-res, no hi ha crisi energètica i que, per tant, no s’ha de prendre cap decisió difícil ni adoptar-se cap mesura energètica. Això podria simplement crear la quantitat necessària d’imprudència per a impedir que la humanitat resolgui aquest problema de vida o mort. Per tant, farà que la civilització s’ensorri. I vostè demana quin mal podria fer!

I en paraules del mateix mestre Asimov:

Existeix algun crim més gran que el d’instruir de forma deliberada i errònia el públic sobre ciència, el d’enganyar-lo deliberadament, el de defraudar-lo i el d’alimentar i estimular la seva ignorància?

Fonts:
PARK, Robert L. (2001). Ciencia o vudú. Barcelona: Grijalbo
RANDI, James (2000). Fraudes paranormales. Madrid: Susaeta Ediciones
http://barcomasgrande.blogspot.com/2009/06/y-sin-embargo-no-se-mueve-2.html

Comentaris tancats a Els perills del mal periodisme