Racionalitat i moralitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Gary Marcus, professor de psicologia de
la Universitat de Baltimore, afirma que l’espècie humana no és obra
d’un dissenyador intel·ligent i compassiu. Si així fos, sosté, el
nostre pensament seria racional, i la nostra lògica, impecable. Per
explicar-ho, esmenta uns quants exemples en què el nostre cervell no
actua de la millor forma possible o, si ho fa, és de forma
ambivalent; dóna respostes, però no en sap per què. Vegem algunes
d’aquestes històries.
[@more@]

En un antic
experiment, dirigit pel psicòleg Peter Watson, es va presentar a uns
individus una seqüència de tres números: 2-4-6, i els va preguntar
què podria haver generat aquesta sèrie. Després, els va demanar
que generessin noves seqüències, i tot seguit els confirmava si
aquestes noves seqüències s’ajustaven a la regla o no. La majoria
responia amb 4-6-8 i 8-10-12 per tornar a rebre la seqüència
afirmativa. Llavors, hom arribava a la conclusió que la regla era
una cosa així com "seqüències de tres números parells
conseqüència de sumar-ne dos cada vegada".

Tanmateix, el que la majoria de les
persones no va fer, va ser plantejar-se preguntes que
"desconfirmessin" la regla potencial. Per exemple, pocs van
preguntar si 1-3-5 o 1-3-4 eren seqüències vàlides.
Conseqüentment, gairebé ningú va aconseguir esbrinar la regla
vertadera: "qualsevol seqüència de tres nombres en ordre
ascendent".

Així que, una de les característiques
del nostre cervell és que sempre cerca proves per verificar que el
que creiem és vertader, i no per rebatre-ho. És per això que és
tan difícil fer veure algú que té una creença, que pot estar
equivocat.

Per veure fins a quin punt és
partícip la nostra cultura de la irracionalitat, n’hi ha prou amb
substituir la paraula "Déu" pels noms de les nostres
divinitats de l’Olimp preferides cada vegada que apareix aquella en
un discurs públic. Imaginem el president Bush dient en la seva
al·locució durant el Esmorzar Nacional d’Oració:
Darrere
de tota vida i tota història existeix una dedicació i un objectiu,
fixats per la mà d’un Zeus just i fidel
.
Imagineu que en el seu discurs al Congrés (20 de setembre de 2001)
hagués dit la següent frase:
La
llibertat i la por, la justícia i la crueltat, sempre han estat en
guerra, i sabem que Apol·lo no té una postura neutral sobre això
.

La religió, en particular, posseeix
una influència tan poderosa, perquè la gent vol que sigui veritat;
entre altres coses, la religió crea la impressió que el món és
just i que els esforços tindran recompensa.

S’hauria de plantejar si els éssers
humans som racionals en un sentit lògic formal, o aprenem a ser-ne.
Si bé tots els éssers normals adquirim el llenguatge, la capacitat
d’emprar la lògica formal és quelcom que l’evolució ha fet
possible, però que no ha garantit. El psicòleg Alexander Luria va
viatjar a les muntanyes de l’Àsia central a final dels anys 30 del
segle XX i va demanar a la població indígena que es plantegés el
problema lògic següent:

"A un poble determinat de Sibèria
tots els óssos són blancs. El teu veí va anar a aquest poble i va
veure un ós. De quin color era l’ós?". La resposta típica
dels enquestats va ser; "I com hem de saber-ho? Per què no li
pregunta al meu veí?".

Suposeu que es gasten 100 dòlars en un
bitllet per a un cap de setmana a una estació d’esquí de Michigan.
Unes setmanes més tard compren un bitllet per valor de 50 dòlars
per a un cap de setmana en una altra estació d’esquí, aquesta
vegada a Wisconsin, que, malgrat que és més barat, creuen que s’ho
passaran millor. I de sobte, just quan desen a la cartera el bitllet
tot just adquirit per al cap de setmana a Wisconsin, s’adonen que han
ficat la pota: els dos viatges són per al mateix cap de setmana! I
és massa tard per canviar qualsevol dels dos. Quin viatge triaran?
Més de la meitat dels individus de l’experiment van contestar que
triarien Michigan (el més car), tot i que sabien que s’ho passarien
millor a Wisconsin. Una vegada gastats els diners dels dos viatges (i
essent aquest irrecuperable), aquesta opció no té sentit; una
persona trauria més profit (satisfacció) del viatge a Wisconsin
sense la menor despesa afegida, però la temença humana al
"malbaratament" aconsegueix convèncer la nostra ment
perquè es decanti pel viatge menys satisfactori. A una escala
global, aquest mateix tipus de raonament dubtós pot comportar
enormes conseqüències. Fins i tot, se sap de presidents que s’han
aferrat a determinades polítiques molt després que fos obvi per a
tothom, menys per a ells, que aquestes polítiques no eren eficaces.

El nostre cervell pot actuar de manera
diferent davant un problema, en funció ja no del problema en si,
sinó de com ens el plantegen.

Imaginem-nos que el país es prepara
per al brot d’una malaltia poc comuna, que es preveu que mati 600
persones. S’han proposat dos programes alternatius per combatre la
malaltia. Suposem que els càlculs científics exactes d’aquests
programes siguin els següents:

Si s’adopta el programa A, se salvaran
200 persones.
Si s’adopta el programa B, hi ha un terç de
possibilitats que se salvin 600 persones i dos terços que no se
salvi ningú.

La majoria de la gent triaria el
programa A, per no posar la vida de tots en perill. Però les
preferències de les persones fan un tomb si se’ls hi planteja així:

Si s’adopta el programa A, moriran 400
persones.
Si s’adopta el programa B, hi ha un terç de
possibilitats que no mori ningú i dos terços que morin 600
persones.

Per alguna raó, "salvar 200
vides" de 600 sembla una bona idea, mentre que "deixar
morir-ne a 400", de les 600, sembla una opció dolenta, malgrat
que representi exactament el mateix resultat. Només s’ha canviat la
forma d’expressar la pregunta. És el que els psicòlegs anomenen
enquadrament.

Els polítics i els publicistes
s’aprofiten constantment de la nostra sensibilitat a l’enquadrament.
Un "impost de defunció" sona molt més amenaçador que un
"impost de successions", i una comunitat de la qual es diu
que té un índex de delinqüència del 3,7 % és molt més probable
que rebi recursos que no una altra de la qual es digui que és
exempta de delinqüència en un 96,3 %.

La inèrcia evolutiva ha fet una
contribució significativa a l’ocasional irracionalitat de l’ésser
humà: calibrem per evitar cert grau d’incertesa, que està en gran
mesura (i per fortuna) absent en la nostra vida moderna. Fins a dates
molt recents, els nostres avantpassats no podien comptar amb l’èxit
de la collita de l’any següent, i sense dubte, val més una alosa al
plat que una perdiu volant. A falta de frigorífics, conservants i
botigues de queviures, la simple supervivència era molt menys segura
que avui dia; segons les paraules immortals de Thomas Hobbes, la vida
era
desagradable, brutal i breu.

Com a conseqüència d’això,
l’evolució va anar seleccionant, de forma predominant, les criatures
que es preocupaven essencialment de viure el moment. Això inclou
totes les espècies que s’han estudiat alguna vegada.

Tothom sap que un ésser humà s’afarta
de patates fregides mentre espera que arribi l’hora de sopar. Això,
per descomptat, passa a tots els animals, però la diferència entre
nosaltres i la resta d’animals és que, al contrari dels animals, que
no se’n penedeixen ni poc ni gaire, nosaltres som capaços de
penedir-nos de menjar una bossa de crispetes unes hores després
d’haver-ho fet. I molt abans també.

La nostra extrema preferència
pel present, a costa del futur, tindria sentit si la nostra
expectativa de vida fos molt més curta, o si el món fos molt menys
predictible (com els passava als nostres avantpassats); però als
països on els comptes corrents estan garantits per les autoritats i
les botigues de queviures són abastides sense problemes, la
importància que li donem al present és molt contraproduent. Com
resumeix l’investigador Howard
Rachlin
:

En general, portar una vida
sana durant, posem per cas, un període de deu anys és
intrínsecament satisfactori. Durant un període de deu anys,
pràcticament tothom preferiria portar una vida sana, que no viure
endropit al sofà. Tanmateix, també preferim (més o menys) prendre
aquesta copa a no prendre-la, menjar aquest gelat de xocolata a
renunciar-hi, fumar aquesta cigarreta a no fumar-lo, veure aquest
programa de TV a passar-se mitja hora fent exercici, etc.

I quan parlem de prendre decisions
morals, la nostra malaptesa es fa més palesa encara.

Suposem que un tramvia descontrolat
està a punt d’atropellar i matar cinc persones. Vostè (i ningú més
que vostè) té la possibilitat de prémer un botó per accionar el
canvi de vies i que el tramvia circuli per raïls distints, on
mataria només una persona en lloc de cinc. Premeria el botó?

I ara suposem que està a un pont per a
vianants, just per sobre de la via per on passa el tramvia
descontrolat. Aquesta vegada, per salvar les cinc persones, seria
necessari empènyer-ne una, una mica corpulenta (considerablement més
gran que vostè, així q no s’hi escarrassi oferint-se com a
voluntari) des de dalt el pont sobre la via del tramvia, el qual s’hi
està apropant. La persona corpulenta en qüestió, si vostè la
llança del pont, morirà, però el seu "sacrifici"
permetria que sobrevisquessin les altres cinc. Estaria bé això?

Encara que la majoria de les persones
contestarien que sí al dilema del botó, també la majoria es
negarien a empènyer ningú des de dalt el pont, malgrat que en els
dos casos tinguessin el mateix resultat: se salven cinc persones al
preu d’una.

I per què aquesta diferència? Ningú
ho sap amb certesa, però en part s’explica perquè, segons sembla,
en la segona situació intervé quelcom de més visceral; una cosa és
accionar un botó, que és inanimat i, en certa manera, està
allunyat de la col·lisió real, i una altra de molt distinta és
enviar algú per força a una mort segura.

Un altre exemple històric de com
incideixen els sentiments viscerals en l’elecció moral és la treva
no oficial pactada entre soldats britànics i alemanys durant el
Nadal de 1914, al principi de la I Guerra Mundial. La intenció
original era reprendre els combats després, però durant la treva,
els soldats van sortir de les seves trinxeres i s’hi van conèixer;
alguns, fins i tot, van compartir el dinar de Nadal. En fer-ho, van
deixar de conceptualitzar-se mútuament com a enemics, per passar a
veure’s com a individus de carn i os. La conseqüència va ser que,
després de la treva nadalenca, els soldats ja no van ser capaços de
lluitar-hi. Ja ho va apuntar l’expresident dels EUA, Jimmy Carter, en
el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau de 2002:

Perquè els
éssers humans ens impliquem personalment en la inhumanitat de la
guerra, abans ens resulta necessari deshumanitzar els nostres rivals.

Ambdues situacions, tant la del tramvia
com la de la treva de Nadal, ens recorden que si bé les nostres
eleccions morals poden semblar fruit d’un únic procés de raonament
deliberatiu, les nostres vísceres al final poden jugar un paper
important, ja sigui en alguna cosa prosaica, o bé en comprar un
cotxe nou, o bé quan prenem decisions en les quals hi ha vides en
joc. Ambdós escenaris ens mostren també com podem obtenir dues
respostes distintes a allò que és en essència la mateixa pregunta.

El psicòleg Jonathan Haidt ha intentat
fer un pas més enllà, adduint-hi que podem tenir poderoses
intuïcions morals fins i tot quan som incapaços de donar-hi suport
amb raons explícites. Veiem la següent situació:

Julie i Mark són germans. Van de
viatge junts a França durant les seves vacances d’estiu, al final
del curs universitari. Una nit es queden sols a una cabana prop de la
platja. Decideixen que seria interessant i divertit si intentessin
fer l’amor. Com a mínim, seria una experiència nova per a ambdós.
Tot i que Julie ja prenia anticonceptius, Mark utilitza, a més, un
preservatiu, per a més seguretat. Els dos s’ho passen d’allò més
bé fent l’amor, però decideixen no tornar-ho a repetir. Conserven
el record d’aquella nit com un secret especial, la qual cosa els fa
sentir-se encara més units. Què els sembla això? Està bé que
hagin fet l’amor?

Haidt explicava:

La majoria de les persones que senten
aquesta història afirmen immediatament que va estar malament que els
germans fessin l’amor, i tot seguit comencen a cercar-ne raons.
Assenyalen els perills de l’endogàmia, però de seguida recorden que
Julie i Mark van emprar dos mètodes anticonceptius. Sostenen que
Julie i Mark en patiran les conseqüències, potser emocionalment,
malgrat que a la història es deixa clar que no els ha quedat cap
trauma. Al final, moltes persones acaben dient quelcom així: "No
sé, no puc explicar-ho; senzillament sé que està malament".

A aquest fenomen, quan tenim la certesa
que alguna cosa està malament, però som incapaços d’explicar per
què, Haidt l’anomena "perplexitat moral".

I és que, potser, la moral no sigui
tan universal com ens pensem. Ja ho apuntava Immanuel Kant:

La moral no és
un reflex d’uns valors existents fora del subjecte. Aquesta moral no
és en Déu, ni en la causa primera o substància universal. La moral
és un acte que sorgeix de la consciència individual de l’ésser
humà.

Fonts:
Marcus,
Gary E.
(2010)
Kluge: la azarosa construcción de la
mente humana
.
Barcelona: Ariel
Claves

http://asimov2007.blogspot.com/2011/05/la-moral.html



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.