Prenent decisions

És interessant veure com prenen decisions alguns científics. Avui explico dues històries sobre com ho feien dos homes dels quals ja us he parlat més d’una vegada: Robert J. Oppenheimer i Richard Feynman.
[@more@]

Lansing Hammond era l’encarregat de fer les gestions perquè els estudiants que arribaven des d’Anglaterra es col·loquessin en el seu lloc ideal. El propi Hammond ens relata com l’Oppie el va ajudar alguna vegada:

Acabava de rebre unes còpies de les sol·licituds (seixanta d’elles) presentades per a les adjudicacions de 1949. Entre elles havia quatre o cinc que se situaven en aquella frontera, al meu judici difusa, entre la física teòrica i les matemàtiques. Vaig ser a Priceton un parell de dies, demanant ajut pertot arreu. Armant-me de tot el valor que era capaç de reunir, vaig concertar una cita per a veure al Robert Oppenheimer al matí del dia següent i li vaig deixar la documentació rellevant a la seva secretària.


En rebre’m, em va saludar amablement i em va fer preguntes sobre la meva formació acadèmica, per a fer que em sentís còmode. Un dels seus primers comentaris em va sorpendre: "Vostè va fer el doctorat a Yale sobre literatura anglesa del segle XVIII, l’època d’en Samuel Johnson. Va ser Tinker o Pottle qui li va dirigir la tesi?". Com podia saber això?


Després ens vam centra en el tema que havia motivat l’entrevista. En menys de deu minuts ja tenia dades suficients per a donar suport al meu intent de convèncer al candidat Z que Berkley podia satisfer els seus interessos personals molt millor que Harvard; li aniria bé a l’Institut i li rebrien de bon grau, però Berkley era realment la millor opció. Jo gargotejava notes el més ràpid que podia; en ocasions, a l’escoltar un nom propi se’m fruncien les celles. Llavors l’Oppenheimer em feia un gest de comprensió i lletrejava el nom perquè jo el pogués escriure: "Això li pot estalviar a vostè temps i dificultats".


Quan jo estava recollint els meus papers, convençut que havia abusat del temps d’aquell gran home, em va dir amablement: "Si pogués concedir-me uns minuts més, m’interessaria revisar algunes de les sol·licituds corresponents a altres camps, per a veure què és el que li interessa fer per aquí al grup de joves britànics que ve aquest any". Li vaig prendre la paraula i em vaig sentir completament bocavedat al veure el que va succeir a continuació:


"A veure… música indígena americana… Roy Harris és la persona adequada per a ell, el seu programa li resultarà interessant. Roy va ser a Stanford l’any passat, però acaba de traslladar-se al Peabody Teachers’ College de Nashville. Psicologia social, i posa Michigan com a primera opció, vol quelcom general, global. A Michigan és probable que el fiquin en un equip i aprendria molt sobre algun aspecte concret. Jo li suggeriria que optés per Vanderbilt; els grups són menys nombrosos i tindrà més possibilitats d’obtenir el que desitja" (Es va convèncer al candidat perquè provés el de Vanderbilt durant un curs, amb opció a canviar-se a Michigan si no estava satisfet. Va passar a Vanderbilt dos anys, de manera profitosa i ple d’entusiasme). "Lògica simbòlica, és a dir, Harvard, Princeton, Chicago o Berkeley; vegem en què vol posar més interés. Vaja! És el seu camp, literatura anglesa del segle XVIII. Yale és una opció evident, però no descartem a Bate, a Harvard; és jovenet, però també una persona que cal tenir en compte." (Era el meu camp i jo ni tan sols havia sentit parlar de Bate, però la primera vegada que vaig ser a Cambridge després d’allò, em vaig esforçar per conèixer-li i parlar amb ell.)


Vam passar almenys una hora fullejant les seixanta sol·licituds. Robert Oppenheimer sabia de què parlava. Va al·legar ignorància pel que fa a dos o tres programes esotèrics. Tots els comentaris positius i totes les recomanacions que va fer les va encertar. I així, quan va arribar per fi el moment de marxar-me, no em vaig poder reprimir i li vaig dir que si podia subornar-li perquè repetís, només una vegada l’any, el que acabava de fer, m’estalviaria mesos de suors. Davant això, va somriure obertament i em va dir: "No seria just fer-li això a vostè, doctor Hammons. Li privaria de la satisfacció i l’emoció de parlar amb moltes persones i d’esbrinar pel seu compte el que ha de fer".


Em vaig anar com en un núvol, amb el cap molt alt i havent resolt la major part dels meus problemes. Ni abans ni després d’allò he parlat amb un home com aquell. Ni ombra de qualsevol intent d’impressionar-me. Ni tampoc era necessari. El de Robert Oppenheimer només un interés autèntic en tots els camps de l’estudi i de la intel·ligència; un coneixement fantàsticament modern del que estava passant a les escoles de graduats i els centres d’investigació; una comprensió intuïtiva d’on podria encaixar millor una persona concreta amb uns interessos ben definits, i el plaer d’ajudar a algú que ho necessitava.

Impressiona pensar que aquest Oppenheimer era el mateix que havia perfeccionat tots els detalls per a la bomba atòmica a Los Alamos cinc anys abans i havia assignat la tasca més apropiada a cada científic i cada enginyer del seu exèrcit de subordinats. Es tan a gust tant al terreny de la literatura del segle XVIII com el de la ciència del segle XX.

De Richard Feynman us he parlat multitud de vegades i  siempre m’agrada recordar-vos que va ser Premi Nobel de Física i declarat deficient mental per l’exèrcit dels EEUU. Doncs bé, Feynman va haver de decidir entre les Universitats que li oferien un lloc. La majoria dels mortals ràpidament miraríem quant ens pagarien. Feynman, però, tenia altres criteris:

Recorden vostès allò del ruc situat exactament entre dues piles de heno, incapaç d’anar a una o a l’altra, de tan equilibrada que està la cosa? Bueno, això és no res. Cornell i Caltech van començar a fer-me ofertes, i tan aviat anava jo a decidir-me per Caltech, pensant que la seva oferta era la millor, els de Cornell pujaven la seva, i quan estava a punt decidir-me per Cornell, eren els de Caltech qui pujaven més fort. Així doncs, poden imaginar a aquest ruc entre els dos munts d’heno, amb la complicació addicional que aviat començava a moure’s cap a un d’ells, l’altre augmentava. Allò ho feia molt difícil!

La raó decisiva per a convèncer-me va venir al meu permís sabàtic. Jo volia tornar una altra vegada a Brasil, aquesta vegada per a deu mesos, i acabava de guanyar-me l’any sabàtico que em corresponia a Cornell. Jo no volia perdre’l, per la qual cosa, ara havia inventat altre motiu per a arribar a una decisió, li vaig escriure a Bacher contant-li el que havia decidit.

Caltech va escriure a la volta de correu: "Li contractarem immediatament, i li concedirem el primer any sabàtic amb nosaltres com any sabàtic". Així és com actuaven: no importava el que jo fes; ells estaven decidits a arribar més lluny. El meu primer any a Caltech el vaig passar a Brasil, en realitat. Vaig començar a ensenyar en Caltech en el meu segon any. Així és com va passar.

Un dia, quan encara no feia molt de la meva arribada al Caltech, vam tenir una pèssima ratxa d’aquesta barreja de fum, contaminació i boira que diuen smog. En aquella època la contaminació era molt pitjor del que és ara, almenys, els ulls em coïen molt més. Estava jo dempeus en un racó, amb els ulls llagrimosos, i vaig dir per a mi: "És absurd! Veritablement, això és de BOJOS! Mira que estava bé a Cornell! M’en vaig d’aquí!"

A l’endemà vaig tenir la més gran de les sorts que hagi pogut tenir en prendre una decisió. Sens dubte el bon Déu hagué de preparar les coses per a ajudar-me a decidir. Anava jo caminant cap al meu despatx, quan se’m va acostar un company corrent per a dir-me: "Eh Feynman! T’has assabentat del que acaba de passar? Baade ha descobert que hi ha dues poblacions d’estrelles! Totes les mesures que hem estat fent sobre les distàncies a les galàxies havien estat basades que les Cefeides variables eren d’un sol tipus, però hi ha un altre tipus, per la qual cosa l’edat de l’Univers ha de ser dos, tres, o potser quatre vegades major del que pensàvem!"

Jo coneixia el problema que em parlava. En aquells dies semblava que la Terra era més antiga que l’Univers. Segons certs càlculs, la Terra tenia entre quatre i quatre mil cinc-cents milions d’anys, mentre que l’Univers podria tenir uns dos mil, tres mil milions d’anys a tot estirar. I aquest descobriment ho resolia tot. Ara l’Univers era demostrablement més antic que tot com més aviat s’hagués pogut pensar. I jo havia rebut aquesta informació immediatament, el meu company va venir corrent a explicar-me’l tot.

Encara no havia acabat de creuar el campus de camí a la meva oficina, quan se’m va acostar una altra persona, Matt Meselson, un biòleg que s’havia doctorat en física. (Jo havia format part del tribunal que va qualificar la seva tesi.) Meselson havia construït la primera de les anomenades centrífugues de gradient de densitat, que permetia mesurar la densitat de les molècules. Em va dir: "Mira els resultats de l’experiment que he estat fent!".

Meselson havia demostrat que quan un bacteri s’escindeix i engendra altra nova hi ha una molècula sencera que passa intacta des d’una a l’altra, una molècula que avui diem ADN. Ja veuen, sempre vam pensar que tot es divideix, i es divideix, i es divideix. Així que ens vam imaginar que al bacteri tot es divideix i dóna la meitat al nou bacteri. Però això és impossible: en algun moment, la mínima de les molècules que conté informació genètica no pot dividir-se en dues; ha de fer una còpia de si mateixa, enviar-la a la nova i conservar altre exemplar per a l’antiga. (…) Va ser un descobriment molt important, un descobriment fonamental, apassionant. I quan per fi vaig arribar al meu despatx em vaig adonar que era aquí on jo havia d’estar. On persones dels diferents camps de les ciències poguessin explicar-me aquestes coses, on tot fos apassionant. Era veritablement el que jo necessitava i volia.

Així que quan em van cridar els de Cornell més tard, em van dir que ho estaven preparant tot i que gairebé tot estava resolt, vaig haver de dir-los: "Ho lamento moltíssim, però he tornat a canviar d’opinió". Però llavors vaig decidir que mai tornaria a prendre una decisió. Res, absolutament res, no tornaria a fer-me canviar d’idea.

Vaig fer una vegada això en el MIT. Em vaig cansar d’haver de decidir que postres anava a prendre en el restaurant; haver de fer-lo em posava malalt. Llavors vaig decidir que sempre prendria gelat de xocolata, i mai no vaig tornar a preocupar-me del tema; ja havia resolt aquest problema. Fos com fos, vaig decidir que em quedaria al Caltech.

Una vegada van voler fer-me canviar d’idea. Va ser poc després de morir Fermi. El claustre de la Universitat de Chicago estava buscant successor. Van venir a veure’m al meu domicili. Van començar exposant-me totes les excel·lents raons per les quals jo havia d’anar A Chicago. No els vaig preguntar quant estarien disposats a pagar-me, i per això ells no feien més que deixar-me veure que ho dirien quan preguntés. Finalment, em van preguntar si no m’agradaria saber quin seria el meu salari. "Oh, no! -vaig respondre-. He resolt quedar-me al Caltech. Mary Lou, la meva esposa, està a l’habitació del costat, i si s’enterés de qual seria el meu salari tindríem una discussió. A més, he decidit no decidir mai més; definitivament, em quedo al Caltech." Així que no els vaig deixar dir-me el salari que m’oferien.

Més o menys un mes després, estant jo en un congrés, Leona Marshall se’m va acostar i em va dir:

– És curiós que no acceptessis l’oferta que et vam fer els de Chicago. Ens vam quedar desolats, i a més, sense comprendre com vas ser capaç de rebutjar una oferta tan esplèndida.
– Va ser molt fàcil -vaig respondre-. No els vaig permitre dir-me quant era la vostra oferta.

Una setmana més tard vaig rebre una carta seva. La vaig obrir, i la primera frase deia: "El sou que t’anaven a oferir era de…", una xifra tremenda, tres o quatre vegades el que estava cobrant llavors. Apabullant! La seva carta continuava dient: "T’he dit el salari abans que no poguessis llegir res més. Potser desitgis reconsiderar la teva decisió, perquè m’han dit que la càtedra segueix vacant i a nosaltres ens agradaria moltíssim tenir-te entre nosaltres".

Vaig haver d’escriure’ls una carta dient:

Després de llegir el sou, he arribat a la conclusió que tinc l’obligació de refusar. La raó d’haver de refusar un salari semblant és que em permetria fer el que sempre he volgut fer, buscar-me una estimada meravellosa, posar-li pis, comprar-li coses boniques… Amb el sou que m’oferixen podria realment fer-lo, i ja saben el que em passaria. Començaria a preocupar-me per ella, o pel que ella fes; tindria discussions al tornar a casa, etc. Tots aquests disgustos em farien sentir-me incòmode i desgraciat. No podria llavors fer un bon treball en física, i tot seria un gran problema. El que sempre he volgut fer seria dolent per a mi; per això he decidit declinar la seva oferta.

Fonts:

“Está Ud. de broma, Sr. Feynman?”, Richard P. Feynman
“El científico rebelde”, Freeman Dyson



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Prenent decisions

  1. Joan diu:

    Ara entenc millor perquè es va donar a Oppenheimer la direcció del Projecte Manhattan.

    Pel que fa a les decisions de Feynman… Quan era jove també va tenir problemes de decisió amb les postres a l’hotel de la seva tia. Li deixaven 6 postres diferents perquè triés el que més li agradés, la seva decisió va ser potser la més encertada: cada dia se les menjava totes.

  2. omalaled diu:

    L’Oppenheimer no només sabia on havia de ficar la gent, sinò com convèncer-la perquè aquell lloc que deia era el millor. Tenia una gran visió social en aquests punts.

    Ostres!, la d’en Feynman no la recordava 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.