Plaer i felicitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Més d’una vegada he sentit notícies o llegit
articles en els quals es parlava de si certes persones eren més
felices que unes altres, i la justificació s’elaborava a través
d’uns estudis estadístics. Curiosament, en cap d’aquests articles es
defineix de manera absoluta què és la felicitat. I és que, ai!
d’aquell que no sàpiga què és la felicitat, i tanmateix, ai! de la
persona que intenti definir-la.
[@more@]

Certament, n’és difícil.
Com diu el jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Potter Stewart, sobre
la pornografia: és difícil de definir-la, però "quan la veig,
sé què és".

La felicitat pot implicar sexe, drogues i rock&roll,
el clam de la multitud, la satisfacció del treball ben fet, el bon
menjar, la bona beguda i la bona conversa, o també el que el
psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi ha denominat "estat de flux",
és a dir, trobar-se tan absort amb allò que un sap fer, que amb
prou feines s’adona que el temps passa.

Però, potser, una tasca més interessant que
definir-la, sigui esbrinar per què –des del punt de vista
evolutiu– ens preocupa tant als éssers humans.

A simple vista, la resposta sembla evident. La
versió habitual és que la felicitat va sorgir, en part, per guiar
el nostre comportament. En paraules del psicòleg evolutiu Randolph
Nesse: "El nostre cervell hauria pogut dissenyar-se perquè
menjar bé, tenir relacions sexuals, ser objecte d’admiració i
observar l’èxit dels mateixos fills fossin experiències adverses;
però qualsevol avantpassat el cervell del qual hagués estat
dissenyat així, probablement no hauria aportat gran cosa al
patrimoni genètic que converteix la naturalesa humana en allò que
és ara".

En realitat, més que la felicitat, el plaer és el
nostre guia, com ja va assenyalar Freud, i Aristòtil molt abans que
ell. Sense plaer, l’espècie no es propagaria.

I quan parlem de plaer, entre altres coses, hem de
parlar de sexe. Sentir una inclinació vers el sexe no és el mateix
que perseguir-lo sense parar, pràcticament fins a excloure tota la
resta. Tots coneixem anècdotes de polítics, sacerdots i gent
corrent que s’han arruïnat la vida en la implacable persecució del
sexe. Es demanaria un marcià si la nostra necessitat contemporània
de sexe està tan mal calibrada com la nostra necessitat de sucre,
sal i greixos?

La idea central del plaer com a motivador té
sentit, però el sistema del plaer en conjunt és un nyap. Si el
plaer ha de guiar-nos per satisfer les necessitats dels nostres gens,
per què els humans malbaratem tant de temps en activitats que no
estan al servei d’aquestes necessitats? Per descomptat, potser alguns
homes es llancin en paracaigudes per impressionar les senyores, però
molts de nosaltres esquiem, practiquem el surf de neu o conduïm
temeràriament fins i tot quan ningú ens veu. Deu haver una
explicació perquè una part considerable de l’activitat humana posi
en risc l’"aptitud reproductiva".

Resulta que la part central del plaer en el cervell
s’escindeix en dues parts. D’una banda, tenim un sistema ancestral
que és molt curt de vista i que busca el benefici a curt termini. És
possible que s’obtingui una lleugera satisfacció quan es renuncia a
caure en la temptació de menjar un pastís de xocolata, per exemple;
però gairebé amb tota seguretat, aquesta satisfacció és
insignificant en comparació a la que tindríem en menjar-nos-el. Per
molt breu que sigui aquesta darrera satisfacció. A les meves
artèries els convindria que em saltés les postres, però aquests
mateixos gens, a causa d’una falta de previsió, ens han dotat d’un
cervell al qual li manca la saviesa necessària per burlar
sistemàticament la part animal que hi acull, a dins. Una evidència
més del fet que som el producte d’una evolució.

En un món ideal, des de la perspectiva dels gens,
les parts del cervell que decideixen què ens provoca plaer haurien
de ser molt exigents. Per exemple, la fruita té sucre i els mamífers
en necessitem. Té sentit que hàgim desenvolupat el gust per la
fruita.

Tanmateix, els sensors del sucre no distingeixen si
ve d’una fruita que en conté, o d’una altra cosa amb el mateix gust,
però sense valor nutricional. És a dir, que enganyem els gens.

I, potser, on més ho fem és en el sexe. És una
motivació extraordinària i sembla clar que el plaer que produeix és
essencial perquè es perpetuïn les espècies, particularment, la
nostra. La ironia és que la gent el pràctica sovint amb la idea
premeditada de no concebre nens.

El pitjor del plaer és que no dura massa temps. Una
xocolatina ens fa feliços per un instant, però aviat tornem a
l’estat d’ànim en què ens trobàvem abans de menjar-nos-la. Això
és generalitzable a totes les facetes de la vida: ens adaptem molt
ràpidament a les noves situacions. Per exemple, els professors
adjunts pensen que la seva felicitat futura depèn d’obtenir la
titularitat i els que no l’aconsegueixen se senten desgraciats. Però,
per fortuna o per desgràcia, aquest sentiment també dura poc, i no
passa molt de temps fins que s’adapten al nou estat i prou; ja sigui
a la felicitat, al plaer inicial o a la desgràcia.

Aquesta tendència a acostumar-nos a allò que ens
passa es diu, tècnicament, "adaptació". Per exemple, és
possible que el rebombori dels camions que passen per una carretera
propera al nostre lloc de treball ens molesti al principi, però amb
el pas del temps aprenem a sentir-lo sense que ho faci. Això és
adaptació. Podem adaptar-nos a molèsties molt pitjors, sobretot,
les previsibles. És per això que un cap, que actuï com un cretí
tots els dies pot ser, en realitat, menys irritant que un que actuï
com un cretí amb menys freqüència, però a intervals aleatoris.

En la mesura que quelcom es converteixi en una
constant, podem aprendre a conviure-hi. Les nostres circumstàncies
poden ser importants, però sovint, i gràcies a l’adaptació, són
menys importants del que pugui semblar.

I que ningú em malinterpreti: m’agradaria que em
toqués la loteria i espero no patir mai una lesió greu; però s’ha
de dir també que els guanyadors de la loteria s’adapten ràpidament
a la riquesa tot just adquirida i s’ha de veure gent com Christopher
Reeve
, que troben la forma de fer front a circumstàncies
adverses que a la majoria de nosaltres ens resulten inimaginables.

Aquesta capacitat d’adaptació que tenim és una de
les raons per les quals els diners importen molt menys del que la
gent s’hi pensa. Que no se’m torni a malinterpretar: és cert que la
gent situada per sobre del límit de la pobresa és més feliç que
la gent per sota d’aquest límit, però els veritablement rics no són
molt més feliços que els, diguem-ne, simplement rics.

Irònicament, el que de veritat sembla importar no
és la riquesa absoluta, sinó la renda relativa. Què preferiríeu?
Guanyar 60.000 euros en una feina en què els vostres companys en
guanyen 80.000 o guanyar-ne 50.000 en una feina en què els vostres
companys en guanyin 30.000? I és que no tan sols volem ser rics,
sinó que volem ser-ne més que els nostres veïns. El resultat és
que molts de nosaltres vivim donant-hi voltes a la sínia de la
felicitat, treballant cada dia, per mantenir en essència el mateix
nivell de felicitat.

Un dels aspectes més sorprenents de la felicitat és
la nostra incapacitat per mesurar-la. Ets tu, amic lector, feliç
mentre llegeixes aquestes línies? Podries posar una nota en una
escala del 0 al 10? En quina mesura estàs satisfet amb la teva vida
en general? Curiosament, les persones que no donen tantes voltes a
les seves circumstàncies tendeixen a ser més feliços que els qui
hi pensen més. Tal com deia Mark Twain, és possible que
disseccionar la nostra felicitat sigui com disseccionar una granota:
una i altra moren en el procés.

Probablement, intuireu la resposta de la mateixa
manera que si us preguntés si teniu fred o calor.

D’altra banda, protagonitzem un fenomen força
curiós: cerquem el plaer i la felicitat encara que sigui
autoenganyant-nos, mentint-nos si no ens agrada com ens sentim. Un
exemple clar està en els exàmens d’universitat. Quan un aprova,
comença a fer coses que no faria en altres circumstàncies, de tanta
felicitat; però quan els suspenem, tendim a autojustificar-nos:
alguna raó de la qual no tenim culpa va intervenir-hi, el professor
no ens va puntuar justament, etc.

Aquestes justificacions, canviades de perspectiva,
poden ser perilloses. Un tendeix a sentir-se millor quan viu en un
món que sembla just, que no en un món que sembla injust. Portada a
l’extrem, aquesta fe pot empènyer la gent a fer coses directament
deplorables, com ara culpar víctimes innocents. Fins i tot, de
vegades, diuen de les víctimes de violacions: "que s’ho han
guanyat". El cost moral de les autojustificacions i de pensar
que vivim en un món just pot ser molt alt.

Si ens preguntessin a tots, per separat, si ens
sentim més feliços que la mitjana i analitzéssim les respostes, la
conclusió seria que tots som més feliços que la mitjana.

Potser, el secret de la felicitat rau a tancar els
ulls a la raó en determinades circumstàncies. Com deia Feynman:

De vegades és bo conèixer-se
a si mateix, però d’altres, no. Quan rius d’un acudit, si penses per
què ho fas, podries adonar-te que, després de tot, no era tan
graciós: era estúpid; de manera que deixes de riure. No hi hauries
de pensar. La meva regla és, quan ets infeliç, pensa-hi. Però quan
ets feliç, no ho facis. Per què malbaratar-ho? Probablement ets
feliç per alguna raó ridícula i saber-ho, ho malbarataria.

La felicitat o, més exactament, l’oportunitat
d’assolir-la és poc més que un motor que ens mou. La sínia de la
felicitat ens manté en marxa: vius, reproduint-nos, pujant els
nostres fills, sobrevivint un dia més. L’evolució no ens ha fet
així perquè siguem feliços, sinó perquè perseguim la felicitat.

En fi, sigui com vulgui, us desitjo tota la felicitat
del món.

Fonts:
Marcus, Gary (2010)
Kluge: la azarosa construcción de la mente humana. Ariel:
Barcelona.
Mlodinow, Leonard (2009)
El arco iris de Feynman.
La búsqueda de la belleza en la física y en la vida.
Crítica:
Barcelona.



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.