[LLIBRE] Las 50 grandes masacres de la historia, de Jesús Hernández

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Ja és el tercer llibre que us
comento de Jesús
Hernández
. Els anteriors els teniu a 1
i 2.
L’ésser humà és encantador i un ésser superior de la Natura. Això
és el que se’n desprèn de les pàgines d’aquest llibre. Suposo que
heu captat la ironia, perquè el que realment se’n conclou és que
estem molt lluny de ser éssers racionals, amables i atents al
proïsme. I no me’n parleu d’excepcions, ja que les massacres han
estat (i són) la norma al llarg de la Història, i els principals
motius solen ser de tipus religiós, de conquesta o terrorisme.

[@more@]

Tracta tot el rang històric
possible, des de massacres de l’any 1500 a. de C. fins a èpoques tan
recents com 2007. Així que, malauradament, haurà segones parts
d’aquest llibre en un futur. Per descomptat, quan més temps fa de la
massacre, més disparitat acostuma d’haver-hi en les fonts. Per
exemple, l’ordre d’Herodes de matar infants és força destacada a
l’Evangeli de Sant Mateu. Tanmateix, l’historiador Josep Flavi
(37-101), a la seva
Història de la
guerra jueva
, no fa referència a cap
matança d’infants. D’altra banda, durant l’edat mitjana, els
escriptors cristians especulaven amb el nombre de nadons assassinats,
que va oscil·lar entre 3.000 i 15.000, encara que el cens de
l’època, ordenat pel governador romà Quirí, xifrava els habitants
de Betlem en uns 800 habitants. Com veieu, la batalla de les xifres
en els grans esdeveniments no és només una cosa del present.

Narra la primera derrota dels romans a
càrrec d’Armini, líder de la tribu dels queruscs. Parlem de
massacre no pel que fa a la batalla en si, sinó dels que van quedar
vius o van intentar fugir, que van ser cruelment sacrificats o
cremats vius. Un dels joves oficials que va escapar es deia Cassi
Querea, que va passar a la posteritat per matar l’emperador Calígula.
La derrota va ser tan traumàtica per als romans que els números
d’aquelles tres legions (XVII, XVIII i XIX) no van tornar a ser
utilitzats en tota la història militar de l’Imperi romà.

Però n’hi ha altres: els
pretorians van tancar el circ de Tessalònica quan era ple de gent i
van assassinar tots els espectadors. Com va relatar Teodoret:
«Com
en la collita de les espigues, van ser tots segats alhora
».
La matança va durar quatre hores.

Una descripció de Ramon d’Aguilers ens
fa veure com eren aquestes matances:

Meravellosos
espectacles alegraven la nostra vista. Alguns de nosaltres, els més
pietosos, vam tallar els caps dels musulmans; altres els van fer
blanc de les seves fletxes; altres van anar més enllà i els van
arrossegar a les fogueres. Als carrers i places de Jerusalem no es
veien més que munts de caps, mans i peus. Es va vessar tanta sang a
la mesquita edificada sobre el temple de Salomó, que els cadàvers
hi suraven, i, en molts llocs, la sang ens arribava als genolls.

Parla de la matança de Sant Bartolomé,
l’any 1572. Els protestants van morir a mans dels cristians en una
massacre que va durar uns dies. Dones i infants van ser arrossegats
pels carrers, passats per l’espassa i els seus cossos llençats al
Sena; i esbrinem per què Oliver Cromwell és tan odiat a Irlanda, ja
que la seva reconquesta es va saldar amb la mort o exili d’entre el
15 i el 20 per cent de la població irlandesa. Per a molts, aquestes
accions serien avui dia qualificades com a crims de guerra o
genocidis.

També parla de les matances que
els blancs van infligir als indis. L’any 1864, el coronel Chivington
va dir:
«Els
xeiennes seran severament castigats, o completament eliminats, abans
que quedin muts per a sempre. Jo dic que, si algun és sorprès fora
de la seva àrea, l’únic que se’n pot fer és matar-los
»;
i en un altre discurs va dir:
«Cal
matar-los i tallar-los les cabelleres a tots, grans i petits
».
Incloure els infants en aquesta política va respondre al fet que
«les
llémenes es transformaven en polls
».

Doncs aquest encant d’home va
atacar una aldea d’indis pacífics els homes de la qual estaven
caçant bisons en el moment de la massacre. Tot i que van hissar la
bandera blanca en sentir com s’hi acostaven, Chivington va ordenar
l’atac al campament desprotegit. Van matar dones i infants, nadons en
mans de les seves mares, fins i tot un testimoni va afirmar veure una
dona índia embarassada a la qual havien obert el ventre de dalt a
avall i amb el fetus a la seva vora. Els atacants descavalcaven per
mutilar i tallar les cabelleres a les víctimes. Ja ho havia
advertit:
«Estic
completament satisfet amb la idea que matar-los [als indis] és
l’única forma que portarà pau i tranquil·litat a Colorado
»;
o: «Mataré
indis, i crec que és just i honorable usar tots els mitjans que Déu
ha posat al nostre abast per fer-ho
».
Aquest Déu devia ser traficant d’armes, sense dubte.

Clar que quan els indis
enxampaven els conqueridors no tenien miraments. A Fort Kearney, "La
Colina de la Massacre" (1866), l’oficial que recollia els
testimonis va escriure:
«Ulls
arrencats i abandonats sobre les roques; nassos i orelles tallades,
mandíbules trencades violentament, dents arrencades, cervells
extrets i col·locats en roques, entranyes extretes i exposades, mans
amputades, peus tallats, braços arrencats, parts pudendes
arrencades. Ulls, boques i mans travessades per llances. Cranis
arranats de totes les maneres possibles, muscles de cames, cuixes,
estómacs, pits, braços, arrencats del seu lloc
».

Durant l’hivern, els indis es protegien
del fred i era el moment en què els americans, comandats per Custer,
van decidir atacar. Es van abatre sobre el poblat. Una dona tenia un
nen blanc d’uns 10 anys en braços procedent d’un rapte. Quan els
soldats van acudir a salvar-lo, ella el va matar a l’instant. Tot i
que la majoria dels que van morir van ser dones i infants, ho van
considerar una gran victòria militar.

No seria l’única. Després d’algunes
frustracions i fracassos en no trobar una determinada tribu de indis,
el comandant Baker va decidir atacar un campament veí. No tenia res
a veure amb l’anterior; ans al contrari: mantenien relacions
amistoses amb els blancs. La majoria dels guerrers estaven caçant i
els soldats americans van assolar el poblat. El cap, anomenat
Corredor Pesat, va resultar mort en el moment en què sortia de la
seva tenda amb una bandera estatunidenca que li havia lliurat
l’exèrcit per assegurar-se que mai serien atacats. El campament va
ser totalment incendiat i van morir tots els ancians, els nounats i
els ferits. L’única baixa dels americans va ser el tinent Doan, que
havia caigut del seu cavall i s’havia trencat una cama, i va morir
més tard a causa d’una infecció.

El general Sheridan va mostrar tot el
seu suport a Baker i va fer tot el possible per frenar-ne la
investigació. Sheridan, a la vegada, va comptar amb el suport del
general William Sherman, el gran heroi nordista de la Guerra Civil,
qui va mentir a la premsa quan va assegurar que la majoria de
víctimes d’aquell atac eren guerrers armats. Mai es va emprendre una
investigació oficial i la història ha acabat per ignorar l’episodi.

Com ja podreu intuir, intentar posar
boira a les accions de l’exèrcit és la regla i no l’excepció, i
segueix sent quelcom molt actual. En la massacre de Wounded Knee, en
la qual van morir 320 sioux, l’exèrcit va arribar a condecorar els
soldats del Setè de Cavalleria, però els relats en els quals
s’explicava la matança de dones i infants, i les fotos aportades van
projectar dubtes sobre l’actuació de l’exèrcit.

També narra una massacre que havia
estat adjudicada a les SS fins al 2001, quan es va saber que havia
estat comesa pels mateixos veïns del poble. Hi convivien jueus amb
no jueus, però quan es va produir l’ocupació de les tropes
alemanyes, els no jueus van sortir amb destrals, matxets i ganivets
disposats a assassinar tots els que havien compartit l’aldea amb ells
fins a aquell moment. Van fer la matança amb tant d’entusiasme que
els alemanys van projectar les imatges a sales cinematogràfiques per
demostrar que la persecució contra els jueus polonesos procedia de
la mateixa població polonesa. El clergat catòlic del poble no va
poder fer res per impedir que els seus fidels participessin en la
massacre.

Però els alemanys a la Segona
Guerra Mundial tampoc es van quedar curts. Hitler va donar l’ordre
d’acabar amb el poble de Liditz
com a revenja d’un atemptat contra l’home de confiança de Himmler:
Reinhard
Heydrich
. Va ser totalment destruït. El Daily Telegraph va
escriure:
«Una
cosa tan horrorosa no havia succeït des de l’edat mitjana
».
També són remarcables les massacres sobre els presoners a mans dels
alemanys quan els aliats ja eren a prop. En veure les rases i els
cossos cremats, un soldat va afirmar:
«Mai
vaig estar tan segur abans de per què, exactament, lluitàvem. Abans
d’això, hauria dit que aquestes històries eren propaganda, però
ara, després de veure els cossos dels assassinats allà, un sap que
no ho eren
».

Una de les conclusions que
s’extreu després de llegir totes aquestes coses és que els
culpables gairebé mai ho paguen. I a algun el condecoren, com a
Menahem Begin, qui, a sobre, es va emportar el Premi Nobel de la Pau
de 1978. Tampoc van jutjar el falangista libanès Elie Hobeika,
considerat responsable material de la matança
de Tsabra i Xatila
; o també perdonen, com van fer amb les
guerrilles que havien portat a terme la massacre
de Sidi Rais
en dates tan recents com 1997.

I també parla d’ocasions més
famoses, com la de l’assalt dels Jocs Olímpics de Munic de 1972, la
dels escolars de Beslan
o la de My
Lai
.

Com afirma l’autor:

Que els
instigadors o els autors d’una massacre acaben pagant la seva
culpabilitat és, malauradament, una excepció històrica. Podríem
dir que, paradoxalment, com més gran és el nombre de persones
assassinades, menors són les probabilitats que els criminals
compareguin algun dia davant la justícia.

L’epíleg del llibre, que us
copio aquí,
fa pensar una bona estona. En general, està molt bé, tot i que pot,
a parer meu, ferir la sensibilitat d’algun lector. Apte per a tots
els públics.

Títol: Las 50 grandes masacres de la
historia.
Autor: Jesús Hernández



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.