Landau: el terror dels ponents

Una vegada estava Einstein donant una conferència cap sobre de les seves noves idees en una reunió de la Societat de Física en la República Democràtica Alemanya. Al terme de la mateixa el president va donar el pas al torn de preguntes. Es va aixecar un jove al fons de la sala i en un extrany alemà va dir:

[@more@]

– El que ens ha dit el professor Einstein no és tan absurd. Però la segona equació no es segueix estrictament de la primera. Necessita una supossició que no està provada i a més no és invariant com hauria de ser i a més …

Tots els assistents es van tornar a mirar fixament al jove intrèpid. Tots menys Einstein que també es va tornar, però cap a la pissarra. Es va fer un minut de silenci. Einstein es va tornar i va dir:

– El que ha dit el jove és perfectament correcte; poden vostès oblidar tot el que els hi he dit avui.

Aquel jove era Lev Davidovich Landau i es va convertir més tard en el físic teòric més important de la Unió Soviètica. Va ser premi Nobel de Física en 1962 per la seva teoria de la matèria condensada, en particular de l’heli líquid. Va tenir un ampli camp de treball, que inclou superconductivitat, superfluidesa, electrodinàmica quàntica i física nuclear i de partícules. En 1937 va encapçalar el departament de teoria de l’Institut de Física de l’antiga Unió Soviètica.

No va passar bones èpoques. Des que s’havia aguditzat la lluita pel poder entre Stalin i altres fraccions del partit comunista, els científics havien anat a pitjor. Si abans havien pogut sortir a l’estranger sense dificultats, ara les tenien i els pocs que ho aconseguien es mostraven molt reservats.

Una vegada d’aquestes Landau els va dir:

– Parlin amb mi de tot menys de política!

En 1938 va ser arrestat pel KGB i va ser condemnat a 10 anys de presó. Recentment s’ha descobert que un antic alumne seu, per venjança, l’havia denunciat falsament com espia alemany. Va aconseguir la llibertat al cap d’un any gràcies a un altre físic: Pyotr Leodinovich Kapitza, premi Nobel de física en 1978.

Pobre Landau. Temps enrere havia defensat el "nou ordre social". Havia arribat a Berlín amb les sabates desfetes. Els seus col·legues europeus li van voler regalar dos parells de sabates però Landau no entenia per què dos parells i no un sol:

– A qui li fan falta dos parells de sabates? – exclamava criticant aquestes "costums capitalistes".

Però l’anècdota més graciosa té a veure amb el biòleg Trofim Denisovich Lysenko. Aquest últim defensava que els caràcters adquirits es podien heretar. Per exemple, pensava que podia alterar la constitució genètica del blat controlant adequadament el mitjà en que es desenvolupaven, renunciant a Mendel, Weismann i Morgan. Amb el suport de Stalin va aconseguir que els genetistes estiguessin callats molt temps cosa que va provocar retards en la biologia soviètica. Un dels seus arguments era "el caràcter burgès de la metodologia de la genètica mendeliana".

L’anècdota a la qual em referia va succeir en una sessió de l’Acadèmia de les Ciències russa. Lysenko donava una conferència sobre aquesta herència dels trets adquirits. En concloure, Landau li va preguntar:

– Així doncs, vostè argumenta que si tallem una orella a una vaca, a la seva descendència i així successivament, tard o d’hora naixeran vaques sense orelles?
– Sí, és correcte.
– Llavors senyor Lysenko, com m’explica que segueixin naixent verges?

Sí senyor. Bona pregunta.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/56243

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Landau: el terror dels ponents

  1. dan diu:

    Genial! Absolutament genial!

  2. omalaled diu:

    Aquest paio era terrible!!!

Els comentaris estan tancats.