El caràcter de Pauli

Wolfgang Pauli
va ser un físic teòric austríac summament talentós que va fer
importants contribucions en nombroses àrees de la física moderna.

[@more@]

Va
completar els seus estudis un any abans de l’esperat. A l’edat de 21
anys, Pauli va guanyar reconeixement públic amb un magistral article
d’anàlisi de la relativitat que havia escrit als 19. Aquest article
segueix considerant-se com una de les introduccions més elegants i
àmplies al tema. Altres contribucions importants van ser el
descobriment del principi d’exclusió, l’explicació de la connexió entre
el espín de les partícules i l’estadística, teories d’electrodinàmica
quàntica relativista, les hipòtesis del neutrí i les hipòtesis de l’espí nuclear.

Un article titulat "Els principis fonamentals de
la mecànica quàntica", escrit per Pauli en 1933 per al Handbuch der
Physik, és àmpliament reconegut com un dels millors tractaments de la
física quàntica que han estat escrits.

Però del vull
parlar-vos a la història d’avui no és dels descobriments i aportacions
d’aquest home, sinó del seu caràcter. Per Pauli la solució correcta
d’un problema era que l’argument que conduís a ella fos concís però
complet i lògicament impecable. Els seus articles eren els productes
finals d’un llarg i ardu procés de pensament amb una argumentació
elaborada i reelaborada. Es diu que les seves publicacions fregaven la
perfecció. Gairebé mai estava equivocat.

Les seves crítiques
eren sempre molt doloroses i no tenia pietat. Quan discutia amb algun
col·lega no li importava tractar-lo d’imbècil, encara que fora el
mateix Niels Bohr (com va fer més d’una vegada) i encara que fora en
públic. Els que ho coneixien ja estaven acostumats. Qualsevol petit
error feia que ho critiqués de manera brutal. El mateix deia que era
com si una persona tenia ulls de poll, doncs s’havia de trpitjar-los fins
que s’acostumés al dolor. Ràpidament el seu nom va ser conegut tant
pels seus descobriments com per personalitat i mordaç llengua. No
obstant això va exercir gran influència en els seus
alumnes i col·legues obligant-los amb la seva crítica a una comprensió
i reflexió més profunda i clara.

Perquè ho vegeu de manera concreta, us donaré uns exemples.

A un físic li va dir: "No m’importa que pensi vostè a poc a poc, el que m’importa és que publiqui més ràpidament del que pensa".

A
un altre jove físic al presentar una nova teoria i res més finalitzar
la mateixa li va dir: "Quina pena, tan jove i ja tan desconegut".

Fins
i tot quan Einstein va donar una conferència sobre relativitat, a
l’acabar, Pauli amb 19 anyets es va aixecar dient: "Veuran, el que ha
dit el Sr. Einstein, en realitat, no és tan tonto". I és que realment,
era un autèntic expert en relativitat. L’esmentat article que havia
escrit ho havia fet amb tal concisió, profunditat i lògica que el propi
Einstein, després de llegir-lo, va afirmar que entenia millor la seva
pròpia teoria.

Quan va ser presentat al professor Paul Ehrenfest,
treballs del qual eren molt admirats pels seus col·legues i qui, d’altra
banda, admirava l’article de Pauli sobre la relativitat, es va
comportar de manera molt dolenta. Ehrenfest li va dir: "Prefereixo les
seves publicacions a vostè" a la qual cosa, el jove Pauli li va
replicar: "Què extrany. A mi em passa el contrari amb vostè."

Però
clar, un caràcter d’aquest tipus degenera tard o d’hora en
enfrontaments i es va portar algun revés. Però s’ha de reconèixer: Pauli
era el millor. Indiscutible. Lev Davidovich Landau va ser també conegut
per la seva arrogància, però es va topar de front amb la de Pauli.
Després d’exposar una determinada explicació li va preguntar enfadat si
pensava que les seves idees eren absurdes, al que Pauli va respondre:
"En absolut, en absolut. Les seves idees són tan confuses que no puc
dir si són absurdes o no".

També són famoses frases seves. En una ocasió després d’haver treballat infructuosament en la teoria del camp unificat va dir:

– El que Déu ha separat no ho pot tornar a unir l’home.

Quan es va detectar experimentalment la violació de la paritat:

– No puc creure que Déu sigui un feble esquerrà.

No
és que pensés que els esquerrans fossin febles, sinó que considerava
que havia de ser ambidextre. L’expressió "ni Déu es lliurava
d’ell" encaixa de maravella amb aquest personatge.

Víctor
Weisskopf, un dels més famosos estudiants de Pauli, ho va descriure
apropiadament com "la consciència de la física teòrica". Ens relata una
graciosa anècdota:

"A les poques setmanes, Pauli em va
sol·licitar venir a Zuric. Vaig arribar a la gran porta de la seva
oficina. Vaig tocar i ningú em va contestar. Vaig tornar a tocar sense
resposta. Després de cinc minuts va dir, amb enuig, ‘¿Qui és? Entri!’
Vaig obrir la porta, i allà estava Pauli -era una gran oficina- a
l’altra banda de l’habitació, en el seu escriptori, escrivint i
escrivint. Va dir: ‘¿Qui és? Primer he d’acabar el càlcul.’ De nou em
va deixar esperant per prop de cinc minuts i després: ‘¿Qui és vostè?’
Sóc Weisskopf. ‘Uhh, Weisskopf, ja, vostè és el meu nou assistent.’
Després em va mirar i va afirmar, ‘Bé, com vostè sap jo volia
contractar a Bethe, però ara treballa en estat sòlid. L’estat sòlid no
m’agrada, encara que he començat a treballar en ell. Aquesta és la
raó per la qual ho vaig elegir a vostè.’ De seguida vaig afegir: ‘¿Què
puc fer per vostè senyor?’ i em va contestar, ‘Li donaré a
resoldre un problema.’ Em va donar un problema, cert càlcul, i em va
dir, ‘Vagi i treballi’. Quan vaig tornar, després de poc més de 10
dies, em va dir, ‘Be, ensenyim el que va fer.’ S’ho vaig ensenyar. Em
va mirar i va exclamar: ‘Hauria d’haver contractat a Bethe!’."

Però
no vull deixar-vos amb aquest amarg gust de boca i exerciré
d’advocat del diable. Oferia als altres el que volia per a ell mateix.
Al físic que anava a ser el seu assistent li va dir: "No tindrà vostè
obligacions pesades. El que ha de fer és, cada vegada que jo digui
alguna cosa, contradir-me amb els arguments més poderosos." D’altra
banda era un home brillant. Als 24 anys havia donat amb el famós
"Principi d’Exclusió" i va afegir al neutrí a la llista de
partícules elementals.

Persones de la talla de Heisenberg i Bohr
van treure molt profit de les seves crítiques. Admiraven la seva
honestedat i sinceritat. Bohr deia d’ell que era com "una roca en un
mar turbulent". Tots els físics que volien trobar errors en els seves
tesis acudien a Pauli. Sempre es podia comptar amb ell perquè digués
exactament el que pensava. Després de molts anys de la seva mort,
Heisenberg va dir que lamentava gairebé tots els dies la pèrdua de
Pauli i no disposar de la seva aguda crítica que tantes vegades li va
ajudar.

I és que homes crítics com aquest obliguen als seus
col·legues a reflexionar de manera més profunda i això fa que la
ciència vagi pel bon camí.

Tot un caràcter, oi?

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El caràcter de Pauli

  1. omalaled diu:

    Gràcies. Per cert, si el que vols és saber quàn publico de nous … conèixes http://www.bloglines.com ?

    I si saps d’alguna de filosofia … també la podem explicar 🙂

    Salut i eima … on es diu això?

  2. omalaled diu:

    Això: a dormir, que ja és tard 🙂

  3. omalaled diu:

    Chapeau! Aquest llibre pasa a la meva llista directament.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.