L’inventor del telèfon

La invenció del telèfon és una d’aquelles històries que a un servidor
li agradaria no haver d’explicar. Un tècnic, un inventor, una persona
que pensa per fer coses noves és silenciat i ignorat per la resta del
món mentre que altres persones s’enriqueixen a costa de les seves idees
i invents i ni tan sols la justícia està a l’altura per a fer-li
costat. Un còctel que dóna dolentíssims resultats per a la persona que
va tenir la idea.

[@more@]

Antonio Meucci va néixer en San Frediano, avui un barri de Florència, el 13 d’abril de 1808. Va estudiar enginyeria mecànica a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Va treballar com a tècnic a diferents teatres italians fins a 1835, data en la qual va acceptar anar-se’n a Cuba, al teatre Tacón de La Habana.

Ja en aquests teatres havia ideat un sistema per que els treballadors del Teatre della Pergola es poguessin comunicar a distància. Una vegada a Cuba també va inventar un nou sistema de galvanitzat que va ser aplicat al material militar. A més va idear un sistema de filtres per a la depuració de l’aigua i va introduir l’ús de la parafina en la fabricació d’espelmes. En resum: era un gran inventor.

Un altre dels seus invents va ser un sistema de tractar les malalties mitjançant xocs elèctrics que es va fer molt popular a l’Havana. Un dia que anava a administrar els xocs elèctrics a un amic, va deixar a aquest en una habitació mentre Meucci ultimava detalls en una altra. El seu amic va parlar i ell va sentir el que li deia sortint dels cables de coure que unien les dues habitacions. El seu amic havia parlat a sobre d’ells. Al moment, es va adonar del potencial que tenia tot allò. En 1850 va viatjar a Nova York a desenvolupar aquesta tecnologia.

Passava dies sencers tancat en el seu laboratori que tenia al soterrani gairebé sense menjar ni dormir. En 1854, després d’una d’aquestes nits sense dormir va tenir la gran idea. Amb les seves pròpies paraules:

"L’invent consisteix a un diafragma vibrant i en un magneto electritzat per un fil en espiral que l’envolta. El diafragma, al vibrar el so de la paraula, en cada vibració altera la corrent del magneto i produeix una sèrie d’interrupcions elèctriques molt ràpides, com els moviments vibratoris del diafragma. Aquestes alteracions de corrent, en transmetre’s a l’altra punta del fil, imprimeixen anàlogues vibracions al diafragma receptor i reprodueixen la paraula".

Resumint: un telèfon. Dit i fet. En 1855 la seva dona Esther s’havia quedat paralítica i per poder parlar amb ella va instal·lar diversos telèfons que comunicaven algunes habitacions de la casa amb el seu taller que estava en un edifici proper. Ella va somriure al seu extravagant home.

– Per escoltar acosta l’orella al receptor i per parlar apropa la boca en el micròfon.

La història diu que pocs minuts després Esther va sentir:

– Com estàs, estimada?, sóc jo, Antonio, em sents bé?
– Molt bé! – va cridar.
– No parlis tan fort, vols deixar-me sord? – va replicar somrient.

En 1860 va intentar fundar la "Teletrophone Company" però només va aconseguir reunir 20 dòlars dels seus amics. No va tenir sort encara que va organitzar demostracions pràctiques del seu invent per atreure inversors.

Una descripció de l’aparell es va publicar en els diaris italians de Nova York. Malgrat això la seva situació financera es va fer molt dolenta en 1861. Encara es va agreujar pel fet que el vapor de nom Westfield en el que tornava a Nova York va explotar quedant Meucci malferit en l’incendi. Estant a l’hospital, la seva dona es va veure obligada a vendre molts dels seus prototips, incloent el del telèfon, a un jove desconegut per sis dòlars.

Va tornar a reconstruir els seus treballs i fins i tot els va millorar. Volia patentar-lo però era molt car i va presentar una prepatent en la que s’indica el que se’n vol patentar. El 28 de desembre de 1871 Meucci va portar la documentació. Ja amb la prepatent en la seva mà va oferir el seu invent a la llavors poderosa empresa de telegrafia Western Telegraph. Meucci va parlar amb el seu vicepresident, un tal Edward Grant, per mostrar-li el seu telègraf parlant.

Va renovar la prepatent en 1872 i 1873. Però no va tenir diners, 10 dòlars, per fer-ho en 1874. Ningú va ajudar a Meucci, ancià, amb la roba gastada, el pèl blanc i una cama i un braç afectats per l’accident. Va demanar a la Western que li tornessin el material però li van dir que s’havia perdut.

En 1876 Alexander Graham Bell (1847-1922), un fisiòleg escocès va patentar el telèfon. Ho va presentar oficialment en l’Exposició de l’Electricitat de Filadèlfia d’aquell mateix any. L’emperador del Brasil, al sentir la veu distant que li parlava va cridar: "¡Hi ha una veu! Sento una veu dins de l’aparell!". En l’aldarull de gent es va acostar sir William Thomson (més conegut com Lord Kelvin) i va demanar a Bell que recités uns versos de Hamlet. Quan ho va sentir, Kelvin va empal·lidir i amb entusiasme va cridar: "¡És el descobriment més gran del segle!".

A l’assabentar-se Meucci li va dir al seu advocat que fes el que tocava amb l’Oficina de Patents però mai ho va fer. Un amic va aconseguir contactar amb l’Oficina de Patents de Washington i li van dir que tots els papers s’havien perdut.

Investigacions posteriors van demostrar connivència entre els empleats de patents i la companyia Bell. Però no acabava aquí la cosa. Més tard va haver un judici entre la Western Telegraph i Bell per la patent i va sortir a la llum que havia un acord entre les dues parts per repartir-se els beneficis de la comercialització del "telègraf parlant". La societat Bell havia de pagar el 20% dels beneficis a la Western durant 17 anys. La pregunta és per què.

En 1886 va haver un judici de Meucci contra Bell. Els advocats de l’empresa van intentar callar per tots els mitjans a Meucci, però aquest va aconseguir exposar totes les dades i va demostrar la veracitat de les seves afirmacions. El Secretari d’Estat va mostrar públicament que havia proves suficients per atribuir la prioritat a Meucci i la Suprema Cort Federal dels EUA va donar el seu veredicte inapel·lable: "L’italià Antonio Meucci és reconegut com el primer inventor del telèfon i Bell és només un impostor", però els drets de Meucci "havien prescrit en 1873, tres anys abans de la patent obtinguda per Bell". Ni Meucci va tenir dret a res i a Bell no li van sancionar.

Vaja justícia que diu molt però que no fa res.

Meucci va dedicar els seus últims anys a intentar obtenir el reconeixement dels seus drets. Com enfrontar-se un home ancià, sol i desconegut contra una societat multimilionària? En 1884 els jutges van arxivar el cas. En 1885 dos nord-americans van reclamar també haver descobert abans el telèfon. El cas Bell es va convertir en una qüestió d’estat. El president dels EUA, Grover Cleveland (el primer president elegit democràticament després de la Guerra Civil), va demanar personalment que es suspengués l’acció penal contra Bell. Un altre inventor, ni més ni menys que Thomas Alva Edison, va enviar una carta a favor de Meucci però els advocats de la rica companyia Bell (avui AT&T) van aconseguir endarrerir any rere any el judici fins que el 18 d’octubre de 1896 Meucci va morir i el cas va ser sobresegut.

En 1923, l’Ordre dels "Fills d’Itàlia a EUA" va inaugurar un monument a la memòria d’Antonio Meucci com "inventor del telèfon". En 1950 van posar a Bell en el "Hall of Fame" dels grans homes americans.

L’11 de juny de 2002 el Congrés dels EUA va aprovar la resolució número 269 reconeixent que va ser Antonio Meucci l’inventor original de l’aparell. Es va reconèixer que el teletrófon de Meucci (com així lo havia batejat) es va mostrar públicament a Nova York en 1860, 16 anys abans que Bell ho patentés. El veredicte nordamericà també afirma que "la vida i èxits d’Antonio Meucci han de ser reconeguts, així com el seu treball en la invenció del telèfon".

La història és realment trist. Encara que Bell tingui altres invents com la balança d’inducció, un prototip de pulmó d’acer per a la respiració artificial, el fotòfon, el radiòfon i el grafòfon i hagi estat un apassionat de la velocitat amb llanxes hidroplano, ja que en 1919 va establir una marca de velocitat de 116 km/h quan comptava amb 72 anys d’edat, el que va fer amb Meucci no té perdó.

Deixo per vosaltres unes reflexions. Ara que s’ha demostrat que era un impostor, li treuran els americans del Hall of Fame o el deixaran? Còm explicar a noves generacions d’inventors que donin idees, que diguin el que pensen, que inventin coses per fer-nos la vida més còmoda i explicar-los que mai els passarà el que a Antonio Meucci?

La fortuna bé pot afavorir a la ment preparada i concedir la possibilitat de fer un gran descobriment, però no sempre està disposada a donar a l’esmentada persona el crèdit que es mereix per haber-lo aconseguit.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/71851

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’inventor del telèfon

  1. Sarah diu:

    Tant debó fos tan perseverant com tu… I sempre amb histories que ens fan reflexionar…

    Endavant! 🙂

  2. omalaled diu:

    Venint de tú, ho prenc com un compliment 🙂

    Salut!

  3. omalaled diu:

    I tant! Molt bona 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.