Les dones dels científics

Avui us explicaré cinc simpàtiques històries (què més voleu?) en les que entra en joc la interacció entre els científics i les seves pacients dones. Aguanten l'inaguantable. No ens les mereixem.

[@more@]

Sembla que els que estudien les estrelles no saben ser romàntics. He llegit 3 versions d'aquesta història, bàsicament iguals però que s'atorga a Arthur Edington, a Hans Bethe i a Fritz Houtermans (llibre "Más brillante que mil soles"). Doncs bé, explico la del llibre.

Fritz Houtermans era un físic austríac que en una calorosa tarda de 1927, en mig d'una discussió en companyia d'un estudiant anglès anomenat Atkinson, es preguntaven d'on treuria el Sol l'energia que els escalfava. A més, fos la substància que fos s'havia d'haver estat cremant durant milions d'anys. Atkinson coneixia les transmutacions nuclears que Rutherford estava fent a Cambridge.

– El que es pot fer en el laboratori Cavendish – va dir Atkinson – amb més raó hauria de ser possible allà dalt.
– Cert! – va contestar Houtermans – Per què no fem números per veure com podria ser això?

I van començar a treballar en la teoria de les reaccions termonuclears del Sol i que podia explicar-se per la fusió. Houtermans ens deia que estava passejant cap a la tarda amb una bonica noia, acabat d'escriure el nostre article.

"Quan va caure la nit, una després d'altres van anar apareixent les estrelles, en un bonic espectacle.
– Qué precioses són i quan brillen! – va exclamar la meva acompanyant. Llavors, jo em vaig posar una mica tibat i vaig dir:
– Des d'ahir sé per què brillen. Ho sabran elles?.
Ella no va donar senyal de quedar impressionada. Em creia? Segurament, en aquell moment no l'importava".

A mitjans del segle XX els astrònoms es sentien satisfets perquè sabien com es generava la llum en el firmament: mitjançant reaccions nuclears.

Un dia en 1963 un jove astrònom holandès anomenat Maarten Schmidt que treballava a Pasadena (Califòrnia) estava estudiant els trets no identificats d'un quàsar blau. Era una potent font d'ones de ràdio. Així que va resoldre el problema i el resultat que li va donar era increïble. Ho era tant que fins i tot va desconfiar dels seus propis ulls. Va criar un col·lega perquè li confirmés el que veia a la fotografia doncs significava que estava realment molt més lluny del que s'esperava.

I és que si estava tan lluny i es veia tan bé implicava que la quantitat d'energia que estava emetent allò era enorme. Molt més potent del que podien explicar les reaccions nuclears més violentes. Avui es pensa que els quàsars són forats negres tan gegantins que absorbeixen estrelles senceres. Afirma que se'n va anar en un total estat d'incredulitat.

Doncs bé, aquella nit, com de costum, va arribar a casa seva i la seva dona li va preguntar com li havia anat el treball. Va dir:

– És horrible, avui ha passat una cosa horrible – i la pobra dona va haver d'escoltar pacientment tota l'explicació.

Linus Pauling va ser qui va aplicar les lleis de la mecànica quàntica per explicar la naturalesa dels enllaços químics que uneixen àtoms per formar molècules. Avui són el nostre pa de cada dia en la química. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Química de 1954 per això.

Però va fer més coses. Va ser el més gran responsable del Tractat de Prohibició de Proves Limitades de 1963. Va muntar una apassionada campanya posant en relleu els danys. A la premsa nord-americana se'l solia difamar i a la dècada de 1950 el Departament d'Estat li va retirar el passaport per considerar insuficients les seves mostres d'anticomunisme. D'altra banda, a la Unió Soviètica, la seva obra va ser denunciada per incompatibilitat amb el materialisme dialèctic i declarada inaccessible per a químics soviètics.

Ignorant tant uns com a altres, va seguir en els seus tretze. Va fer un monumental treball sobre el funcionament dels anestèsics, va identificar la causa de l'anèmia falciforme i va mostrar com podia llegir-se la història evolutiva de la vida comparant els ADN de diversos organismes. Seguia de prop la pista de l'estructura de l'ADN, però se li van avançar Watson i Crick. Einstein va dir d'ell que "era un verdader geni".

Juntament amb les seves investigacions científiques seguia treballant per la pau i es va portar també el Premi Nobel de la Pau de 1962 convertint-se en l'únic personatge en la història que té dos premis Nobel en solitari.

Quan Carl Sagan i la seva dona li van preguntar quins eren les arrels de la seva dedicació a temes socials va contestar: "Necessito ser digne del respecte de la meva dona".

Havia de ser una dona increïble.

A Bohr se li devia un tracte especial de cortesia però no estava fora del sarcasme de Pauli. En una carta dirigida a la dona de Bohr deia:

"… fa dues setmanes em va dir vostè que Niels contestaria la meva carta dijous; no va dir quin dijous, però una resposta escrita qualsevol altre dia de la setmana seria igual de benvinguda …"

Incorregible Pauli.

Laura Fermi (la dona d'Enrico Fermi) tenia un gran complex d'inferioritat respecte el seu marit. Enrico Fermi i Franco Rasetti es passaven el dia discutint coses. Per exemple, si anaven pel mar i trobaven una petxina, Rasetti l'agafava i preguntava: "Com es diu aquesta petxina? Com viu?" I al no respondre en els 5 segons següents deia: "¡Fantàstic!. No reconeixeu un vulgar mol·lusc bivalve. Tellina pulchella. La seva petxina és asimètrica, les seves valves tenen diferent convexitat …"

D'altra banda si veien un formiguer, de cop Fermi preguntava: "¿Quantes cèl·lules cerebrals treballen a construir aquest formiguer?" Treia de la seva butxaca la regla de càlcul que sempre portava a sobre i es posava a calcular-lo. Al cap de poc temps ja tenia el resultat.

I era impossible lluitar contra ells. Rasetti era una enciclopèdia vivent. Ho sabia tot: les regles monàstiques dels lames del Tibet, l'hora de sortida de tots els trens europeus, la data en què van morir els reis d'Anglaterra, el tipus de canvi de la moneda brasilera, etc. Entre ell i Fermi tornaven boges a Laura i a la seva amiga Ginestra. Tot això provocava un gran sentiment d'inferioritat, fins que un dia Fermi va voler demostrar a Laura que havia avançat en el seu "americanisme" i va dir:

– Dins d'una estona travessarem la línia Mason-Dixon.
– La línia Mason-Dixon? I què és això? – va preguntar Laura.
– Fantàstic! Però és que no saps … ? – va començar Rasetti.
– És la línia divisòria entre el Nord i el Sud – va explicar Fermi.
– Quina classe de línia és aquesta? Es Tracta d'una línia imaginària? És una línia física? – va preguntar Laura.
– Està formada per dos rius, el Mason i el Dixon – va contestar Rasetti amb la seva acostumada seguretat.
– Dos rius? Estàs completament equivocat! – va exclamar Fermi amb ironia – Mason i Dixon van ser dos senadors, un del Nord i un altre del Sud.

En vista del desacord, van apostar un dòlar. Va resultar que Charles Mason i Jeremiah Dixon eren dos astrònoms anglesos. Però Fermi, que mai va saber perdre, va reclamar el dòlar de l'aposta "perquè pot concebre's que uns astrònoms anglesos arribin a ser senadors americans; però dos rius … mai".

Mare meva! el que han d'aguantar!

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/76840

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.