Napoleó i la ciència

Avui voldria parlar-vos de Napoleó. Sí, sí: Napoleó Bonaparte. Com ja
és sabut per tots, va ser primer rebel a Còrsega i més tard general
francès, després emperador i finalment desterrat. Però no vull
parlar-vos de la part històrica de la qual segur coneixereu tots molt
millor que jo, sinó de la seva curiosa relació amb la ciència. I què té
a veure Napoleó amb la ciència? Espero que ho sapigueu en llegir la
nostra història d’avui.

[@more@]

Per començar va ser un admirador i defensor dels científics sense que l’importés el país d’on provenien i, per si no n’hi hagués prou, existeix el teorema de Napoleó, explicació del qual deixo en mans de Tio Petros.

Estava fascinat per la geometria i sentia una il·limitada admiració pels creatius matemàtics francesos contemporanis seus. Va protegir a científics del calibre de Lagrange i Laplace als qui va colmar d’estímuls i honors. Ja us vaig explicar una graciosa anècdota entre ells a l’article Una bella hipòtesi que explica moltes coses.

Quan va arribar a emperador, va recolzar vigorosament la ciència francesa en un intent perquè competís amb èxit amb l’anglesa. Va ser ell qui va imposar l’educació superior i va sotmetre les escoles a un control centralitzat ampliant el sistema educatiu lliure, de manera que qualsevol ciutadà pogués accedir a l’ensenyament secundari sense que es tingués en compte la seva classe social o religió. Cada estat disposava d’una acadèmia o institut destinat a la promoció de les arts i les ciències, al temps que es finançava el treball dels investigadors, principalment el dels científics. Va revolucionar de tal forma l’ensenyament de les matemàtiques a França que, segons diuen alguns historiadors, les seves reformes van ser les causants de l’aparició de matemàtics creadors de l’orgull de la França decimonònica.

Gaspard Monge va ser un d’aquests matemàtics amb qui es diu fins i tot que Napoleó va mantenir amistat permanent i un dels matemàtics francesos que van rebre títols de noblesa de Napoleó. Els més coneguts que van rebre títols van ser el de marquès per a Pierre-Simon Laplace i el de comte per a Joseph Louis de Lagrange. De la mateixa manera que Monge, el jove Lorenzo Mascheroni també va ser ardent admirador de Napoleó, tant, que el seu llibre "Problems for Surveyors" tenia una dedicatòria en vers per a l’emperador. De fet, el teorema de Napoleó té més pinta de ser de Mascheroni que no de Napoleó.

Tots dos homes es van conèixer en 1796, quan Napoleó va envair el nord d’Itàlia, i van arribar a ser amics. Un any després, quan Mascheroni va publicar el seu llibre dedicat a construccions amb només compàs, va tornar a honrar a Napoleó amb una dedicatòria, aquesta vegada una extensa oda. Napoleó va arribar a conèixer a fons moltes de les construccions de Mascheroni.

Es diu que en 1797, Napoleó parlava de geometria amb Lagrange i Laplace i va sorprendre tots dos explicant-los algunes d’aquestes solucions de Mascheroni que els eren totalment desconegudes. Es diu que Laplace va comentar: "General, esperàvem de vos qualsevol cosa, excepte lliçons de geometria". Sigui aquesta anècdota llegenda o verdadera, el que sí està clar és que va donar a conèixer l’obra de Mascheroni als matemàtics francesos. En 1798, un any després de la primera edició italiana, ja s’havia publicat a París una traducció de la Geometria del Compasso.

Quan va envair Egipte en 1798, va portar científics perquè investiguessin l’antiga civilització que allà havia existit. Segons alguns, reflexavaa la seva devoció als principis i idees del llavors període d’Il·lustració; segons altres, era una maniobra propagandística que només buscava ocultar les seves intencions imperialistes. Fora la raó que fora, va ser quan es va trobar la pedra Roseta, amb inscripcions en grec i egipci, que van permetre descobrir la clau dels jeroglífics egipcis, la qual cosa va augmentar considerablement el nostre coneixement de la història antiga.

En 1802, després d’esclatar la guerra entre França i Anglaterra i després d’un breu període de pau van caure presoners uns quants ciutadans anglesos. Es va demanar a Napoleó que els deixés en llibertat i va estar a punt de negar-se fins que va veure que entre els signants de la petició estava Edward Jenner. L’home de la verola i la seva vacuna ja tenia per aquelles dates fama mundial. Napoleó va exclamar: "¡Ah, Jenner! Jo no puc negar res a aquest home", i els va deixar en llibertat.

En 1807 les seves conquistes ho van portar fins a Polònia. Va expressar la seva sorpresa pel fet que mai s’hagués erigit una estàtua en honor de Copèrnic i, com a conseqüència, va fer construir una. Cap sacerdot catòlic va voler fer-se càrrec de l’ofici religiós durant la inauguració.

En 1810 va establir La Reale Scuola Normale de Pisa com a contrapartida italiana de la Ecole Normale Superieure de París. Les dues institucions tenien com a missió atreure i desenvolupar el talent de la joventut, coses que totes dues van complir perfectament.

Una simpàtica anècdota de la germana de Napoleó no relacionada amb la ciència i que no puc resistir explicar és la següent (llegida aquí):

La germana de Napoleó, Paulina, era una dona de gran bellesa. Es va casar amb el príncep de Borghese, posseïdor d’una de les fortunes més grans d’Itàlia. Era una dona moderna per a la seva època i bona persona, a més, doncs va donar mostres de la seva gratitud a l’emperador quan li va portar les seves joies al desterrament de l’illa d’Elba perquè no tingués, com avui diríem, problemes econòmics. A Roma va fer amistat amb l’escultor Antonio Canova, a qui va fer un encàrrec molt especial. Li va demanar que l’esculpís despullada. Per a això va posar davant l’escultor durant diverses setmanes. Quan Canova va acabar l’obra, una dama li va preguntar a Paulina si no s’havia sentit molesta durant aquell temps. I Paulina va respondre ingènuament:

– Oh, no! L’estudi de Canova té molt bona calefacció.

Però tornant al general, una curiositat que no he vist en els llibres d’història relaciona a Napoleó, la batalla de Waterloo i l’erupció del Tambora. L’abril de 1815, el Tambora, situat a l’illa de Sumbawa, Indonèsia, va tenir la major erupció volcànica dels últims 10.000 anys. El soroll es va sentir a més de 2000 km de distància. L’erupció va llançar a l’atmosfera 50 km cúbics de materials. Les postes de Sol es van tornar brillants, molt acolorides i prolongades i els seus efectes es van deixar sentir en tot Europa. Aquesta "boira seca" no s’anava ni amb el vent ni amb la pluja.

Tot això va causar un canvi climàtic que va arribar a conèixer-se com "l’any sense estiu" (que explica molt bé el blog Tecnologia Obsoleta en un article). Va nevar a Anglaterra al mes de juny. Les collites van ser inferiors a les d’altres anys. Per al 18 de juny de 1815 la temperatura mitjana havia caigut uns 2 o 3 graus i les precipitacions havien augmentat moltíssim.

Doncs bé, la nit anterior a la famosa batalla havia plogut molt sobre la zona sud de Bèlgica i els camps de Waterloo van quedar enxarcats. A l’alba del dia que havia de ser el de la batalla contra el duc de Wellington, Napoleó es va adonar que qualsevol acció que comportés moviment de tropes era impracticable. Es va veure obligat a endarrerir un dia l’atac perquè el terra assequés, temps suficient perquè arribessin els 45.000 homes de l’exèrcit prussià, a les ordres del comandant Blücher, que van ser qui més van castigar el flanc est de l’exèrcit francès impedint l’atac frontal contra els britànics.

El propi Wellington, en una ostentació de sinceritat, va reconèixer més tard que "ha estat la victòria més feta pels pèls que he vist en tota la meva vida".

Ja veieu com l’explosió d’un volcà va canviar la història. Els vencedors, Wellington i Blücher, van celebrar feliços el triomf, però no van convidarr al seu principal aliat: el Tambora.

Curiosa la relació entre Napoleó i la ciència, oi?

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Napoleó i la ciència

  1. Trena diu:

    Certament és curiosa…

    M’agrada això que el canvi climàtic es produís sense manipulació humana.

    Les guerres, emperò, no les guanyen els generals, les perden les perosones…

    Val a dir que massa vegades no es pensa en que els fets històrics es produeixen perquè conflueixen tota una sèries d’aconteixements, i si un d’ells (en aquest cas, l’erupció del Tambora) no hagués succeït, la Història seria diferent… però la vida és així.

    Salut!!

  2. omalaled diu:

    I una cosa curiosa de la història és que si en el passat hagués hagut un petit canvi, el que fos, segurament avui dia tot seria diferent.

    Això recorda molt al temps i la seva predicció: un petit canvi a les condicions de contorn fan un mapa totalment diferent .

    Salut!

  3. Trena diu:

    Sí, és cert.

    És un dels principis de la teroria del Caos, no? Si les condicions inicials no estan ben definides o acotades, encara que les equacions siguin les que defineixen el sistema, no es poden fer prediccions sobre el futur.

    A veure si un dia escrius sobre el Caos, els fractals i Mandelbrot 😉

    Salut!

  4. omalaled diu:

    De Mandelbrot ho tinc preparat … pero abans hi d’altres 😉

    Salut!

  5. Trena diu:

    M’esperaré, no tinc pressa 😛

Els comentaris estan tancats.