El mar que nos rodea

Diuen que els que vivim a prop del mar no podem passar sense ell. Crec que és veritat i el llibre del que avui us vull parlar ho fa en tota la seva dimensió. És de la Rachel Carson, la mateixa autora del Primavera Silenciosa que ja us vaig comentar i que va ser el precursor de l’ecología. Encara que aquest llibre està escrit en 1950, el que explica és molt actual. Sé que l’article és molt llarg, però crec que us agradarà.

La primera part parla de la formació dels mars. Aquesta part (unes 100 pàgines) m’ha semblat una mica avorrida, doncs explica coses que hi ha a més llibres, no per una altra raó. Però a partir d’aquí, comença a parlar del mar pròpiament dit i la seva relació amb tot el que l’envolta (illes, vent, marees, navegació, etc.) i es torna un llibre absorbent, apassionat, interesantíssim i molt original. Aquesta és la part que comentem.

Parla de l’explosió del Krakatoa. En la primavera de 1883 va començar a sortir fum i vapor per les esquerdes del con volcànic i literalment va esclatar. Tota la meitat nord va desaparèixer. La illa, que abans s’elevava 420 metres sobre el nivell del mar es va convertir en una cavitat de 300 metres sota la seva superfície. L’erupció va produir una ona de 30 metres que va escombrar els poblats del litoral de l’estret. Van morir desenes de milers de persones. L’ona va ser percebuda a les costes de l’oceà Índic i el cap d’Hornos, va donar la volta al cap de Bona Esperança, va entrar en l’Atlàntic i va avançar cap al Nord arribant al canal de la Mancha. El soroll de l’explosió es va sentir a les illes Filipines, a Austràlia i en la illa de Madagascar a prop de 4.000 quilòmetres de distància. Els núvols de pols van arribar a l’estratosfera i van ser arrossegades al voltant del globus terrestre donant una sèrie de posades de Sol espectaculars durant gairebé tot un any a tots els països del món. Evdentment, l’explosió d’aquest volcà és famosíssima.

Pocs dies després de l’explosió un petit mico va ser salvat en un tronc que surava en l’estret de la Sonda. Tenia terribles cremades, però va sobreviure. Increïble.

Faig un incís en aquest paràgraf que té relació, com es veurà després. Una qüestió important a la Teoria de l’Evolució és el transport de vida d’un lloc a un altre. Doncs bé, els vents han contribuït molt a això. Per exemple, les aranyes: còm podien arrbar a les illes? No es va saber res fins que l’home va començar a colonitzar els cels. Amb xarxes especials, els aviadors han recollit a zones de l’alta atmosfera moltes espècies que habiten a les illes oceániques. Les aranyes han estat capturades a més de 4.500 metres sobre la superfície de la Terra. Alguns aviadors han passat a través de gran nombre de sedosos filaments: veritables paracaigudes d’aranyes, a altituds entre 3.000 i 4.500 metres. Molts insectes han estat capturats també entre altures de 1.800 a 4.500 metres d’altura. Fins a 1.500 metres s’han recollit llavors. Les aus emigrants també contribueixen. D’una bola de fang agafada a les plomes d’un au, Charles Darwin va aconseguir que es desenvolupessin fins a 82 plantes que pertanyien a cinc espècies diferents. Moltes llavors tenen ganxos o espines perfectament adaptades per a agafar-se a les plomes de les aus.

Continuem amb el Krakatoa. La catàstrofe va ser una excel·lent oportunitat per a observar la colonització de la illa, amb el seu terra cobert d’una capa de lava i cendres de gran espessor. Va ser un experiment natural a gran escala. Tan aviat com van poder visitar-la, els científics es van plantar allí per a estudiar-la i buscar espurnes de vida. No es va poder trobar ni una sola planta ni un sol animal. Només nou mesos després Cotteau va comunicar que havia descobert una cosa viva. Endevineu que va ser? Doncs una aranya microscópica que estava teixint la seva tela. Apart d’uns pocs vegetals i una mica d’herba, gairebé no res va viure a Krakatoa durant els 25 anys següents. En 1908 van començar a arribar mamífers, certes aus, llangardaixos, culebras, etc. Segons els científics holandesos, el 90% dels nous pobladors van poder haver arribat per l’aire.

Parla de com l’home ha canviat el comportament dels animals salvatges. Quan Robert Cushman Murphy va visitar Trinitat del Sud en 1913 amb part de la tripulació del bergantí Daisy, les orenetes de mar es van posar sobre els caps dels homes que anaven al pot. Els albatros van permetre als naturalistes caminar entre ells responent a les salutacions dels visitants. Quan l’ornitòleg anglès David Lack va visitar les illes Galápagos un segle després de Darwin, les rapaces es deixaven tocar, els atrapamosques o copetons tractaven d’agafar el pèl dels caps dels homes per a fer els seus nius. Va escriure:

És un plaer interessant tenir els ocells salvatges sobre els nostres muscles, i aquest plaer podria ser més fàcilment gaudit si l’home fos menys cruel.

Sàvies paraules. I és que la lluita per la supervivència es suavitza a les illes. Quan a elles arriba una espècie invasora, els éssers vius de la mateixa són molt poc capaços d’adaptar-se a la nova dificultat.

En 1918 Ernst Mayr parlava d’un vapor que va naufragar prop de la illa de Lord Howe, a l’est d’Austràlia. Les rates que portava van nedar fins a la costa. Al cap de dos anys havien exterminat gairebé per complet les aus indígenes. Un habitant de la illa va escriure:

Aquest paradís alegrat per les aus s’ha convertit en un desert, i la calma de la mort regna on abans tot eren melodies.

Vancouver va dur ramats i cabres a les illes Hawaii i el dany que van fer als boscos va ser enorme. Moltes de les plantes introduïdes van ser igualment nocives. Una planta anomenada pamakani va ser portada allà, segons es diu, pel capità Makee per a alegrar els bells jardins que posseïa en la illa de Maui. El pamakani té unes llavors molt lleugeres que poden ser transportades pel vent. Aviat, es va escampar per fora dels jardins del capità arruïnant els prats i pastizals de Maui i va continuar saltant d’illa en illa. Avui dia, en lloc de veure les espècies autòctones que van saludar al capità Cook es poden veure mainás de la Índia, cardenals d’EUA o Brasil, colomes d’Àsia, tejedores d’Austràlia, aloses d’Europa i carboners de Japó.

Cap a 1513, quan la illa de Santa Elena acabava de ser descoberta, els portuguesos van introduir cabres en ella. En la illa creixia un bosc magnífic de pal gomer, ébano i pal del Brasil. L’any 1560 les cabres s’havien multiplicat tant que els seus ramats tenien més d’un quilòmetre de llarg. Trepitjaven arbres petitons tendres i menjaven plantes joves. D’altra banda, els colonitzadors van començar a talar i incendiar boscos. No se sap quí va ser el pitjor dels dos, però cap al 1800 els boscos havien desaparegut. Alfred Wallace va descriure més tard aquesta illa com "un desert rocós".

Quan l’astrònom Edmond Halley va visitar les illes de l’Atlàntic cap a 1700, va desembarcar algunes cabres a Trinitat Sud. En un segle van desaparèixer els boscos. Una de les illes del Pacífic anomenada Laysan, que és com una avançada de la cadena de les Hawaii, estava en un altre temps coberta per un bosc de sàndal i de palmeres de fulles palmeades semblants als margallons i vivien en ella cinc espècies d’aus que no existien en cap altre lloc més que en aquesta illa. Una d’aquestes aus era el rascón de Laysan, un animal diminut de no més de 18 cm d’altura, amb ales tan petites que mai eren utilitzades en el vol. Cap a 1887, el capità d’un vaixell que va visitar la illa es va dur alguns exemplars d’aquesta espècie a Midway, a uns 480 quilòmetres a l’oest, establint una segona colònia.

Poc després es van introduir conills a Laysan. En tot just 25 anys van destruir la vegetació de la illa i van acabar amb tot, gairebé amb ells mateixos. L’últim individu pertanyent als ràlids del que es té notícia va morir cap a 1924.

La colònia de Laysan es podia haver salvat, de no haver estat per una altra tragèdia: la guerra. Durant la guerra del Pacífic les rates van envair una illa rere una altra, procedents dels vaixells que s’apropaven a la costa. En 1943 van arribar a Midway i van donar mort als rascons joves i adults i es van menjar els seus ous. L’últim rascón de Laysan supervivent va ser vist en 1944. Una altra víctima de la guerra.

Parla de les ones, de la seva formació i que l’home del temps, encara que avui utilitza ordinadors, ha tingut forts competidors en els indígenes de les illes del Pacífic. I és que les ones poden haver estat generades en temporals a 9.600 km de distància. Durant moltes generacions, aquests indígenes sabien que després de certa classe d’ones s’aproximava un tifó. No són els únics. Fa segles, quan els pagesos de les solitàries costes d’Irlanda veien aproximar-se les grans ones s’estremien i parlaven de les "ones de la mort".

Diu que les fúries més terribles de l’oceà es donen quan els corrents de les marees intercepten el pas de les ones o es mouen en sentit contrari cap a elles. És com el xoc de dues feres terribles i la causa dels famosos roosts d’Escòcia. Les instruccions per a la navegació de la zona són molt explícites. El "North Sea Pilot" de 1875, que repeteixen literalment els moderns, deia:

Abans d’entrar en el Pentland Firth, tot els vaixells han d’estar preparats per a tancar les escotilles, i les escotilles dels vaixells petits han d’assegurar-se, fins i tot quan faci temps bonancible, doncs és difícil predir el que succeeix en la llunyania, i la transició d’un aigua tranquil·la a un mar picat és tan sobtada que no dóna temps a preparar-se.

Aquest fenomen es produeix també en la costes de Galícia, on els amics gallecs li diuen Marola i tenen un dit: quen pasou a Marola, pasou a mar toda.

També parla d’ones grans. Molts manuals parlen d’ones de 20 metres. Dumont d’Urville va dir que havia vist una ona de 30 metres prop del cap de Bona Esperança, encara que els científics es van mantenir escèptics.

Al febrer de 1933, el vaixell Ramapo dels EUA va navegar durant 7 dies amb tempesta. Aquesta tempesta es va estendre des de Kamchatka a Nova York, i va fer possible que els vents correguessin sense obstacles milers de quilòmetres. Un dels oficials va afirmar que va veure, a la llum de la Lluna, una gran ona que s’aixecava per popa a un nivell superior al d’una de les gazes de ferro del lloc de vigía del pal major. Estava de tal manera que tota la seva quilla i la seva popa es trobaven en el sí de l’ona. Basant-se en les dimensions del vaixell i amb petits càlculs van donar l’altura de l’ona: 34 metres.

Diu que hi ha costes que gairebé no han conegut un mar tranquil. Referint-se a la Terra del Foc, Lord Bryce va dir: No hi ha a tot el món una costa més terrible que aquesta!. Quan les ones tronaban s’escoltaven a 30 quilòmetres terra endins. Fins el Darwin va escriure: La vista d’una costa així és prou perquè un home de terra endins somiï durant una setmana amb morts, perills i naufragis.

El primer home que va mesurar la força d’una ona va ser Thomas Stevenson, el pare del Robert Louis Stevenson, qui va inventar un aparell anomenat dinamómetre d’oleatge. Els resultats són esgarrifosos: una ona pot arribar fins a 30 tones per metre quadrat.

A Wick, A la costa d’Escòcia, tenien una escollera que en 1872 estava feta per un bloc de formigó que pesava més de 800 tones agafada sòlidament amb juntes de ferro als blocs de pedra dels fonaments. Al desembre d’aquell any va venir un temporal increible. L’enginyer encarregat de la vigilància i inspecció va veure com la massa sencera de ciment era treta dels fonaments i arrossegada a l’altre costat de l’escollera. Passat el temporal, els bussos van baixar a examinar els efectes i van veure que no només el monolit de ciment, sinó tota la massa inferior, unida a ell per subjecions de ferro, havia estat arrossegada. Les ones havien trencat, aixecat i mogut, una massa de no menys de 1.350 tones.

Els enginyers van voler curar-se en salut i van instal·lar una nova escollera que pesava unes 2.600 tones. Va ser arrencada de la mateixa manera.

En Unst, la illa més septentrional de les Shetland, una porta d’un far situada a (atenció) 59,5 metres d’altura va ser oberta de bat a bat. En el far de Bishop Rock, durant un temporal d’hivern, una campana que estava a 30 metres sobre el nivell de l’aigua va ser arrencada del seu lloc.

A la costa atlántica d’EUA, la torre de 29 metres sobre el Minot’s Ledge es veu, amb freqüència, embolicada en masses d’aigua de les ones que trenquen. El far que existia en 1851 va ser escombrat. Durant una tempesta el torrer observava des de l’alt far de Trinidad Head, a la costa d’Oregó, a 59 metres d’altura com la propera ciutat de Pilot Rock desapareixia una i una altra vegada en ones que passaven a més de 30 metres d’altura. Us mostro una foto del mateix:

Monot's Ledge

En certa ocasió, una pedra d’uns 60 kg va ser llançada damunt de la casa del torrer, a Tillamaook Rock. Al caure va fer un forat en la teulada d’uns 6 metres.

Tillamook Rock

Encara que el més sonat es refereix al far de Dunnet Head, que hi és a un acantilat a de 100 metres d’altura:

Dunnet Head

Doncs bé, les finestres d’aquest far han estat trencades repetidament per pedres arrencades a l’acantilat i llançades cap a dalt per les ones.

També parla dels tsunamis, que tanta devastación provoquen. Molts tindreu fresc encara aquell de desembre de 2004, amb centenars de milers de morts. Recordo haver llegit que hi havia qui deia que en el Mediterrani això no era possible. Doncs bé, l’any 358 a.J., un tsunami va arrasar completament les costes baixes i algunes illes del Mediterrani, deixant petites embarcacions en les teulades de les cases d’Alexandria, produint la mort a milers de persones.

Després del terratrèmol de Lisboa en 1755, la costa de Cadis va ser visitada per una ona que es diu sobrepassava en 15 metres el nivell de pleamar. Això va succeir aproximadament una hora després del terratrèmol. Ones degudes a aquest mateix terratrèmol van travessar l’Atlàntic i van arribar a les Índies Occidentals en nou hores i mitja.

En 1868, una extensió de 5000 quilòmetres de la costa oest d’Amèrica del Sud va ser sacsejada per terratrèmols. Poc després de la sacsejada més violenta, el mar es va retirar, deixant varados en el lodo vaixells que havien estat ancorats en 12 metres d’aigua. Poc després, l’aigua va tornar formant una gran ona i els vaixells van ser arrossegats terra endins fins a una distància de 400 metres.

Aquesta retirada del mar és, sovint, un indici que s’aproximen aquests tsunamis. En les platges d’Hawaii, en 1946, els indígenes es van alarmar quan de sobte va deixar d’escoltar-se el soroll de l’oleaje trencar en la costa. Es va produir un silenci estrany. S’havia produït un terratrèmol a les escarpadas vessants d’una fosa profunda pròxima a la illa d’Unimak, a la cadena de les Aleutianas, a més de 3000 quilòmetres de distància. Quan va venir l’ona tenia una altura de 7 metres per sobre de quan hi havia marea alta.

Parla també de les ones submarines. En 1900 diversos hidràgrafs escandinaus van cridar l’atenció sobre l’existència d’aquestes ones i diu que algunes d’elles poden arribar a tenir 90 metres d’altura.

Parla també de vents i corrents i de la combinació entre elles i còm els seus efectes han deixat empremta a la història. Els corrents de l’Atlàntic són molt coneguts, ja que els vaixells l’han creuat milers de vegades i són, a més, els que millor han estudiat els oceanògrafs. Els tres vaixells de Ponce de Lleó, que van navegar cap al sud des de cap Canyaveral fins a Tortugues en 1513, de vegades van ser incapaces de creuar el corrent del Golf i "encara que tenien vent favorable, no podien avançar i retrocedien".

El primer mapa del corrent del Golf va ser traçat cap a 1769 per Benjamin Franklin. Resulta que la Board of Customs de Boston es va queixar que els vaixells de correus que venien d’Anglaterra trigaven dues setmanes més en la travessia cap a l’Occident que els vaixells mercantes de Rhode Island. Franklin, estranyat, va plantejar la qüestió a un capità de vaixell de Nantucket, Timothy Folger, qui li va dir que podia ser veritat, ja que els capitans de Rhode Island coneixien bé el corrent del Golf i l’evitaven a la travessia cap a les costes d’Amèrica, mentre que els capitans anglesos no el coneixien tan bé.

Folger i els baleners de Nantucket estaven familiaritzats amb el corrent. Segons deia:

En la nostra persecució a les balenes, aquestes neden als costats del corrent del Golf, però no dintre d’ell; per això naveguem al llarg de la seva vora i, freqüentment, la creuem per a canviar de marge; al travessar-la, ens hem creuat i parlat de vegades amb els vaixells que estaven enmig d’ella i navegaven en sentit contrari al seu curs. Els informàvem que estaven navegant en contra d’un corrent que s’oposava al seu avanç a raó de tres milles per hora i els aconsellàvem que la creuessin, però presumien de ser massa bons marins per a deixar-se aconsellar per simples pescadors nord-americans.

Franklin va demanar al Folger que tracés la seva direcció en un mapa i ho va gravar en un antic mapa de l’Atlàntic enviant-ho a Falmouth (Anglaterra), però no li van fer molt cas.

Fins i tot en els temps del motor Diesel, els vaixells de cabotatje del sud de Florida tenen molt en compte l’acció del corrent del Golf. Encara que podrien navegar contra ell, seria a costa de temps i combustible i per a evitar-lo van entre ell i els perillosos esculls, amb grans precaucions.

Parla també del corrent del Pacífic Sud més coneguda anomenat Corrent d’Humboldt o del Perú. Gràcies a aquest corrent els pingüins puguin viure gairebé a l’Equador, a les illes Galàpagos, ja que porta aigües fredes de l’Oceà Glacial Antàrtic.

Explica que, de vegades, xoquen corrents de masses d’aigües en sentit oposat i es produeixen moviments ascensionals. Afirma que s’escolten com xiulades en aquesta zona, espuma, etc. I amb aquests moviments ascensionals, els peixos de les profunditats pugen i es troben amb els devoradors de superfície. El famós ornitòleg Robert Cushman Murphy ens ho descrivia:

La superfície bullía de vida; molta de la qual era "de profundis". Larves de langostes, meduses colorejades, cadenes de salpes, petits peixos semblats als arenques, (…) El mar era el teatre d’una sagnant hecatombe. Els peixos petits menjaven invertebrats o filtraven el plàncton; els calamars perseguien i capturaven peixos de diverses grandàries; i els calderons, al seu torn, atacaven als calamars, que eren la seva presa favorita (…) A mesura que pasava la nit, la impressionant exhibició d’abundància i voracitat va anar desapareixent gradualment, gairebé imperceptiblement. Finalment, l’Askoy estava una altra vegada en aigües que semblaven tan tranquil·les i mortes com una balsa d’oli, i el movient de les ones saltarinas es va anar allunyant més i més fins a desparèixer.

Parla de la salinitat del mar i la seva relació amb l’estret de Gibraltar. El Mediterrani està més tancat que l’Atlàntic i el Sol l’escalfa més. En l’evaporarse més aigua, la seva salinitat és més gran que la de l’oceà, amb el que augmenta la seva densitat. Les aigües de l’Atlàntic, per a compensar-la, entren per la superfície de l’estret en forma de corrents molt intensos amb una velocitat mitja de 3 nusos. Les aigües del Mediterrani passen a l’Atlàntic per les profunditats amb tanta violència que trencava els instruments oceanogràfics per a mesurar-la (possiblement, pel xoc amb les roques). En una ocasió, el cable de Falmouth, prop de Gibraltar "va quedar tan filat com el fil d’una navalla, de tal manera que va haver de ser abandonat i va ser necessari tendir un altre nou".

Parla també de les marees i explica que hi ha un cuc anomenat Convoluta roscoffensis que viu a les platges del nord de Bretanya i el canal de la Mancha que, al baixar la marea, ascendeixen a la superfície podent veure’s grans taques verdes d’ells a les platges i quan puja la marea, es tornen a enterrar.

El curiós és que si es duen a un laboratori i es posen en una pecera on, evidentment, no hi ha marees, dues vegades al dia surten a la superfície i es tornen a enterrar. És com si guardessin el record del mar. Molt poètic, oi?

Explica que l’oceà és un gran regulador de temperatura per a la Terra. És un bon absorbent i un bon radiador de calor: és necessari 3.000 vegades més calor per a augmentar un grau un volum determinat d’aigua que el mateix d’aire.

A causa de la seva capacitat tèrmica, absorbeix grans quantitats de calor sense que les seves aigües arribin a posar-se "calents" i pot perdre molt de la calor sense quedar "fred".

Sense els oceans, el clima de la nostra Terra seria molt més dur.

És curiosa la poca semblança entre la química de l’aigua del riu i la del mar. Els rius tenen quatre vegades més calci que clorurs, però a la mar hi ha 46 vegades més clorurs que calci. Això s’explica, precisament, per la vida. Els animals marins (inclosos els microscópicos) utilitzen sals de calci per a formar les seves closques. Una altra causa és la precipitació del calci al mar. En els rius hi ha un 500% de silici, però és explicable perquè ho necessiten les diatomees per a les seves closques. Destaca que es veuen comunitats extraordinàries d’elles, precisament, a la desembocadura dels rius.

Parla dels materials dissolts a l’aigua, des de l’or o plata, que Fritz Haber hi va intentar extreure entre 1924 i 1928, fins al yodo i el magnesi, que s’extreu del mar des de 1941. Cada aeroplà construït a EUA duu aproximadament mitja tona de magnesi, donat que és un metall poc pesat, però té moltes més aplicacions en la impremta, medicaments, etc.

Parla del Mar Mort que, a causa del clima de la seva zona i al fet que té la temperatura de l’aigua més elevada que la de l’aire, afavoreix la seva evaporació. Amb el pas del temps, la concentració de sals ha anat augmentant i avui és molt elevada. Cap animal pot viure a les seves aigües i està a 390 metres per sota el nivell del Mediterrani.

Alguns exploradors seguien la trajectòria de les aus migratorias i es creu que així es van poder descobrir les illes enmig del Pacífic. Els documents antics diuen que els navegants primitius duien aus a les seves embarcacions que deixaven anar per a seguir l’adreça que assenyalaven.

Les aus indiquen moltes coses en el mar. En el Norway Pilot, de la illa de Jan Mayden es llegeix:

La presència de gran nombre d’aus marines indicarà la proximitat a terra, i el soroll dels llocs on anidan pot servir per a localitzar la costa.

L’United States Pilot per a l’Antártida diu:

Els navegants han d’observar la vida de les aus (…) Els cuervos marins són senyal segur que la terra està prop. El petrel blanc està associat invariablemente amb el gel i és de gran interès per als mariners com anunci de gel en la seva ruta.

I també parla de les cartes de navegació. En els segles XVI i XVII les companyies de les Índies Orientals tenien els seus propis hidrògrafs i mantenien els seus plànols en secret. Però en 1795 la Marina Anglesa va nomenar hidrògraf a Alejandro Dalrymple. Sota la seva direcció es va proposar fer un estudi complet de les costes de tot el món. Més tard, va ingressar a la Marina un home anomenat Matthew Fontaine Maury, que va publicar un llibre clàssic: The Physical Geography of the Sea. Va fer un estudi pràctic dels vents i corrents des del punt de vista de tota la navegació mundial. Els capitans de vaixell li enviaven les seves cartes de navegació i ell les incorporava a les seves. Aviat, les seves cartes van ser conegudes en tot el món i gràcies a elles es va reduir en deu dies la travessia de la costa oriental d’EUA a Riu de Janeiro, en 20 dies la travessia a Austràlia i en 30 la travessia a Califòrnia donant la volta al món pel cap d’Hornos.

És un magnífic llibre per als apassionats del mar vist des del punt de vista de l’oceanografía. Els prpers articles no seran tan llargs. Paraula.

 
Portada del llibre

Títol: "El mar que nos rodea"
Autora: Rachel Carson 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.