Absolts i condemnats

Avui vull explicar-vos dues històries inconnexes relacionades amb el dret i la ciència. La primera té a veure amb l’estadística i la segona amb la psicologia i, per què no, la lògica. I és que, de vegades, cal tenir cap per a no creure tot i tenir aquest punt escèptic que acostumo a dir que hem de tenir.
[@more@]

Sempre he pensat que quan en un judici es declara a una persona culpable o innocent, en el fons, estem fent estadística. Un testimoni afirma haver vist un assassinat i reconeix a un sospitós. Tots acceptarem que pot haver-se confós. Ara apareix altre testimoni i la nostra seguretat en la seva culpabilitat augmenta. Apareix un tercer testimoni, una quart … deu testimonis. Si us dic que tots poden haver-se equivocat em direu: no, impossible!.

En realitat (i al meu entendre) passa que és que és molt improbable que tots s’hagin equivocat en el mateix sentit. Direu que no hi ha "un dubte raonable". Però si ara us dic que el sospitós té un germà bessó, seguireu tenint la mateixa seguretat? Què ha canviat? Crec que acceptareu que les 10 persones van poder confondre’s, doncs la probabilitat de confusió amb un germà bessó és més gran que amb altra persona qualsevol. Aquesta vegada sí haurà un: "dubte raonable". Però això no només té a veure amb els testimonis, sinó fins i tot amb les proves d’ADN. L’error d’aquestes proves és del 0,01% (font). Però fixeu-vos, que seguim parlant d’estadístiques. Un 0,01% (una probabilitat entre deu mil) no és dubte raonable.

Això em porta a explicar-vos un cas real que la condemna o innocència d’una persona va ser decidida només per estadística.

En 1964 una dona rossa pentinada amb una cua de cavall va robar la bossa a altra dona a Los Angeles. Va fugir a peu, però posteriorment algú la va reconèixer quan pujava a un cotxe groc conduït per un negre amb barba i bigoti.

La policia va acabar trobant una dona rossa pentinada amb cua de cavall que regularment freqüentava la companyia d’un negre de barba i bigoti que tenia un cotxe groc. No havia cap prova física que relacionés a la parella amb el delicte, ni testimonis que poguessin identificar a cap dels dos. S’estava d’acord, però, en els fets citats.

El fiscal va basar les seves conclusions que, com la probabilitat que tal parella existís era molt baixa, la investigació de la policia havia d’haver donat amb la dona correcta. Va assignar les següents probabilitats: cotxe groc (1/10), home amb bigoti (1/4), dona amb cua de cavall (1/10), dona rossa (1/3), home negre amb barba (1/10) i parella interracial en un cotxe (1/1000). I calculant aquesta probabilitat: 1/10 * 1/4 * 1/10 * 1/3 * 1/10 * 1/1000, tenim una entre dotze milions.

La pregunta és, estaríeu d’acord a condemnar a algú amb unes proves com aquestes? els declararíeu culpables? Doncs bé, el jurat així ho va fer: els va declarar culpables.

Els condemnats van recórrer davant el Tribunal Suprem de Califòrnia. L’argument defensor va ser que, encara que una probabilitat entre dotze milions era realment molt petita, Los Angeles havia de tenir en aquells dies uns dos milions de parelles i amb aquesta quantitat és diferent. És similar a quan parlem de la probabilitat que ens toqui la loteria: és molt petita; però com juguen tantes persones, la probabilitat que li toqui a algú (no un particular, sinó que toqui a algú) és molt més alta. Fent els càlculs basats en el que havia dit el fiscal, però tenint en compte els citats dos milions de parelles a Los Angeles, va obtenir que la possibilitat que hagués més parelles així era d’un 8%, el que permetia dir que havia un "dubte raonable".

Una altra vegada: el dubte raonable no és més que un percentatge extret d’un càlcul estadístic; què pensaríeu si hagués sortit un 1%? i un 0.01%?

El Tribunal Suprem de Califòrnia va acceptar aquesta argumentació i va revocar la sentència anterior.

Aquests temes, us recordo, també són aplicats pels que es fan dir médiums o diuen tenir poders extrasensorials, com l’exemple de les bombetes que us vaig explicar a la ressenya del llibre "Conviértase en brujo, conviértase en sabio".

Conclusió: alerta quan la probabilitat d’una cosa sigui molt petita però hi hagi molts elements; i sobretot quan d’això depèn la condemna o absolució d’algú.

Anem amb la segona història. Molt més esgarrifosa.

Va succeir l’any 1988. Paul Ingram, de 41 anys, era un dels membres més respectables de la ciutat d’Olympia, a Washington. Era president del partit republicà local, lugartinent del sheriff i home profundament religiós. Tenia dos fills i dues filles. Aparentment, era una família exemplar.

L’agost de 1988 les dues filles Ericka i Julie, de 22 i 18 anys respectivament, van assistir a uns exercicis espirituals de dos dies patrocinats per l’Església de l’Aigua Viva. Una de les ponents, la carismàtica Karla Franko, va il·lustrar a la juvenil audiència sobre l’abús sexual. Ericka i Julie van denunciar al seu pare per haver abusat repetidament d’elles. No només això, sinó que havia homes que havien vingut a casa a jugar al poker amb el seu pare i les havien violat. Ericka va dir a la seva mare "Tu ets l’única que no ho sabies".

La policia va detenir Paul Ingram, qui primer va rebutjar el que semblava absurd, dient que no recordava res d’això. Però al cap de dies d’interrogatoris per part de la policia va confessar els fets. Va dir que, efectivament, havia abusat d’elles i va contar tot tipus de detalls.

Amb l’auxili del seu pastor, va fer un sincer esforç per reviure les inefables escenes que, de segur, el seu sentiment de culpa s’havia obstinat a esborrar. A la presó provisional, dels seus llavis van anar sortint una història esgarrifosa al llarg dels interrogatoris. Va acceptar fins i tot sotmetre’s a un exorcisme.

Però la cosa es va desbordar. De cop, les noies van començar a parlar de coses més enllà de l’horror. Ericka afirmava haver quedat embarassada diverses vegades, obligada a avortar i a menjar-se els fetus. Les autoritats policials es van prendre seriosament les revelacions i van organitzar una massiva campanya de llarg a llarg de l’Estat. Van utilitzar tecnologia punta per a rastrejar els camps dels voltants a la recerca de la calor orgànica que emetrien les despulles corporals enterrades. Fins i tot es va articular una unitat especial de la policia per a lluitar contra els sectaris.

Tanmateix, mai no es van trobar entranyes de fetus algun i les proves ginecològiques van ser negatives.

Elisabeth Loftus, psicòloga experimental i professora de la Universitat de Washington es va assabentar de l’afer i es va posar en contacte amb el doctor Richard Ofshe, un expert en sectes i cults de la universitat de Berkeley. Quan li van explicar com li havien interrogat i tots els detalls es va dir a si mateix que havia alguna cosa que no funcionava.

Va pensar que Paul era un home molt sugestionable i que en realitat eren falsos records implantats mitjançant suggestió als interrogatoris. Per a comprovar-lo, va inventar una història. Va anar a veure’l i li va dir que un fill i una filla seus l’acusaven d’haver-los obligat a consumar l’acte sexual entre ells mentre ell mirava. En realitat, els fills ho havien negat. Al principi, Paul va dir que no ho recordava. Ofshe li va suggerir que es retirés a la cel·la i recordés bé si havia passat o no.

L’endemà, Paul va confessar a Ofshe que ho havia fet. Ofshe va presentar aquesta prova davant el Tribunal explicant que podia fer-se-li confessar qualsevol cosa i que tot el confessat havia estat suggerit per la policia durant els interrogatoris. La policia li havia dit coses com "Vostè ho va fer. Les seves filles mai no mentirien", així com li havien descrit els moments que, suposadament, havia acariciat els pits a les seves filles.

Ingram es va adonar que tot havia estat un atac d’histèria i es va retractar de tot el confessat. Massa tard. Va ser condemnat a 20 anys i no va sortir fins a 2003. El seu únic delicte: tenir una imaginació fotogràfica tremenda.

La moralitat d’aquesta segona història és: alerta quan es condemna a algú sense proves físiques.

 
Fonts:
“El hombre anumérico”, John Allen Paulos
“Cuerdos entre locos”, Lauren Slater

La historia de Paul Ingram la vaig conèixer a través de’aquest darrer llibre, i la tteniu explicada amb més detalls aquí, aquí , aquí (amb comentaris jurídics y tot) y a la wikipedia en anglès. Si us interessa molt aquest tema, busqueu informació sobre al cas McMartin, del que hi ha fins una película.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Absolts i condemnats

  1. Joan diu:

    La segona història fa que un es plantegi més bé quins són els seus records de debò, fa por.

    I fins i tot amb les proves físiques s’ha d’anar amb compte, que també poden les seves probabilitats a vegades.

    I pel que fa a l’estadística hi ha aquella frase.n.

    “There are three kinds of lies: lies, damned lies, and statistics.”

    “Hi ha 3 tipus de mentides: mentides, maleïdes mentides i estadística”

Els comentaris estan tancats.