Breus discursos

Quan un científic ha de fer un breu discurs, bé sigui en classe als seus alumnes, bé en un acte públic, la resta dels mortals acostumem a callar. En el fons, sabem que alguna deixarà anar en la que ens sorpredrà. Avui vull contar-vos algunes d’aquestes situacions en les quals científics de renom han hagut de parlar en públic en alguna situació compromesa o delicada, còm s’han ensortit i, sobretot, la quantitat de valors que es poden transmetre en unes poques paraules.
[@more@]

Abdus Salam va ser un físic teòric de Pakistan, Premi Nobel de física en 1979 per la unificació de les forces electromagnètica i nuclear feble. Un dia es va sentir en una situació compromesa perquè havia de presentar una conferència en la qual anaven a parlar dos dels grans: Werner Heisenberg i Paul Dirac. A qui cediria la paraula primer? El científic pakistanès ho va fer de la següent manera:

En 1748, el Shahinshah de Persia, Nadir Shah, va envair l’Índia i va marxar a Nova Delhi. Va infligir una severa derrota al Gran Mogol de la Índia. Delhi claudicà i els dos reis es van reunir per a negociar la pau. En acabar les negociacions, que van incloure la transferència del famós Tron del Gall dindi Real de Delhi a Iran, el Gran Visir del rei derrotat, Asifiah, va ser convocat per a presentar als dos monarques vi com a prova de pau. El visir s’enfrontava a un dilema de protocol. El dilema era aquest: a qui havia de servir la primera copa de vi? Si la presentava ala seu propi amo, el persa ofès podria treure l’espasa i tallar-li el cap. Si ho presentava en primer lloc a l’invasor persa, el seu propi amo podria sentir-se ressentit. Després d’un moment de reflexió, el Gran Visir va donar amb una solució brillant. Va presentar una safata d’or amb dues copes de vi en ella al seu propi amo i es va retirar dient: "Senyor, no em correspon servir avui el vi. Només un rei pot servir a altre rei". Amb aquest mateix esperit, demano a un gran mestre de la nostra disciplina, el professor de Dirac, que presenti a altre gran mestre, el professor Heisenberg.

Anem amb el segon discurs. Si pogués tornar a començar aquest blog, no escriuria el primer article com ho vaig fer, sinó que posaria el que va dir en Boltmann el primer dia de classe als seus alumnes:

Avui no parlaré de conceptes refinats, teoremes sofisticats i demostracions complicades. Avui desitjo oferir-los una cosa molt modesta: jo mateix. Els ofereixo tot el que sé, la meva manera de pensar i els meus sentiments. Els demanaré atenció estricta, diligència de ferro i tenacitat incansable. Però oblidin-me si no pensen donar-me el que és més important per a mi: la seva confiança, la seva simpatia i el seu amor. Els demano, en una paraula, el més gran que vostès poden donar: a si mateixos.

No us sorprendrà si us dic que van sorgir ja no grans alumnes, sinó grans persones de les seves classes, oi?

El següent protagonista de la nostra història d’avui és Mendeleiev, el pare de la Taula Periòdica dels elements. Ja us he parlat d’ell. Si alguna vegada podeu llegir una biografia d’ell, feu-lo. A part de ser un gran científic, transmetia als seus alumnes un comportament ètic perfecte i sabia estar a l’altura dels grans esdeveniments socials.

L’any 1890 es van produir revoltes estudiantils sobre les disciplines que cursaven i la democratització de la universitat de Sant Petersburg. Mendeleiev era un dels professors d’aquella universitat. Intentant evitar que les coses arribessin més lluny, va proposar portar les peticions dels estudiants al ministre d’Instrucció Pública, Delianov, atès que en aquell moment, Mendeleiev era, a més, conseller d’Estat.

La manifestació es va dispersar i el ministre es va negar a admetre les demandes. El nostre home va presentar immediatament la dimissió de la seva càtedra pels compromisos adquirits amb els estudiants. El 3 d’abril d’aquell mateix any el gran home havia d’impartir la seva última classe. L’aula i els passadissos estaven plens d’estudiants de totes les facultats. La policia va interrompre aquesta classe per temor que pogués conduir a un aixecament dels estudiants. Però va tenir temps de dir:

He aconseguit una llibertat interior. No hi ha res en el món que tingui por a dir. Ningú ni res no pot fer-me callar. És un bon sentiment. És el sentiment d’un home. Vull que vosaltres tingueu també aquest mateix sentiment. És la meva responsabilitat ajudar-vos perquè assoliu aquesta llibertat interior. Sóc una persona evolucionista i pacífica. Procediu d’una manera lògica i sistemàtica.

I referint-se a la recerca de la veritat va afegir:

No es tracta de trencar la porta del temple i arrencar la cortina darrere de la qual s’ocultaria la veritat. No hi ha res, això són rondalles, paraules buides. No existeix res semblant, no hi ha cortina. La veritat no està oculta als homes, està entre nosaltres, escampada per tot l’Univers.

Un petit incís abans de seguir amb el nostre últim discurs. Segons l’Índex de Pau Global (un intent de mesurar la situació relativa del pacifisme d’un país o regió) Noruega és un dels països més pacífics de la Terra. No en va, Alfred Nobel va deixar escrit en el seu testament que el Premi Nobel de la Pau havia de ser seleccionat per cinc membres del Parlament Noruec. I dic això perquè aquest país (que he tingut el plaer de visitar i recomano fer-lo a qui no hagi estat) forma part del següent discurs.

De bé nascuts és ser agraït. Això pot aplicar-se al formidable matemàtic Gaston Julia. Va ser el primer que va introduir les dimensions fractales gairebé cinquanta anys abans que ho fes en Benoit Mandelbrot. Succeïx que en els temps de Gaston Julia no existien els ordinadors, així que aquests temes van quedar relegats a l’oblit durant tot aquest temps.

Aquest home també va combatre en les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial resultant ferit. El seu nas va quedar destrossat quan tenia només 22 anys. Mentre era objecte de moltes operacions en el rostre, va fer els seus estudis matemàtics en els diferents hospitals que li va tocar estar. Per a ocultar la mutilació va triar vestir una pròtesi de cuir per a ocultar-lo que li va donar un aspecte una no gaire agradable.

Foto del Gaston Julia

En 1920 es va celebrar el Congrés Internacional de Matemàtiques a Estrasburg. Picard, el president del congrés, va enaltir Gaston Julia pel seu patriòtic comportament. Setze anys després va hi haver altre Congrés Internacional de Matemàtics, aquesta vegada a Oslo, la capital de Noruega, país al que abans us feia referència. Li van demanar que parlés durant una reunió i va explicar el següent:

El comitè organitzador ha volgut que en la reunió d’aquesta tarda s’escolti una veu francesa. Qui els parla, està commogut perquè se li hagi pregat fer-la escoltar (…) Al costat d’aquesta evocació de llaços que uneixen a tot francès amb aquest bell país d’homes enèrgics i resolts, de dones belles i tendrament humanes, d’il·lustres savis i generosos poetes i artistes, permetin-me que afegeixi un record personal per a expressar l’emoció que sento aquesta tarda en evocar la particular gratitud que dec a Noruega.

Un dia, fa vint anys, duien a la seva cambra a un jove oficial ferit a qui acabaven d’operar. Ja s’adormia quan la sang brollant a borbollons per la seva boca li va despertar: se li acabava de descosir una artèria. Va tenir el temps just per a avisar abans de perdre la consciència. Quan va tornar en si, va reconèixer al seu costat la silueta de la infermera cap del servei. Absent el cirurgià que ja havia deixat l’hospital i ocupat en altra part pel metge de guàrdia, i com el temps constrenyia, ella havia obturat i tallat l’hemorràgia sense vacil·lar, amb mà ferma, i finalment reanimant a aquell cos que defallia. Quan va arribar corrent el metge, va reconèixer que tot estava perfectament fet, i va lloar la seva habilitat i decisió.

Per temor que es repetís l’accident, en un gest tan espontani com caritatiu, aquella noia generosa va decidir passar la nit de guàrdia a la capçalera del malalt. Mai oblidaré aquella llarga nit que, sense poder parlar, tot just extenuat per l’hemorràgia, sense poder dormir, em feia sentir-me segur la presència d’aquella dona asseguda prop de mi, cosint sense soroll en l’esmorteït cèrcol de la llum de la làmpada, escoltant a intervals regulars a la meva respiració, prenent-me el pols i escrutant els meus ulls, que amb una mirada li expressaven el meu fervent agraïment.

Dames i cavallers, aquesta dona brava i generosa era filla de Noruega. Comprendran sense esforç que em senti lligat a aquest país per un particular deute de gratitud. A l’acceptar prendre la paraula en aquesta sala en nom dels meus compatriotes, em sento doblement feliç per poder retre homenatge a la valentia i energia llegendària dels homes de Noruega, a la saviesa i abnegació de les seves dones, a la bellesa de tot el país i a la cordial acollida de la ciutat d’Oslo.

 
Fonts:
“¿Nucleares? Por qué no”, Manuel Lozano Leyva
“Pasiones, piojos, dioses y matemáticas”, Antonio J. Durán
“La Unificacion de Las Fuerzas Fundamentales”, Abdus Salam
“Mendeleiev. El profeta del orden químico”, Pascual Román Polo
http://www.nndb.com/people/055/000108728/

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Breus discursos

  1. Joan diu:

    Eren situacions ben diferents que van saber resodre a la perfecció. La sortida d’en Salam va ser bona però… tot i així va triar a en Dirac, no? O és al quin coneixia més?

    Sabia que Gaston Julia havia perdut el nas… Però no aquesta aventura que pràcticament li va costar la vida si no arriba a haver-hi la infermera (o no arriba a saber què fer).

    Ara Julia va poder influir sobre Mandelbrot mentre aquest últim encara estudiava, de ben segur que això va ser decisiu.

  2. omalaled diu:

    No sé a qui cineixia més. Potser en Dirac, donat que el Salam va tenir d’estudiar-lo molt 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.