Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.
[@more@]

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

[@more@]

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Electricitat en l’ésser humà

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Els efectes de l’electricitat sobre
l’ésser humà han estat sempre objecte d’una incessant fascinació,
fins al punt que s’utilitzaven en les festes per a diversió dels
assistents. Un joc consistia a connectar una corona del rei a una
ampolla de Leiden, i tothom que intentava d’agafar-la tancava el
circuit, de manera que rebia una forta descàrrega. Però la història
de l’electricitat aplicada sobre l’ésser humà està esquitxada
d’anècdotes.

L’ampolla
de Leiden
fou inventada pel físic neerlandès Pieter
van Musschenbroek
a la Universitat de Leiden, l’any 1746. No era
més que un recipient de vidre amb les superfícies interiors i
exteriors cobertes per sengles làmines d’estany. Tenia la capacitat
d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat. Per això, qui gosava
d’agafar la corona del rei rebia com a recompensa una bona dosi
d’electricitat en primera persona.

Un altre passatemps de l’època era
posar una donzella que fes patxoca en un dels pols d’una de les
ampolles i en l’altre s’ancorava el cos d’un galant que pretengués
petonejar-la. I quan ho feia, treien guspires. D’amor o
d’electricitat, cadascú que pensi el que vulgui.

I un altre dels costums més practicats
durant les festes consistia a agafar-se un munt de persones de les
mans. Quan les dues persones dels extrems tocaven, respectivament, la
superfície exterior de l’ampolla i una vareta connectada a la
superfície de l’interior, un corrent elèctric recorria la línia i
els feia botar a tots.

Fins i tot el rei Lluís XV de França
va provar l’experiment amb una línia formada per 180 dels seus
cortesans, amb resultats satisfactoris (des del punt de vista del
rei, esclar), i es va fer un experiment similar amb una línia de
frares cartoixans que feia més d’un quilòmetre i mig de llargària.

Aquest joc innocent va portar el
francès Joseph-Aignan
Sigaud de Lafond
a fer un descobriment que avui dia tots
coneixem, però que en aquells moments no se’n tenia ni idea. En la
seva versió de l’experiment, la primera persona de la cadena tocava
l’interior de l’ampolla i l’última acostava el dit a la superfície
externa, traient una guspira que provocava que tots botessin quan el
corrent elèctric recorria la cadena. En una ocasió, tanmateix,
només van botar les sis persones més properes a qui treia la
guspira. La sisena, un jove de delicades faccions, no havia transmès
el corrent al seu veí.

Ràpidament es va difondre per
París el rumor que aquell jove era incapaç de transmetre el corrent
perquè no estava dotat de "tot allò que constitueix el
caràcter definitiu de l’home". Però posteriorment, Sigaud va
repetir l’experiment amb tres
castrati
en la cadena. Els tres van botar, però això no va ser suficient per
fer callar el rumor. Com els homes som especialistes a trobar-hi
raons, els propagadors d’aquells rumors van dir que hi havia d’haver
una diferència de poder conductor entre "els homes que han
estat mutilats per l’Art i els homes amb els quals la Natura s’ha
mostrat cruel".

Sigaud va realitzar molts altres
experiments de cadena sense observar una repetició d’aquell efecte.
Semblava que aquell jove era destinat a passar-ho malament la resta
de la seva vida fins que, miraculosament, l’efecte es va repetir quan
estava experimentant amb una cadena de 16 persones. Les primeres van
botar, però una d’elles no va transmetre el corrent.

El nostre home va tenir la
perspicàcia de no mirar els testicles del desgraciat, sinó els seus
peus, i va observar que l’home trepitjava terra mullat. Va arribar a
la brillant conclusió que el terra mullat era millor conductor de
l’electricitat que el cos humà, i que el corrent passava al terra en
lloc de seguir per la cadena. La reputació del jove es va salvar i
es va preparar el terreny per a la invenció de la presa
de terra
. I aquest és l’objectiu que tenen les connexions a
terra: proporcionar un camí alternatiu més fàcil per a un corrent
elèctric i que passi per allà en compte de pel nostre cos.

En una ocasió, un estudiant
ressentit de la Universitat de Cambridge va connectar una bobina
de Tesla
(que genera uns 40.000 volts) a l’urinari de coure que
solia utilitzar el professor causant del descontentament. Com el
terra del servei era humit el seu cos (i el raig de líquid que
l’acompanyava) formava un excel·lent camí conductor des de
l’urinari fins al terra. Segons un informe posterior, el professor no
tan sols va mullar les rajoles de sobre de l’urinari, sinó que a més
a més va regar una finestra situada a uns dos metres d’alçada.

L’electroteràpia per a la
restauració del moviment en els muscles paralitzats no és que hagi
estat molt impressionant. No obstant això, hi ha una història força
cridanera. L’any 1733, un manyà suís anomenat Nogues va patir un
colp al maluc que li va deixar gairebé completament paralitzat el
costat dret. Catorze anys després va ser atès pel professor Jean
Jallabert
, que havia estat fent experiments amb l’ampolla de
Leiden. Amb l’ajut de Daniel Guiot, el principal cirurgià de
Ginebra, va escalfar el braç del pacient i li va administrar
descàrregues durant una hora.

Un mes després, el pacient podia
aixecar un got ple d’aigua i tres mesos més tard, amb l’ajut d’un
programa d’exercicis, havia recuperat per complet l’ús del braç.

Malauradament, aquests
tractaments han estat gairebé sempre terreny per als xarlatans i els
curanderos moderns. Tot i així, com tothom sap, aquestes persones no
es fiquen en terrenys on, si la fan grossa, no la fan del tot. Es
tracta d’una electroteràpia que s’utilitza molt, però no els
curanderos: al cor. Aquí no gosen de ficar electricitat. No obstant
això, en la medicina sí que s’utilitzen desfibril·ladors
per a aturades cardíaques.

La primera vegada que es va
utilitzar l’electricitat per restaurar el moviment d’un cor va ser fa
ja més d’un segle, i qui ho va fer, un científic anomenat Giovanni
Aldini
, que era nebot del fisiòleg i anatomista Luigi Galvani:
el mateix que vint anys enrere s’havia fet famós per aconseguir que
es mogués la pota seccionada d’una granota en aplicar-li
electricitat. L’efecte havia estat batejat com galvanisme.
Després de la mort de Galvani, l’any 1789, Aldini va recórrer el
món amb espectacles que demostraven l’efecte del galvanisme sobre
tota classe de coses: des d’un cap de bou fins a un cos humà.

El xou d’Aldini a Londres va ser un
dels més espectaculars. Va aplicar un parell d’elèctrodes al
cadàver d’un assassí convicte a qui s’havia baixat del patíbul una
hora abans. Les cames es van bellugar, se li va obrir un ull i es va
aixecar a l’aire el seu puny tancat, amb un to amenaçador. El públic
va restar atònit, ja que semblava que tornava a la vida. Una
senyora, fins i tot, es va desmaiar.

Altres demostracions posteriors que
imitaven Aldini van ser més impressionants. En una d’elles, a
Glasgow, el públic va sortir corrents, espantat, quan l’aplicació
del corrent elèctric va fer que el dit índex d’un cadàver
s’estirés i semblés assenyalar-los un per un.

Aquests espectacles van ser una
de les inspiracions d’una dona que va pensar que, ja que es podia fer
moure un membre d’un cadàver, tal vegada, podria reanimar-se un home
mort i tornar-lo a la vida. La dona es deia Mary Shelley i va
escriure un llibre que, de ben segur, us sonarà: Frankenstein.

Una cosa que sabem és que si el cor
s’atura, s’esdevé la mort. Llevat que es pugui tornar a posar en
marxa amb molta rapidesa. La primera persona a demostrar que era
possible fer-ho amb mètodes elèctrics va ser Aldini. En públic, va
asfixiar un gos fins a provocar-li una aturada cardíaca, i després
el va reanimar amb descàrregues d’una pila voltaica en el tòrax.

Es va haver d’esperar quinze anys
perquè el metge americà Richard Reece publiqués una guia mèdica
familiar que incloïa una meravellosa descripció de
La
cadira d’animació del doctor De Sanctis,

on es podia ressuscitar un pacient amb un equip que incloïa una
manxa amb un tub laringi per inflar els pulmons, un globus calent per
crear vapors per inhalar-los i una pila voltaica amb un tub d’argent
(que partia un elèctrode) que es ficava per l’esòfag, mentre amb un
cable connectat a l’altre elèctrode es "tocaven successivament
diferents parts de la superfície externa del cos, en particular per
les zones del cor, del diafragma i l’estómac, mentre s’inflaven els
pulmons".

Entre això i el marcapassos
extern hi ha només una passa. Albert Hyman el va inventar el 1932, i
tenia una tassa d’èxit del 30 % quan s’emprava durant la cirurgia.
Fins i tot aquesta tassa d’èxits va ser considerada per alguns com
un afrontament a l’Altíssim. Hyman va arribar a rebre cartes
insultants i, fins i tot, plets de persones que consideraven els seus
invents de resurrecció com una interferència sacrílega amb la
Divina Providència. Seria interessant saber qui va anar al cel, si
Hyman o els religiosos que l’amenaçaven (abans que Hyman, sembla que
ho va fer Mark Lidwell; més a Amazings)

Tot i que el perill no eren els
religiosos, sinó les companyies elèctriques. Cap als anys
cinquanta, el cirurgià C. Walton Lillehei, de la Universitat de
Minnesota, va començar a inserir fils d’acer inoxidable al cor d’un
pacient abans de tancar el pit en una operació de cor, mentre
utilitzava els endolls de la xarxa com a font d’electricitat. Un dia
va haver una apagada i un pacient va morir. Això va estimular els
esforços per inventar un marcapassos a piles que s’hi inserís de
forma permanent.

Cada vegada van ser més petits i
eficaços, gràcies, entre altres coses, a la invenció de la
bateria, altres components miniaturitzats i al coneixement del
funcionament de l’electricitat biològica. Per cert, els primers
utilitzaven plutoni.
Moltes vides han canviat gràcies al marcapassos.

L’enginyer colombià Jorge
Reynolds Pombo va dissenyar el primer marcapassos implantable, que
els metges suecs Rune Elmqvist i Ake Senning van utilitzar el 1958.
Tanmateix, l’instrument va fallar a les poques hores de posar-lo en
marxa. Un altre enginyer, el nord-americà Wilson Greatbatch va
perfeccionar l’invent, provant el prototip amb un gos el mateix any.
L’any 1960, Henry Hannafield, de 77 anys, es va convertir en el
primer ésser humà en rebre l’implant (via).

Pot ser que, de moment, no siguem
capaços de crear vida, però sí que tenim moltes més possibilitats
de mantenir-la. És una passa, oi?

Font:
Fisher,
Len
(2009)
¿Cuanto pesa el alma?.
Barcelona:
Debate

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.