[@more@]
– Vostè vol dir que si 2 + 2 = 5 llavors vostè és el Papa?.
Russel va contestar afirmativament i va procedir a demostrar-ho de la següent manera:
– Si suposem que 2 + 2 = 5, llavors estarà d’acord que si treiem 2 de cada costat obtenim 2 = 3. Invertint la igualtat i restant 1 de cada costat, dóna 2 = 1. Com el Papa i jo som dues persones i 2 = 1 llavors el Papa i jo som un, doncs jo sóc el Papa.
I ara una reunió de filòsofs amb l’entremaliat Feynman (ho repetiré una vegada més: premi Nobel de física i declarat deficient mental per l’exèrcit dels EUA), que ens ho explica amb les seves pròpies paraules:
Al menjador del College per graduats de Priceton tot el món solia seure amb la seva capelleta. Jo m’ajuntava amb els físics, però al cap de poc vaig pensar: "Seria bonic saber el que està fent la resta del món, així que vaig a asseure’m una setmana o dues amb cadascun dels altres grups".
Quan em vaig seure amb els filòsofs els vaig sentir discutir molt seriosament sobre un llibre de Whitehead titulat "Process and Reality". Utilitzen paraules molt curioses i jo no comprenia tot el que deien (…). Vaig ser a aquest seminari jurant-me mantenir la boca ben tancada, recordant-me a mi mateix que no sabia res del tema i que anava només a
mirar.
El que va passar va ser típic, tan típic que era increïble, per cert. Em vaig seure allà sense dir paraula que, encara que no menys increïble, també és cert. Un dels estudiants va exposar un resum sobre el capítol que tocava estudiar aquella setmana. En ell, Whitehead utilitzava contínuament l’expressió "objecte essencial" en un sentit tècnic particular que, presumiblement, havia definit abans però que jo no comprenia (…).
El professor que dirigia el seminari va dir llavors dirigint-se a mi:
– Senyor Feynman, diria vostè que l’electró és un objecte essencial?
Jo estava al mig d’un embolic. No havia llegit el llibre i no tenia ni idea del que Whitehead volia expressar (…), així que vaig pensar fer la següent pregunta:
– Podrien dir-me vostès si un maó és un "objecte essencial"?
En el cas que ho fos la meva següent pregunta hagués estat: "¿i què passa amb l’interior del maó?".
Llavors van arribar les respostes. Un es va aixecar i va dir:
– Un maó en quan a maó individual i específic.
Un altre va dir:
– No, no és el maó individual el que és un objecte essencial; és el caràcter general que tots tenen en comú, la seva "maonessa".
Un altre més:
– No, no és cosa dels maons pròpiament dits, sinó la representació mental que un es fa quan pensa en maons".
Va parlar un altre més, i un altre … Els hi asseguro que mai havia sentit tantes i tan enginyoses maneres de miraruna maó. I, justament, com és inevitable en totes les històries de filòsofs, allò va acabar en el caos més complet. Malgrat totes les seves discussions anteriors ni tan sols s’havien preguntat si un objecte senzill com un maó era un "objecte essencial". I no diguem ja un electró. Després d’allò em vaig dedicar a aproparme a la taula dels biòlegs pel sopar (…).
El que més greu em sap d’aquesta història és que un es queda sense saber si el maó és un "objecte essencial".
