Un home avançat al seu temps

L’expressió "estava avançat al seu temps" s’ha utilitzat massa vegades sense raó.

[@more@]

Newton, per exemple, no estava avançat d’aquesta manera. Va desenvolupar el càlcul, però Leibnitz ho va fer paral·lelament. I si no hagués donat ell amb la llei de Gravitació Universal un altre l’hagués donat en poc temps. Encara que Einstein no hagués publicat la Teoria Especial de la Relativitat segurament Lorentz o Poincaré l’haguessin portat endavant. Encara que això no els tregui cap mèrit, els avenços van es van donar en el moment que havien de donar-se. D’exemples com aquests es poden citar molts. Si bé és cert que el que alguns van dir es va redescobrir alguns anys després, en general, no estan molt lluny en el temps.

Existeix però, una excepció força desconeguda sobre la qual tracta la nostra història d’avui.

Estem al segle XVIII i l’única força coneguda és la gravitatòria, que és sempre atractiva entre masses. Newton és el rei. Doncs bé, entra en acció el nostre personatge: Roger Joseph Boscovich de Dubrovnik però que va passar una bona part de la seva vida a Roma. Va néixer el 1711 (16 anys abans de la mort de Newton). Per què us parlo d’aquest home?. Doncs perquè va tenir una sèrie d’idees que, per descomptat, estaven molt avançades al seu temps.

Boscovich va veure problemes en la gravitació i va dir que era un "límit clàssic". Les forces atractives havien de ser substituïdes per oscil·lacions entre forces atractives i repulsives. Encara que va ser un fort defensor de la Llei de la Gravitació Universal de Newton va dir que havia de fallar completament a escales atòmiques i no a escales astronòmiques, com estaven acostumats a tractar i va dibuixar el següent gràfic que representa la força en funció de la distància que separa dues masses:

Va dir que la matèria està feta d’àtoms. Be, aquesta és una vella idea, però va fer el raonament que explico a continuació.

Sabem que dues partícules s’atreuen per la gravetat descoberta fa poc per Newton i com més a prop estiguin més gran serà aquesta força d’atracció. A mesura que ens allunyem, la força es fa més petita, però suposem que no és exactament així. Suposem que hi ha un moment en què arribem al punt A i a partir d’ell la força es transforma en negativa (repulsiva). A mesura que ens allunyéssim més i més podria ser que passéssim una altra vegada per una distància amb força nul·la (punt B), i tornessin a atraure’s. Ja, ja, que no és així, però només supossem.

En els punts A i B estaríem en força nul·la i les partícules que estiguessin a aquestes distàncies ni s’atraurien ni es repel·lirien, no hauria força entre elles i quedarien allà sempre. Això és un punt d’equilibri. Però mirem el punt A. Si pertorbem lleugerament la seva posició acostant les partícules la força actuant serà positiva, atractiva, i s’ajuntaran encara més allunyant-se del citat punt A. D’altra banda, si la lleugera pertorbació les allunya una mica la força passaria a ser negativa, repulsiva i s’allunyarien encara més. Estem per tant en una posició d’equilibri, però és inestable, doncs a una mínima pertorbació el sistema canvia.

D’altra banda, imaginem que les partícules estan a distància B. Si les pertorbem acostant-les, la força serà negativa, repulsiva i tendirà a tornar al punt d’equilibri. D’altra banda, si les allunyem lleugerament la força que apareixerà serà positiva, atractiva i tornarà a intentar posar la partícula en la posició B. L’equilibri per tant és estable.

Doncs bé, va raonar Boscovich: podria ser que la matèria es situés en un entramat de posicions formant el món que coneixem. La idea és (atenció) que la matèria està formada per àtoms lligats en camps de força en posicions d’equilibri estable.

Quina idea!. No tenia base experimental, pel que no era una teoria física, però no em digueu que no és una idea sensacional.

Avui sabem una miqueta més i puc mostrar-vos de forma més intuïtiva la idea en termes del que tècnicament es diu energia potencial:

Les dues boles estan en equilibri, però una d’elles està en equilibri estable i l’altra inestable.

Així que tenim a un físic del segle XVIII parlant de límits clàssics, camps de força, posicions d’equilibri i en suma, estabilitat de la matèria i dient que les lleis del gran Newton havien de fallar a escala microscòpica. Doncs encara no queda aquí la cosa. Va dir també que les suposades partícules elementals no posseïen una extensió espaial, sinó que es tractava de punts literalment matemàtics des dels quals actuaven aquestes forces i que tenien les propietats corrents: massa, càrrega i ser font d’un camp de força. Avui dia, es tracta precisament així als quarks que se suposa són les parts més petites que formen els àtoms.

Les idees de Boscovich van ser difoses per gent com Nietzsche (qui le va posar a la mateixa alçada que Copèrnico), i més tard (molt més tard), físics de la talla de Lord Kelvin qui va afirmar que "hem de tornar a Boscovich i demanar-li que ens expliqui la diversitat qualitativa de les diferents substàncies químiques mitjançant diferents lleis de força entre diversos àtoms". A més, tant Faraday com Maxwell estaven molt impressionats per aquestes idees.

I tot això un sol home i gairebé desconegut per a molts.

Deu n’hi do per a un físic del segle XVIII, no?. Això sí és una idea avançada al seu temps.

Font:
http://historias_de_la_ciencia.lamevaweb.info/post/1052/35909

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.