Una història de la ciència que cambià la historia

La clàssica pregunta del primmirat alumne "¿i això, per a què serveix?" és molt coneguda. Va haver una època que un servidor es plantejava també "¿per què conèixer Històries de la Ciència?". Doncs bé, vaig trobar fa poc una resposta i aquest és el tema central de la nostra història d’avui.

[@more@]

El primer que va concebre una reacció nuclear en cadena (i la va patentar, ni més ni menys que en 1934!) va ser Leo Szilard, un amic d’Einstein i com ell un refugiat del nazisme. Szilard i Einstein coneixien l’estat de la física alemanya i temien que Hitler pogués fabricar la bomba atòmica.

Albert Einstein va signar una carta que anava destinada al llavors president dels EUA Franklin Delano Roosevelt. En ella s’informava dels perills que podia desentranyar una nova arma que utilitzaria energia nuclear. Es creia, a més, que els alemanys ja estaven desenvolupant aquest arma: una bomba atòmica (seria més correcte dir bomba nuclear). Era urgent posar-se mans a l’obra.

Que Einstein signés una carta estava molt bé però, còm podia Leo Szilard posar-se en contacte amb el President per fer-se-la arribar?. Va donar la casualitat que un dels amics de Szilard coneixia a Alexander Sachs que, encara que no era del govern, aconsellava secretament al gran home. Aquest últim demanava d’ells "intel·ligència i varietat de coneixements, gran vitalitat corporal i autèntica passió per l’anonimat".

Sachs era banquer i financer internacional i estava considerat com un dels consellers més influents que va quedar molt impressionat al parlar amb Szilard sobre els avenços en física nuclear i va ser la persona que havia de fer arribar la carta a Roosevelt. Va haver d’esperar deu llargues setmanes fins que l’11 de novembre de 1939 va aconseguir entrevistar-se en persona amb el gran home. Per fi li va poder llegir l’informe a més d’un memoràndum adjunt del propi Szilard i una memòria composta per ell mateix. L’efecte no va ser, en absolut, el desitjat. Roosevelt, cansat d’escoltar, va intentar treure’s l’assumpte de sobre i per a això li va dir que el tema l’interessava però que considerava prematura una intervenció per part del govern.

Sachs es va acomiadar no sense abans aconseguir que el president li convidés l’esmorçar de l’endemà. El que va succeir a partir d’aquí ens ho diu amb les seves pròpies paraules.

"Vivia a l’Hotel Carlton. Estava intranquil i em passejava d’una banda a l’altra de la meva habitació. Alguna vegada vaig intentar agafar el son assegut en una cadira. Molt a prop de l’hotel havia un petit parc. En tres o quatre ocasions entre les onze de la nit i les set del matí vaig abandonar l’hotel per sortir a passejar pel parc deixant molt sorprès al porter. Allà em seia en un banc i reflexionava. Què podia dir-li jo al President per salvar encara alguna cosa de la proposta, gairebé completament fracassada? Per fi, de sobte, se’m va acudir una idea lluminosa. Vaig tornar, em vaig dutxar i poc després tornava a estar a la Casa Blanca."

Roosevelt estava sol, assegut en la cadira de rodes al costat de la taula preparada per al dinar. En entrar Sachs, li va preguntar irònicament:

– Be, a veure quina idea em porta avui. I quant temps le farà falta per a explicármela.
– Poc. En realitat només li volia comptar una anècdota.

Entretenint-se primer a explicar d’on coneixia aquesta anècdota, va anar després al gra.

"Durant les guerres napoleòniques un jove inventor americà nomenat Fulton es va dirigir a l’Emperador oferint-se per construir una flota de vaixells de vapor amb l’ajuda de la qual podria desembarcar a Anglaterra sense haver de preocupar-se dels canvis del temps. Vaixells sense veles?. Al Gran Corso li va semblar tan absurd que va acomiadar de seguida a Fulton. Segons l’opinió de l’historiador anglès Lord Acton, aquest és l’exemple més eloqüent de còm Anglaterra es va salvar gràcies només a la falta de visió d’un enemic. Si Napoleó hagués tingut una imaginació més rica i hagués estat més modest, la història del segle XIX hagués transcorregut de manera molt diferent a la qual coneixem".

El President va callar durant uns minuts, va apuntar alguna cosa en un paper i ho va donar al servent. Al cap de poc temps aquest va tornar amb un paquet que per mandat de Roosevelt va desenvolupar acuradament. Dins havia una ampolla de cognac francès del temps de Napoleó que era propietat de la seva família feia molts anys. Va manar omplir dues copes, va aixecar la seva i inclinant el cap lleugerament cap a Sachs va començar a beure. Per fi, va cridar al seu agregat, el general Edwin Watson (a qui deia "Pa" Watson) i mostrant-li els documents de Sachs va dir les famoses paraules:

– Pa, això d’aquí significa: Hem d’actuar!

Doncs bé, per si de cas se us acudeix preguntar-me alguna vegada per a què serveix conèixer Històries de la Ciència?. Doncs aquí teniu la resposta.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/50087

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una història de la ciència que cambià la historia

  1. omalaled diu:

    Sí, buffy … estic aquí.

    Gràcies.

    Salut!!

Els comentaris estan tancats.