[@more@]
A banda d'això, i falsejant les seves dades, els "pacients" havien de respondre be a qualsevol altra pregunta. Tots van ser admesos en hospitals psiquiàtrics. Una vegada dintre, devien comportar-se normalment i, si els preguntaven, dir que les veus havien desaparegut. Malgrat això, en mitjana van estar internats 19 dies i un d'ells, 52. Tots menys un van ser diagnosticats com esquizofrènics.
Rosenhan va demostrar que la diagnosi no era del tot d'eficaç i, sobretot, que depenia de l'entorn: tot comportament de qui se suposa malalt mental s'interpreta com efecte d'aquesta malaltia. Així, quan un fals pacient comptava que de nen estava lligat a la seva mare però que al créixer es va allunyar d'ella i es va acostar al seu pare, el psiquiatre va anotar que no tenia estabilitat afectiva.
Avui es fa un major esforç a fer la diagnosi rigorosa i fiable, però segueix existint laxitud. Bona prova d'això és el recent cas Outreau per pederàstia, el major escàndol judicial francès. 14 persones van ser condemnades sense proves, només amb l'acusació d'uns nens i els seus pares. El peritatge de tres psicoanalistes va confirmar que els seus testimonis eren fiables. En la seva defensa (i desvergonyiment), Jean-Luc Viaux, professor de psicopatologia, va dir: "Si es paguen peritatges a preu de dona de la neteja, s'obtenen peritatges de dona de la neteja". Que li digui al pobre acusat que es va suïcidar a la presó…
