Passió pels cotxes

La idea de la història d’avui me l’ha donada el blog del Karlos Calonge, en particular gràcies al Toni en els comentaris d’un article.

[@more@]

El nostre heroi d’avui és un home que en la dècada dels 60 tenia estudis tècnics a Bolonia així com una inquietud impressionant per la mecànica que le venia des de petit. Nascut a Renazzo en 1916 va passar la infància a una humil família de pagesos.

Va participar a la II Guerra Mundial en la que va ser encarregat de manteniment del parc d’automòbils de la seva unitat i es va dedicar a comprar restes de vehicles de l’exèrcit per transformar-los en tractors. Va obtenir un gran èxit. Va voler construir helicòpters però li van denegar la concessió governativa. Més tard es va dedicar a fabricar aparells d’aire condicionat i cremadors.

Per aquella època va guanyar molts diners i això li va permetre comprar alguns Ferrari que no li van donar bon resultat. Els problemes mecànics estaven a l’ordre del dia: l’embragatge fallaba massa. Fart d’aquesta situació va trucar a la casa. Com era un reconegut empresari va arribar a parlar amb el propi Enzo Ferrari personalment a la fàbrica de Mòdena. Amb els seus coneixements de mecànica li va donar suggeriments per millorar els seus cotxes, però amb el caràcter d’Enzo la cosa no podia anar bé i va arribar a un final en que li va arribar a dir "les escombraries que eren els seus cotxes". Això no va sentar res bé al comendatore que va contestar: "Un fabricant de tractors no pot entendre de cotxes".

Què va fer davant aquesta resposta? Doncs dir-li que faria un cotxe millor que el Ferrari. El nom d’aquest personatge no és un altre que Ferruccio Lamborghini. Si us agraden els automòbils, ben segur que us sonarà. Va construir un gran turisme millor que qualsevol dels que fins aleshores havia conduït inclosos Ferrarri i Maserati.

El primer Lamborghini, emblema del qual era el brau actualment conegut per tots, va ser el 350 GTV. Es va exposar al saló de Torí en 1963 i va ser tota una sensació. Era un gran cotxe de 4 rodes independents, un cupè molt original dissenyat per Scaglione. Allà va començar la història de Lamborghini.

Alguns observadors del llançament del primer Lamborghini donaven a la marca poc més d’uns anys de vida i poc va faltar perquè tinguessin raó, ja que als pocs anys el seu fundador va perdre gran part de la seva fortuna. El següent llançament va ser batejat amb el nom P400 i el xassís inacabat es va presentar al saló de Torí de 1965, on Nuccio Bertone, que anteriorment havia rebutjat treballar per a Lamborghini, ho va descobrir i va veure l’ocasió de produir una carrosseria extraordinària. En 1966 va aparèixer el Miura. Encara que la producció no havia estat planejada, Ferruccio va encarregar a l’acte 20 carrosseries més a Bertone.

El Miura era un cotxe espectacular fet a càrrec de l’enginyer aeronàutic Gian Paolo Dallara: l’enginyer en cap de Lamborghini en aquesta època i que avui és conegut pels cotxhes de Formula 3, els Indy o els Sport de competició que porten el seu cognom; i Giotto Bizarrini: un dels millors enginyers de la història i creador de models com el Ferrari 250 Testarossa o el 250 GTO; que van unir les seves forces per crear un automòbil potent, ràpid i divertit. Què volíeu que sortís d’un grup d’homes d’aquesta talla?

Dallara sabia perfectament que havia de ser un biplaça amb motor central i Bizarrini es va encarregar de dissenyar el poderós V12 que aniria col·locat en posició transversal, una ubicació innovadora per a l’època, que tindria acoblada una transmissió que combinava els canvis amb el diferencial. La posició transversal del motor es va realitzar per motius d’espai, segons Dallara; el Miura havia de ser un esportiu curt en mesures i si es col·locava longitudinalment es perdia molt espai.

L’esmentat motor V12 de gairebé 4 litres de cilindrada, amb 24 vàlvules i quatre carburadors Weber triples, rendia originàriament 350 CV, encara que després en la versió "S" es va augmentar fins als 370 CV i finalment amb el SV (Súper Veloce) va arribar fins als 385 CV de potència màxima. Una xifra increïble en l’època que va atorgar al Miura l’honor de ser el primer "supercar" de la història. Penseu que parlem d’abans de 1970.

Altres cotxes no menys apassionants le van succeir, entre ells l’espectacular Lamborghini Espada i el Urraco, però petit i més barat; susceptible de fer competència al Ferrarri Dino i al Porsche 911. No obstant això, el més espectacular dels Lamborghini va ser el Countach, vocable que equival a "Puah!", en la seva pronunciació piamontesca. Era el cotxe de sèrie més ràpid del món. Encara que va començar a construir-se en 1971 el seu disseny no va envellir amb el pas del temps. Lee Iacocca (expresident de Chrysler i Maserati) va dir: "El Lamborghini Countach em va agradar tant que vaig adquirir directament l’empresa".

La voraç passió de Ferruccio per la seva marca es va refredar a principis dels 70. Durant els dos anys següents va cedir les seves accions de la fàbrica d’automòbils i es va retirar a Ombrie on es va consagrar a la viticultura. L’expansió de la marca va tornar amb l’aparició del Diablo amb una línia tan agressiva com la del Countach encara que amb contorns però suaus i una mecànica molt superior.

Va haver un anar i venir de diversos propietaris i encara que en 1978 només van sortir 16 cotxes de la cadena de producció encara corren pel món. En 1998, el Grup Volkswagen es va fer càrrec de la companyia i la va situar sota l’òrbita d’Audi juntament amb Seat. Les tres formen la branca més esportiva del consorci.

Això és passió. Ferruccio Lamborghini tenia passió pels cotxes. Actualment, les companyies són negocis multimilionaris amb departaments de recursos humans i genis de la mercadotècnia.

En 2002 es va llançar el substitut del Diablo: el Murciélago, amb el seu motor de 6.2 litres. Un V12 de 571 CV de potència i tracció integral i en 2003 el Gallardo, amb el seu motor V10 de 500 CV de potència.

Encara que sense Ferruccio, m’agrada pensar que la passió continua. Qui sap: si Enzo Ferrari ho hagués sabut, segurament s’hauria mossegat la llengua i hagués escoltat els consells d’un fabricant de tractors.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/52756

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.