Feynman y Shakespeare

Fa poc, el Remo de CPI ens obsequiava un deliciós article recomanant un llibre de Feynman i delectant-nos amb la personalitat d’aquest gran físic. No he llegit el llibre, però us prometo que ho faré. Per la meva part, l’opinió més maca que he llegit sobre Feynman va ser la del seu deixeble, Freeman Dyson, que us escric a continuació (amb convenients i petites modificacions).

[@more@]

"Vaig estimar a l’home, des d’aquesta idolatria, tant com el que més", va escriure el dramaturg isabelí Ben Jonson. "L’home" era el William Shakespeare, amic i mentor de Jonson. Jonson i Shakespeare van ser escriptors d’èxit. Jonson era culte i erudit, Shakespeare era desenfadat i genial. No existia rivalitat entre ells. Shakespeare era nou anys més gran i ja havia omplert els escenaris londinencs amb obres mestres abans que Jonson comencés a escriure. Shakespeare era, com va dir Jonson "honest i d’una naturalesa oberta i franca" i va donar al seu jove amic suport moral i material.

L’ajut més important que Shakespeare li va donar consistia a representar un dels papers principals a la primera obra de Jonson, "A cadascú segons el seu humor", quan es va estrenar en 1598. L’obra va ser un èxit clamorós i va llançar la carrera professional de Jonson. Jonson tenia llavors 25 anys i Shakespeare 34.

Després de 1598, Jonson va seguir escrivint poemes i obres de teatre i moltes van ser representades per la companyia de Shakespeare. Jonson va arribar a fer-se famós per dret propi com poeta i erudit i al final va ser honrat amb un enterrament a l’Abadia de Wetminster. Però mai va oblidar el seu deute envers el seu vell amic. Quan Shakespeare va morir, Jonson va escriure un poema: "En record del meu estimat mestre, William Shakespeare", que contenia els versos ben coneguts:

I encara que sabies poc llatí i menys grec,
per honrar-te, jo no necessito anar allà a buscar noms,
sinó que directament invoco als tronants Esquilo, Eurípides i Sòfocles, …
De nou a la vida, per sentir el seu pas melodiós.

La pròpia Naturalesa estava orgullosa dels seus dissenys,
i alegre s’adornava amb les seves línies, …
Però no he de concedir tot a la Naturalesa: el teu art,
el meu dolç Shakespeare, es mereix la seva part.

Doncs encara que la Naturalesa sigui la matèria del poeta,
és el seu art qui proporciona l’estil; aquest és l’esforç
de qui escriu una línia viva, …

Doncs un bon poeta es fa, a més de néixer.

Què té a veure Jonson i Shakespeare amb Richard Feynman? Senzillament això. Jo puc dir, com va dir Jonson: "Vaig estimar a l’home, des d’aquesta idolatria, tant com el que més". El destí em va deparar la tremenda sort de tenir a Feynman com mentor. Jo era l’estudiant instruït i erudit que va venir d’Anglaterra a la Universitat de Cornell en 1947 i vaig ser immediatament embruixat pel geni en brut de Feynman. Amb l’arrogància de la joventut vaig decidir que podia desenvolupar el paper de Jonson respecte a Feynman-Shakespeare. No esperava trobar a Shakespeare en terreny americà, però no vaig tenir cap dificultat en trobar-lo quan el vaig veure.

Abans de conèixer Feynman jo havia publicat alguns articles matemàtics plens de trucs hàbils però totalment mancats d’interès. Quan vaig conèixer al Feynman vaig saber immediatament que havia entrat en un altre món. Ell no estava interessat a publicar articles bonics. Ell estava lluitant, amb més força amb la qual jo havia vist lluitar abans a ningú, per comprendre el funcionament de la Naturalesa reconstruint la física des de baix.

Vaig tenir la sort de trobar-lo gairebé al final dels seus vuit anys de lluita. La nova física que ell havia imaginat quan era estudiant de John Wheeler set anys abans estava quallant finalment en una visió coherent de la naturalesa, la visió que ell va dir "l’enfocament espai-temporal". En 1947 la visió estava encara inacabada i plena de inconsistències, però jo vaig veure immediatament que havia de ser correcta. Vaig aprofitar qualsevol oportunitat per sentir parlar al Feynman, per aprendre a nedar en el torrent de les seves idees. A ell li agradava parlar i em va acollir com un oient. Així ens vam fer amics tota la vida.

Durant l’any que vaig estar passejant i parlant amb Feynman també vaig estar estudiant l’obra dels físics Schwinger i Tomonaga que van arribar a resultats similars seguint camins més convencionals [Els tres van compartir el Nobel en 1965]. Schwinger i Tomonaga, que utilitzaven mètodes més complicats i laboriosos, van aconseguir calcular de manera independent les mateixes quantitats que Feynman va poder obtenir directament dels seus diagrames. Schwinger i Tomonaga no van reconstruir la física: la van prendre tal com la van trobar i només van introduir nous mètodes matemàtics per extreure números a partir d’ella. Quan va quedar clar que els resultats dels seus càlculs coincidien amb els de Feynman vaig saber que se m’havia brindat una oportunitat única per unir les tres teories.

Vaig escriure un article titulat "Les teories de radiació de Tomonaga, Schwinger i Feynman", en el que explicava per què les teories semblaven diferents però en essència eren iguals. El meu article va aparèixer en el Physical Review en 1949, i va llançar la meva carrera professional de manera tan decisiva com "A cadascú segons el seu humor" va llançar la de Jonson. Jo tenia llavors, com Jonson, 25 anys. Feynman tenia 31. Vaig tenir cura a tractar als meus tres protagonistes amb la mateixa dignitat i respecte, però en el fons sabia que Feynman era el més gran dels tres i que l’objectiu principal del meu article era fer accessibles les seves idees revolucionàries als físics de tot el món. Feynman em va animar activament perquè publiqués les seves idees i ni una sola vegada es va queixar que jo estigués robant els seus trons. Ell era el protagonista de la meva obra.

A més de passió transcendental per la ciència, Feynman també gaudia amb les bromes i els plaers humans corrents. Una setmana després de coneixe’l vaig escriure una carta als meus pares a Anglaterra on li descrivia com "meitat geni i meitat bufó". Mentre lluitava heròicament per comprendre les lleis de la Naturalesa gaudia relaxant-se amb els amics, tocant els seus bongos i divertint a tot el món amb trucs i històries. En això també s’assemblava a Shakespeare. (…) prenc el testimoni de Jonson:

Quan s’asseia a escriure, podia estar fent-ho dia i nit; s’esforçava sense pausa fins que defallia; i quan ho deixava, es dedicava de nou a qualsevol esport i oci; era gairebé impossible fer-li tornar al seu llibre: però quan ho aconseguia, s’havia fet més fort i més seriós.

Així era Shakespeare i així era també el Feynman que jo vaig conèixer i vaig estimar, des d’aquesta idolatria.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/96419

Més articles amb Feynman pel mig:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.