Wernher von Braun

Diuen algunes llengües que cert dia, en una classe de matemàtiques en la que el professor es disposava a començar, un alumne de 10 anys va aixecar la mà:

– Senyor professor, quins càlculs cal fer perquè un coet aterri a la Lluna?

Una sonora riallada va recórrer l'aula. L'alumne portava setmanes fent-li preguntes rares.

– Caram! No sé per què vol anar vostè a la Lluna, si sempre està en ella.

Les rialles es van sentir encara més.

[@more@]

Si hi ha una cosa que em repugna és un professor que es riu d'un alumne per fer-li una pregunta. Ja no parlem quan ni tan sols aquest professor és capaç de contestar-la. Aquest obtús professor s'hagués empassat les seves paraules si hagués sabut que aquell petit alumne seria anys més tard el responsable i cap del grup d'enginyers que van dissenyar i construir el Saturn V: el gegantí coet que va portar els primers astronautes a la Lluna. El seu nom era Wernher von Braun (1912-1977). Però m'estic avançant.

Ja us vaig explicar la història del Goddard sobre el primer llançament d'un coet amb combustible líquid però, encara que von Braun no fos el primer, la seva història no és menys interessant.

Somiava des de nen amb ser astronauta. Li solien castigar per interrompre les classes fent complicades preguntes sobre la possibilitat de realitzar viatges per l'espai. El dia de la seva confirmació a l'Església Luterana la seva mare li va regalar un telescopi. La baronessa von Braun era aficionada a l'astronomia i va inculcar al seu fill la idea de passejar algun dia per la superfície lunar.

Ràpidament, va esgotar la capacitat del telescopi i va convèncer a alguns dels seus companys perquè li ajudessin a construir un observatori astronòmic. Amb peces d'un cotxe vell, al sortir de l'escola, treballaven en l'esmentat observatori fent el que fos: de fuster, soldador o paleta. No cal dir que quasi tots van suspendre matemàtiques aquell any.

Von Braun va ser expulsat de l'Institut Francès de Berlín per les seves notes dolentes en matemàtiques i sobre tot pels escàndols que provocaven les seves llunàtiques preguntes.

A Alemanya uns universitaris disposaven d'una base de llançament nomenada "Camp de Coets de Berlín". Era el primer camp de coets de la història. En realitat era un vell i destartalat camp de tir. Li van convidar entrar en aquest club i va acceptar immediatament. Les aixetes d'aquesta instal·lació no paraven de gotejar i quan va arribar la factura de l'aigua no van poder pagar-la. Així és com va deixar d'existir el primer camp de coets de la història. Tanmateix, d'alguna cosa va servir ja que havien llançat un total de 85 coets.

En 1930 es va graduar en enginyeria mecànica a l'Institut Politècnic de Berlín, i dos anys més tard va obtenir el seu Doctorat en Física per la Universitat de Berlín. En la seva recerca per desenvolupar grans coets es va enrolar a l'exèrcit alemany per desenvolupar míssils balístics on va ser adscrit a les SS, en les que va seguir treballant quan l'Adolf Hitler va arribar al poder en 1933. Mentre seguia en el seu treball va obtenir un doctorat en enginyeria aeroespacial el 27 de juliol de 1934.

El 3 d'octubre de 1942 es llançava a l'espai el A-2, el primer coet modern de la història, dotat d'un mecanisme de guia automàtica. En un minut es va allunyar a 190 km a una velocitat supersònica fins que se li va acabar el combustible.

El primer que ràpidament va veure aplicació a aquests artefactes va ser Adolph Hitler, qui va manar que es posessin explosius i els llancessin sobre l'enemic. Va ordenar construir l'A-3 i l'A-4; aquest últim va canviar de nom i va passar a ser anomenat V-2, "l'arma de la venjança 2". Sis mesos després, la primera V-2 esclatava en territori britànic. Von Braun va dir a un dels seus col·laboradors:

– El nostre coet ha funcionat correctament, però ha aterrat en un planeta equivocat.

Ja en 1917, durant la Primera Guerra Mundial, els bombardejos a Anglaterra els havien fet mitjançant zepelins. Les V-2 eren una cosa més seriosa. Tenien més de 14 metres d'alt i gairebé 2 d'ample; pujaven amb una força de 28 tones; la seva propulsió durava una mica més d'un minut i la seva velocitat, al final de cremar el combustible, era més de 5.770 km/h i podia arribar a una altura de 90.000 metres. El seu abast inicial era d'uns 320 km. Portava una ogiva de 975 Kg de pes dels quals 910 eren d'explosiu. Van caure més de 2.500 d'aquests mortífers coets sobre terra britànic.

Von Braun va tenir problemes amb la Gestapo, ja que va confirmar el que els seus col·laboradors deien: li importava molt poc l'objectiu d'Hitler, l'únic que l'interessava eren els viatges interplanetaris. Li van ficar a la presó a espera de judici. Volien desfer-se d'ell, millor, volien matar-lo; però es van adonar que sense aquest home era impossible seguir fabricant els V-2.

Quan els científics alemanys van veure que la guerra estava perduda es van reunir en secret per veure a qui es podien lliurar. Ni França ni Anglaterra perdonarien els seus invents donada la destrucció i mort que havien provocat i els russos, segurament, els ficarien en un camp de concentració. Van decidir escapar als EUA. L'enginy de von Braun va jugar aquí un paper decisiu. Van amagar els plans en una mina abandonada i van falsificar ordres de l'alt comandament alemany. Així va ser com uns 500 tècnics es van evadir en tren de la base de Peenemünde. Per a quan les SS havien rebut l'ordre de matar-los a tots ja s'havien lliurat a les tropes americanes.

Un soldat americà, en Fred Schneiker, havia perdut contacte amb la seva unitat d'infanteria i vagava sol pel camp. De sobte, uns 500 homes, amb vestit i corbata ho van envoltar dient-li amb un marcat accent alemany que es rendien, a pesar que eren molts més que ell.

Totalment confós, el soldat va comunicar la notícia als serveis de contraespionatge que portaven mesos volent capturar científics que havien col·laborat amb els nazis. Era l'operació paperclip i es deia així per la senzilla raó que els expedients dels investigadors que pretenien detenir estaven agafats per vulgars clips. Per l'esmentada operació i una vegada a EUA, von Braun i els seus col·laboradors van ser instats a cooperar per a la força aèria nord-americana. A canvi, se'ls eximiria de culpa pel seu passat nazi, això incloïa les morts ocasionades per l'ús dels seus projectes aeris pels nazis i l'ús d'obrers esclaus.

El grup d'enginyers capitanejats per von Braun va ser acceptat per la Marina dels EUA. La seva missió: reconvertir els V-2 en coets espacials incorporant les últimes innovacions del professor Goddard. La primera col·laboració entre tècnica alemanya i americana va desembocar en el Redstone, que va ser el primer de la sèrie que va portar als primers astronautes de la NASA a l'espai.

Un militar nord-americà va preguntar a Von Braun:

– On està el secret de la seva màgia amb els coets?
– No hi ha cap truc. Simplement, nosaltres som bons en això perquè portem més de quinze anys d'experiència realitzant llançaments fallits i aprenent dels nostres propis errors.

A l'estiu de 1969, el coet Saturn V, a càrrec del grup de von Braun, impulsava a l'Apolo XI per portar als primers astronautes a la Lluna. Si pensàveu que les V-2 eren potents, espereu a veure les sorprenents dades del Saturn V: tenia 111 metres de longitud i pesava 2.940 tones; estava constituït per 5 milions i mig de peces i era un vehicle llançador de tres fases. A banda dels onze motors principals que accionaven les seves diferents etapes, disposava d'altres 30 motors auxiliars que actuaven com estabilitzadors de direcció per controlar en tot moment la trajectòria del vehicle.

Von Braun va donar el relleu a Goddard. Va recórrer EUA donant conferències sobre la importància de l'exploració pacífica de l'Univers. Es va fer molt popular. Els periodistes i ciutadans li deien Herr Doktor. Va explicar la seva idea d'una constel·lació de satèl·lits per transmetre des de l'espai senyals de ràdio i televisió, així com construir una gegantina estació espacial en forma de roda (us sonen aquestes idees?).

Se li va arribar a conèixer com el "Senyor de l'Espai". Les sortides de von Braun davant les preguntes que li feien eren moltes vegades apoteòsiques. Una senyora que assistia a una de les seves conferències públiques li va cridar enfadada:

– Herr Doktor von Braun, Les dones americanes no permetrem mai que els nostres marits pilotin aquests perillosos aparells per llançar-se a la conquista de l'espai!
– Vol dir-me què hagués passat si la senyora Colón hagués pensat el mateix que vostè?

En plena carrera espacial entre EUA i la Unió Soviètica un grup de periodistes li va preguntar:

– Herr Doktor, Creu que trobarem vida quan aterrem en la Lluna amb el coet que vostè està construint?
– Sí, estic convençut d'això.

Els periodistes es van quedar perplexos. Li van preguntar:

– Podria explicar-nos a quin tipus de vida es refereix?
– Estic parlant dels russos, perquè segur que arribaran abans si no ens donem pressa.

Al tornar els astronautes de l'Apolo XI, en una conferència de premsa, li van preguntar:

– Doctor von Braun, ens quedarem aquí en l'exploració de l'Univers?
– Per descomptat que no. Després de la Lluna, estem ja treballant per arribar a Mart i altres planetes de la nostra galàxia. L'exploració espacial no ha fet més que començar.

En una cosa aquell professor tenia raó: von Braun va tenir la seva ment gran part de la seva vida en un altre lloc, molt lluny de la Terra.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/97284

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Wernher von Braun

  1. PropDe40 diu:

    Hola, és la primera vegada que t’escric. T’he anat llegint el bloc aquest estiu i quan vaig veure el post de despedida pensava que ja no seguiries. Veig que t’ho has repensat, gràcies!!
    Et posaré als meus enllaços, segur que aniré tornant.

  2. omalaled diu:

    Moltes gràcies … i benvingut.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.