Natural vs química

Des de fa un temps està de moda donar la culpa a la química i a la biotecnologia de molts dels mals de la humanitat. El que és natural és bo!, el que és químic, dolent!; argumenten molts. Contraposar la química a la Natura (la biotecnologia en aquest cas) té molta repercussió social. És clar que el natural té fàcil defensa, però basant-me en el llibre citat en fonts faré d'advocat del diable en la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Per posar un exemple, els antiparasitaris. "La patata sense pesticides! Tot natural!". Quan arriba un producte així al mercat, més car, s'esgota de seguida. Les mares el compren als seus fills segures que la seva salut no corre cap perill. Veieu? No fa falta química per menjar unes patates més saludables.

Doncs bé, resulta que perquè una patata no se la mengin els paràsits (bé siguin grans o petits) genera pesticides de manera natural. Els depredadors són espantats o danyats perquè les patates han desenvolupat substàncies cancerígenes, teratogèniques (vol dir que produeixen malformacions en el fetus), verinoses, etc. És més: si una patata és prou resistent per sí sola als paràsits, és que és rica en toxines que produeix ella mateixa.

Les patates de les que estic parlant van ser un cas real als EUA als anys 60. Aquesta patata miraculosa (varietat lenape) contenia molta més solanina de l'esperada. La solanina, a través de cert mecanisme químic, bloqueja la transmissió dels impulsos nerviosos i per això resulta tòxica per a alguns incòmodes animalons, entre els quals s'inclou l'home. Tampoc s'havia estudiat si la solanina era cancerígena o no. La primera persona que va menjar una patata d'aquestes va estar a punt de morir. Finalment es van retirar del mercat.

I què feia l'home? Doncs utilitzava el malathion. Aquest, almenys, no provocava càncer en els ratolins de laboratori. I perquè vegeu una diferència: un quilo de patates contenia 75 mil·ligrams de solanina mentre que l'americà mitjà consumia amb els aliments només 17 mil·lèsimes de gram de malathion al dia.

Un altre exemple. Els pagesos americans van tenir un problema amb una certa varietat d'api. Resulta que resistia molt bé l'agressió dels insectes, però a les persones que el tocaven i després s'exposaven al Sol els sobrevenía una greu erupció cutània. Posteriors investigacions van demostrar que les dosis de psoralén eren deu vegades més grans que en l'api normal. Es va demostrar, a més, que el psoralén era cancerigen en ratolins de laboratori. Per dir-ho així, "naturalment cancerigen". Abans que es prohibís, els treballadors que recollien aquestes plantes patien grans dolors a la pell de les mans.

Cal destacar també que les plantes protegides amb pesticides sintètics reaccionen produint els seus verins en menor proporció. D'altra banda, els pesticides naturals (els produïts per la planta) es difuminen en la part comestible, com en la polpa de la fruita mentre que els productes afegits per l'home es posen sobre la pell i afecten molt poc l'interior. Si treiem la pell a aquestes fruites, gran part dels pesticides acaben en les escombraries i no en el nostre estómac.

En un programa emès a EUA alarmaven a la població per fumigar pomes amb alar. Deien que era un poderós producte cancerigen que causava la mort d'animals utilitzats en investigacions de laboratori. Fins i tot la Meryl Streep (la famosa actriu) va declarar que, per a ella, els nens no haurien de menjar pomes tractades amb alar. El febrer de 1989 les autoritats de Nova York, Los Angeles i Chicago van decidir eliminar-les dels menjadors escolars i dels supermercats. La indústria es va desplomar.

Com tot, hem de posar les coses en la seva perspectiva. La biòloga i ex governadora de l'estat de Washington, la Dixy Lee Ray, va declarar que les dosis que es va donar a aquests animals de laboratori seria l'equivalent a una persona que mengés 13.000 quilos de pomes al dia durant 70 anys. Si haguessin reduït la dosi a l'equivalent a 6.000 quilos de pomes al dia durant els mateixos 70 anys, ni tan sols haguessin desenvolupat càncer. El contingut cancerigen d'alar que una persona ingeriria en un any si mengés dos quilos de pomes al dia pesaria tant com el contingut cancerigen del quitrà provinent del fum de dos cigarrets.

Quan es diu que un producte és cancerigen és perquè ha mostrat l'efecte en animals als quals s'ha sotmès a les màximes quantitats possibles que pot suportar. Fa alguns anys es va calcular que el ciutadà mitjà a EUA ingeria uns 150 micrograms d'antiparasitaris generats per l'home. D'ells, 105 eren deguts a tres que no provoquen càncer en els ratolins de laboratori mentre que dels 45 restants no es té informació. Fins i tot en el pitjor dels casos (que aquests 45 micrograms provoquessin càncer) la quantitat és molt poca en comparació de les substàncies cancerígenes naturals i creades per la cocció dels aliments.

Però si filem tan prim, també ho hauríem de fer en altres coses: una tassa de cafè conté 500 micrograms d'agents cancerígens o les begudes refrescants de cola uns dos mil·ligrams de formaldehid que és un altre cancerigen, o posar albahaca per donar un especial gust, que conté estragol, un altre potent cancerigen.

Cal adonar-se que els aliments no només tenen pesticides: els plàtans contenen potents vasoconstrictors; els formatges, amines com la histamina; les mongetes i els pèsols, substàncies enemigues de la vitamina E. Però no cal espantar-se. Com deia el Paracelso dosi sola facit venenum o "només la dosi fa el verí". Això és generalitzable al tabac: potser un cigarret no degeneri en un càncer, però amb dos paquets diaris durant quaranta anys la cosa canvia.

En una enquesta feta fa anys es feia la següent pregunta a estudiants de diferents disciplines: "La glucosa sintetitzada en el laboratori, és igual o no a la glucosa extreta del raïm?" El 75% va contestar que eren diferents. No ens enganyem: les molècules són iguals independentment de quina o qui les hagi generat. Podran existir diferències en cas de ser substàncies no pures, però els àtoms que componen la glucosa estan disposats en idèntic ordre sense importar la seva procedència.

I això ho sabem fa molt temps. Ja el 1799, el Joseph-Louis Proust, el mateix que va descobrir la llei de les proporcions constants, va demostrar a Madrid (on va donar classes) que la composició del carbonat de coure era sempre la mateixa, tant si la substància es trobava a la Natura, provinent d'un mineral, com si havia estat sintetitzada en el laboratori.

Tampoc però, vull donar a entendre amb aquesta història que la química sempre sigui bona i les coses naturals dolentes i que els ecologistes no tinguin raó en multitud d'ocasions; però és important saber que la química i la biotecnologia també tenen els seus beneficis. D'altra banda, és també molt important que els experiments que es facin estiguin ben fets, amb rigor i ben controlats i tinguem una altra història com la de la talidomida (s'avisa que l'enllaç conté fotos que poden ferir la sensibilitat del lector, no és broma). I mentre els nostres dirigents no s'esforcin i facin millor la seva feina, tampoc hem de fiar-nos de les propagandes de les diferents empreses alimentàries o farmacèutiques de bones a primeres perquè ens enganyin amb productes com les galetes amb L-Carinitina.

Malgrat tot, avui dia seria difícil pensar com s'ho farien els habitants de la Terra per menjar amb agricultura sense fertilitzants ni antiparasitaris. Atribuir, per tant, un càncer a residus pesticides és científicament incorrecte. De fet, si la Natura fos una empresa química i demanés permís ministerial (és a dir, autorització per vendre) per a un dels seus antiparasitaris tindria poques esperances que li donessin.

Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.