Un qímic amb mala sort

Fa poc s'ha fet el Sorteig de Nadal. Estic segur que haureu tingut tan mala sort com un servidor. No vui a parlar de probabilitats ni res per l'estil, ja que ho faré en altres històries, però si penseu que això és mala sort, cal que conegueu les aventures i desventures de cert químic suec.
 

[@more@]

Abans de parlar-vos de l'esmentat químic, us parlaré del més gran descobriment del Henning Brand, del qual diuen, va ser l'últim dels alquimistes. En realitat no ho va ser ja que posteriorment va haver-hi molts més. De la mateixa manera que tots els alquimistes buscava la pedra filosofal per fabricar or i se li va acudir la idea que podria treure-l de l'orina humana, probablement, per la similitud del color amb el de l'or.

Va recollir 50 galledes d'orina humana i la va deixar reposar alguns mesos. Després la va escalfar fins al punt d'ebullició i va treure l'aigua deixant un residu sòlid. Va barrejar una mica d'aquest sòlid amb sorra, va escalfar la combinació fortament i va recollir el vapor que va sortir d'allà. Quan el vapor es va refredar, va formar un sòlid blanc i ceruli que, evidentment, no era or.

Aquell sòlid però, presentava una propietat molt curiosa: brillava en la foscor. El que el Brand havia aïllat no era una altra cosa que f`sfor que vol dir en grec "portador de llum" i rellueix perquè es combina espontàniament amb l'aire en una combustió molt lenta. El Brand no va comprendre aquesta part però, tot i així, corria l'any 1669 i el descobriment d'un nou element va ser sensacional. Van haver de passar 70 anys més per descobrir el següent.

Els negociants de l'època no van deixar escapar la citada propietat per a explotar-lo però el cost de fabricar-lo era molt alt. Encara que no fos or, era més car en aquella època. Qui va idear una manera de fabricar-lo sense haver de suportar l'olor d'orina va ser el Wilhelm Karl Scheele, que és el químic heroi de la nostra història d'avui. Per aquesta mestria, els suecs es van convertir en destacats fabricants de mistos i encara avui ho segueixen sent.

El Scheele va ser un home que va dedicar tota la seva vida a la ciència, tant, que no va arribar a casar-se. Nascut el 1742, a Pomerània, va ser setè d'onze germans i noi de la botiga a l'edat de 14 anys. En aquells temps els farmacèutics preparaven els seus propis medicaments i minerals i sovint es convertien en grans investigadors en química. El Scheele es va fer un excel·lent boticari i es va arribar a interessar profundament per la química. Va anar de botica a botica cada cop més gran fins a treballar a Estocolm. Li van oferir llocs universitaris, amb tot el prestigi que hagués significat, però va preferir quedar-se a la botica continuant les seves investigacions, doncs era l'únic que li interessava.

Com catedràtic, probablement, hagués estat un de tants; però com boticari, va ser el millor que va conèixer la humanitat. El Scheele es va convertir en el més prolífic descobridor de noves substàncies en la història de la Química. Va descobrir molts compostos com els àcids tartàric, gàlic, màlic, cítric, oxàlic, tànnic, benzoic i altres; a més, també va descobrir el sulfur d'hidrogen, fluorur d'hidrogen, cianur d'hidrogen, glicerina, arsenur de coure (avui dia el coneix com "verd de Scheele"); i va participar en el descobriment d'elements com el clor, fluor, manganès, bari, molibdè, tungstè, nitrogen i oxigen. Va ser també el primer a demostrar que els ossos contenien fòsfor.

Però la paraula sort i Scheele van anar per camins diferents ja que en alguns se li van avançar a l'hora de publicar i en altres no va arribar a rematar el treball. Probablement, el químic amb més mala sort de tots els temps.

Per exemple, va preparar oxigen en 1771 tres anys abans que el Joseph Priestley, i va estudiar el nitrogen abans que el Daniel Rutherford (no és el mateix que el descobridor del nucli atòmic). Va dir a l'oxigen "aire de foc", perquè les coses cremaven de pressa, i va dir al nitrogen "aire viciat", perquè li semblava tan consumit que no permetria la combustió. Va escriure una descripció dels seus experiments i va enviar el manuscrit a un editor, però aquest va trigar en donar-li un cop d'ull durant anys. Per a quan va aparèixer imprès, el Rutherford i el Priestley ja havien informat dels seus experiments i van ser ells els que van rebre la fama pels seus descobriments.

Scheele també va portar a terme experiències que mostraven la presència de manganès, tungstè i molibdè en minerals. No obstant això, en cada cas, algú havia aïllat el metall i aconseguit que se li atribuís el descobriment. Johan Gottlieb Gahn (el que va aïllar el manganès) i Peter Jacob Hjelm (el que va aïllar el molibdè) van ser molt amics de Scheele. Els germans Elhúyar (espanyols, per cert) havien visitat al Scheele abans de trobar el tungstè. Però tot el que Scheele va aconseguir dels seus fructífers estudis minerals va ser que donessin, en el seu honor, el seu nom a un mineral: "scheelita", amb el qual va preparar per primera vegada un compost de tungstè.

La coronació d'aquests gairebé encerts i pel que és més conegut va ser pel descobriment del clor. En 1774 va tractar un mineral anomenat pirolusita amb àcid clorhídric (al qual va dir "àcid marí"). La reacció va produir un gas verdós amb una olor sufocant i desagradable. Va veure que blanquejava les fulles verdes i corroïa els metalls. Va ser, per tant, el primer a adonar-se de les utilitats del clor com blanquejant (¿us sona el lleixiu?). Va pensar que aquest gas s'havia format en retirar el flogist de l'àcid clorhídric, per la qual cosa va dir al gas "àcid marí desflogistitzat".

Però encara que va ser clarament el descobridor del clor, d'una paraula grega que vol dir "verd", no va reconèixer el gas com un element i per aquesta raó, de vegades, fins i tot, s'ha vist privat fins a d'aquest descobriment. De fet, molts llibres segueixen atribuint-lo al Humphry Davy qui també ho va descobrir … 36 anys després que el Scheele.

Molts d'aquests descobriments van fer a altres immensament rics i famosos. Pot ser que aquesta mala sort fos també agreujada per haver nascut a Pomerània, que llavors pertanyia a Suècia, i per això va fer la major part de les seves publicacions en suec quan molt pocs científics miraven les publicacions en aquesta llengua.

La insòlita mala sort de Scheele es va estendre fins i tot a la seva salut. Passava nits senceres treballant i això va poder ser la causa de diversos atacs aguts de reuma. També tenia un costum dolent: provava tot allò amb el que treballava incloses substàncies desagradables i tòxiques, com el mercuri, àcid prúsic (un altre dels seus descobriments), etc. Fins i tot va aspirar àcid cianhídric per saber quina olor tenia. Recordeu la paradoxa del Schrödinger de 150 anys després? Doncs era el gas utilitzat per matar a aquest gat.

Ho van trobar mort en el seu banc de treball, envoltat de tota mena de substàncies químiques tòxiques. Qualsevol d'elles podria haver estat la causa de l'expressió petrificada i absent de la seva cara quan li van trobar, encara que la causa principal sembla que va ser pel mercuri. Tenia 43 anys.

Si el món fora just i parlçes suec, el Scheele hagués gaudit de fama universal. Però com el nostre món no parla suec, ni tampoc just, doncs no és així.

Encara que no us hagi tocat la loteria, tant de bo que tingueu millor sort que el Scheele. Aprofito per felicitar-vos a tots aquestes Festes. Un servidor s'acomiada fins passat Reis de l'any que ve. Feu bondat. Gaudiu d'aquestes festes. Compte amb la carretera.

Fonts:
"La búsqueda de los elementos", Isaac Asimov
"Una breve historia de casi todo", Bill Bryson
"Enciclopedia Biográfica de ciencia y tecnología. Tomo I", Isaac Asimov
http://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Wilhelm_Scheele

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un qímic amb mala sort

  1. ninfeta diu:

    Bones festes! Em sembla molt interessant el teu weblog, sempre va bé aprendre una mica. Petons 🙂

  2. omalaled diu:

    Gràcies, ninfeta. Passa, igualment, unes bones festes.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.