El sentit de l’humor dels científics

Tots els dimarts, la colla d'astrofísics del Dyson es reuneix en un lloc apartat que es diu Sala de Juntes, on celebren el seu dinar setmanal. Aquest esdeveniment els agrada tant als astrofísics que no només van a ell els de l'Institut de Princeton, sinó també els de la Universitat i fins als dels laboratoris Bell, que estan a prop.

[@more@]

En John Bahcall fa sonar una cullereta contra el got d'aigua que té al davant i es gira cap al Don Schneider:

– Bé, Don, anem a veure, per què no ens expliques alguna cosa sobre aquests descobriments nous tan emocionants dels que tant es parla aquest matí a l'Institut?

Ja havia donat la notícia prenent cafè aquell matí a l'edifici E, però ara ha arribat el moment de compartir-la amb un grup més ampli de científics que són aquí per gaudir de la companyia d'altres de la seva mateixa espècie.

Don s'escura el coll. Està neguitós, i a qui li pot estranyar? després de tot, va a anunciar que aquest mateix matí, de matinada, ha descobert l'objecte més llunyà que existeix a l'Univers conegut.

– Tenim aquí algunes dades – diu el Don, mostrant un munt de papers – relatius a un nou quàsar. El seu desviament al vermell és de quatre coma un …

Quatre coma un! Tots els qui li senten saben el que vol dir això. En argot astrofísic les distàncies dels objectes més llunyans – quàsars, galàxies remotes – no s'expressen en anys llum, sinó en unitats de desviament al vermell o redshift.

Allà pels anys setanta es van identificar uns 650 quàsars amb desviaments al vermell de uns tres coma cinc. Això significava que estaven a milers de milions d'anys llum de la nostra galàxia. Després es van trobar altres que estaven una mica més lluny, amb desviaments al vermell de tres coma sis o tres coma set, és a dir, a la mateixa vora de la creació. Però quatre coma un! Resulta massa sobtat, gairebé increïble.

Uns pocs dels presents fins i tot deixen de mastegar un moment, signe que han sentit una notícia verdaderament important. Però el Don té una cosa més que explicar-los:

– L'objecte apareix com a part d'un lent gravitatòria – diu el Schneider – hem mesurat les línies d'absorció i no sembla quedar gairebé dubte, hem tingut molta sort.

Un lent gravitatòria! Increïble! Les lents gravitatòries són galàxies que separen els rajos de llum procedents d'objectes molt més llunyans, com els quàsars. Part de la llum del quàsar circula per d'un costat de la galàxia, part va per l'altre, de manera que s'obté aquesta doble imatge: una a cada costat de la galàxia del mateix objecte. L'Einstein havia predit l'existència de lents gravitatòries molt temps endarrere i, després, molt recentment, es van trobar realment unes poques al cel.

Però són fenòmens summament estranys i amb raó. El quàsar, la galàxia i l'observador, és a dir, nosaltres, han d'estar en fila de manera adequada perquè pugui tenir l'efecte lenticular. Però aquí tenim al Don Schneider, anunciant ni més ni menys que el descobriment de l'objecte més llunyà de tot l'Univers i que, a més, es troba enmig d'un lent gravitatòria. Això és massa!

El Schneider passa de mà en mà els seus diagrames i no hi ha manera de posar en dubte les seves dades. Longitud d'ona representada en funció del fluix energètic, etc.

L'estada bull de converses. Els presents es parlen dintre seu a raó d'un quilòmetre de paraules per minut i el John Bahcall se les veu i se les desitja per moderar el ritme de preguntes. Volen saber-ho tot: on està localitzat l'objecte?, quines són les seves coordenades?, quin és el temps exacte que es van fer les observacions?

Però el Don lo contesta tot, fins a l'última pregunta, fins que queda clar que l'interrogatori ja ha durat bastant i ho dóna per tancat. Cal escoltar un altre orador i el Don ha posat el llistó molt alt.

Hi ha gent que està començant a tenir una sospita del que es tracta. Un desplaçament al vermell i avui és un d'abril. No serà…? Sí, ha de ser! una broma del dia dels innocents!

El Don no acaba de creure l'èxit que acaba de tenir. Havia cregut que el descobririen ràpidament, que els augustos de Princeton s'adonarien de les dades arreglades i dels diagrames trucats en cosa de segons. Molt li va costar no deixar anar una riallada, de la mateixa manera que al John Bahcall, que ja estava assabentat de la broma des del principi. Hi ha uns pocs que encara no cauen i s'aixequen a xocar-li la mà, i acaba dient la terrible veritat: que els ha pres el pèl.

Bé, no volia publicar res fins a passat reis, però he vist diferents innocentades per Internet que m'han fet recordar aquesta que va ser meravellosa i que mai hagués publicat en altres circumstàncies, però que en un dia com avui he volgut compartir-la amb vosaltres.

En fi, si alguna vegada us han colat una innocentada i penseu que sou els únics a qui se les poden colar, tranquilitzeu-vos pensant que el Don Schneider va aconseguir que tots els cervells astrofísics de la Universitat de Princeton, els laboratoris Bell i l'Institut d'Estudis Avançats creguessin que s'havia aconseguit detectar l'objecte més llunyà de l'univers just al centre d'un lent gravitatòria en unes poques hores pel matí i tot això des d'un Institut on ni tan sols havia uns prismàtics.

Conclusió: a tots ens la poden colar.

Font:
"Quién ocupó el despacho de Einstein", Ed Regis.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El sentit de l’humor dels científics

  1. omalaled diu:

    Aquests astrofísics estan boigos 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.