Dirac: un geni tímid i callat

En el darrer article us vaig parlar de l'antimatèria i vaig dir que havia sortit de l'equació de Dirac prometent que avui parlaria d'ell. Doncs bé, a la nostra història d'avui us parlaré del Dirac. Es tracta d'un dels gegants en la història de la física.

[@more@]

En Paul Adrien Maurice Dirac va néixer a Bristol, Anglaterra, el 8 d'agost de 1902. En 1918, va entrar a la universitat de la mateixa ciutat, on es va graduar en 1921 en enginyeria elèctrica amb honors de primera classe per trobar-se sense feina. Va demanar una beca a la Universitat de Cambridge. Es va graduar en matemàtiques, una altra vegada amb honors de primera classe en 1923. Deu anys després rebia el Premi Nobel de Física (tenia llavors 31 anys) que va compartir amb l'Erwin Schrödinger. Un any abans (als seus 30 anys), ja l'havien designat professor de la càtedra de matemàtiques Lucasian, la mateixa que va ocupar el Newton i que actualment ocupa el Stephen Hawking.

La seva infantesa no va haver de ser del tot feliç a causa del seu pare, que era d'origen suís i treballava com a professor de francès. Inspirava temor tant en els seus alumnes com en els seus propis fills. El Dirac va dir: "El meu pare va decidir que amb ell només podia parlar en francès. Pensava que seria una bona cosa per a mi aprendre l'idioma d'aquesta forma. Com em vaig adonar que no m'era possible fer-me entendre en francès, vaig arribar a la conclusió que seria millor callar que parlar en anglès. Així és com vaig començar a ser una persona callada".

Segurament va ser la causa que per la qual va optar parlar cada vegada menys convertint-se en una persona introvertida i poc comunicativa i lo hagi convertit en l'epítom de geni callat i solitari (amb el permís del Henry Cavendish, és clar). Al morir el seu pare, en Dirac va confessar a la seva dona: "Em sento ara molt més lliure".

La seva timidesa va arribar a ser llegendària. Per exemple, quan va ser informat que acabava de guanyar el premi Nobel, li va dir al Rutherford que ell no ho volia acceptar perquè tenia aversió a la publicitat i el Rutherford li va contestar que el rebuig del premi li portaria encara més publicitat. O sigui, que va acceptar perquè no li quedava un altre remei.

Podia ser tímid i callat, però les poques vegades que parlava eren dignes de ser recordades. Les seves respostes eren sempre precises i mai hi havia una paraula de més en elles.

Un físic anomenat Jagdish Mehra va escriure còm li va conèixer:

"El meu primer encontre amb el Dirac va tenir lloc a Cambridge en 1955. Acabava de tornar a Anglaterra després d'un parell d'anys amb el Heisenberg a Göttingen. Un historiador amic meu de Cambridge, wue coneixia la meva admiració pel Dirac va oferir portar-me a St. John's College, que també era el seu col·legi, i sopar en l'Alta Mesa. Va pensar que podríem veure allà al Dirac. Vaig ser amb ell, i fidel a la seva paraula, em va mostrar que el Professor Dirac estava allà. Vam asseure. El clima fora era realment dolent, i atès que a Anglaterra és sempre molt respectable iniciar una conversa amb el clima, li vaig dir al Dirac:

– Fa molt vent, professor.

Ell no va dir res en absolut, i després d'uns segons es va aixecar i se'n va anar. Mortificat, vaig pensar que l'havia ofès d'alguna manera. Va ser a la porta, la va obrir, va mirar fora, va tornar, es va asseure i va dir:

– Sí.

La seva dona era la Margit Wigner, germana del famós teòric Eugene Wigner. En néixer el seu primogènit, quan ja la seva dona sentia els dolors del part, el Dirac va sortir corrent pels passadissos de l'Institut de Matemàtiques de Cambridge al mateix temps que cridava: La germana de Wigner és a punt de tenir un fill, auxili, auxili!".

En una ocasió, un vell amic del Dirac que no sabia res de l'enllaç es va deixar caure per casa seva per saber d'ell i ho va trobar en companyia d'una dama molt atractiva que, després de servir-los el te, es va asseure còmodament al sofà.

– Com et va? – li va preguntar desitjant saber qui era ella.
– Oh! – va exclamar el Dirac -, perdona, no us he presentat: aquesta és … aquesta és la germana de Wigner.

Aquesta dona havia de ser una santa, sens dubte. Ja podem veure que les normes socials més bàsiques eren un secret pel Dirac.

Anem a la seva part més intel·lectual.

El seu principal llibre, els "Principis de la Mecànica Quàntica" no va ser acceptat per a la seva publicació a Cambridge que era on treballava, pel que va anar a Oxford (la directa competència de Cambridge). I va ser a Oxford d'on finalment va sortir imprès. Quan un alumne li demanava que expliqués de nou algun tema poc clar, repetia l'exposició amb les mateixes paraules utilitzades en el seu llibre ja que, segons deia, aquesta era la millor forma que va poder donar-li.

Degut a la seva timidesa seguia els seus estudis per si mateix, però les seves observacions en les reunions científiques eren molt hàbils. En una ocasió un físic japonès anomenat Nishina estava donant una conferència arribant a una important fórmula. El Dirac va cridar l'atenció que un signe del tercer parèntesi estava canviat respecte al manuscrit. En Nishina li va dir que el correcte era el del manuscrit. "He equivocat algun signe en algun lloc". El Dirac va replicar: "en els nombres senars dels llocs". Efectivament, així havia estat.

Un altre dia, xerrant amb la dona d'un membre de la facultat, es va fixar en com teixia una peça i reproduint mentalment els moviments va arribar a la conclusió que havia una altra forma de fer-ho. Va córrer a comunicar el seu descobriment però va descobrir que algú se li havia avançat alguns segles. No per això deixa de tenir el seu mèrit.

Certa vegada va acudir a casa seva algú que parlava francès, i molt poc anglès. Dirac va parlar tota l'estona amb ell en anglès però va respondre en francès a una pregunta efectuada per la seva germana, el visitant li va reclamar: perquè no em va dir que sabia francès?, al que Dirac va respondre: "Vostè mai m'ho va preguntar".

Encara que sabia francès i anglès, el llenguatge en el qual se sentia més a gust era en el de les matemàtiques. Per donar un exemple de la seva capacitat matemàtica us diré que els físics i matemàtics de la Universitat de Göttingen de l'època volien escriure tots els números de l'1 al 100 utilitzant tota mena d'operacions algebraiques: sumes, restes, radicals, potències, etc., utilitzant només el número 2. Per exemple, per a 1 tenim 2/2; per a 3 tenim 2^2 – (2/2), etc. Un dia el Dirac va passar per allà de visita i quan li van plantejar el problema va donar la següent equació:

La solució del Dirac

 

en el que el nombre de radicals és igual al número donat N. Si saps àlgebra, no et serà molt difícil comprovar-ho. El problema, d'aquesta manera, va quedar tancat.

Dos físics de Berkley van estar amb ell durant una hora mostrant-li el seu treball amb la finalitat de sentir algun comentari. Efectivament, ho va fer: "¿On està l'estanc?" i va sortir corrent a comprar uns segells.

En una ocasió li van preguntar si li havia agradat la novel·la "Crim i càstig" que havia llegit. "Està bé, però en un dels capítols l'autor comet un error: fa que el Sol surti dues vegades el mateix dia".

Una vegada, enmig d'una acalorada discussió amb diversos físics, estava assegut i en silenci com de costum. El Wigner es va dirigir a ell:

– Bé Paul, a tots ens agradaria saber el que penses d'això. Per Què no dius alguna cosa?
– Hi ha sempre més persones que volen parlar que persones que volen escoltar – va ser la resposta.

Fins i tot, les paraules "si" o "no" podien ser excessives pel Dirac. Una vegada li van servir el te i li van preguntar si volia sucre. Va contestar afirmativament, però es va sorprendre que li preguntessin quants terrossos. El sucre ve en terrossos d'iguals dimensions, és a dir, que la unitat precisa del sucre era el terròs. Els físics que escoltaven aquesta explicació reconeixien encantats el mateix estil de pensament que en els seus treballs de física. La seva forma de pensar era així de senzilla i així de clara.

Si estava treballant en un problema simplement se'l veia pensar i si anotava alguna cosa era el resultat.

Encara que sembli mentida, algunes vegades va parlar. Al costat del Heisenberg, el Pauli i altres grans físics es trobaven una tarda de tertúlia parlant, com moltes vegades fan els físics, de Déu i religió. La discussió va acabar dominada pel Dirac que va entrar en una llarga diatriba declarant que la religió era l'opi de les masses. Al final de la tarda algú es va tornar cap a Pauli i va dir:

– Has estat molt silenciós aquesta tarda, Pauli. Que opines del que el Dirac ens està dient? – i el Pauli va respondre:
– Si entenc correctament al Dirac, el que vol dir és: no hi ha Déu i el Dirac és el seu Profeta.

Incorregible Pauli.

Quan el físic nord-americà i pare de la bomba atòmica, el Robert Oppenheimer, es trobava treballant a Göttingen, el Dirac va anar a veure'l i li va dir: M'han dit que escrius poesia. No puc entendre com algú que treballa en els límits de la física pot simultaniejar la seva feina amb la poesia que representa una activitat en el pol oposat. Quan treballes en ciència has d'escriure sobre coses que ningú sap amb paraules que tot el món sigui capaç d'entendre. En escriure poesia estàs limitat a dir … alguna cosa que tot el món sap amb paraules que ningú entén.

Però què millor per saber de la seva vida que una entrevista. Un periodista li va fer una a la Universitat de Wisconsin, en 1934, i així ho explicava amb les seves pròpies paraules:

M'havien parlat d'un individu que tenien aquesta primavera a la universitat. Un físic matemàtic o alguna cosa per l'estil, segons deien, un home que estava desallotjant de la primera pàgina al Newton, a l'Einstein i a tots els altres. Es deia Dirac i era anglès. Per això, aquella tarda vaig anar a copejar la porta del despatx del doctor Dirac, situat a Striling May, i una veu agradable em va dir: 'Passi Vostè'. Vull declarar de seguida que aquesta oració 'Passi Vostè' va ser una de les més llargues que va pronunciar el doctor durant la nostra entrevista.

Vaig comprovar que era un home alt, juvenil i en un instant vaig saber per l'espurna dels seus ulls que jo li agradaria. De cap manera no semblava un home ocupat. Quan faig una entrevista a un home de ciència nord-americà de la seva classe acostuma a portar un gegantí portapapers i mentre parla ensenya notes de conferències, proves de pàgina, llibres, reimpressions, manuscrits, i tot el que pugui treure de la seva cartera. El Dirac és diferent. Semblava disposar de tot el temps del món i la seva feina més pesada consistia a mirar per la finestra.

– Professor – li dic – veig que anteposades al seu cognom hi ha unes quantes lletres [P.A.M. Dirac]. Volen dir alguna cosa particular?
– No – va dir el professor.
– Ara bé – dic – voldria vostè revelar-me el fons de les seves investigacions?
– No
– Va al cinema?
– Sí
– Quan?
– En 1920

Una entrevista de primera pàgina, oi?. Sembla que poc se li podia treure.

Dirac, el descobridor de l'antimatèria, es va retirar de Cambridge en 1969 i se'n va anar a la universitat de l'estat de la Florida als EUA. Va morir a Tallahassee, Florida, el 20 d'octubre de 1984. L'home que va agafar el relleu dels seus treballs matemàtics va ser el fenomenal Feynman i, en gran part, gràcies a ells, va poder inventar posteriorment les seves famoses (per als físics, és clar) integrals de camí.

 
Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Dirac: un geni tímid i callat

  1. dan diu:

    Com sempre, fantàstic. Però aviat et tocarà buscar la història d’algun científic important que també que fos xerraire, bocamoll, pendó, trinxeraire i vividor.

  2. omalaled diu:

    Vale, vale … ara buscarem als dolents! 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.