Salvi vostè al meu fill, Monsieur Pasteur!

El 6 de Juliol de 1885, una dona va arribar plorant amb el seu fill de 9 anys al laboratori on investigava el Louis Pasteur. El noi es deia Joseph Meister i havia havia estat mossegat dos dies abans per un gos rabiós en 14 llocs diferents. Gairebé no podia caminar i la seva mort aviat termini estava pràcticament assegurada.
 

[@more@]

Salvi vostè al meu fill, Monsieur Pasteur! – pregava insistentment aquella mare.

En Pasteur havia provat un remei en animals però mai en persones. Havia d'inocular aquell remei al noi o no? Gran dilema. Però abans de continuar, he de posar-vos en precedents. Anem al principi de la nostra història d'avui, 3 anys abans, en 1882.

Doncs bé, per aquell any van portar al laboratori del Pasteur un gos rabiós ben lligat i amb gran risc per tots. Va ser introduït en una gran gàbia on havia gossos sans perquè els mossegués. D'altra banda, l'Emile Roux i el Charles Chamberland van treure bava de la boca del furiós animal, la van injectar a conills i conillets d'índies, i van esperar que fessin la seva aparició els primers símptomes de la ràbia.

L'experiment va tenir èxit unes vegades, però d'altres no, de quatre gossos sans mossegats i sis setmanes després, dos estaven recorrent furiosos la gàbia i udolant, i, en canvi, van passar mesos sense que els altres dos presentessin el menor símptoma d'hidrofòbia de la mateixa manera que amb els conillets d'índies. Dos conills van començar a arrossegar les potes del darrere i van acabar morint enmig d'horribles convulsions, mentre que altres quatre van seguir tranquil·lament rosegant les hortalisses. En el procés no hi havia ritme, ni mesura, ni regularitat.

La ràbia és una de les malalties que més horror han produït a la humanitat. Passa a l'ésser humà a través de la saliva en les mossegades. Afecta al sistema nerviós provocant espasmes musculars dolorosíssims i posterior paràlisi que, en arribar als músculs que permeten la respiració, condueix a la mort. Quan queden afectats els músculs de la boca i coll fan impossible qualsevol deglució i resulta extraordinàriament dolorosa. Per això, els animals que la pateixen apareixen amb la boca plena de saliva escumosa i defugen la ingestió d'aigua. Per això se la coneix també com hidrofòbia (odi a l'aigua). La cura en aquells temps consistia en un ferro candent a la ferida que deixava l'empremta en la carn tota la vida. I només quedava esperar.

Des de la inoculació per la mossegada fins a l'aparició dels símptomes, hi ha un període de temps en funció de còm de lluny hagi estat la mossegada del cap, ja que el virus va pels nervis fins a arribar al cervell. Durant aquest temps encara es pot actuar. Una vegada apareguts els símptomes era mortal en tots els casos fins i tot avui en molts malgrat els avenços mèdics.

La ràbia és un virus i no es podia veure al microscopi òptic. Com detectar on estava? Pasteur va pensar que, pels símptomes, havia d'atacar al sistema nerviós i era allà on s'havia de buscar-lo. Si s'injectava sota la pell el virus podia extraviar-se abans d'arribar al cervell i per comprovar-ho s'havia d'inectar directament al cervell. Calia fer un petit forat en el crani d'un gos i inocular-li sense fer-li danys. En Roux va dir que no havia problema, però el Pasteur es va negar a fer aquest experiment:

– Però què m'està dient? Taladrar el crani a un gos! Li faria un dany terrible a la pobra criatura, i a més, li faria mal al cervell, li deixaria vostè paralític. No! No puc consentir-lo!

Sort que, pel Pasteur i la humanitat, en Roux va ser desobedient. Aprofitant una ocasió que el nostre heroi va haver de sortir del laboratori per assistir a una reunió, va anestesiar un gos sa amb cloroform, li va fer un petit forat al cap, va posar en una xeringa una petita quantitat de cervell matxacat d'un gos que acabava de morir de ràbia, i pel forat practicat al crani del gos anestesiat va ficar l'agulla de la xeringa i lentament va injectar la mortífera substància rábica.

A l'endemà, el Roux va explicar al Pasteur el que havia fet. Encara no havien passat dues setmanes, quan el pobre animal va començar a llançar udols, a esquinçar el llit i a mossegar els barrots de la gàbia morint als pocs dies. Ara tenien una forma segura d'inocular la ràbia.

Un dia, un dels gossos inoculats amb la substància procedent del cervell virulent d'un conill, va deixar de bordar, de tremolar i, miraculosament, es va posar bé completament. Poques setmanes més tard, van injectar en el cervell a aquest mateix animal, una nova dosi. La petita ferida del cap va sanar ràpidament. Pasteur vigilava molt atentament però durant mesos sencers el gos va seguir vivint, juganer, a la seva gàbia. Va ser el primer animal que havia sobreviscut als efectes del virus fatal. Estava immunitzat completament.

En aquell moment va obrir els ulls: quan un animal havia estat rabiós i curat, no tornava a recaure. Ara havien de trobar la manera d'atenuar el virus. Els seus ajudants van dir que sí a tot el que va proposar el mestre, encara que estaven perfectament segurs que no existia manera de poder atenuar el virus. Però la tenacitat del Pasteur va poder amb ells. Van descobrir que si posaven a assecar durant catorze dies, en un matraç especial a prova de microbis, un petit fragment de medul·la espinal d'un conill mort de ràbia; en injectar-lo al cervell de gossos sans, aquests no morien. Després, van posar a assecar altres fragments de la mateixa substància virulenta, durant dotze, deu, vuit, sis dies, i veure si podien encomanar als gossos res més que una mica d'hidrofòbia.

Tal com els gossos així tractats saltaven i ensumaven en les seves gàbies sense donar cap senyals de anormalitat, els altres que no havien rebut les catorze dosis preventives de cervell dessecat de conill, llançaven els últims udols i morien rabiosos. Passats tres anys, el Pasteur escrivia al seu amic Jules Vercel:

Ni un sol dels meus gossos ha mort a conseqüència de la vacuna. Tots els mossegats han quedat perfectament protegits. Ha de succeir el mateix amb les persones, però … em sento molt inclinat a començar amb mi mateix, a inocular-me la ràbia i tenir després les conseqüències, perquè començo a tenir molta confiança en els resultats.

I aquí és quan va arribar la mare del principi de la nostra història.

– Salvi vostè al meu fill, Monsieur Pasteur!

El Pasteur li va dir que tornés aquella mateixa tarda a les cinc. Va ser a veure a dos metges, grans admiradors seus, en Vulpian i en Grancher, que havien estat en el laboratori i estat testimonis de còm podia preservar de la ràbia als gossos greument mossegats. A la tarda van ser al laboratori per examinar al nen mossegat, i al veure el Vulpian les sagnants ferides, va dir:

– Comenci vostè. Si no fa vostè alguna cosa, gairebé segur que morirà.

I en aquella tarda del 6 de juliol de 1885, es va fer a un ésser humà la primera injecció de microbis atenuats d'hidrofòbia. Consistia en extractes de medul·la espinal de conills conservada en una ampolleta oberta durant 15 dies. Se li van aplicar 12 inoculacions més en els 10 dies següents amb extractes de virulència progressivament més gran. Dia rere dia, el petit Joseph Meister va aguantar les restants injeccions. El noi mai va presentar el menor símptoma de l'espantosa malaltia.

Una vegada que va sortir indemne de la prova, el Pasteur va perdre la por i va anunciar al món que estava disposat a defensar de la hidrofòbia a tots els seus habitants. El 26 d'octubre de 1885 va llegir davant l'Acadèmia de Ciències "Un mètode per prevenir la ràbia després de la mossegada". El món no va tardar a aprofitar-se del seu descobriment. Moltes persones van passar pel laboratori de la rué d'Ulm. Els encarregats del laboratori no paraven de preparar cultius i més cultius per a les injeccions i va caler suspendre tot treball d'investigació en aquelles sèries d'habitacions petites i abarrotades, mentre el Pasteur, el Roux i el Chamberland anaven classificant multituds poliglotes de mutilats que en una vintena de llengües diferents suplicaven:

– Pasteur, salva'ns!

Un total de 2.500 víctimes de mossegades van rebre la vacuna en els 15 mesos següents.

Tot el món va reconèixer obertament els seus mèrits. Va començar a arribar diners en sumes que van arribar a ser milions de francs per contribuir a la construcció d'un laboratori on el Pasteur pogués disposar de tot el material necessari i seguir la pista a altres malalties. Els treballs van començar immediatament. L'arquitecte es va negar a percebre els honoraris i els constructors només van acceptar el pagament de les despeses. El laboratori va ser construït però el nostre heroi tenia llavors 63 anys i salvar aquestes vides va alliberar la tensió que havia acumulat durant quaranta anys d'incessant investigació.

I no era per menys. Us recordo que durant la seva vida va aclarir a Biot el problema de la polarització de l'àcid racèmic, va introduïr la pasteurització per salvar als viticultors francesos; va postular l'existència dels gèrmens desterrant la generació espontània; va salvar a França del problema de la seva indústria de la seda; va tenir un atac de paràlisi gairebé als 50 anys que havia estat a punt d'acabar amb ell i tot i així va voler allistar-se com voluntari per a la guerra de França contra Prússia però, com no li van deixar, va observar les perilloses condicions dels hospitals militars i va utilitzar la seva fama per aconseguir que els metges, enfrontant-se públicament a ells, bullissin els seus instruments i passessin les benes per vapor per matar els gèrmens i prevenir les morts per infecció recordant-nos les lliçons del Semmelweis; va obtenir vacunes contra el còlera dels pollastres, el carbunco i l'erisipela del porc; va establir uns mètodes de treball per a la investigació bacteriològica rigorosos, exigents i exactes que han permès seguir amb els estudis en aquest camp sense superar els seus fonaments. L'era de les vacunacions i antibiòtica són gràcies a ell, així que ja sabeu a qui donar les gràcies per la vostra salut i benestar. De fet, més de 40 malalties contagioses són curables avui dia com a resultat directe dels mètodes que va dir. Per si no n'hi hagués prou, se la va jugar una vegada més per salvar-nos a tots de la ràbia. I tot això en una sola vida.

En 1888 va finalitzar la construcció de l'Institut Pasteur per curar casos de ràbia. Es va inaugurar el 14 de novembre d'aquell any. En Pasteur no va poder pronunciar una sola paraula en la cerimònia d'inauguració i va fer que la llegís el seu fill mentre ell s'eixugava les llàgrimes. Avui dia és el centre més famós del món en investigacions biològiques i treballen científics de totes les nacionalitats. Allà s'han desenvolupat nombroses vacunes i es segueix en l'estudi de virus i microbis tratant de controlar milers de malalties. Un dels últims èxits d'aquests laboratoris va ser la troballa de la SIDA per part de Luc Montagnier.

El dia que va complir 70 anys va ser declarat el fill més insigne de França en una celebració amb caràcter de festa nacional que va tenir lloc en la Sorbonne. Van assistir tots els seus estudiants i deixebles. Va entrar al recinte del braç del President de la República mentre la guàrdia republicana tocava una marxa triomfal. El ministre d'Instrucció Pública, M.Charles Dupuy, va prendre la paraula i després d'enumerar els treballs del Pasteur, va agregar: Qui pot valorar en aquest instant el que la humanitat us deu i el que us deurà amb el temps?. Fins el Joseph Lister es va traslladar expressament des d'Anglaterra a l'esdeveniment per dir-li: Vostè ha aixecat el vel que va cobrir a les malalties infeccioses durant segles; vostè ha descobert i demostrat la seva naturalesa microbiana.

El gran home estava molt dèbil per parlar als delegats que havien arribat de totes parts del món. Va tornar a ser el seu fill qui llegís el discurs, en el que expressava la seva creença invencible que la ciència i la pau triomfarien sobre la ignorància i la guerra, així com la seva fe que el futur no pertanyeria als conquistadors, sinó als salvadors de la humanitat. Llàstima que en aquest punt estigués equivocat pensant que les generacions venidores serien millors.

Louis Pasteur va morir en 1895, en una modesta casa pròxima a les gosseres on conservava els gossos rabiosos; en Villenueve l'Etang, als afores de París. El seu fi va ser el d'un catòlic fervent, el d'un místic, tal com ho havia estat tota la seva vida: un crucifix en una mà i l'altra agafada per madame Pasteur, el seu col·laborador més pacient, més desconegut i més important. Al voltant del llit s'agrupaven el Roux, el Chamberland i altres investigadors als quals havia inspirat; homes que havien arriscat la vida executant fantàstiques correries contra la mort, i que, de ser possible, haguessin donat les seves pròpies vides ara per salvar la del mestre. Les seves últimes paraules van ser: "Un ha de treballar, un ha de treballar. Vaig fer el que vaig poder". Impressionant.

El seu funeral va ser el propi d'un cap d'estat a la Catedral de Notre Dame. En la seva làpida es llegeixen avui les seves paraules: Feliç aquell que porta un ideal, un Déu intern, sigui l'ideal de la pàtria, l'ideal de la ciència o simplement les virtuts de l'Evangeli.

És dubtós que en tota la història de la humanitat hagi un altre científic hagi estat honrat d'aquesta manera. Fins la professió mèdica que tant s'havia molestat per ser un "simple químic" li va oferir homenatge. I no podia fer una altra cosa: aplicant els seus mètodes antisèptics la mortalitat va baixar als hospitals en un 55% i els de maternitat també de manera espectacular.

Està reconegut com un dels científics més grans de la Història. I ja sé que les comparacions són odioses però si voleu fer-ho, en el que a ciències biològiques es refereix, haureu de tirar de gegants de la talla d'Aristòteles o Darwin.

Joseph Meister, el nen al qual havia salvat, va créixer i va acabar treballant de porter de l'esmentat Institut, soterranis del qual, estava enterrat el gran home que li havia salvat la vida de nen. En 1940, amb 64 anys i sent encara porter, els nazis van prendre París. Per curiositat, un oficial nazi li va ordenar que obrís la cripta del Pasteur. Abans que fer-ho va preferir suïcidar-se.

T'animo que t'interessis per aquests dominis sagrats anomenats expressivament laboratoris. Tingues en compte que són els temples del futur, la salut i el benestar. En ells la humanitat creixerà, s'enfortirà i millorarà. Allà, la humanitat aprendrà a progressar entenent l'harmonia de la natura, evitant així la seva tendència cap a la barbàrie, el fanatisme i la destrucció
(Louis Pasteur).

 
Fonts:
"Cazadores de microbios", Paul de Kruif
"La tragedia de la Luna", Isaac Asimov
"Historias curiosas de la medicina", José Ignacio de Arana
"Enciclopedia Biográfica de Ciencia y Tecnología (Tomo II)", Isaac Asimov
"Arquitectos de ideas", Ernest R. Trattner
http://geosalud.com/enfermedades_infecciosas/rabia.htm
http://exapamicron.wordpress.com/2006/07/30/quien-fue-joseph-meister/
http://es.wikipedia.org/wiki/Louis_Pasteur
http://www.xtec.es/~jllort1/biolegseuropa/pasteur_cas.htm
http://omysar.spaces.live.com/feed.rss
http://cienciaylejos.blogspot.com/2007/01/falta-suero-para-tratar-la-rabia.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Salvi vostè al meu fill, Monsieur Pasteur!

  1. Myrddin diu:

    Fantàstica història!! Déu n’hi dó la d’experiments (i quins experiments…) que s’han hagut de fer per salvar vides humanes. Sens dubte, és dels personatges que entren a formar part de la història per la porta gran.

  2. dan diu:

    Tant de bo tinguéssim més Pasteurs, i no tant sols en el camp de la ciència.
    Famtàstic, com sempre
    Salut!

  3. omalaled diu:

    Deu n’hi do, en Pasteur. Escriure aquests articles és un autèntic plaer. Com dius, Dan, tant de bo hagués més gent com ell.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.