La SIDA i les patents

La SIDA va aparèixer com sortit del no res a principis dels 80. La premsa va fer el seu agost: tenia una malaltia associada a homosexuals, promiscuïtat, abús de drogues i prostitució; tots ells perfectes ingredients del sensacionalisme mediàtic. Es va convertir de seguida en la "plaga gay". La última malaltia que havia engendrat tants prejudicis, por i estralls havia estat a sífilis. Doncs bé, sobre els inicis de la SIDA parlarà la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Els primers casos es van descriure en 1981. En un informe es deia que s'havien tractat cinc casos de Pneumocystis carinii a tres hospitals diferents a Los Angeles. Els cinc pacients eren sans i joves, encara que havia un altre nexe comú a tots ells: eren homosexuals.

Un mes més tard, es va informar de 25 casos de sarcoma de Kaposi (aquelles taquetes tan significatives a les pel·lícules dels que tenen SIDA; gràcies, Shora per l'apunt), que era un tipus raríssim de tumor als EUA.

Tant la Pneumocystis carinii com el sarcoma de Kaposi es veien normalment en persones immunodeprimides, és a dir, sense capacitat per defensar-se de les infeccions i d'alguns tumors; el problema era que aquesta vegada es donaven en persones amb bones condicions físiques i saludables i fins aquell moment.

Avui dia, pocs dubten que el VIH, identificat en 1983 en els ganglis limfàtics d'un homosexual francès anomenat Fréderic Brugière, és la causa de la SIDA. La identificació del VIH va ser feta per la científica francesa Françoise Barré-Sinoussi, que treballava en el laboratori del Luc Montagnier, a l' Insititut Pasteur de París. Li van dir LAV (virus associat a la linfoadenopatía).

Complint escrupolosament amb les normes ètiques, en Montagnier va enviar mostres del virus a un retroviròleg nord-americà molt conegut anomenat Robert Gallo, de l'Institut Nacional de la Salut (NIH) a Bethessa, Maryland. I ho va fer malgrat que algun dels seus col·laboradors li havia advertit que els americans li robarien. No es van equivocar. En 1984, el grup del Gallo va publicar un article en el que afirmava haver descobert el VIH que deien HTLV III. Havien aconseguit reproduir-lo al laboratori en quantitats suficients com per elaborar una prova sanguínia de la infecció per VIH i mostrar que causava la SIDA.

Més tard, els experts van concloure que el HTLV-3 del Gallo era idèntic al LAV del Montagnier. D'aquí es va deduir que en Gallo havia "robat" el virus francès que li havien enviat en 1983. A continuació va haver una pugna pels drets de la prova sanguínia per al diagnòstic de la infecció. Resulta que els francesos, ja al 1983, havien presentat una sol·licitud de patent per al test del VIH. El Gallo la va presentar 4 mesos més tard. D'entre les 5 empreses adjudicatàries, 3 estaven associades al laboratori del Gallo.

Els francesos van contractar el millor estudi d'advocats d'EUA pels drets de la patent del test. Tot això va atreure l'atenció mundial. Havia tants interessos econòmics en joc que la qüestió va arribar alt, molt alt: fins a dalt del tot. El 31 de març de 1987, el llavors president nord-americà Ronald Reagan i el primer ministre francès, en Jacques Chirac, es van reunir a la Casa Blanca i es van posar d'acord perquè els dos científics compartissin el mèrit i, per descomptat, per als dos països, els beneficis econòmics derivats de la investigació al 50% inclòs el test. Els francesos renunciaven, d'altra banda, a més accions legals.

La cosa es va calmar aquí, però el 1989 va haver el rumor que es volia donar el Premi Nobel als descobridors del VIH, i la situació va tornar a primera pàgina. En John Crewdson, un periodista del Chicago Tribune, va publicar un article en el que deia que el Robert Gallo havia usat el virus francès per elaborar la seva prova de la SIDA.

En paraules de Crewdson:

La història emergeix menys heroica del que sol presentar, però no menys espectacular: dades falsejades i experiments secrets, virus fantasmes i gens desapareguts, resultats irreproduïbles i notes de laboratori embrollades, cultius sense etiquetar i fotografies manipulades(…). És la història d'un científic influent i intimidador [Robert Gallo] que va perseguir un virus erroni durant més d'un any per després emergir amb un germà virtual genèticament bessó del virus que havia estat realment descobert pels seus rivals de París. El que va succeir al laboratori del Robert Gallo és un misteri que potser no serà mai aclarit. Però l'evidència aclaparadora és que va haver o un accident o un robatori.

En Gallo va tractar de sabotejar la investigació. La nota de presentació de l'editor deia: (…) gairebé des de l'inici de la investigació, el Dr. Gallo, una figura clau, va deixar de col·laborar. No només va declinar repetidament contestar les preguntes, sinó que va lluitar contra la Llibertat d'Informació de registres públics i va fer nombrosos esforços per desacreditar l'activitat del Crewdson.

La investigació oficial va absoldre al Gallo dels delictes de frau i furt. Un perla aquest Gallo.

Hi ha però, un desconegut metge, veterà de guerra en la lluita de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) contra la verola i contra el terrible virus de l'ebola, a l'Àfrica. Va ser un dels primers a afirmar que la causa de la SIDA era un agent infecciós. Gràcies a la informació recollida pel Francis els epidemiòlegs van recórrer els carrers provant de buscar una lògica a la boja expansió del virus. Van arribar a l'anomenat "pacient zero", el canadenc Dugas Gaëtan, un atractiu aeromozo gay d'una empresa aèria que feia amb freqüència la ruta Africa-Amèrica. La història diu que el Gaëtan va ser un ampli difusor del virus.

A Los Angeles, un subgrup d'homosexuals tenia una extraordinària forma de vida: les saunes eren plenes de relacions sexuals casuals. Havia alguns homes amb més de quaranta companys sexuals diferents cada setmana. A Edimburg (Escòcia) la cosa va ser diferent, van veure que gairebé la meitat dels consumidors de drogues donaven positiu. Resulta que la policia havia forçat a no subministrar xeringues i agulles als consumidors, utilitzant-les com prova per delatar als seus camells. Aquests, per la seva part, es van ajuntar en diverses galeries-chute i obligaven als seus clients a injectar-se allà mateix, just després comprar la droga amb la mateixa xeringa que després tornaven al camell i deixaven per al següent. A Bèlgica, un heterosexual amb VIH tenia diverses companyes sexuals els qui, a la seva vegada, tenien altres companys … Les xarxes sexuals són com una tela d'aranya que no para de créixer pel món, cosa que aquest virus aprofita.

Però tornem al Don Francis. Va mantenir contactes amb el grup de Montagnier col·laborant en el seu descobriment. El seu treball pioner i el del seu grup va anar més enllà de l'estadística. Van ser els primers que van escoltar als pacients cridar pels seus drets. Van ser també els que van participar a les assemblees públiques a San Francisco, on la comunitat homosexual era estigmatitzada i la gent els tirava tomàquets.

En 1988, el Robert Gallo va enviar un document a Don Francis en el qual li instava a signar afirmant que, realment, en Gallo havia descobert el VIH. El document estava complet i només faltava la signatura del Francis. El Gallo li va donar 48 hores per a signar-lo, però passades 24, en no veure resposta, li va trucar per telèfon preguntant-li per què no signava.

– T'has tornat boig – va dir-li en Francis.

Hi ha una meravellosa pel·lícula, que recomano veure, titulada En el filo de la duda on es reflecteixen molts de les dades que avui us he donat.

En fi, alguna vegada m'heu preguntat si tots els científics eren bons. Evidentment: no, i la nostra història d'avui és una evidència d'això. D'altra banda, cal destacar també la pressió a la qual s'enfronten avui els científics: obtenir resultats i ser els primers a publicar-los.

Un no pot deixar de pensar en personatges com el Pasteur, el Fleming, el matrimoni Curie, el doctor Patarroyo i tants altres que van renunciar a enriquir-se negant-se a patentar descobriments amb més interés per salvar vides i continuar amb les seves investigacions que no per enriquir-se. Alguns van morir en la misèria, oblidats per tothom. Com deia la Marie Curie:

La humanitat, evidentment, té necessitat d'homes pràctics que trauran el màxim del seu treball i, sense oblidar el bé general, salvaguardaran els seus propis interessos. Però la humanitat també té necessitat de somiadors, per als qui els prolongats desinteressos d'una empresa són tan captivadors que els és impossible consagrar atencions als seus propis beneficis materials.

Sens dubte, aquests somiadors no mereixen la riquesa, ja que no la desitgen. De totes maneres, una societat ben organitzada hauria d'assegurar a aquests treballadors els mitjans eficaços per complir la seva labor, en una vida lliure de tota preocupació material i lliurement consagrada a la investigació.

 
Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La SIDA i les patents

  1. Trena diu:

    Vaja, quina història la d’avui.

    Jo recordo coses de la SIDA a partir de mitjan dels anys 80… a principis dels 80 jo era massa petita encara.

    No sabia tota aquesta pugna per la patent. Mesclar ciència i negoci porta a aquesta mena de casos. No?

    En fi, realment tot un peça aquest Gallo…

  2. dan diu:

    Realment sembla com si en Gallo s’hagués tornat boig. En tot cas és un bon exemple del que no s’espera d’un científic. No està malament guanyar diners patentant els teus descobriments, però apropiar-se dels dels altres es molt lleig. Aquests americans creuen que han de ser sempre els primers en tot…

  3. omalaled diu:

    És molt trist, Trena, veure gent que es diu a sí mateixa científica i el que busca es només diners i fama.

    Dan: de totes maneres, jo em quedo amb la imatge del Don Francis.

    Us recomano veure aquesta película (“El filo de la duda”), que és molt bona sobre aquest tema.

    Salut!

  4. dan diu:

    La recordo la pelicula. Excel.lent. Sobretot recordo una conversa per telefon amb el dr. gallo cap al final.

  5. omalaled diu:

    Ei, veig que tenim el mateix gust amb les películes. Jo la he vista no sé quantes vegades 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.