La sort, la genialitat i la senzillesa

Des dels seus començaments, l'ensenyament de la medicina s'ha fet normalment als centres hospitalaris. El Saint Mary's Hospital de Londres era un d'aquests centres. Es va caracteritzar per atendre sempre a gent humil. Cap al 1900 va portar una política de "construeixi ara i pagui després", que va finalitzar amb un fort endeutament. Aquest deute se'n va anar arrossegant fins a 1920 quan va entrar con a director el doctor Wilson, molt més hàbil, amb qui va remuntar el sotrac. Un benefactor d'aquest hospital va ser la Banca Baring que va donar 25.000 lliures. En un altre moment, un pacient i amic de l'administrador, Lord Beaverbrook, va visitar un dia d'incògnit l'hospital. Quan va arribar a la cafeteria i va preguntar els preus li van dir que si no podia pagar li donarien l'esmorzar de franc. Immediatament, va donar 63.000 lliures com a premi a la generositat del seu personal. Doncs bé, aquest hospital és un dels principals llocs on es desenvolupa la nostra història d'avui.
 

[@more@]

I és que allà pel 1901 va entrar a estudiar un jove escocès que tenia una sèrie de boniques característiques: extraordinària capacitat de treball, dedicació absoluta al mateix amb oblit de les seves obligacions familiars i socials, cert deixadesa a l'hora de vestir i mirada penetrant, itel·ligent i inquisitiva. Aquest jove es deia Alexander Fleming i la seva vida està plena de casualitats. D'encantadores casualitats.

Quan tenia 10 anys li van canviar a una escola que estava a uns 7 km de casa seva, i havia d'anar caminant cada dia. Anada i tornada. Als 12 el van enviar a una encara més lluny, pel que havia d'agafar el tren cada dilluns (l'estació estava a 10 km de casa seva) i tornava els caps de setmana. No és casualitat que fos més tard un gran esportista.

Allà pel 1906, el doctor Freeman buscava algun nou intern per reforçar l'equip de tir que tenien al Saint Mary. Quan va preguntar si algú coneixia algun bon tirador, van recomanar al Fleming, així que en Freeman li va proposar entrar en el laboratori.

Ràpidament es va guanyar el respecte de tothom. Era un competent bacteriòleg, segur i lògic en els seus judicis. Si creia que el disseny d'alguna experiència proposta pel seu cap era incorrecte, simplement deia: "això no serà possible". Els resultats acabaven sempre donant-li la raó.

En vigília dels exàmens finals el regiment dels London Scottish va convocar un concurs de tir. Va ser un dia molt calorós i el Fleming va observar còm la calor castigava als soldats anglesos malgrat portar la faldilla o kilt. Feia tanta calor que molts van abandonar les proves. I va donar la casualitat que una de les preguntes d'aquells exàmens finals va ser "La humitat relativa de l'aire i la seva influència sobre l'exercici físic". No tenia ni idea de la resposta però, recordant el que havia vist, va orientar la resposta cap al sofriment de les tropes i ho va descriure de tal manera que li van donar la medalla d'or a les proves finals.

Va ser un dels primers a administrar salvarsan als que patien sífilis. En certa ocasió un pacient va arribar al Saint Mary que patia una úlcera tuberculossa, segons deien. Li havien donat tots els tractaments coneguts sense que arribés a curar. En Fleming va haver de substituir al metge que li atenia i ràpidament li va posar una injecció de salvarsán per curar-li la sífilis que és en realitat el que patia. El pacient va curar ràpidament. Es va fer en això un autèntic expert. En 1911 va publicar les seves conclusions sobre la sífilis a la revista The Lancet. Ràpidament, es va fer popular, sobretot entre els companys del London Scotich Volunteers, bàsicament afectats pel problema de la sífilis. Van acudir al Fleming a la recerca d'ajuda i com era una malaltia "social" que requeria certa discreció, va arribar a ser conegut com el "private 606".

La seva feina com a investigador consistia a posar en uns recipients de vidre coneguts com a "plaques de Petri", brou de cultiu al qual s'afegien els meterials més diversos: sang d'animal o humana, bilis, brou de carn, etc. Després, sobre cadascuna d'aquestes plaques s'estenia una capa finíssima de meterial infectat per microorganismes procedent dels malalts com sang, pus, etc.

Les plaques així preparades es sotmetien a l'acció de la calor en unes estufes especials i al cap d'uns dies es podia observar còm a aquella superfície havien crescut algunes a manera de crostes formades pels microbis allà presents. Més tard, s'identificava cada microbi amb el microscopi. A sobre es posava la substància que pretenia tenir efecte antimicrobià i es verificava que en poques hores o dies la crosta hagués desaparegut a haver-se fet, almenys, més tènue. Però clar, els microbis a estudiar eren molts i les substàncies provades moltes més, així que qualsevol experiment adquiria proporcions grandioses.

Un matí que estava amb un fort refredament, que no li havia impedit anar a la seva feina, va esternudar i una gota de la seva pròpia secreció nasal va anar a parar a la preparació. I va succeir l'inesperat: al cap d'unes hores va comprovar que aquesta gota de mucositat havia destruït al seu voltant gairebé tots els microbis de la placa de cultiu. Va repetir l'experiment en dies posteriors amb saliva i llàgrimes obtenint iguals espectaculars resultats. Havia descobert la lisozyma, substància present a totes les secrecions orgàniques que evita moltes infeccions al destruir als microbis que entren en contacte amb les mucoses de l'organisme. Però la lisozyma no era la panacea, doncs els microbis als quals atacava eren poc importants i cap dels quals causaven pneumònia, sífilis o tuberculosi.

Si el Fleming tenia fama per alguna cosa més que ser un brillant mèdic i un excel·lent tirador era per ser un desastre en l'ordre de les seves investigacions. Deixava per tot arreu les plaques de Petri escampades i sense esterilitzar. Al cap d'unes setmanes aquell laboratori era ple de cultius desatesos. Però tenia una gran mania: la de mirar les plaques sempre abans de llençar-les.

La seqüència de coincidències que va haver de donar-se en aquell laboratori és digna d'admiració. Per començar, la finestra havia quedat oberta, el que va permetre que entressin espores del moho des del carrer; els estafilococs de la placa no havien passat pel procés d'incubació. Els 11 dies que va estar fora la temperatura de l'habitació s'havia mantingut entre 16ºC i 20ºC, interval on creix millor aquest moho i a això va seguir un període càlid perquè creixessin els estafilococs. Per pura casualitat, la placa no havia relliscat per caure en líquid antisèptic, el que hagués matat els estafilococs i el moho. I això és el que va veure:

Placa de Petri amb el penicillium

Això que veieu va ser un producte de la casualitat, però calia ser em Fleming per adonar-se. Va haver de seure pres de l'excitació. Fixeu-vos en els voltants d'aquest moho: s'ha carregat de manera radical els microbis deixant una zona neta al voltant. El fong va ser identificat com pertanyent a la família botànica dels penicillium, anomenats així per tenir, vistos al microscopi, un aspecte de petits pinzells i en Fleming va denominar a l'encara misteriosa substància generada per ells com penicil·lina.

 
Van comprovar que una mínima quantitat de substància produïda pel fong curava als malalts, però era difícil saber en quina porció del brou residia el poder curatiu. Es corria el risc d'administrar altres substàncies nocives. Va fer centenars d'experiments sense arribar a cap conclusió.

I va començar la Segona Guerra Mundial. Va decidir, de la mateixa manera que molts científics de l'època, emigrar als EUA. I com portar el seu preciós fong? No disposava de més que una petita quantitat crescuda a partir de la placa original. Va impregnar els folros de la seva gavardina i altres peces que va ficar al seu equipatge. Per sort, el penicillium va arribar fora de perill. Al seu nou laboratori va coincidir amb altres dos científics amb els quals ja havia tingut relació a Europa. Eren Ernst Boris Chain i Howard Walter Florey. Junts i amb la tecnologia que els van donar van aconseguir purificar la penicil·lina.

La primera vegada que es va provar va ser en un ratolí sense que aquest manifestés reacció tòxica alguna. El primer experiment rellevant però, va ser fet el 25 de maig de 1940 quan el Florey i el Chain van injectar a 8 ratolins una dosi mortal d'estreptococs. Una hora després van injectar a dos d'ells una única dosi de 10 mg d'aquella pols, als altres dos cinc dosis de 5 mg cada dues hores. Els que no havien rebut cap tractament van morir, i els quatre tractats es van salvar. També van observar que la injecció continuada de diverses dosis petites era més efectiva que una única dosi gran. Per descomptat, tot això ho van repetir una i una altra vegada per assegurar-se. Tot això es va publicar en The Lancet, en un article titulat "La penicil·lina com agent terapèutic".

I la primera vegada que va ser provat en un home va ser en 1941 en un policia local d'Oxford que patia septicèmia estafilocócica: una infecció en la sang que per aquella època era, sense excepció, fatal. En rebre el tractament, va millorar; però es van esgotar les reserves de penicil·lina i va morir. No obstant això, pel 1944 estava en marxa la producció en massa just per salvar les vides de les víctimes de la Segona Guerra Mundial. Torno a repetir-ho perquè mai deixarà de sorprendre'm: uns es dediquen a salvar vides dels altres, i altres a matar persones.

El Fleming, el Florey i el Chain van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina de 1945. Els altres dos van ser pràcticament oblidats, però en Fleming va arribar a ser conegut mundialment. Sempre havia estat un home bo, senzill i amable amb tot el món i no va deixar de ser-ho malgrat la fama. Solia dir: Jo no vaig fer res i que el seu únic mèrit va ser no ignorar aquella capa de moho. Doncs aquest únic mèrit va salvar munts de vides.

Al costat d'un amic freqüentava els cercles artístics del Chelsea Arts Club. Per entrar en l'esmentat club calia posseir algua obra pictòrica pròpia i interessant, així que va pintar el "Retrat d'una vaca" que els entesos van ponderar per "la seva sàvia ingenuïtat". Van simular l'interès i compra d'una suposada persona i va entrar al club.

Quan jugava al snooker l'expectació estava assegurada. Sempre havia algú que sentia la "irreprimible obligació" d'aconsellar alguna jugada. El nostre heroi atenia sempre mostrant-se atent i es quedava pensatiu. Feia una jugada totalment diferent i encertava de ple.

A les festes de carnaval de Chelsea es disfressava tot de negre o al costat del seu col·lega, el doctor Porteus, de nenes petites. Ningú els reconeixia.

Mai discutia per res ni per ningú. Un dia que celebraven una festa amb petards, per veure fins on arribava la seva paciència, un visitant li va llançar un als peus. En explotar, el Fleming ni es va immutar i va dir, de la forma més natural: "petard llançat".

Això havia de ser per a ell pecata minuta, doncs moltes vegades, quan estava absort al seu laboratori al Saint Mary, gairebé sense personal, ja que els havien desplaçat per por dels bombardejos, en Fleming no anava al refugi mentre queien les bombes. Quan explotaven deia distretament "Duck!" ("han fallat!").

Però va arribar més lluny la cosa. Va seguir vivint a la seva casa londinenca, impertorbable, i això que havia estat encertada per dues bombes. A la segona d'elles era de nit i la força de l'explosió va destruir mig edifici. Al seu dormitori, la porta va ser arrencada i es va estavellar contra la paret, al costat del seu llit, on estaven els Fleming. L'endemà, en preguntar-li sobre això, va dir: "quan vaig veure que la porta venia contra el meu llit em vaig aixecar".

Tenim l'honor que un home així hagi passat per les nostres terres. Al monestir de Montserrat se li va oferir un menjar en el tradicional absolut silenci dels monjos, cosa que va ser de la seva total satisfacció. Més tard, va passar per Sevilla, Jerez i Còrdova.

Curiosament, un dels primers monuments que se li va dedicar aquí es va posar a la plaça de las Ventas de Madrid i va ser pagada pels toreros. I és que abans de la penicil·lina, una cornada comportava una infecció gairebé segura i la mort. Tant de bo molts toreros d'avui dia sabessin el que deuen a Alexander Fleming.

Era enemic de les entrevistes. En Jacinto Miquelarena, periodista de l'ABC, va haver de ser presentat com "col·lega" i ens explicava la conversa:

– Què ara fa, sir Alexander Fleming?

En Fleming, dirigint-se a la seva col·laboradora, la Amalia Voureka (amb la qual més tard es casaria), va contestar:

– Què faig ara, que no m'enrecordo?

I la senyora Amalia va donar la resposta oficial:

– El senyor Fleming no fa res. Només treballa.

Sort? genialitat? Com deia en Pasteur: La sort sempre afavoreix a la ment preparada. En Fleming va morir en 1955 d'un atac cardíac. Va ser enterrat com heroi nacional a la cripta de la Catedral de Sant Pau de Londres. No va voler patentar res, doncs va considerar que els seus descobriments eren en benefici de la humanitat.

Com va dir el propi Lord Beaverbrook (el mateix que havia fet aquella donació al Saint Mary) en referència al Fleming: Quan l'home genial és modest i senzill, el món tendeix a devaluar el que ha fet.

Fonts:
"Historias curiosas de la medicina", José Ignacio de Arana
"La prodigiosa penicilina", José Camacho Arias
"El enemigo invisible", Dorothy H. Crawford
"El efecto carambola", James Burke

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La sort, la genialitat i la senzillesa

  1. Gran entrada!

    Felicitats!

  2. omalaled diu:

    Moltes gràcies, baró. Amb aquests homes és fàcil expicar coses interessants, tan des del punt de vista científic como de l’humà.

    Salut!

  3. dan diu:

    mmmmm. Crec que començarè a deixar el laboratori fet un desastre. A veure si tinc sort, tot i que la ment preparada ja no ho se, farem el que podrem 😀
    Molt bo!

  4. omalaled diu:

    Gràcies, Dan. La veritat és que l’ordre té els seus inconvenients, però ha donat molt joc a les casualitats. Qui va descobrir la sacarina ho va fer perquè els dits li havien quedat molt dolços després de tocar no sé qué. Avui dia es porten guants de làtex. Aquest descobriment no s’hagués donat, al menys d’aquesta manera …

    Salut!

Els comentaris estan tancats.