Marie Curie

Abans de començar vull comentar-vos que aquest bloc és finalista del concurs Premis 20Blocs, de la seva categoria, al costat de dos gegants de la talla de CPI i Fogonazos. Apart d'al·lucinat no sé què més puc dir. Dijous em desplaçaré a Madrid per assistir al desenllaç. Però tot això és possible només gràcies als seus lectors. Aquest bloc no seria res sense vosaltres. Moltes gràcies per estar aquí. I dit això, que serà eliminat quan tot hagi passat, anem per feina.

[@more@]

Al llarg del segle XX hi ha hagut molts científics destacats. És sorprenent que entre tant home, un dels que, amb més força, ha significat els valors de la ciència i de la humanitat sigui una dona: Marie Curie. Va marcar una fita a la història de la ciència i s'ha convertit en símbol de la dona científica per excel·lència. I la veritat, hi ha hagut moltes dones amb moltes dificultats per arribar a la notorietat científica, però dubto molt que hagi hagut una altra que hagi tingut dificultats com les que va tenir la Marie.

El seu caràcter, la seva passió per investigar i la seva capacitat de treball i sacrifici estan totalment fora d'escala. Va estar envoltada dels millors científics, inclosos Einstein i Rutherford. I tots amb els quals va estar en contacte, absolutament tots, li van tenir un gran respecte. Necessitaré vàries històries per explicar (com ens agrada fer en aquest bloc) detalls personals i anècdotes de la seva vida. Però és impossible parlar d'ella sense donar una petita explicació tècnica sobre els seus treballs.

La Marie va voler mesurar molt acuradament la radioactivitat recentment descoberta pel Henri Becqerel. Per aquella època, l'instrumental de que es disposava era massa dolent per fer mesures precises. El Pierre Curie i el seu germà Jacques havien descobert la piezoelectricitat. Havia certs materials que en pressionar-los, adquirien una diferència de potencial i com més gran era la pressió, més gran era aquesta diferència de potencial. Avui dia, la piezoelectricitat s'aplica en els micròfons, radiorreceptors, monitors, etc. Qualsevol radiotransmissor es manté en freqüència gràcies a un cristall piezoelèctric.

Doncs bé, els germans Curie van dissenyar i van construir un aparell anomenat electrómetre que podia detectar corrents molt petits i la Marie va decidir utilitzar aquest aparell per estudiar les radiacions de l'urani. El principi era el següent: la radioactivitat de l'urani arrencava els electrons dels àtoms transformant-los en ions. Aquests ions eren capaços de transmetre un corrent elèctric millor que l'aire sense ionitzar. Així doncs, la intensitat dels rajos de l'urani es podia determinar mesurant el corrent elèctric que l'aire podia transportar. L'esmentat corrent podia mesurar-se equilibrant-lo amb un dels materials piezoelèctrics del Pierre i Jacques, amb diferents pressions. A una determinada pressió, el cristall adquiria una diferència de potencial suficient per frenar el corrent.

L'únic que calia fer era prendre el material i anar mesurant pressions. Es va adonar que la quantitat de radiació era sempre proporcional al nombre d'àtoms d'urani, sense importar còm estaven combinats químicamen­et amb altres elements. A més, va descobrir que un altre metall pe­sat, el tori, també emetia rajos semblants.

Gairebé no havia complert els 30 i feia només 6 anys que havia arribat a París, però el seu nom ja començava a sonar. El Pierre, veient com era d'interessant aquest treball i que anava camí de convertir-se en una cosa gran, va deixar la seva línia d'investigació i es va posar amb la de la Marie.

L'urani s'obtenia principalment del mineral pechblenda. Quan els Curie necessitaven més urani, ho havien d'extreure d'un tros d'aquest mineral. És clar, abans d'adquirir-lo, Marie comprovava que el tros tingués suficient urani perquè valgués la pena, la qual cosa requeria mesurar la radioactivitat del mineral.

I un bon dia, l'any 1898, va succeir l'inesperat. Van donar amb un tros de pechblenda molt radioactiu. Tant, que hauria d'haver tingut més àtoms d'urani que els que real­ment cabien. Sorpresos, van arribar a l'única conclusió possible: a la pechblenda hi havia elements encara més ra­diactius que l'urani i com aquests elements no es coneixien, havia de tractar-se d'algun que encara no s'hagués descobert. D'altra banda, mai s'havien observat elements estranys a la pechblenda, per la qual cosa devien de trobar-se presents en quantitats molt petites. I perquè quantitats tan petites mostressin tanta radiació, els nous elements havien de ser molt, molt radioactius.

Els Curie van començar per fraccionar la pechblenda, sense perdre la pista a la radioactivitat. Van eliminar l'urani i, tal com esperaven, la major part de la radiactivitat va persistir. Cap al mes de juliol d'aquest any havien aïllat una traça de pols negre que era 400 vegades més radioactiva que l'urani; aquesta polsina contenia un nou element que es comportava com el teluri (que no és radioactiu). Van decidir batejar al nou element amb el nom de poloni, en honor a la pàtria de la Marie.

Però amb això només quedava explicada part de la ra­diactividad, així que van seguir fraccionant i treballant sense treva. El desembre d'aquell any tenien una preparació que era encara més radioactiva que el poloni: contenia un nou element que posseïa propietats semblants a les del bari, un element no radioactiu que ja es con­eixia. Els Curie li van dir radi.

Amb tot, fins i tot les seves millors preparacions només tenien lleugeres traces del nou element, quan el que necessitaven era una quantitat suficient per veure'l, pe­sar-lo i estudiar-lo. A la pechblenda havia tan poc d'aquest element, que calia començar amb una quantitat molt gran de mineral. Així que els Curie es van procurar una altra tona de pechblenda i van treballar sense parar durant quatre anys més.

La Marie Curie va presentar en 1903 el seu treball sobre la radioactivitat com a tesi doctoral i va rebre el seu títol de doctora. Pot ser que hagi estat la tesi doc­toral més gran de la història: va guanyar, no un, sinó dos Premis Nobel. En 1903, el de Física, que li van donar a ella, al Pierre i al Henri Becquerel, pels seus estudis de les radiacions de l'urani i en 1911, la Marie va rebre en solitari el de Química pel descobriment del poloni i del radi. Em Pierre havia mort tràgicament en 1906 atropellat per un cotxe de cavalls.

Fi de la part tècnica. Vist així sembla bufar i fer ampolles; però darrere d'aquests avenços s'amaga la història de la lluita d'una dona que no coneixia obstacles. Vegem alguna cosa dels seus temps d'estudiant.

A la tardor de 1891 es va matricular una joveneta al curs de ciències de la Universitat de la Sorbona, a París. Els estudiants, en veure-la pels corredors de la Facultat, es preguntaven: Qui és aquesta noia d'aspecte tímid i expressió obstinada, que vesteix tan pobre i austerament? Ningú ho sabia del tot segur: "És una estrangera de nom impronunciable. S'asseu sempre a la primera fila a classe de física". Les mirades dels seus companys la seguien fins que la seva gràcil figura desapareixia per l'extrem del corredor. "Bonic cabell", deien. La seva cridanera cabellera, de color ros malastruc, va ser durant molt temps l'únic tret distintiu en la personalitat d'aquella tímida estrangera per als seus companys de la Sorbona.

Però els joves no ocupaven la seva atenció; la seva passió era l'estudi de les ciències. Considerava perdut qualsevol minut que no dediqués als llibres. No parlava amb ningú. No entenia del tot bé el francès parlat, molt diferent de l'après en els llibres. Veient que li faltava base matemàtica, va dedicar tot el seu temps lliure a anar a la biblioteca per seguir estudiant. Treballava fins a ben entrada la nit i en acabar el seu primer any universitari es va quedar a París per rebre classes complementàries de matemàtiques.

Massa tímida per fer amistats entre els seus companys francesos, es va refugiar dins el cercle dels seus compatriotes, que formaven una espècie d'illa polonesa enmig del Barri Llatí de París. Fins i tot allà, la seva vida es portava amb senzillesa monàstica, consagrada completament a l'estudi. Els seus ingressos eren alguns estalvis del seu treball com institutriu que havia realitzat a Polònia i quantitats petites que li enviava el seu pare. Amb tot això va poder instal·lar-se en unes golfes.

Per estalviar carbó no encenia l'escalfador, i passava hores i hores escrivint números i equacions gairebé sense adonar-se que tenia els dits entumits i que les seves espatlles tremolaven de fred. Tenia dos sacs de carbó per a tot l'hivern i només encenia el foc quan tenia visites per ser hospitalària. Havia de pujar els sacs de carbó fins a un sisè pis, és clar, sense ascensor. Es parava a cada replà a causa de l'esgotament. Anava a la biblioteca perquè havia d'economitzar i allà havia llum de gas i estava oberta fins a les deu de la nit. Després, tornava a les seves golfes i allà seguia estudiant.

Va arribar a passar setmanes senceres sense prendre un altre aliment que te amb pa i mantega. Quan volia celebrar alguna cosa comprava un parell d'ous, una tauleta de xocolata o una mica de fruita. Gairebé no entrava en una carnisseria: era massa cara. Mai, mai no va admetre que passava gana o fred.

Aquest règim alimentari va tornar anèmica a la noia que uns mesos abans havia sortit de Varsòvia plena de salut. Moltes vegades, en incorporar-se, sentia esvaïments i havia de recolzar-se al llit, on de vegades perdia el coneixement. En tornar en si, pensava que estava malalta, però procurava oblidar-se d'això, igual que tot el que pogués entorpir el seu treball. Mai no va pensar que la seva única malaltia era la inanició.

Només tenia un parell de sabates foradades que se li queien a trossos. Per comprar-se d'altres, va haver d'ajustar el pressupost deixant de comprar menjar i carbó. Aquell hivern va ser un dels més durs que es recorden. Un gerro d'aigua que havia quedat a prop seu, al matí següent, tenia la part superior congelada. El carbó se li havia acabat i no podia dormir de fred. Va ser al seu bagul, va juntar tots els vestits i mantes que va trobar i els va amuntegar sobre el cobrellit. Encara amb fred, va posar una cadira a sobre per fer-se la il·lusió que havia més pes, coses i calor.

Un dia, no obstant això, es va desmaiar davant dels seus companys. La notícia va arribar a la seva germana Bronia i el seu marit Casimir, els dos metges, que també vivien a París. Aquest últim va anar immediatament a les golfes on vivia la Marie i va veure els plats nets, la cassola buida i la resta de l'habitació, on no va trobar més que un paquetet de te.

– Què has menjat avui?
– Avui? No sé … Acabo de dinar ara mateix.
– Què has menjat avui?
– Cireres, i no sé quantes coses més.

Finalment, la va obligar a confessar. Des del dia anterior, la Marie no havia menjat més que una llauna de raves i mitja lliura de cireres. Havia treballat fins a les 3 de la matinada i havia dormit 4 hores. Havia anat a la Sorbona i en tornar s'havia menjat la resta de la llauna de raves.

En Casimir estava furiós amb ell mateix. Còm no s'havia adonat? Va portar la Marie a casa seva. En entrar va cridar la Bronia. 20 minuts més tard va començar a prendre els medicaments necessaris: un bistec mig fet i unes patates fregides. Com per art de màgia, van reaparèixer els colors en les galtes de la Marie.

És molt difícil creure que aquesta dona va ser la primera a la seva promoció en ciències físiques, que més tard truria la seva llicenciatura en matemàtiques essent la segona de la seva promoció i que finalment obtindria dos Nobel.

Tornarem amb la Marie Curie i amb el seu marit.

Fonts:
"Marie Curie", Robert Reid
"La vida heroica de Marie Curie", Eve Curie
"Momentos estelares de la ciencia", Isaac Asimov
"Las damas de laboratorio", María José Casado Ruiz
http://ichasagua.dfis.ull.es/cientificos/mariecurie.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Marie Curie

  1. Moltes felicitas per la nominació al 20blogs.

    Molt bon article, conec bona part de la historia gracies al treballs de la universitat. Espero amb ganes la segona part.

    Molta sort a Madriz!

  2. omalaled diu:

    Gràcies, Baró 😉 Us mantidré informtats.

    Salut!

  3. Pd40 diu:

    Molta sort per aquesta tarda!! Passi el que passi se t’ha de felicitar!

  4. omalaled diu:

    Pd40: no ha pogut ser 🙁 Però vaig passar una bona estona que no oblidaré mai.

    josep: moltes gràcies. Esperem que pel teu bé i els dels teus alumnes dormissis aquella nit … 🙂

    Joan: no em sona. Passa que de la Marie Curie s’ha escrit un munt de biografies. Jo n’he llegides 3 i potser la que estava més propera a ella mateixa és la que va escriure una de les seves filles: Eve Curie.

    Sigui com sigui, qualsevol cosa que puguis llegir d’aquesta dona, segur que és molt bona.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.