Dos terços de Nobel

Una vegada, estava parlant un periodista amb un recentment guardonat Premi Nobel de Física. No conec la forma exacta per la que va anar la conversa, però el periodista sembla que li va voler posar a prova:

– Sí, vostè té un Premi Nobel, però en John Bardeen té dos.
– No! – va respondre – jo en tinc un! … ell té dos terços.

Encara que segur que la heu endivinada, aquesta broma només s'entén si se sap que qui parlava havia rebut el su premi en solitari quan el John Bardeen el va compartir les dues vegades que ho va rebre amb dues persones més. Un terç la primera vegada i un terç la segona. Doncs bé, sobre l'home que té dos terços de Nobel us parlaré a la nostra història d'avui.

 

[@more@]

És un d'aquells exemples que un es planteja si la intel·ligència és qüestió de genètica: el seu pare va ser fundador i professor de l'Escola de Medicina de la Universitat de Wisconsin. El petit John va créixer, es va fer enginyer elèctric i va ser acceptat a Princeton on va obtenir el seu doctorat en 1936. Els seus interessos com a físic van ser de totes les branques: des de partícules elementals fins a astrofísica i baixes temperatures. Depèn de com ens ho plantegem, va ser un enginyer amb una forta formació en física o un físic amb una forta formació d'enginyer. Va ser consultor de la Xerox i també va treballar per a la General Electric Corporation. A la Universitat d'Illinois va fer de professor d'Enginyeria Elèctrica i també de professor de Física.

Era un home tranquil, gran, serè, de formes elegants. Els seus estudiants li deien "John el Susurrante".

En 1939, en William Shockley havia estat estudiant una nova forma d'amplificació que no fossin les vàlvules termoiòniques. Havia materials que quan s'afegien certes impureses a la seva xarxa cristal·lina tenien un curiós comportament. Si el que s'afegia eren àtoms amb electrons sobrants, aquests electrons s'anaven a l'elèctrode positiu (però no el negatiu); i si s'afegien àtoms amb deficiència d'electrons, es formaven "forats" on havia d'estar l'electró, i aquests forats es comportaven com càrregues positives (matemàticament, és el mateix eliminar una càrrega negativa que afegir una positiva), que anaven a l'elèctrode negatiu (però no el positiu).

Fora qual fora la impuresa, el corrent anava sempre en el mateix sentit. Un invent així podia funcionar com rectificador, però podia servir també per amplificar un corrent. En suma, tot el que les vàlvules termoiónicas podien fer. A aquest invent se li va dir transistor. Intentant produir-ne un al costat del Walter Brattain, un vaterà investigador de Laboratoris Bell, van utilitzar òxid de coure, però no van tenir èxit. Va ser el John Bardeen qui va aconseguir desxifrar l'enigma, i en 1947 va aconseguir construir juntament amb el Brattain: el primer amplificador funcional utilitzant germani. Bardeen va ser, a més, el que va fer l'anàlisi teòric i les seves teories van ser fonamentals per obtenir els transistors. La primera aplicació dels mateixos es va fer en els aparellets per a la sordesa.

En Shockley deia que, com la idea original havia estat seva, ell i només ell mereixia tot el crèdit. S'ho va dir al Bardeen i al Brattain per separat. El Bardeen es va enfadar moltíssim i el Brattain li va dir: Renoi, Shockley, en això hi ha suficient glòria per a tots!

El dia del descobriment, en 1948, en Bardeen va arribar del seu treball, va aparcar el cotxe i va entrar a casa on la seva dona estava preparant el sopar. Home de poques paraules li va dir: "Avui hem descobert una cosa". En un matí de 1956, quan es preparava uns ous per esmorzar, va sentir per la ràdio que li havien donat el Nobel al costat de Shockley i Brattain.

Passat el premi, el grup va anar a menys. En Shockley no va donar al Bardeen llibertat per seguir les seves pròpies inclinacions, entre d'altres coses, perquè tenia certa tirria a la seva intel·ligència. El nostre home va abandonar els laboratoris Bell i se'n va anar a la Universitat d'Illinois.

Canviem de tema. Els superconductors van ser descrits per primera vegada pel físic holandès Kamerlingh Onnes (el primer home que va liquar l'heli) en 1911. Va congelar mercuri en un vas Dewar que contenia heli líquid. Va fer passar a través del mercuri un corrent elèctric mentre observava les agulles dels instruments de mesura que indicaven com la resistència baixava gradualment a mida que baixava la temperatura. Així va ser fins a arribar a 4,12°K (¡uns 269ºC sota zero!). De cop, la resistència va baixar a zero.

Ek Kamerlingh Onnes no s'ho creixia i va repetir l'experiment. Per augmentar la resistència d'un cable, a grans trets, cal fer-ho més fi i llarg, així que va fer un fil de mercuri de menor gruix que un cabell humà i de 20 cm de longitud. En mesurar la resistència a aquestes temperatures també va caure a zero. En paraules planes: el mercuri a una temperatura pròxima a zero absolut s'havia convertit en superconductor.

Més de mig segle després, en Bardeen i dos estudiants, en Leon Cooper i en John Robert Schrieffer, van donar una explicació que va arribar a ser coneguda més tard com Teoria BCS. Home de poques paraules, un dia va parar a un col·lega anomenat Charles Slichter. Aquest últim, esperava que el Bardeen li parlés, però es va quedar allà, dret. Per fi, va parlar: "Be, crec que hem explicat la superconductivitat".

Això els va valer el Nobel als tres l'any 1972.

Hi ha una simpàtica anècdota el dia que va rebre el seu segon Premi Nobel. L'anunci oficial de l'acadèmia sueca va arribar a la matinada als EUA per la diferència d'horari. Com moltíssims periodistes volien entrevistar a l'home dels dos Premis Nobel, es va organitzar una conferència de premsa de matinada a la universitat. Quan va voler treure el seu cotxe per dirigir-se als campus, no va funcionar el circuit que havia d'obrir la porta del garatge. Va haver d'anar en un altre transport arribant amb retard. Més tard es va saber que el mecanisme no havia funcionat perquè un transistor s'havia espatllat: el mateix element que li havia valgut el seu primer Premi Nobel 16 anys abans, li va fer arribar tard al segon.

L'única raó que va forçar a deixar d'investigar al Bardeen va ser la seva mort a Boston, Massachusetts, en 1991. A la Universitat d'Illinois tenen una placa commemorativa.

Però tenia també tenia una altra passió: el golf. El seu col·lega Slichter ens explicava que el seu company de golf de tota la vida en el club li va preguntar un dia:

– Escolta, John, fa temps que volia preguntar-te: a què et dediques?

Slichter reflexionava: Podeu imaginar això? Crec que si jo hagués guanyat dos premis Nobel com havia fet en John, me les hagués arreglat per treure'l en algun moment de qualsevol conversa.

Així era en John Bardeen: l'home dels dos terços de Nobel.

 
Fonts: 
"Enciclopedia Biográfica de Ciencia y Tecnología (Tomo IV)", Isaac Asimov
"Inventos de un siglo que cambiaron el mundo", Stephen Van Dulken
"Eurekas y Euforias", Walter Gratzer
http://www.profisica.cl/personajedelmes/biografias.php?id=2
http://etsiit.ugr.es/alumnos/mlii/Shockley.htm
http://www.geocities.com/tresmileniosdeliman/tema13.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Dos terços de Nobel

  1. omalaled diu:

    Gràcies, Joan.

    El llibre “Eurekas y Euforias” no hi diu la resposta, però penso que poca cosa li diria. I sí, vist d’aquesta manera, amb aquest criteri, en Pauling tindria 2 i en Frederick Sanger i la Marie Curie tindrien 4/3.

    Però bé, això és un criteri força subjectiu 🙂

    Salut!

  2. omalaled diu:

    És molt recomenable. Consisteix en capitolets petits (de 2 o 3 pàgines com a màxim) i cada capítol acostuma a ser una anècdota d’un personatge. Amb només aquest llibre es podria escriure un blog 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.