Sigmund Freud i la guerra

Quina classe de cosa és aquesta ment nostra que sembla operar fora del nostre control? Quí, de fet, pot afirmar que controla la seva ment? Quí pot pensar en alguna cosa durant més d'uns segons sense que immediatament altres pensaments no voluntaris arribin? Qui pot obligar a la seva ment a no pensar en el sexe, per exemple, en la venjança o en la glòria personal? Una vegada que entra un d'aquests pensaments gairebé és impossible deslliurar-se d'ells i després, de sobte, ens abandonen i apareix un altre pensament, igualment no desitjat. Si hi ha algú que té la fama per haver-se formulat aquestes preguntes quan a ningú se li havia passat per la cap és en Sigmund Freud i serà el protagonista a la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Nascut a Moràvia, en 1856, de jove es va llegir totes les obres de William Shakespeare. Va estudiar medicina a Viena especialitzant-se en neurologia i psiquiatria. Durant la dècada de 1890 va desenvolupar una tècnica pel tractament dels pacients que patien  d'histèria animant-los a realitzar associacions lliures aconseguint algunes resultats notables o, almenys, remissions dels símptomes. Durant aquests anys va ser quan va descriure el que avui coneixem com subconscient.

És una cosa d'allò més enigmàtica. Qualsevol que estigui disposat a mirar-se al mirall sense tancar els ulls sap que té un subconscient i potser ho ha sabut sempre, però conscientment sempre ho ha negat.

La grandesa de Freud va ser que va seguir pensant tenaç i sistemàticament sobre aquest fenomen fins que va començar a entendre'l. Tothom reconeixia secretament que en el seu propi cas molt d'allò que deia en Freud era veritat. Quin ésser humà normal no és conscient de que sota la superfície de la consciència s'amunteguen desitjos sexuals que emergeixen en els moments menys esperats i potser menys apropiats?

Va dir moltes coses que va encertar però també d'altres en les que avui pensem que anava equivocat. Va ser objecte de burla i ridícul per les seves teories sobre el sexe. La seva reputació era la d'un llibertí, d'una persona desagradable; i tot a causa de les seves teories.

Amb freqüència se li ha negat la categoria de científic i a la seva obra psicoanalítica de ciència. I la veritat és que existeixen notables diferències entre el mètode científic utilitzat en física, química o matemàtiques, amb el que ell va fer. Cal dir, però, que va ser potser la cosa més semblant que va poder fer: va fer hipòtesis sobre "forces" que ens afectaven i va donar algun tipus d'explicació lògica.

Sigui científicament correcte o no, tingués raó o no, estiguem d'acord amb ell o no, el que és clar és que en Freud va marcar un "abans" i un "després". Mai no tornarem a veure igual les nostres passions, fòbies, fílies o simples inclinacions com ho fèiem abans d'ell. Ja no les veurem mai més com un producte del moment o una circumstància imprevisible, sinó com forces psicològiques (el subconscient) que queden fora del nostre control racional i modifiquen el nostre comportament.

Quan l'Adolf Hitler va prendre el poder en 1933 no va ser una sorpresa per a ell que els primers llibres que cremessin els anomenats "camisas pardas" fossin els seus. Això, segons ell, era una psicosi en massa. Segons va dir: "Estem progressant, a l'Edat mitjana m'haguessin cremat a mí, ara s'acontenten amb cremar els meus llibres". Va haver d'escapar-se de Viena amb la seva filla Ana després de pagar el 20% dels seus béns i es va mudar a Londres morint a l'any següent.

Però no vull aprofundir en el que tot el món coneix sobre ell, sinó en una altra faceta en la qual potser no és tan conegut. Va ser un crític brillant tant de literatura com de societat en general. Quan va esclatar la primera guerra mundial, tothom va quedar commocionat per l'horrot, la brutalitat i la crueltat que havien estat amagades tot el temps sota la superfície de la correcció social. Freud va quedar tan commocionat com els altres, però no tan sorprès. Tampoc es va sorprendre quan els nazis van començar a matar jueus i van intentar matar-lo a ell mateix. Ell deia que totes aquestes coses sempre havien estat allà, esperant.

I és que, a principis de 1915, quan ja era famós per la seva obra "La interpretació dels somnis", va publicar un article titulat "Reflexions sobre aquests temps sobre la guerra i la mort". Va ser un article que posa els pèls de punta només per veure com pot d'actual arribar a ser tenint gairebé cent anys.

Va començar parlant de la desil·lusió que sentia molta gent, sobretot en Alemanya, en descobrir la crueltat i brutalitat del que eren capaços nacions i individus que abans es creien civilitzats. S'explicaven històries terribles sobre conductes dels soldats de tots els països. Sobre com violaven en grup a joves i després les mataven, sobre com enfilaven les seves baionetes a dones embarassades, sobre com disparaven als presoners per ferir-los i veure com patien només per diversió, o sobre com torturaven a nens i animals perquè els agradava sentir-los cridar. Eren històries massa pròximes a la experiència que cadascun havia tingut de la guerra com per negar-les. Naturalment, era més fàcil creure aquestes històries sobre els soldats enemics que sobre els propis.

Deia que els governs de tots els països combatents, mentre sostenien que els seus propis ciutadans havien de seguir obeint les lleis de la vida civilitzada, no tenien cap objecció a actuar contra els governs enemics i els seus ciutadans sense cap respecte per les lleis o costums civilitzades. Aquests governs mentien sistemàticament i es dedicaven amb entusiasme a produir i desplegar armes cada vegada més monstruoses, entre elles el gas verinós i bombardeig sobre població civil indefensa. Eren tan despietats com ho  qualsevol bàrbaro i no semblaven avergonyir-se lo més mínim per això.

Esperem que estiguin equivocats, deia en Freud, i que els alemanys no siguem tan dolents com creuen. Però va afegir: tampoc som tan bons com ens agradaria fer-los creure. Som humans, igual que ells i l'ésser humà no se sent feliç en la civilització, per molt que digui el contrari. Deia que, psicològicament, l'home civilitzat ha estat vivint per damunt de les seves possibilitats, doncs existeix un jo més profund, una espècie de salvatge primitiu, dins de tots nosaltres, que anhela deslliurar-se dels límits que posa la civilització: Jo ho sé perquè l'he vist a tots els meus pacients sense excepció: homes i dones, joves i vells, cultes i analfabets. Així doncs, no em sorprèn el que ha revelat la guerra i a vosaltres tampoc us hauria de sorpendre.

En un assaig poterior va escriure que "la gent, en la part més profunda, no és massa bona. L'element de veritat després de tot això i el que la gent està tan predisposada a negar és que els homes no són criatures amables que volen ser estimades i que com a màxim es defensen si són atacades. Són, per contra, criatures patrimoni instintiu de les quals té una bona dosi d'agressivitat". I va afegir "Homo homini lupus" [l'home és un llop per a l'home]. Quí, a la llum de tota la seva experiència de la vida i de la història, pot tenir el valor de negar aquesta afirmació?.

També va parlar del canvi d'actitud enfront de la mort que havia provocat la guerra:

En temps de pau, la mort es pot mantenir a una distància segura. Un la pot negar o, almenys, evitar esmentar-la o pensar en ella. En la guerra, aquesta negació esdevé impossible. La mort s'infereix a la vida de qualsevol de la forma més irritant e indecorosa. Però això no és dolent, doncs en el més profund dels nostres subconscients primitius, som molt conscients de la mort, fins i tot encara que superficialment la neguem. Desitgem la mort dels nostres enemics, som ambivalents sobre la mort dels nostres éssers estimats i tenim por de la nostra pròpia mort, en la que al
mateix temps no creiem de veritat.

I va concloure: Si estàs disposat a viure, prepara't a morir.

Unes opinions molt fortes. No deixen indiferent, oi?

La gran ironia de la seva vida és que malgrat treballar al camp de la psicologia que pren el seu nom del grec "obra de l'ànima", mai no va creure que els humans tinguessin un ànima eterna. Sempre va buscar les raons de la salut i la malaltia en equilibri o desequilibri de forces físiques.

Encara que més tard, en 1933 i juntament al gran Albert Einstein, va publicar un article titulat "¿Per què la guerra?". Però el que li va donar la fama va ser el seu llibre "La interpretació dels somnis". No es va publicar en 1899 quan estava llest perquè a l'editorial va considerar més atractiu que sortís l'any 1900, un número més rodó. Curiosament, no es va esgotar el primer dia que va sortir a la venda com el famós llibre de Darwin, sinó que es van imprimir 600 exemplars dels quals només es van vendre 123 les primeres sis setmanes i 228 en els anys següents.

Aquí podem plantejar-nos qual és el valor real de les coses terrenals. Per aquella època, i per dir-ho així, ningú no donava res per aquest llibre, però en 1998 va sortir a la venda un llibre d'aquells de primera edició a la casa de subastes Christie's (Nova York) i el seu cost de catàleg oscil·lava entre 40.000 i 60.000 dòlars.

Encara que es pagués molt per un d'aquells llibres, les idees que es diuen en ell tenen molt més valor.

 
Fonts: 

"Breve historia del saber", Charles van Doren
"El canon científico", José Manuel Sánchez Ron
http://www.freud.org.uk/spanish.htm
http://www.eldia.com.ar/(S(udrclzancbjxri55ogly3c45))/especiales/freud/n3.asp
http://www.monografias.com/trabajos14/s-freud/s-freud.shtml
http://conlamaletahecha.blogspot.com/2006/04/freud-su-casa-en-viena.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.