Anatomía del fraude científico

El 22 de març, en el New York Times es podia llegir un article titulat: "Biòloga paga car haver qüestionat un estudi". L'esmentat article feia referència a una becària de biologia que es deia Margot O'Toole que havia posat en dubte un treball sortit del MIT i publicat a la revista Cell. Un dels principals autors de l'article era David Baltimore, rector de la Universitat Rockefeller, a Nova York. Amb ell signava Thereza Imanishi-Kari, directora del petit laboratori del MIT on la Margot O'Toole treballava gràcies a una beca anual.

[@more@]

Tot això quedaria en una acusació tipus rebequeria o cadascun decidiria segons el prejudici que més tingui arrelat, però la cosa canvia totalment de context quan us digui el detall següent: David Baltimore és Premi Nobel de Medicina de 1975.

En Baltimore va descriure la Margot O'Toole com una mera "becària postdoctoral contrariada". La denunciant es va veure desterrada del món científic i obligada a vendre la casa junt amb el seu marit. Va acabar treballant de telefonista en una companyia de mudances propietat del seu germà.

L'Oficina de Integritat Científica però, va filtrar l'esborrany d'un informe que donava la raó a aquesta dona qualificant-la d'heroïna per haver fet valer "el seu compromís envers la integritat científica". Per sort, Mark Ptashne, un biòleg molecular d'Harvard, la va reincorporar als cercles científics donant-li una ocupació al Genetics Institute.

Aquest succés va donar la idea a l'autor a escriure aquest llibre que dóna una tomb per diferents fraus que s'han fet a la ciència moderna molt centrats en els camps biològics. Es basa en que tal com el frau existeix a la societat (té 5 o 6 pàgines citant alts directius de gegantines i famoses empreses que han acabat acusats de tota mena de delictes), també existeix en els cercles científics. L'autor diferència tipus de frau per provar de treure una línia general o un patró dels mateixos i poder així detectar-los a temps, abans d'arribar nu article a la seva publicació.

No és fàcil demostrar que un científic ha comès frau. En física o química sí ho és, doncs quan algú anuncia un descobriment, immediatament, altres laboratoris del món ho repetiran per a corroborarlo. Això no és així en ciències biològiques on gran part dels estudis tenen molt a veure amb les estadístiques i les repeticions dels experiments en entorns molt controlats, tenen baixos pressupostos, poc temps, etc. Al final, en molts casos, les dades acaben per ser inventades. Existeixen moltes beques per realitzar nous experiments, però cap per repetir-los; així que s'ha de confiar en la integritat personal del científic.

També és difícil separar el concepte de frau científic del de negligència. Pot ser que el científic s'hagi equivocat o pot ser que, de manera inconscient, consideri erronis aquells resultats que no van amb la seva teoria i els menyspreï. Tindríem així un resultat esbiaixat. Però la varietat és gran. Hi ha qui s'inventa una dada i hi ha qui se les inventa totes. Tot i així, cal també tenir en compte la pressió a la qual actualment estan sotmesos els investigadors.

Diu algunes coses gracioses, com que els peixos grossos del món científic proclamen amb certa regularitat que el frau és una cosa gairebé inexistent en la seva disciplina. Fins i tot en Roald Hoffman, Premi Nobel de Química en 1981, a la reunió anual de la Societat Química nord-americana va afirmar que al seu entendre el frau científic "no és un veritable problema"; però l'autor ho posa en dubte.

Parla també dels diners que van destinats a la investigació i es descobreixen despeses pel manteniment d'un iot, flors per a celebracions a casa del rector i llençols per als seus llits. L'home al qual van descobrir en aquest afer era Donald Kennedy. Quan el van denunciar no va dubtar a tornar bona part dels diners rebuts i 6 mesos després va haver de dimitir. Però ja se sap que els peixos grossos mai abandonen als seus iguals i va conservar el seu lloc docent. El juny de 2000 es va fer amb la direcció de Science.

Sense arribar al frau, però sí a la incongruència també parla d'un científic que va descobrir cert fenomen biològic i va elaborar un article. Quan el va voler publicar, el director de la revista s'ho va rebutjar. Mentrestant, un altre científic va fer el mateix descobriment innovador i va escriure un treball en el qual reconeixia l'ajuda tècnica del primer. Quan va sortir l'article d'aquest segon, va rebre el Premi Nobel. L'home al qual van denegar la publicació no vol que se sàpiga el seu nom ni troballa per no ser reconegut, així que l'autor del llibre no dóna més detalls d'aquest afer.

També parla del problema dels autors d'un article. Sobre tot quan són massa autors. Moltes vegades, alguns d'ells no han tingut res a veure a la seva elaboració. Si els autors surten beneficiats afavoreixen, no és raonable que tots i cadascun acceptin també les responsabilitats?

En 1988 Carolyn Phinney era una investigadora que completava una beca posdoctoral a Michigan que estava fent un estudi sobre si la saviesa augmenta amb l'edat. Encara que el tema sembli que és intractable, semblava anar per bon camí. La Perlmutter, en qualitat d'investigadora principal, li va dir que era ella qui havia de lliurar la petició per a la seva publicació. I ho va fer, peró que no va citar la Phinney. Es va entaular un plet que va finalitzar havent de pagar la Universitat 1,67 milions de dòlars més interessos a la Phinney. Havent guanyat el cas va declarar que, després de tot, havia perdut deu anys del seu treball i la seva carrera professional s'havia acabat. Avui dia és una enèrgica activista contra el frau i en favor de la protecció dels denunciants.

Encara que el cas de Phinney va acabar bé, a favor de la víctima, no va succeir el mateix amb la Heidi Weissman, una científica en el camp de la medicina nuclear. El seu cap de departament, Leonard Freeman, va tractar de fer passar per seu un treball d'aquesta dona. La Weissman ho va denunciar i va guanyar el cas en una cort federal, però la van expulsar de la seva feina. Mentre ella va haver de pagar-se el cas, el centre mèdic va defensar i pagar el cas al seu cap. I per si no fos poc, li van pujar de categoria.

Però el cas estrella és, sens dubte, el que citava al principi: en David Baltimore, un Premi Nobel implicat en un frau científic. Va utilitzar tota la seva influència per restar importància a qualsevol cosa que sortís i intentar callar la Margot O'Toole. Va haver rius de tinta sobre això, publicacions amenaçadores i insultants en revistes científiques d'uns a altres i coses que s'escapen del que és ciència per ser vanitat. Per sort, hi ha qui té clar el concepte de ciència. Howard Temin, que va compartir el Premi Nobel amb ell va dir:

El David va actuar malament pel següent: quan algú, sigui qui sigui, posa en dubte un experiment, un té la responsabilitat de comprovar-ho, i és norma inamovible de la ciència que quan un publica qualsevol cosa ha de respondre per això. Un dels aspectes més sòlids de la ciència nord-americana, en comparació de la russa, l'alemanya i la japonesa, és que fins i tot el professor més important ha d'atendre als inconvenients que pugui posar a la seva obra el més humil dels tècnics de laboratori o els estudiants universitaris, i considerar les seves crítiques. Aquest és un dels trets més fonamentals de la ciència nord-americana.

Diu que Edelman (presumiblement Gerald Edelman, Premi Nobel de Medicina en 1972, encara que només especifica el cognom) tampoc podia veure molt al Baltimore, i va dir a l'autor del llibre:

Deixi'm resumir-li el que penso: David Baltimore no és un científic. Punt. I ell mateix, amb els seus actes, està deixant clar que no ho és. Un científic repeteix un experiment quan algú ho posa en dubte. Punt: no hi ha més que dir. (…) I el dogma de la nostra religió és aquest: si ets experimentador, repeteix l'experiment, i si no pots, demana a un ajudant o a un amic que ho faci (…)

Un detall que em va cridar l'atenció és que l'autor ens diu que desconfiem quan hagi moltes publicacions, totes perfectes, genials i innovadores fetes per una mateixa persona. Quan no hi ha temps material per fer experiments o comprovacions la cosa no va bé. A més, no tots els experiments surten a la primera i es necessiten també experiments per comprovar teories errònies. Ningú ho encerta tot a la primera.

Com opinió personal del llibre, crec que hauria de ser una mica més descriptiu i no tan filosòfic. De vegades dóna massa voltes a una mateixa idea i se'm va fer per moments una mica pesat. Té unes 450 pàgines i pot llegir-lo qualsevol, doncs no calen coneixements previs, encara que només ho recomanaria pels qui coneguin la investigació biològica i estiguin interessats a conèixer detalls sobre el frau científic.

Portada del llibre

 

Títol: Anatomía del fraude científico
Autor: Horace Freeland Judson

Altres opinions:
http://www.elcultural.es/HTML/20060511/LETRAS/LETRAS17211.asp
http://libros.libertaddigital.com/articulo.php/1276231710
http://weblogs.madrimasd.org/universo/archive/2006/09/03/39546.aspx

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Anatomía del fraude científico

  1. omalaled diu:

    D’això s’en diu tenir mentalitat científica. M’alegro que així sigui 🙂

    Salut!

  2. dan diu:

    Això demostra que els científics son tan humans com la resta. I que estan sotmesos a les mateixes pressions, s’enlluernen per les mateixes passions i es deixen dominar per les mateixes vanitats… (be, vanitat potser en gastem més que el promig).
    Curiós: dona la impressió que pringen més les dones.
    Un post molt interessant. (I sospito que tots coneixem personatges que publiquen massa o massa be.)

  3. omalaled diu:

    És cert, Dan: les dones surten perdent. Però hi ha un punt on jo trobo nua diferència. En el món habitual, si algú fa una cosa malament o amb poca moralitat (defraudar hisenda, trure massa cales a algú per poca cosa, o els típics “trpas”, etc), li diuen llest o que s’ho ha fet molt bé o que s’ha sabut moure. Però si algú comet un frau a la ciència, la resta del a comunitat s’ho mira de reull a partir d’aquell moment.

    La ciència és molt estricta en les seves normes i no és com la resta del mon (política, negocis, etc).

    Salut!

  4. dan diu:

    Je je. Aqui t’hi veig un punt de relativisme cultural. Tens raó en el que dius respecte del món habitual… si parlem de la nostra societat. Els llatins valorem a l’espabilat del “pelotazo” (i així ens va, sinó mira els països colonitzats pels espanyols) però això no s’aplica tant als anglosaxons, que valoren teòricament al “self made man”. I com que la ciència està dominada sobretot pels anglosaxons, s’hi nota la seva ma.
    Coneixes algun escàndol científic al nostre país? Hi ha algun comitè encarregat de l’ètica dels científics? Crec que la resposta (decebedora) és que aquí a ningú li importa massa. Únicament es controla com gastes els calers (cosa que ja està be, tot cal dir-ho)
    Salut

  5. omalaled diu:

    Gràcies Rosa, però compte amb el que he dit. És llarg i per moments se’m va fer una mica pessat; i recorda que sobre tot, parla de la part de ciències biològiques.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.