El de Petilla d’Aragó

Sabeu on és Petilla d'Aragó? És un territori navarrès a la província de Saragossa amb un cens de 31 habitants en 2007. I què té de particular? Doncs que allà és on va néixer Santiago Ramon i Cajal, l'únic Premi Nobel espanyol de ciència; i abans que us llanceu al meu coll, sapigueu que segons la fundació Nobel, Severo Ochoa és USA, encara que nascut a Luarca (Spain). De moment, deixarem de banda a don Severo, doncs és don Santiago el protagonista en la nostra història d'avui.
 

[@more@]

És un gegant de la ciència de tots els temps, però dels grans de debò. En 1921, el director de l'institut de Neurologia de la Real Acadèmia Holandesa de Ciències i catedràtic de Nauroanatomia comparada, un tal Cornelius Ubbo Ariëns Kappers, el va definir com el més "gran neuròleg que ha existit i que probablement existirà". L'any 1984 va ser l'autor clàssic més citat per les 3000 revistes científiques més importants. Exactament 382 vegades per davant d'homes de la talla de Einstein, citat 336 vegades o Darwin, 239.

Sempre va voler estar per sobre de les misèries i limitacions que el van envoltar. A un company de facultat li va dir: "Estic fart de la vida vulgar. Em devora la sed insaciable de llibertat i de noves emocions". I vaja!, si en va tenir.

Però comencem pel principi. Marcava caràcter des de petit encara que el seu pare era bastant dur. En una ocasió van fer campana el seu germà i ell i es van escapolir durant tres dies a la montanya alimentant-se de fruites i arrels. Quan el seu pare els va trobar estaven dormint. Els va atonyinar de valent i els va lligar braç a braç perquè tot el poble els veiés. Amb 14 anys, va construir un canó foradant un tros de biga. Ho va disparar amb tan mala sort que va fer un forat en la porta d'un veí. Va passar per això tres dies en la presó i, a petició del seu pare, no va rebre aliment durant aquests tres dies.

Li encantava dibuixar. Ho feia en papers, quaderns, façanes i tàpies i feia escenes realistes, paisatges, edificis, etc. El seu pare deia que l'art era una ocupació inútil i sense sentit, així que el petit Santiago obtenia els colors raspant la pintura de les parets o posant a remull els papers pintats i el folro dels llibrets de paper de fumar.

Tanmateix, temps després, va començar a dibuixar peces anatòmiques de disseccions. Ho feia tan bé que el seu pare va estar a punt d'editar un atlas amb els seus dibuixos, encara que no es va acavar de fer. Alguns d'aquests dibuixos es conserven avui dia a la Facultat de Medicina de Saragossa. Amb tantes disseccionis al costat del seu pare, es va fer un mestre en anatomia. En aquesta assignatura va descriure les coses amb tal detall que un dels membres del tribunal va sospitar fins i tot que havia copiat.

La major part del seu temps lliure la dedicava a la lectura, la fotografia i el dibuix.

En 1874 es va fer més sanguinària la guerra de Cuba i va haver de desplaçar-se com a metge militar. Allá va contreure la disentería i el paludisme. El seu treball era esgotador. Tenia que atendre a més de 300 malalts i la corrupció arribava a límits insospitats. Va Intentar oposar-se al robatori de menjar destinat als pacients i el que va aconseguir va ser enfrontar-se amb el cuiner, els practicants i l'oficialitat.

Ja de tornada, al seu retorn dels exàmens de doctorat, va gastar tots els seus estalvis en comprar-se un microscopi Verick, un microtomo i altres instruments microgràfics, instal·lant amb ells un laboratori d'histologia en una golfa. Si avui ens queixem de falta de calés per a la investigació, no penseu que ve de nou. Són famoses les seves paraules que poden llegir-se en multitud de llibres:

Qui tingués aquests magnífics objectius que Fleming, Strassburger i Carnoy han dels seus descobriments! Qui pogués posseir un Seibert 1/16 o un Zeiss 1/18! Aquí, desgraciadament, les facultats no tenen material i encara que jo m'obstinés a demanar un d'aquests objectius no m'ho consentiria el degà per falta de fons. Molt envejo més encara aquesta riquesa de mitjans tècnics que Vs. gaudeix, amb la qual es fa quant es vol. Jo he de resignar-me amb un objectiu 8 d'immersió Verick i aquest gràcies a que és de la meva propietat, que per Facultat no tindria més que un 5 o un 6 Nachet.

La Diputació de Saragossa, aquell mateix any, li va regalar un Zeiss. El nostre home estava com un nen amb sabaets noves, doncs aquell regal li va equiparar tècnicament amb els científics estrangers. I amb aquest microscopi, don Santiago, el de Petilla d'Aragó, va començar la feina per a acabar inscrivint el seu nom a la Història de la Ciència.

Tant al Rudolph Virchow com al Camilo Golgi i tants d'altres se'ls hi havia escapat l'estructura del sistema nerviós. Per aquell temps es donava per fet que el sistema nerviós funcionava segons la teoria reticular: que el sistema nerviós era un reticle, o un teixit connectat, més que un sistema compost per cèl·lules discretes. Però don Santiago mirava pel microscopi i dibuixava; tornava a mirar i corregia. Així una vegada i una altra fins que tot va encaixar i va assolir entendre el que passava.

Dibuix del Ramon i Cajal

Va identificar la neurona: la cèl·lula nerviosa que transmet informació ràpidament entre diferents parts del cervell. Les neurones constaven d'un cos cel·lular amb el nucli i unes prolongacions nomenades dendrites, que reben els missatges; una extensió de la cèl·lula, l'axó, connectava una cèl·lula a les dendrites d'una altra. I quan una neurona és estimulada, ones d'ions de sodi i potasi transporten un impuls elèctric a través de l'axó. Doncs bé, va ser ell qui va dir que les neurones eren aquestes cèl·lules nervioses que transmetien la informació ràpidament entre diferents parts del cos. El model de sistema nerviós que va fer: la doctrina de la neurona, encara avui segueix vigent. Impressionant.

En 1905, l'acadèmia de Berlín li va concedir la medalla d'or d'Helmholtz. Anteriorment l'havien rebut gent de la talla de Bundsen, Kelvin, Virchow i després la rebrien Becquerel, Fisher, i Van’t Hoff; però be, si aquesta medalla us sembla poc sapigueu també que en 1894 va ser designat per la Royal Society para pronunciar la Croonian Lecture, una de les més prestigioses del Regne Unit; en 1896 li van concedir el Premi Fauvelle de la Societat de Biologia de París, en 1900 el Premi Moscou, en 1909 li van fer Fellow de la Royal Society, en 1915 la Gran Creu de l'Ordre del Mèrit a Alemanya, en 1924 Doctor Honoris causa per la Sorbona i un munt més que si comencéssim a escriure ompliríem uns quants paràgrafs.

I encara que pugui semblar que un curriculum com aquest sembli d'una persona avorrida i intractable, també tenia sentit de l'humor.

Quan va rebre el Nobel en 1906, també ho va fer en Theodor Roosevelt, que va rebre el de la pau. Don Santiago va escriure: No és el súmmum de la ironia i de bon humor convertir en campió del pacifisme al temperament més impetuosament guerrer i més irreductiblement imperialista que ha produït la raça yanqui?

Un parell de frases conegudes d'ell (d'entre les moltes que són famoses com aquest enllaç i aquest altre) van ser:

"L'instrument que més ha ajudat a la investigació ha estat la cadira" i "No oblidin vostès que els malalts es poden guarir amb el metge, sense el metge i moltes vegades a pesar del metge".

Va escriure nombrosos articles i assajos sota un pseudònim: el Dr. Bacteri. Ho feia tan bé que el comitè Nobel li va convidar diverses vegades per a presentar les seves propostes de literatura. Mai va acceptar la invitació.

A principis del segle XX l'obtenció d'una càtedra en la Universitat venia precedida d'una dura oposició i algunes proves. Un d'aquests opositors s'havia preparat a fons i va preguntar a don Santiago:

– Creu vostè que em falta una mica per a completar la meva preparació?
Don Santiago, sense immutar-se, li va respondre:
– Sap jugar al billar?
– Doncs no!
– Crec que ha perdut el temps i la càtedra. El president del tribunal juga tots els dies al billar per a facilitar la digestió. Sempre ho fa en companyia d'un candidat i casualment els aspirants fan cua …

Però tornem a la seva labor científica. Mai va deixar de treballar. Quan ja havia complert 60 anys va inventar dos nous mètodes de tinció.

I com des de des del seu estimat país se li va reconèixer per la seva obra?

En 1952 va ser el centenari del seu naixement. El Severo Ochoa va anar a Navarra als actes commemoratius però va dir que sense anar a Petilla la visita no estaria completa. Va voler saber si don Santiago havia tornat alguna vegada al seu poble natal i només va caler llegir el text d'un dels seus llibres per a saber-lo: havia tornat una sola vegada i va creure que ningú anava a esperar-li després de tants anys; a la plaça del poble però, li esperava la corporació municipal en ple i el cura. Deia en aquest mateix llibre que una anciana, al veure'l, va dir que de no ser don Justo Ramón (el seu pare) havia de ser el seu fill pel molt que se li semblava. Don Severo va trobar a Petilla una casa buida, amb la fusta podrida pel costat dels goznes. Tot un reflex del que la ciència significava (i segueix significant) per als nostres mandataris.

El 7 d'octubre de 2005 es van juntar a Petilla d'Aragó homes no tan importants com els que li han relegat a l'oblit. Eren 36 especialistes en neurologia de tot el món. Van venir d'Hongria, Japó, EEUU, França, Anglaterra, Suïssa, Alemanya, etc. Un dels organitzadors va dir: "Anem a parlar amb l'esperit de Ramon i Cajal mirant sobre els nostres caps per a provar de posar-nos d'acord". Tamas Freund, d'Hongria va dir: "És un orgull venir aquí on va néixer. Hauria de ser gairebé una obligació per a qualsevol neuròleg visitar Petilla perquè aquesta localitat és com la Meca de la neurologia". Jesee Goldberg del MIT va dir: "Em sento honrat de trepitjar les mateixes pedres que en Cajal (…) Jo treballo amb les mateixes cèl·lules que ell va descriure. [Els seus dibuixos de les neurones] estan fets amb gran detall perquè no tenia el material que hi ha ara. Era un avançat al seu temps". Kathy Rocland de Japó va dir: "Des de primer de carrera tinc tots els seus llibres (…) [Avui] he pogut veure i tocar els seus objectes personals. (…) És interessant comprovar que una persona que ha nascut en un lloc tan petit, gairebé perdut, hagi arribat a ser tan important en el món". Peter Somogyi de la Universitat de Oxford va dir: "Penso en aquest moment que una ment individual pot canviar el coneixement. El que fa una persona pot canviar la humanitat".

Ara només caldrà veure què fa la humanitat.

Així que si passeu alguna vegada prop de Petilla d'Aragó, no creieu que paga la pena anar a veure la casa on va néixer don Santiago?

Fonts:

“Santiago Ramón y Cajal”, Pedro Laín Entralgo
“Historia de la ciencia”, Javier Ordóñez, Víctor Navarro y Jose Manuel Sánchez Ron
“Severo Ochoa”, Mariano Gómez-Santos
“Anécdotas de la medicina”, Pedro Ramos
Diario de Navarra del 8 de octubre de 2005
http://antoncastro.blogia.com/2007/020702-ramon-y-cajal-visto-por-su-nieto-santiago-ramon-y-cajal-junquera-.php
http://pandeoro.blogia.com/2006/090501-centenario-de-la-concesion-del-premio-nobel-de-medicina-a-santiago-ramon-y-cajal.php
http://www.alpoma.net/tecob/?p=641

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El de Petilla d’Aragó

  1. omalaled diu:

    Sigui el llibre que sigui d’en Feynman, segur que és bo. És l’heroi de moltíssims estudiants de física.

    Una salutació

Els comentaris estan tancats.