La expedición de la Kon-Tiki

Fa anys vaig fer un viatge a Noruega on vaig saber de l'existència del Thor Heyerdahl, l'autor del llibre que avui us presento. El guia va dir que era conegut a tot el món, menys al nostre pais. I la veritat és que si el conec i he llegit aquest llibre és gràcies a aquell meravellós viatge.

[@more@]

En Thor Heyerdahl va ser un explorador noruec que va estudiar Biologia i Geografia a la Universitat d'Oslo, especialitzant-se en antropologia de la Polinesia.

Quan el Jakob Roggeveen va descobrir la illa de Pascua en 1722 es va sorprendre de veure homes blancs entre els que el rebre a la platja. A la Polinesia la història es confonia amb la religió. Va seguir la pista dels seus avantpassats fins a Tiki, del que deien era fill del Sol. Gairebé sense excepció a totes les illes, els homes il·lustrats podien dir el nom dels seus caps fins al primer desembarcament i per a memoritzarlos utilitzaven un complicat sistema de nusos fets en cordes retorçades. Tot això no deixaria de ser una anècdota, tret que els incas al Perú ho feien igual.

Thor Heyerdahl va aprofundir en la cultura, mitologia i llengües del Perú i va descobrir que en una llegenda es parlava del Rei-Sol Virakocha i el nom original era Kon-Tiki o Illa-Tiki que volia dir Sol-Tiki o Foc-Tiki, extraordinariamente semblat a la Polinesia. Afirmava, a més, que els monolits trobats a la illa de Pascua se semblaven força a les trobades en Sudamérica.

La conclusió que va trure de tot això és que antigament alguns habitants del Perú s'havien instal·lat en aquelles illes. Però hi ha un petit problema: aquestes zones en l'actualitat es troben a uns 8.000 km amb el Pacífic per mig. Era possible que hagués existit algun tipus de pont o camí al llarg i que avui no existís? Doncs no. Els zoòlegs deien que l'estudi d'insectes i caragols trobats en els Mars del Sud i en el Perú demostraven que eren totalment diferents. Concloïen que ambdues zones havien estat separades durant tota la seva història. D'on podien haver vingut llavors els descendents d'aquests homes? Podien venir per ventura del Perú?

Planol de la Polinèsia

En aquella època només existien balses. Llavors, era possible travessar en una balsa el Pacífic fins a arribar a la Polinesia?

El Heyerdahl es va proposar demostrar que sí. Per això havia de construir una balsa i reclutar una sèrie de persones que no coneixia ni es coneixien de res. Un d'ells, fins i tot, va deixar el la seva feina per a embarcar-se; un altre d'ells sabia tot sobre transmisores, doncs havia estat enviant missatges des de Noruega durant la guerra; en fi, tot gent del més sorprenent.

Es va instal·lar en la Llar dels Mariners Noruecs i va aprendre d'ells que l'oleatje i la maregassa no augmenten ni amb la profunditat ni amb la distància a la costa; que en alta mar els vaixells tendeixen a moure's, però que els petits ballen lliurement en les ones successives com les gavines. Va parlar amb mariners que havien salvat les seves vides en petites embarcacions després d'un naufragi.

Van construir la balsa amb fusta d'un arbre nomenat precisament "balsa". És una fusta que creix al Perú i que quan s'asseca és més lleugera que el suro. Van prendre dotze grans troncs de balsa i els van transportar fins al lloc on havia de construir-se la balsa. Va parlar amb el llavors president del Perú, en José Luis Pablo Bustamante i Rivero, i li va demanar permís per a construir-la dintre de l'Estació Naval del seu país.

Per a la seva construcció van utilitzar materials de l'època. No es va utilitzar ni un sol clau o alambre i tot va ser lligat amb caps de cànem. No van posar barana i l'estil també va ser de l'època a excepció d'uns taulons que feien d'escollera a proa que més tard es van demostrar completament innecessaris. Els tècnics navals no s'ho podien creure, fins i tot un almirall els va dir que no tenien cap possibilitat. Li van preguntar si tenia parents vius i, per a major ànim, li van fer signar un paper conforme alliberava a la Marina de tota responsabilitat.

La Kon-Tiki

Amb gent com aquesta les situacions còmiques es donen en qualsevol moment. I més quan són sincers. Al passar per l'oficina de passaports un dels homes de l'expedició, en Bengt, que havia recollit els troncs de balsa i els havia dut pel riu va tenir una d'aquestes situacions:

– Com es diu?
– Bengt Emmerick Danielsson.
– En quin vaixell va arribar al Perú?
– Veurà vostè … jo no he vingut en vaixell, sinó en canoa.
– I en quin vaixell vol sortir del Perú?
– Bé, el cas és … No sortiré del Perú en vaixell, sinó en balsa.
– Què s'empatolla! – va cridar l'empleat amb còlera llençant la fulla de paper de la màquina – Té la bondat de contestar correctament a les meves preguntes?

En 1947, Heyerdahl i cinc companys van sortir del Callao es van disposar a creuar els 8.000 km de mar que separen Amèrica de la Polinesia. Una balsa no es pot governar, sinó que està a la mercè del vent, així que van prendre el corrent d'Humboldt. A partir d'aquí, el llibre narra les peripècies succeïdes durant tot el viatge i com l'experiència els ensenyo coses que no haguessin pogut imaginar. Els quals tinguin esperit aventurer o siguin apassionats del mar faran les seves delícies del relat.

Com sempre, la filosofia surt en aquestes situacions:

El mar conté moltes sorpreses per a qui té el pis a nivell de superfície i va navegant lenta i silenciosamente. Un caçador que s'obri camí a través de la maleza en la floresta, pot tornar i dir que no es veu cap peça. Un altre, en canvi, si se senti a esperar en un tronc, és possible que aviat comenci a escoltar remors i crujidos de fulles i branques, i a veure apuntar-se ulls curiosos. Així és també el mar. Generalment ho creuem amb rugientes motors i cops de pistón, aixecant ones d'espuma amb la proa. Després tornem dient que no hi ha gens que veure en l'oceà.

El mar és un mestre que pot ensenyar moltes coses. Les provisions que havien guardat en caixes de cartró recubiertas d'una gruixuda capa d'asfalt van resistir perfectament, mentre que les modernes llaunes herméticamente segellades van cedir per infiltración de l'aigua salada. Encara que, en realitat, les provisions no haguessin fet falta.

Un dels problemes a alta mar era aconseguir menjar. El propi mar els hi va donar: els peixos voladors s'estavellaven contra la balsa i queien en ella. De vegades, fins i tot, arribaven a xocar amb ells. O bé se'ls o bé els utilitzaven com esquer per a capturar altres peixos més grans. De fet, va ser extrany el dia que no van trobar peixos voladors o d'altres espècies que van quedar damunt de la balsa per un cop de mar.

L'altre problema era aconseguir aigua. Als dos mesos de viatge l'aigua que havien portat se'ls havia tornat rància. Aquest problema quedava resolt per la pluja a la que afegien entre un 20% i un 40% aigua de mar i es lliurava cada dia un litre d'aigua a cada home. Igual en els dies calurosos, doncs no és líquid el que necessita el cos, sinó les sals que perd a través de la transpiració. Per si no fos suficient, els antics navegants ja sabien xuclar la linfa del peix per a calmar la set, cosa que molts nàufrags també havien redescobert durant la Primera Guerra Mundial.

Van tenir de tot tipus d'aventures, des de la trobada amb un tauró balena fins a peixos que semblaven d'aigües profundes. Van despertar a Bengt per a ensenyar-li un d'ells i va dir: "No; peixos com aquest no existeixen", es va girar i es va tornar a dormir. I és que, realment, havien estat els primers a veure un exemplar viu de Gempylus serpens (aquest mateix Bengt es va dedicar a llegir durant el viatge els 73 llibres de sociología que va dur a la balsa).

Una altra cosa que els va succeir és veure polps petits a l balsa. Resulta que xuclaven l'aigua per un tub situat al llarg del seu cos i després ho deixaven anar bruscament cap a enrere donant grans salts. També van veure molts taurons. Al principi, en veure un, s'allunyaven de la vora i anaven ràpidament a agafar els arpons posant-se en guàrdia. Al final agafar-los per la cua es va convertir en esport(!). Fins i tot els hi van acabar donant restes del menjar.

En una ocasió, un parell d'homes es van pujar a un pot de cautxú (lligat amb un cap) i van poder veure la Kon-Tiki des de la distància. Es van començar a riure tant que les llàgrimes els queien per les seves barbes. Semblava un graner de Noruega enmig del mar. Per moments, la Kon-Tiki desapareixia entre les ones i de cop reapareixia a la cresta d'una altra. Llavors es van adonar del fràgils que eren i per això es van petar de riure. També els va fer reflexionar sobre la sensació de seguretat que tenien dintre de la caseta: un curiós efecte psicològic.

Algunes vegades sortíem també en la petita embarcació de goma per a veure'ns de nit. S'aixecaven per totes parts ones negres com muntanyes de carbó i una titilant miríada d'estrelles tropicals arrencava un esvait reflex del plàncton en l'aigua. El món era simple: estrelles en la foscor. Que fos l'any 1947 abans o després de Crist, aviat no va tenir cap significat. Vivíem i ens sentíem viure amb vigilant intensitat. Ens adonàvem que per als homes anteriors a l'època de la tècnica, la vida també havia estat plena i intensa; en realitat, més plena i més rica en molts aspectes que la vida de l'home modern. En certa forma, el temps i l'evolució havien deixat d'existir; tot el que avui era real i important, l'havia estat abans i ho seguiria sent després. Estàvem submergits en l'absoluta mesura comuna de la història, foscor sense fi i interrompuda sota un munt d'estrelles.

Un detall inesperat del que es van adonar és que existeixen cocos a la Polinesia: podrien haver anat surant des del Perú? La Kon-Tiki els hi va donar la resposta: els que anaven banyats per les ones s'havien espatllat però els quals anaven sense que penetrés l'aigua, es conservaven perfectament, així que els cocos no podien viatjar sols i surant a través de l'oceà.

Van dur amb ells un equip de radioaficionat. Una nit, el senyal va ser captada per un de Los Àngeles que intentava comunicar-se amb un altre a Suècia. Va preguntar quina classe d'aparell tenien, qui era i on vivia. És força increïble si et diuen que vius en una balsa enmig del Pacífic, oi? Al final, van li van poder convèncer donant-li detalls. Els hi van posar en contacte amb el cap del Servei Meteorològic dels EUA, doncs d'aquests llocs no existien informes meteorològics ni estadístiques. Van contactar amb un radioaficionat que vivia en els afores d'Oslo, cosa que sorprèn si es té en compte que era un transmisor de 13 MHz que no podia produir més de 6 watts de potència. Fins i tot a van contactar amb el rei Haakon al que van felicitar des de la balsa pel seu aniversari.

Com els negatius de les fotos que feien s'estaven revelant malament van demanar consell als radioaficionats. El senyal va ser captada per un afeccionat a Holliwood, qui va trucar a un laboratori i els va donar la solució. Havien de refredar-los, cosa força complexa enmig del Pacífic prop de l'Equador; però en Herman era enginyer especialitzat en refrigeració, així que el problema va quedar resolt.

Després 101 dies d'aventura van arribar a l'Atoló de Raroia, en l'Arxipèlag de les Tuamotu. Un dia, es van tombar els sis a la sorra d'una platja. Un d'ells va grimpar a un cocoter i tots van beure dels cocos que va agafar. Bengt va dir:

– El purgatori estava una mica humit però el cel és més o menys com jo m'ho havia imaginat.

Els polinesis que es van trobar van ser d'allò més hospitalaris i els hi van oferir tot el que tenien. El cap d'ells va voler veure el vaixell en què havien arribat i en veure els troncs de la Kon-Tiki va exclamar:

– Això no és un vaixell, sinó una pae pae!

Pae pae és el nom que a la illa de Pascua vol dir balsa o plataforma. A manera de recepció oficial, es van reunir i els van cantar … la Marsellesa! Els nostres herois van poder salvar a un nen natiu que es trobava malalr gràcies a que van poder posar-se en contacte amb un metge, explicar-li els símptomes i els medicaments que duien (que incloïa penicilina). Ho van poder curar. Els polinesis els van donar a cadascun d'ells noms dels seus déus del passat.

Per a finalitzar, us copio el paràgraf amb el que comença aquest llibre, que ha estat traduït a no menys de 66 idiomes, i que el resumeix d'una manera magistral:

De vegades ens trobem en situacions extranyes, sense saber com. Ens fiquem en elles pas a pas i de la manera més natural, fins que de sobte, quan ja hi estem ficats, s'ens gira el cor i ens preguntem com dimoni va poder passar allò.

(Notes afegides posteriorment a la lectura del llibre)

No sé si les teories actuals coincideixen amb el que el nostre heroi pensava, però va demostrar tècnicament la seva possibilitat. Sigui com sigui, el que sí està clar és que va incrementar l'interès per la història antiga. Va fer altres viatges dels quals intentaré documentar-me per explicar-los en altres històries. En els anys 90 es va interessar en les piràmides de pedra de les illes Canàries, va fixar la seva residència a Tenerife i va ser un dels grans impulsors del Parc etnogràfico de les piràmides de Güímar, situat al sud de la illa i que es va inaugurar en 1998. Thor Heyerdahl va morir en 2002 víctima d'un càncer als 87 anys. Un asteroide va rebre el seu cognom.

En certa ocasió va dir:

Si m'haguessin preguntat als 17 anys d'edat si viatjaria en el mar en una balsa, hagués negat absolutament aquesta possibilitat. A aquesta edat, patia de fòbia a l'aigua.

Potser que això mateix pensés el seu nét Olav Heyerdahl qui en 2006, amb 28 anys, tornava a repetir l'experiència del seu avi. Animat pel seu pare (Thor Heyerdahl Jr., biòleg marí i oceanàgraf) va sortir de nou el mateix dia i des del Callao de nou però exactament 59 anys després. Aquesta vegada el viatge va durar 85 dies i va anar en una Kon-Tiki millorada que tenia per nom Tangaroa.

La Tangaroa

Tres dies després de tornar a Noruega va anar al Museu Kon-Tiki d'Oslo a contemplar la balsa del seu avi.

Una família d'allò més aventurera, oi?

Portada del llibre

Títol: "La expedición de la Kon-Tiki"
Autor: Thor Heyerdahl

Altres opinions del llibre:
http://www.grijalvo.com/articulos/k_heyerdahl_kon_tiki.htm

Un fragment del llibre:
http://www.elnavegante.com.mx/rev05/thor_heyerdahl.html

Més sobre el Thor Heyerdahl:
http://www.playasperu.com/articulos/Heyerdahl.htm
http://www.turismoaventura.com/comunidad/contenidos/actualidad/act14.shtml
http://www.nuestromar.org/noticias/mar_calmo052006_del_peru_a_la_polinesia_en_balsa_y_por_un_sueno
http://www.terra.com/noticias/articulo/html/act473017.htm

Entrevista al fill d'en Thor Heyerdal (y pare de l'Olav)
http://www.enigmasperu.org/articulo.php?id=123

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La expedición de la Kon-Tiki

  1. dan diu:

    I pensar que avui hi ha qui es incapaç d’anar a lavabo sense fer servir el GPS…

  2. omalaled diu:

    Si hi ha una cosa que m’agrada de la gent seriosa es còm defensen les seves argumentacions de forma tan apassionada.

    Salut!

  3. omalaled diu:

    Si hi ha una cosa que m’agrada de la gent seriosa es còm defensen les seves argumentacions de forma tan apassionada.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.