La canalla i la ciència

De vegades, hi ha canalla que assisteix a un moment important de la història de la ciència. I al igual que els grans, no s'adonen, però quan passa el temps l'escena cobra importància i roman inesborrable en els seus records. La història d'avui és una barreja de paràgrafs d'aquí i d'allà on es dóna precisament això: la interacció entre nens i ciència o nens i científics i de com la ciència pot canviar la vida de les persones. I és que, quan hi ha marrecs pel mig, les històries es tornen molt més interessants.
 

[@more@]

Als pares d'un nen de tercer curs que es deia Donald Arthur Glaser els hi van aconsellar que el traslladessin a una escola per a nens retrassats. Els pares, però, deien que el seu fill era totalment normal i es van mantenir en els seus tretze. A l'any següent es va destapar com un geni de les divisions llargues. A l'edat de 34 anys era físic i neurobiòleg i es va dur el Premi Nobel de Física de 1960 per inventar la càmera de bombolles.

Quan era gran va explicar que no es molestava a contestar cap de les estúpides i òbvies preguntes dels cursos anteriors, però les divisions llargues li van semblar més difícils ja que les respostes no eren òbvies i el procés fascinant, així que va començar a prestar atenció.

A principis de 1919, en Theodor Kaluza era un jove investigador de la Universitat de Königsberg, a Alemanya, i estava treballant sobre les implicacions de la nova Teoria General de la Relativitat. Com de costum, el seu fill de 9 anys, que també es deia Theodor, estava assegut tranquil·lament centrat en els seus jocs. De cop i volta, el pare va deixar de treballar i es va asseure immòbil durant uns segons amb la vista clavada en els papers del seu estudi. Llavors, va donar un copet amb les dues mans a la taula i es va aixecar a passejar de dalt a baix de l'habitació mentre cantussejava Fígaro. Aquell era el moment en que s'havia adonat que si en comptes de 4 dimensions (tres de l'espai i una del temps) utilitzava cinc, la gravetat quedava inclosa en un conjunt d'equacions que descrivien totes les forces. Havia unificat gravetat i electromagnetisme en un paquet, és clar, a canvi d'afegir una cinquena dimensió (per qui vulgui més detalls, que miri la idea de Kaluza-Klein). Però més que la teoria en si, el que vull destacar és que aquesta escena del descobriment del seu pare va quedar gravada en aquell nen de 9 anys i la recordava 66 anys després.

Si en Feynman va ser un geni de la ciència, podem estar segurs que deu molt al seu pare. Aquest home, encara que no fos excessivament format, li va ensenyar a veure les coses d'una manera diferent. De vegades, l'asseia als seus genolls i li mostrava l'Enciclopèdia Britànica. El propi Feynman ens ho recorda:

Es parava de tant en tant i deia: què significa realment? per exemple "el cap del Tyrannosaurus rex tenia 1,20 metres d'amplària, etc."… vol dir que si estigués al pati, el seu cap apareixeria en el teu dormitori de la segona planta, i si la fiqués per la finestra trencaria el marc per ambdós costats. Després, quan jo era una mica més gran, quan llegíem això de nou em recordava lo forts que havien de ser els músculs del coll, les raons entre el pes i l'àrea dels músculs, i per què els animals terrestres no poden tenir la grandària de les balenes i per què les llagostes poden saltar tan alt com pot saltar un cavall. Tot això, pensant en la grandària del cap d'un dinosaure!

El petit Richard Feynman va créixer i també va ser pare. Aquesta vegada van ser els seus fills els que van guardar nombrosos i inesborrables records. La seva filla Michelle va escriure:

"Quan li tocava a ell dur-nos en cotxe a l'escola, feia veure que s'havia perdut o com si es dirigís a la seva feina al Caltech. "No, aquest no és el camí!" cridàvem. "Oh, molt bé. És aquest el camí?" i de nou tornava a prendre la ruta equivocada. "Nooooooo!", cridàvem amb pànic, convençuts que arribaríem tard (sempre arribàvem amb el temps just, per descomptat). De les moltes habilitats del meu pare, aquesta disposició a fer-se el boig, i fer-me pensar que estava completament impressionat per la meva clarivident forma de pensar, era el que va conformar la meva infància més que qualsevol cosa.

Durant molts anys simplement no vaig ser conscient que el meu pare posseïa un intel•lecte suprem. De fet, ell mateix animava a tractar-lo amb certa irreverència. La majoria de les històries que ens explicava il•lustraven la seva ineptitud. Les nostres converses mentre sopàvem estaven plenes d'animats relats sobre els errors que cometia durant el dia: perdre el seu jersei, oblidar alguna cosa terriblement important, conversar amb persones i no recordar els seus noms. També parlava de les seves experiències quan viatjava, com la vegada que li disgustava tant el fantàstic hotel on es celebrava una conferència a la que assistia i va dormir fora, al bosc. "Oh, Richard", era la invariable frase de la meva mare a l'altre extrem de la taula. Però ell sempre reia, i nosaltres rèiem amb ell.

Era un convençut creient de l'educació pública, però invariablement es veia frustrat davant la burocràcia i el seu pensament inflexible. Quan jo estava al Institut, va començar a mostrar-me formes més senzilles per a fer els deures de matemàtiques que diferien dels mètodes del mestre. Com resultat, el meu professor d'àlgebra II em va reprendre per no resoldre el problema de forma correcta. Al meu pare això li va semblar ridícul, doncs en qualsevol cas jo havia arribat a la resposta correcta, i va anar a escola a discutir la qüestió. El professor no sabia qui era i li va tractar com a un idiota que tractava de complicar-li la vida. Finalment el professor li va acusar de no saber res de matemàtiques. El meu pare, que havia estat mossegant-se la llengua durant tot el temps, finalment no va poder aguantar més i va dir el que pensava. A l'endemà em van canviar a una altra classe. A l'any següent, resoldre problemes sense utilitzar els mètodes prescrits va tenir les seves conseqüències similars, i per això vaig acabar estudiant la matèria a casa i fent els exàmens en l'escola.

Iréne Curie, una de les filles del Pierre i la Marie Curie, va rebre el Premi Nobel al costat del seu marit, en Frederick Joliot, pel seu descobriment de la radioactivitat artificial. En el discurs de presentació del Nobel de 1935, W. Palmaer, chairman del Comitè Nobel de Química, va assenyalar que:

Com saben vostès, els alquimistes es van esforçar per transformar els elements entre si (…) Però fins i tot en aquesta ocasió no es tracta de la transformació d'altres metalls en or, tret que sigui indirectament en la forma de Premi Nobel!
I va afegir, dedicat a la Irène:

Senyora, fa 24 anys, Madame Marie Sklodowska-Curie, va estar present en els actes Nobel para rebre el Premi de Química, com recompensa pel seu descobriment del ràdio; i vostè, senyora, també va estar present en aquella ocasió, com una nena.

Eve Curie (germana de la Iréne) també recordava una situació d'allò més paradoxal:

Durant l'estiu de 1913, [Marie Curie] assajava les seves forces recorrent a peu la Engadine, amb la seva motxilla. L'acompanyaven les seves filles, amb la seva institutriu i l'equip d'excursionistes es completava amb la presència del savi Albert Einstein amb el seu fill. Entre la Senyora Curie i l'Einstein feia molts anys que existia gran amistat en el terreny científic. Sentien una gran estimació mútua i es complaïen tot fent discussions interminables sobre física teòrica. Discutien mig en francès, mig en alemany. Als joves els divertia molt aquest viatge; caminaven davant d'ells i de vegades agafaven al vol algunes paraules del diàleg i les trobaven força estranyes. L'Einstein explicava a la Marie Curie la seva teoria: "Comprengui vostè que necessito saber exactament què li succeeix a l'ocupant d'un ascensor que cau en el buit ….

Aquesta commovedora preocupació feia riures als nois. Com podien a sospitar que la suposada caiguda de l'ascensor plantejava el principal problema de la Teoria General de la Relativitat?

 
Fonts:
"Marie Curie y su tiempo", José Manuel Sánchez Ron
"¡Ojalá lo supiera!", Richard Feynman
"En busca de SUSY", John Gribbin

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La canalla i la ciència

  1. omalaled diu:

    Feynman, Einstein, Bohr i Fermi surten per tot arreu i sempre que hi són pel mig segur que hi ha alguna cosa graciosa o subtil.

    A molts de nosaltres (inclós jo) ens han dit algun professor tard o d’hora que no arribaríem gaire lluny. Es podrien empassar les seves paraules. Quan de grans te’ls trobes, no els perdones i els hi recordes. La venjança, en aquest aspecte s’assaboreix que és una passada 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.