Una tribu de científics

En l'article anterior, Miski em preguntava en un comentari si es podia esbrinar una mica més sobre la Carolyn, l'amiga de l'autora que es va menjar una mica de pols lunar. Doncs bé, vaig aconseguir l'e-mail de la senyora Sobel i li vaig escriure preguntant si podia dir-me quina algun detall més … i m'ha contestat! M'explica que, efectivament, van estar molt implicats romànticament, però que ja ho estaven abans que li regalés aquell tresor, cosa que explicaria per què l'hi va donar. I que, encara que això va succeir fa molt temps, encara avui, quan la Carolyn ho recorda, a ell i al seu regal tan especial, els seus ulls tenen una lluentor especial.

Gràcies, senyora Sobel; moltes gràcies. De tot cor.

 

[@more@]

Fa poc, us plantejava en un article per què teníem la capacitat d'entendre l'Univers. No us donaré la resposta, doncs la desconec, però intentarem aprofundir sobre això en la nostra història d'avui.

En el seu meravellós llibre Breve historia del saber, Charles Van Doren ens diu:

La ciència s'ha convertit en l'activitat més característica dels éssers humans i en una eina indispensable per a la supervivència dels milers de milions d'éssers humans que habitem el planeta.

És cert això? Sembla clar que avui dia que la ciència ens envolta: tenim càmeres digitals, telèfons mòbils, enormes avions, cotxes amb GPS, vacunes contra tot tipus de malalties, etc; però també podem pensar que la necessitat de ciència és només real a la nostra societat. Abans de tots aquests moderns avenços la humanitat va evolucionar sense excessius problemes, pel que no sembla un concepte realment necessari per a la nostra supervivència. Així que anem enrere en el temps i pensem quan l'home era nòmada i vivia del que caçava. Importava la ciència? Era la ciència característica de l'ésser humà i necessària per a la supervivència? En altres paraules: era l'home un científic?

El paràgraf que ve a continuació és una vinyeta que ens dona una idea del comportament de l'home en l'antiguitat:

El petit grup de caçadors segueix el rastre de petjades de cascos i altres pistes. Es detenen un moment al costat d'un bosc d'arbres. Agenollats, examinen la prova més atentament. El rastre que venien seguint es veu creuat per un altre. Ràpidament decideixen quins animals són els responsables, quants són, quina edat i sexe tenen, si hi ha algun ferit, amb quina rapidesa viatgen, quant temps fa que van passar, si els segueixen altres caçadors, si el grup pot arribar a als animals i, si és així, quant trigaran. Presa la decisió, donen un copet amb les mans al rastre que seguiran, fan un lleuger so entre les dents com xiulant i es van ràpidament. Encara qu portin arcs i fletxes enverinades, segueixen en la seva forma de carrera a l'estil d'una marató durant hores. Gairebé sempre han llegit el missatge a la terra correctament. Les bèsties salvatges, elands o okapis estan on creien, en la quantitat i condicions estimades. La caça té èxit. Tornen amb la carn al campament temporal. Tothom ho festeja.

Aquesta vinyeta de caça més o menys típica és del poble !Kung San del desert del Kalahari, en les repúbliques de Bostwana i Namíbia, que ara, desgraciadament, estan en perill d'extinció. Però, durant dècades, ells i la seva manera de vida van ser estudiats pels antropòlegs. Els !Kung San poden ser un exemple típic de la manera d'existència de caçadors-recol·lectors en el que els humans hem passat la major part del nostre temps … fins a fa deu mil anys, quan van ser domesticats plantes i animals i la condició humana va començar a canviar, potser per a sempre.

Com ho feien? Com podien deduir tant amb una sola mirada? Dir que eren bons observadors no explica gens ni mica. Què feien realment? Segons l'antropòleg Richard Lee, analitzaven la forma de les depressions. Les petjades d'un animal que es mou de pressa mostren una simetria més allargada. Un animal lleugerament coix protegeix la pota afligida, li posa menys pes i deixa una petjada més suau. Un animal més pesat deixa un buit més ample i profund. Les funcions de correlació estan al cap dels caçadors.

En el curs del dia, les petjades es van erosionant. Els murs de la depressió tendeixen a esfondrar-se. La sorra aixecada pel vent s'acumula en el sòl del buit. Potser caiguin dintre trossos de fulles, branquetes o herba. Com més espera un, més gran és l'erosió.

Les fonts de degradació poden canviar de món a món, de desert a desert o d'època a època. Però si un sap quins són, pot determinar moltes coses observant el definit o l'erosionat que es troba la petjada. Si en les petjades de cascos es superposa el rastre d'insectes o altres animals, també vol dir que no és recent. El contingut d'humitat de la subsuperfície del sòl i el ritme al que s'asseca després d'haver quedat exposada per un casc determinen l'esfondrament dels murs de fets per aquesta petjada. Tots aquests detalls són estudiats amb atenció pels !Kung San.

Les manades que van al galop detesten el terra calent. Els animals utilitzaran totes les ombres que puguin trobar. Canviaran el curs per a aprofitar-se d'uns moments d'ombra a un bosc d'arbres. Però el lloc de l'ombra depèn del moment del dia, perquè el Sol es mou a través del cel. Al matí, quan el sol surt per l'est, les ombres es projecten cap a l'oest dels arbres. Després, a la tarda, quan el Sol es posa per l'oest, les ombres es projecten cap a l'est. A partir de les corbes de les pistes és possible dir quanta estona fa que van passar els animals. Aquest càlcul serà diferent en les diferents estacions de l'any. Així doncs, els caçadors han de tenir al cap una espècie de calendari astronòmic que predigui l'aparent moviment solar.

Els caçadors-recol·lectors no només són experts en els rastres d'altres animals, sinó que també coneixen molt bé els rastres humans. Tot membre de la banda és pot reconèixer per les seves petjades; els hi són tan familiars com les seves cares. Laurens Van der Post ho relatava:

(…) a moltes milles de casa i separats dels altres, Nxou i jo, seguint el rastre d'una daina ferida, vam trobar de sobte una altra sèrie de petjades i rastres que s'unien a la nostra. Nxou va fer un grunyit de profunda satisfacció i va dir que eren les petjades de Bauxhau, fetes pocs minuts abans. Va dir que Bauxhau corria de pressa i que no trigaríem en veure-li a ell i a l'animal. En arribar a dalt de la duna que teníem davant, allà estava en Bauxhau, tot començant a espellar l'animal.

O Richard Lee, també entre els !Kung San, relata que, després d'examinar breument unes petjades, un caçador va comentar:

– Oh, fixa't, Tunu està aquí amb el seu cunyat. Però on està el seu fill?

Com poden haver après tan bé tot això? Quan l'antropòleg formula aquesta pregunta, la resposta que rep és que els caçadors sempre han utilitzat aquests mètodes. Van observar als seus pares i a altres experts caçadors durant el seu aprenentatge. Van aprendre per imitació. Els principis generals van ser transmesos de generació en generació. Cada generació va posant al dia les variacions locals —velocitat del vent, humitat del sòl— segons les necessitats, per estacions o dia a dia.

Doncs bé, en Carl Sagan afirmava que totes aquestes formidables habilitats de forense per a rastrejar pistes són autèntica ciència en acció. Podem afirmar que seguir les petjades d'aquests animals són realment ciència? Si diem que la feina dels astrònoms i astrofísics és ciència podem concloure que el que fan els !Kung San per a seguir les seves preses també ho és. De fet, són els mètodes que utilitzen els astrònoms astrofísics per analitzar els cràters deixats per l'impacte de meteorits.

Imagineu un cràter deixat per un meteorit: com ho analitzen els científics? Com més superficial és el cràter, més antic és; els cràters amb murs esfondrats, amb ràtios profunditat/diàmetre modests o amb partícules fines acumulades al seu interior tendeixen a ser més antics perquè ha de passar el temps suficient perquè entrin en acció els processos erosius. En el fons, els científics estan (estem, si em permeteu) davant una enorme petjada i la mirem i estudiem igual que els !Kung San miren i estudien altres petjades.

La diferència és que nosaltres estudiem altres coses. Per exemple, d'un cràter en la Lluna, Mercuri o Tritó, mirem sempre el seu grau d'erosió i no realitzem el càlcul a partir del no-res. Desempolsem un informe científic determinat i llegim els nombres assajats i certs que s'han establert potser una generació abans. Els físics no deriven les equacions de Maxwell o la mecànica quàntica a partir del no-res. Intenten entendre els principis i les matemàtiques, observen la seva utilitat, comprenen com segueix la Natura aquestes normes i es prenen aquestes ciències seriosament i les fan pròpies. O sigui, que aprenem de les experiències dels nostres avantpassats, igual que els !Kung San altra vegada.

No obstant això, algú va haver de fixar tots aquests protocols per a seguir rastres per primera vegada, potser algun geni del paleolític, o més probablement una successió de genis en èpoques i llocs molt separats. No hi ha signes en els protocols rastrejadors dels !Kung San de mètodes màgics: examinar les estrelles la nit abans, o les entranyes d'un animal, o llençar daus, o interpretar somnis, o conjurar dimonis, o qualsevol altra de les milers d'afirmacions espúries de coneixement que els humans han acariciat intermitentment. Aquí hi ha una qüestió específica ben definida: quin camí pren la presa i quins són les seves característiques? Es necessita una resposta precisa que la màgia i l'adivinació simplement no proporcionen o, almenys, no amb la regularitat suficient per a evitar la fam. En canvi, els caçadors-recol·lectors —que no són molt supersticiosos en la seva vida quotidiana, excepte quan ballen eal voltant del foc i sota la influència de suaus euforitzants— són pràctics, laboriosos, motivats, sociables i sovint molt alegres. Apliquen habilitats apreses d'antics èxits i fracassos.

És pràcticament segur que el pensament científic ha existit des del principi. Es pot veure fins i tot en els micos, quan patrullen les fronteres del seu territori o quan preparen una canya per a ficar-la en el munt de tèrmits i extreure així una font modesta però molt necessària de proteïnes. El desenvolupament d'habilitats per a seguir pistes oferix un avantatge selectiu evolutiu poderós. Els grups que no són capaços d'adquirir-les aconsegueixen menys proteïnes i deixen menys descendència. Els que tenen una inclinació científica, els que són capaces d'observar amb paciència, els que tenen predisposició per a descobrir-lo aconsegueixen més menjar, especialment més proteïnes, i viuen en hàbitats més variats; ells i les seves línies hereditàries prosperen. El mateix és cert, per exemple, de les habilitats de navegació dels polinesis. Resumint: una habilitat científica oferix recompenses tangibles.

No obstant això, també podria haver-hi societats a les quals no els hi fes falta seguir petjades per a sobreviure, com les preagràries. És clar que aquests tenen altra forma: la recol·lecció de vegetals. Per a fer-lo s'han de conèixer les propietats de moltes plantes i tenir la capacitat de distingir-les. Els botànics i antropòlegs han trobat repetidament que els caçadors-recol·lectors de tot el món han reconegut diferents espècies de plantes amb la precisió dels taxònoms occidentals. Han traçat un mapa mental del seu territori amb la precisió dels cartògrafs. També aquí, tot això és una condició per a sobreviure.

Això, a més, ens hi diu un altra cosa: que l'afirmació que, igual que els nens no estan preparats per a certs conceptes de matemàtiques o lògica, els pobles "primitius" no són capaços intel·lectualment d'entendre la ciència i la tecnologia, és totalment falsa.

Fa poc, vaig veure per TV un reportatge sobre els !Kung San on explicaven a nens escolars les seves diferents tècniques per a sobreviure. Els mostraven com reconèixer les petjades en el terreny i que els estruços eren animals molt benvolguts per ells. Els explicaven que es feien cantimplores precisament amb ous d'estruç, i algunes les enterraven en diferents llocs del desert plenes d'aigua per si de cas un dia les necessitaven. Aquest aigua podia aguantar fins a cinc anys. Els ensenyaven els seus rituals, a disparar amb arc i fletxa i tantes altres coses. Els xavals s'ho van passar d'allò més bé.

Quan els "civilitzats" van descobrir als !Kung San, sabeu què van fer? L'exèrcit de l'apartheid de Sud-àfrica els va contractar per a perseguir preses humanes en les guerres contra els "Estats de la línia de front". Aquesta trobada amb els militars blancs sud-africans va accelerar de diverses maneres diferents la destrucció de la manera de vida dels !Kung San que, en tot cas, s'havia anat deteriorant a poc a poc al llarg dels segles a cada contacte amb la civilització europea.

Mentre ells utilitzen els seus coneixements per a caçar animals i menjar, nosaltres els utilitzem per fer la guerra. Un no pot deixar de qüestionar-se quí és el civilitzat i quí el salvatge.

Esperem que aquesta tribu de científics pugui sobreviure al pes de la "civilització".

Fonts:
"El mundo y sus demonios", Carl Sagan
"Breve historia del saber", Charles van Doren

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Una tribu de científics

  1. Joan diu:

    Si es que quan es parla de ciència se sol relacionar amb dues accions: mirar per un microscopi i fer potingues.

    Ja és hora que la societat sàpiga què com són els científics i les diferents ciències que estudien; ja sigui la que exposes d’aquesta tribu com qualsevol altra.

  2. omalaled diu:

    És una de les nostres missions 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.