Invents que van canviar el món

La història d’avui parla sobre alguns dels invents que han canviat el món. En particular, us parlaré del vas Dewar, del microones, de la màquina de cosir i del cristall de seguretat. Anem per feina.
[@more@]
El "vas Dewar", tal com es deia en 1890, mai va ser patentat pel seu inventor, el físic britànic James Dewar. Cal dir que va ser el primer home que va licuar l’oxigen en una carrera amb Heike Kamerling Onnes. Aquest últim va quedar molt desolat, però va seguir treballant i va desenvolupar tècniques per a arribar a licuar l’heli (a ni més ni menys que -269 ºC), descobrir la superconductivitat i dur-se un bonic Nobel en 1913.

Però continuem amb el vas i el seu inventor. Ho considerava com un revolucionari avanç al servei de la comunitat científica. Va construir un recipient amb les parets interior i exterior de cristall en un espai on s’havia fet el buit. Per a reduir encara més la transferència de calor va recobrir amb plata la part interior (el buit elimina la propagació de calor per conducció i les parets recobertes amb plata eren per a evitar la pèrdua de calor per radiació).

Els científics ho utilitzaven els vasos Dewar para guardar vacunes i sèrums a temperatures estables i fins i tot transportar peixos tropicals rars.

Els recipients els fabricava un bufador de vidre professional, en Reinhold Burger, soci d’una companyia berlinesa especialitzada en aparells científics de cristall. Va ser Burger qui va comprendre les aplicacions del vas, afegint una part metàl·lica per fora que protegia les parets de cristall.

Per trobar un nom per al seu recipient i, amb intenció de donar publicitat, va promoure un concurs en el qual oferia un premi en metàl·lic per al suggeriment més imaginatiu. La paraula guanyadora va ser "Thermos" que vol dir "calor" en grec.

En 1906 un home de negocis americà anomenat William B. Walker va quedar impressionat pel termo i tres mesos després ho importava a EEUU. Excursionistes, caçadors i ames de cases els van comprar amb tanta rapidesa que Walker va adquirir la patent alemanya per a fabricar-los en la seva pròpia empresa.

Els experts diuen que la seva acceptació en activitats industrials va ser tan ràpida perquè personalitats notables, alguns dels quals li van dedicar elogis, ho van utilitzar. El president William Taft l’utilitzava en la Casa Blanca, sir Ernest Shackleton el va dur al Pol Sud, el tinent Robert Peary va arribar al Pol Nord amb un termo al seu equip, el mateix que sir Edmund Hillary a la seva conquesta a l’Everest, així com van acompanyar en els seus vols als germans Wright i al comte Zeppelin.

Avui encara pot observar-se el vas original del Dewar a la Royal Institution, a Londres.

El magnetró és el tub que genera energia de microones. Va ser un element essencial en la construcció del RADAR. Els científics pretenien frustrar els plans dels nazis i va ser un element que va contribuir decisivament a la defensa de Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.

Un dia de 1946, un enginyer de la Raytheon Company que es deia Percy Spencer, provava un tub magnetró quan va ficar la mà en la butxaca on guardava una tableta de xocolata i va trobar que s’havia fos fins a convertir-se en una massa enganxosa. Spencer sabia que els magnetrons generaven calor, però ell no havia notat calor. Tanmateix, podia la calor del magnetró ser la causa?

No estava preocupat per la taca en els seus pantalons, sinó interesadíssim per tot allò. Així que va enviar a buscar una borsa de grans de blat de moro, els va posar prop del magnetró i als pocs minuts va obtenir crispetes al terra del laboratori. Al matí següent, va arribar al laboratori amb una dotzena d’ous frescos. Va posar un d’ells en un recipient amb un forat que va alinear amb el magnetró. Un col·lega seu va tenir curiositat, es va acostar massa i es va trobar amb la cara esquitxada d’ou. Spencer va comprendre immediatament que l’ou s’havia cuit de dintre a fora i la pressió l’havia fet esclatar. La pregunta era, per què no altres aliments?

La resta, és història.

L’any 1830 homes i dones cosien a mà. Un sastre expert podia donar unes trenta puntades per minut. Doncs bé, la primera màquina, per tosca i ineficient que fos, feia dues-centes. Aquesta màquina, que feia una puntada simple d’un sol fil, la va produir aquell any en Barthélemy Thimonnier, un sastre de Lyon. La velocitat d’aquesta màquina va impressionar tant al govern que, al poc temps, tenia vuitanta màquines treballant fent uniformes militars. I així va ser fins que una multitud formada per sastres professionals que consideraven la màquina una amenaça a la seva subsistència va assaltar la fàbrica d’en Thimonnier destruint totes les seves màquines. Van estar, fins i tot, a punt de matar-lo i el nostre home va haver de fugir a la ciutat d’Amplepuis, on va morir en la pobresa.

La història segueix a Boston. Elias Howe era un mecànic que treballava per a sustentar a la seva esposa i tres fills. Un dia va sentir al seu cap dir a un client que qui inventés una màquina de cosir tindria assegurada una fortuna. La idea es va convertir en obsessió pel Howe. Primer, va observar les mans de la seva esposa mentre cosia. Va fracassar en un intent de reproduir aquests moviments, però va idear un nou tipus de puntada no menys resistent i dintre de les possibilitats del disseny mecànic.

Va patentar la seva màquina de cosir en 1846 i va començar a mostrar-la a fabricants. Van quedar bocavedats per les seves 250 puntades per minut, però davant el preu i les amenaces de grups organitzats per sastres i modistes no es van atrevir a ajudar-lo. Empobrit i desil·lusionat es va embarcar amb la seva família a Anglaterra. Dos anys després tornava A EEUU i es va sobresaltar en veure que les botigues venien màquines com les seves per uns 100 dòlars. Així que va impugnar les patents de diversos fabricants, entre ells, un altre mecànic de Boston  que es deia Isaac Singer.

La màquina de Singer era superior a la del Howe, però la feia la puntada que aquest últim havia patentat. Singer es va negar a arribar a un acord amistós amb Howe. Als seus advocats els hi va dir: "M’importa un rave l’invent. El que jo vui són els diners". I per si no fos poc, mentre el cas s’eternitzava en els tribunals, va aparèixer un altre inventor que es deia Walter Hunt i que havia ideat una maquina de cosir 11 anys abans que en Howe. Aquest Walter Hunt era un inventor d’allò més prolífic: un altre dels seus invents era el famós imperdible que havia creat en tres hores (va vendre els drets per 400 dòlars per a pagar un deute de 15). Pobre Hunt!: no l’havia patentat per por de deixar sense feina als sastres.

El jutge que s’ocupava del cas va decidir que Singer havia de compartir els diners, però no amb el Hunt, sinó amb  el Howe. Per cada màquina de cosir fabricada, Howe rebria un royaltie. A partir d’aquí va començar a cobrar de l’ordre de 40.000 dòlars per setmana. Va morir als 48 anys. El que més va lamentar va ser que la seva esposa, que durant tant de temps li havia donat suport i que mai va dubtar de les possibilitats comercials de la màquina de cosir, hagués mort abans que ell guanyés un cèntim pel seu invent.

Són aquestes històries on les persones queden "retratades", no us sembla?

Puntada d'una màquina de cosir

Per cert, si us interessa molt una història més extensa de les màquines de cosir no us perdeu 1, 2 i 3, d’on he tret el gràfic anterior. Molt informatiu.

Irònicament, el descobriment del cristall de seguretat va ser a causa de un accident. En 1903, un químic anomenat Édouard Benedictus va pujar a una escala en el seu laboratori per a buscar uns reactius en un prestatge i sense voler va fer caure una ampolleta de cristall. Va escoltar com es trencava però, al mirar al terra, va veure còm els fragments continuaven més o menys units i mantenien la forma del recipient.

A l’interrogar a un ajudant, Benedictus es va assabentar que havia contingut una solució de nitrat de celulosa, un plàstic líquid que s’havia evaporat i que, pel que sembla, havia dipositat a l’interior una capa primeta. Ja que semblava net, l’ajudant no l’havia netejat i l’havia retornat directament al prestatge. Benedictus va pendre nota, però va oblidar l’incident.

La mateixa setmana d’aquest descobriment, un diari de París publicava un article sobre el recent seguit d’accidents automobilístics, i quan va llegir que gairebé tots els conductors greument ferits ho eren per causa dels talles pels parabrises li va arribar la inspiració: De sobte, va aparèixer davant els meus ulls la imatge de la ampolleta trencada. Em vaig aixecar de cop, vaig anar correns cap al meu laboratori i em vaig concentrar en les possibilitats pràctiques de la meva idea.

Va estar 24 hores seguides experimentant amb capes de líquid que aplicava a cristalls que després trencava: La tarda següent havia produït la meva primera peça de Triplex (cristall de seguretat) que es presentava ple de promeses per al futur. Es tractava de dues làmines de cristall que tenien una làmina de celulosa entre elles.

Penseu que els constructors de cotxes es van mostrar interessats per aquests cristalls? Doncs no: deien que la seguretat en la conducció depenia, sobretot, de les mans del conductor i no del fabricant. De fet, s’havien incorporat mesures de seguretat per a prevenir accidents, però no per a minimitzar els danys si es produïa.

La primera aplicació d’aquell cristall va ser en les màscares de gas. Després que els fabricants de cotxes examinessin els bons resultats en els camps de batalla, la principal aplicació va passar a ser, efectivament, els parabrises dels cotxes.

Algunes persones de determinada edat, no és el meu cas, poden recordar que els parabrises dels automòbils es tornaven grocs amb el temps i això era perquè el nitrat de celulosa es torna groc amb la llum del Sol. Més tard es va canviar pe r l’acetat de celulosa, que no es tornava tan groc, però que no funcionava gaire bé en determinats rangs de temperatura i produïa una boirina. Investigacions posteriors van desenvolupar un polímer completament sintètic: les resines de polivinilbutiral. Des de 1939 aquest va ser el material utilitzat per als cristalls dels parabrises dels cotxes, avions, etc.

 
Això no soluciona tots els problemes. En cas de trencament, el contacte amb la part interior del parabrises podia produir talls a la pell. Per a prevenir-lo, es va decidir afegir una segona capa del plàstic central a la part interior. En 1987 es va instal·lar en alguns cotxes com a prova i els resultats van ser molt prometedors. En una col·lisió frontal, el cap d’una va donar un cop contra el parabrises que tenia aquesta nova capa i va sofrir una forta contusió. Però no es va tallar a la cara ni en el cap.

I tot això gràcies a una ampolleta que va caure accidentalment i que no havia estat netejada.

Fonts:
"Las cosas nuestras de cada día", Charles Panati
"Serendipia", Royston M. Roberts

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Invents que van canviar el món

  1. Joan diu:

    Carai amb el termo! De seguida va ser acceptat per l’alta societat, senyal que era realment eficient.
    Pel que fa a la màquina de cosir és sorprenent que a l’hora de trobar el veritable inventor sempre en surten d’altres que hi havien arribat abans. Molt il·lustratiu, n’havia vist imatges però no hi ha res com una animació.
    Pel que fa als vidres de seguretat cada cop menys aquest tipus de descobriments, només cal recordar com es van descobrir molts edulcorants!

  2. dan diu:

    Ostres, l’esquema de la maquina de cosir m’ha aclarit un dubte que arrossegava feia anys. I mira que l’he hagut de mirar una bona estona, que no ho pillava…

  3. omalaled diu:

    Bé, m’alegro que us hagi agradat. Us recomano el llibre del Charles Panati, “Las cosas nuestras de cada día” del que d’aquí a poc faré un resum.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.