Flight, try SCE to Aux

Estem a 14 de novembre de 1969. És la segona missió tripulada que està a punt de sortir cap a la Lluna. Els astronautes havien de fer una sèrie d’experiments científics. Aquell matí alguns núvols amenaçaven amb tempesta Cap Canyaveral, però de lluny. Els astronautes Pete Conrad, Dick Gordon i Alan Bean pugen a l’Apollo 12 mentre es poden veure gotetes de pluja caient sobre les seves finestretes. Tots els paràmetres però, estaven dintre dels marges de seguretat. A les 11:22 s’encenien els motors del la primera fase del Saturn V.
[@more@]
Deixeu-me, primer, que us parli del Saturn V. Ha estat el coet més gran i potent mai construït, inclosos els actuals. Tenia 110 metres d’alçada i 10 de diàmetre a la seva base. Generava una embranzida brutal: 3.400 tones en l’enlairament. Amb aquesta potència podia aixecar un pes de 3.200 tones i accelerar 125 tones a una velocitat de 28.000 km/h. Els seus cinc motors F1 consumien combustible a raó de 14.000 kg/s.

L’ona sonora que va provocar el llançament de 1967, amb el primer Saturn V, gairebé va tirar a terra la cabina televisiva des de la qual el presentador transmetia la notícia. El rugit dels seus motors es va propagar com un tro pels pantans de Florida. Encara avui, dècades després, l’impacte d’aquell rugit és llegendari. Per a escapar del soroll, els reporters es van llençar a terra tapant-se les orelles. Ho van descriure com un "martilleo (còm es diu això en català)" que avançava del cap a la resta del cos; la terra s’estremia, els cotxes tremolaven, les vibracions copejaven el pit. Cada enlairament costava més de 500 milions de dòlars.

I ara tornem a l’Apollo 12. Tot es desenvolupava amb normalitat, però als 36 segons i a 2.000 metres d’altura, en Conrad va veure centelleig de llum a través de les finestretes. En aquell moment, va dirigir la seva mirada als panells d’instruments i el que va veure gairebé li va tallar la respiració: estaven tots inundats de llums d’alarma que parpallejaven per tot arreu. Al Saturn V li havia descarregat un llamp. La situació sobrepassava qualsevol assaig que haguessin fet durant les simulacions.

Resulta que anava deixant darrere d’ell un munt de gasos ionitzats que s’estenien al llarg de 2000 metres fins a la superfície terrestre que, al costat del propi Saturn V, havia fet de parallamps. Els circuits elèctrics de protecció de la major part dels sistemes elèctrics havien saltat. S’havien perdut també les comunicacions de telemetria que enviaven dades a terra de l’estat del vehicle.

Per si fos poc, als 16 segons del primer impacte i a 4.000 metres d’altura, altre llamp més tornava a caure sobre l’Apollo 12. Ni els astronautes ni els tècnics de terra sabien què havia passat. Només veien les imatges que els hi oferia la càmera que registrava el llançament i que els sistemes estaven caient un a un.

Ja estaven a punt de considerar avortar la missió, encendre els retrocoetes per a allunyar la càpsula Apollo del Saturn V i fer un amerizatge d’emergència en les costes de Florida. Gerry Griffin es va tornar cap al tècnic encarregat de supervisar els sistemes elèctrics de la nau: John Aaron, un enginyer de 24 anys. Li va preguntar: "Què hi veus?". I el que veia l’Aaron era un munt de nombres sense sentit. Ni tan sols sabia si el llançador estava en el seu curs.

De sobte, va tenir un cop d’inspiració, es va incorporar sobre el micròfon i va dir: "Tripulació, Proveu SCE en Aux" ("Flight, try SCE to Aux"). Ni Pete Conrad ni el responsable de comunicacions (el CapCom) sabien què volia dir allò. En fi, que gairebé ningú no sabia què volia dir allò. "Què dimonis és això?", va preguntar Pete Conrad. I el CapCom va demanar que repetís l’ordre.

Per sort, Alan Bean si ho sabia: recordava que existia un interruptor que deia SCE al costat del seu seient i ho va posar com Aaron li havia indicat. Els senyals de telemetría es van establir i el control de la missió va ser capaç de determinar les condicions del vol i resoldre els problemes que havien sorgit.

Conrad: Aquesta ha estat una de les millors simulacions, creieu-me.
CapCom: Aquí hem tingut un parell d’aturs cardíacs també, *Pete.
Conrad: Aquí dalt no tenim temps per a això.

Què havia passat pel cap de l’Aaron? Havia recordat que, un any enrere en una simulació, va tenir curiositat per conèixer el SCE (Signal Condition Equipement) i va veure que, quan no funcionava correctament, els ordinadors es tornaven bojos, que era el que estava passant en aquell moment. Això podia solucionar-se passant a mode auxiliar i va ser l’ordre que va donar. Aquesta curiositat, aquest voler saber una mica com funcionen les coses va salvar un coet fora de control, amb tres persones a bord, a punt de fer-lo esclatar pels propis controladors i amb una pèrdua de diners inimaginables. Aquest controlador valia el seu pes en or, sens dubte.

Es va realitzar una comprovació exhaustiva de tots els sistemes i, després de determinar que no havia danys, el control de la missió va donar llum verda per a la inserció a l’òrbita de transferència Terra-Lluna. L’única preocupació que quedava era que estiguessin danyats els dispositius pirotècnics encarregats d’obrir els paracaigudes durant el amerizatge. Era però només una hipòtesi així que no van dir res a la tripulació.

Efectivament, van arribar a la Lluna. Una vegada allí van recollir roques i mostres extretes a certa profunditat del terra lunar, van desplegar sismòmetres i altres instruments científics, fotografies, etc. Finalitzades aquestes tasques que els van dur 7 hores i 45 minuts van pujar al mòdul lunar, el Intrepid. Després d’acoblar-se i retrobar-se els tres astronautes, el Intrepid va ser expulsat perquè s’estavellés contra la Lluna. La idea era que es provocarien ones sísmiques a causa del impacte i això ajudaria als geòlegs a determinar la composició del nostre satèl·lit. El resultat va ser d’allò més sorprenent. Les vibracions resultants es van perllongar durant una hora gairebé sense atenuació. Aquests resultats van desconcertar als científics que ho van comparar amb fer tanyer una campana i que el so es mantingués durant 30 minuts.

Després de la volta, es va fer un estudi detallat de què havia passat. No havia hagut llamps abans ni després de l’enlairament. Succeïa que els fums havien fet d’un potent parallamps que havia afavorit la descàrrega d’una atmosfera carregada elèctricament, però no tant com per a iniciar una tempesta per sí mateixa. Des de llavors, l’entorn de les plataformes va ser equipada amb parallamps i els procediments de llançament es van fer més restrictius en el cas d’existència d’àrees de tempesta en uns determinats paràmetres. Totes aquestes millores i operatives s’han mantingut fins als nostres dies.

Però ja sabeu que en aquest blog ens agrada parlar no només d’aquests detalls, sinó de les persones que hi ha darrere i, per això, vegem un poc sobre la personalitat de dues dels protagonistes.

Pete Conrad, el comandant de l’Apollo 12, era un enginyer aeronàutic que volava des d’adolescent. Més tard es va fer pilot de l’Armada especialitzant-se en els vols més perillosos: aterratges nocturns en portaavions. L’astronauta Mike Collins va dir que era: graciós, sorollós, vistós, fred, competent, elegant al vestir i pilot de cotxes de carrera. Un d’aquests pocs homes que estan a l’altura de la seva imatge (de gran astronauta). En una pel·lícula sobre Pete Conrad hauria interpretat a Pete Conrad. Quan en 1959 va cursar la seva primera sol·licitud d’ingrés en el programa d’astronautes va ser rebutjat. Més tard va sospitar que aquest rebuig s’havia degut al fet l’actitud que va mantenir durant les àrdues, i gairebé absurdes, proves psicològiques. En una d’aquestes proves, els psicòlegs van lliurar als astronautes un foli en blanc i els van demanar que descrivissin el que allà veien. Conrad va observar el foli i va dir: "Però si està al revés!". En una altra ocasió va prendre un quadern i un bolígraf i va començar a imitar als psicòlegs, anotant els seus moviments, el mateix que ells feien amb ell.

Quan, després de l’accidentat enlairament de l’Apollo 12, va arribar a la Lluna, es va convertir en tercer ésser humà en terpitjar-la. No era molt alt i va exclamar: Whoopie! Home, aquest va poder haver estat un petit pas pel Neil [Armstrong], però ha estat un gran per mí!, guanyant-li així l’aposta a una periodista italiana que no creia que els astronautes nord-americans poguessin dir el que volguessin a l’espai.

Aquest dinamisme no minvava de cap manera les seves habilitats. A l’Apollo 12 va demostrar que podia guiar aterratges precisos: va fer que el seu mòdul lunar alunitzés a menys de 200 metres del seu objectiu, la sonda no tripulada Surveyor.

Quan més tard va estar al SkyLab va afirmar que en el seu temps lliure ens ho passàvem d’allò més bé. Mai no anàvem a cap lloc en línia recta, sempre fèiem alguna tombarella o vol pel camí, només pel plaer de fer-lo.

Al John Aaron, aquell jove enginyer de 24 anys que havia salvat la missió de l’Apollo 12, li van tornar a cridar quan va haver la crisi de l’Apollo 13. Segur que recordeu la pel·lícula "Houston, tenim un problema". Encara que estava de vacances, va tornar immediatament i el director de vol li va posar al càrrec de les bateries del Mòdul de Comandament, que havien estat dissenyades per a tasques totalment diferents del que tenien per davant. Assumint riscos calculats i anant en contra de procediments establerts per la NASA, va assolir aportar el seu granet de sorra per a la volta d’aquells homes.

En un reportatge sobre l’Apollo 13, vaig poder veure a l’Aaron dient que barrejaven el seu treball d’enginyeria amb una sensació de conmiseració perquè era molt fàcil arribar a la conclusió que el que intentaven fer era impossible. Però els detalls de l’Apollo 13 els contarem en altra història.

Per si el voleu veure, us recomano veure aquest vídeo d’uns 4 minuts on s’explica aquesta història. Encara que és en anglès, s’entén bastant bé. És graciós escoltar al Gerry Griffin explicant la situació de com anaven els què? i com? d’un a altre i la part final on s’allibera la tensió i tot són rialles.

 
Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Flight, try SCE to Aux

  1. Joan diu:

    Deurien ser uns minuts de terror!
    Ara entenc el que deies del Saturn V. Mirant el vídeo s’entén que sigui el més potent que hi ha. Si no m’equivoco ara mateix no n’hi ha cap que pugui arribar a la Lluna (és així?).

    Per altra banda, això de la vibració de la Lluna… Una vegada un professor de matemàtiques ens va explicar que avui encara vibra d’un impacte d’un meteorit que va rebre fa segles.

    Això dels psicòlegs és el filtre ideal! Clar que a vegades s’agraeix o si no que li preguntin al Feynman.

    El que m’ha sorprès més és que no n’havia sentit a parlar mai, i mira que és una cosa prou transcendent (però clar, com que no van morir no se’n parla).

  2. omalaled diu:

    Això del impacte del meteorit és cert. Ho he sentit més d’una vegada.

    Del que preguntes del motor no estic segur. El qui ho sap segur ésl el Javier Casado. Li pregunto i et dic alguna cosa.

    Dels psicòlegs no t’en refïis massa 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.