Los premios Ig® Nobel

El llibre que us vull comentar avui tracta dels premis Ig® Nobel. Cada any es lliuren 10 d’ells a persones les proeses de les quals "no es poden o no s’han de reproduir". Fan honor a persones que han fet ximpleries sorprenents, unes admirables i altres, potser, tot el contrari. O bé provoquen riallades o bé la incredulitat.
[@more@]

Les nominacions poden venir de qualsevol part. De fet, arriben diversos milers de nominacions a l’any. Un, fins a pot nominar-se a si mateix, com va fer un equip noruec que, finalment, se’l van dur per estudiar els efectes de la cervesa, l’all i la vinagreta en l’apetit de les sangoneres.

Els guanyadors s’han de pagar el viatge, si és que volen assistir i, si no tenen recursos econòmics o la seva agenda no els hi permet, envien un discurs. Els que assisteixen, s’emporten una calorosa benvinguda. La primera vegada que es va lliurar es va fer el 1991 al MIT i van convidar a quatre autèntics i genuïns premis Nobel. Tots quatre van venir amb ulleres a l’estil Groucho Marx, fajins, boines i altres abillaments que incitaven al riure. La cerimònia va tenir tant d’èxit que l’any següent es van haver de desplaçar a l’auditori més gran del MIT.

Després de la cerimònia de 1994, un funcionari del mateix MIT va intentar prohibir l’esdeveniment. Els organitzadors, gairebé rient, es van desplaçar tres quilòmetres al Sanders Theatre, l’auditori més antic, més gran i més senyorial de la Universitat d’Harvard.

A partir de la segona celebració es va establir el costum, per part del públic, de llançar avions de paper durant tot el desenvolupament de la mateixa a la gent de l’escenari i aquests a retornar-los. El volum és tal que nomenen a dues persones perquè els recullin contínuament. En cas contrari, seria impossible caminar per l’escenari.

Quan es van adonar que la cerimònia s’allargava massa, van introduir a una adorable nena de 8 anys que, quan passaven 30 segons del discurs d’algun guardonat, s’acostava al conferenciant, li mirava fixament i li deia: M’avorreixo. Pari, si us plau. M’avorreixo. Pari si us plau… i així fins que el locutor desistia de seguir parlant.

Sir Robert May, un conseller científic del govern britànic va demanar als organitzadors que deixessin d’atorgar-los a científics britànics encara que els propis científics l’acceptessin. La queixa va venir pel premi que li van donar a tres científics noruecs “per haver realitzat una rigorosa anàlisi del esponjós cereal de l’esmorzar".

La resposta va ser una publicació que va portar per títol Ens fa riure. A l’any següent li van concedir a Robert Matthews, de la Universitat d’Aston per demostrar que les torrades acostumen a caure sobre la cara que té la mantega.

A partir de tota aquesta introducció es dóna un repàs als diferents Ig® Nobel que s’han repartit, explicant en què consistia, en si van venir a l’esdeveniment o alguna anècdota curiosa o simpàtica relacionada amb el guardonat. I és que els guardonats s’ho han guanyat per experiments o altres actes que… bé, en fi, jutgeu vosaltres mateixos:

Per demostrar la ineficiència de les descàrregues elèctriques en la cara per a combatre l’enverinament per la mossegada d’una serp de cascavell; de com és possible que la gonorrea es contagiï a través d’una nina inflable (finalitzat el discurs, un professor d’Harvard va dir: Avui he après alguna cosa i en paraules del guardonat: quan un es fica al llit amb una nina inflable, s’està ficant al llit amb tots els que s’han ficat al llit amb aquesta nina inflable); un estudi sobre furgar-se el nas, en el qual el 17% dels enquestats va confessar tenir un problema de nassos, però el guardonat va sentenciar: Hi ha qui fica el nas en els assumptes dels altres. Jo em vaig ocupar de ficar els meus assumptes en els nassos dels altres; d’un seriós estudi sobre la gaubança on les característiques eren riures, crits, hiperactivitat o qualsevol combinació d’ells.

També l’hi van donar a Llig Kuan Yew, un exministre japonès per voler educar a la població i aplicar el condicionament negatiu prohibint a la població mastegar xiclet i donar de mejar als coloms (no va assistir a la cerimònia); a un estudi sobre la incompetència a causa d’un tal McArthur Wheller que va atracar un banc pensant que era invisible per dur suc de llimona; o al Nick Lesson, guardonat amb el Ig® Nobel d’economia, per posar en fallida al Barings Bank i avui guanya 100.000 dòlars per advertir al públic sobre la necessitat que les empreses se sotmetin a uns controls més estrictes; al Parlament de Taiwan se li va donar el Ig® Nobel de la Pau per demostrar les seves arts democràtiques a cop de puny en el parlament i fins i tot van rebre la felicitació del Dalai Lama (premi Nobel de la Pau de debò) qui els va dir: "Molt bé!"; altre Ig® Nobel de la Pau als dos que van dissenyar un antirrobatori per a cotxes que no era altra cosa que un llançaflames; o al que va proposar que la Marina Britànica, enlloc d’utilitzar foc de debò per a les seves maniobres, fes que tots els seus soldats cridessin simultàniament: "Bang!"; o a l’Edward Teller, pare de la bomba d’hidrogen americana, qui va moure tots els fils tècnics i polítics per a fabricar-la; o a Jacques Chirac, president de França, per commemorar el 50 aniversari de les primeres explosions nuclears amb proves nuclears en el Pacífic i, en protestar els representants del govern australià els va titllar de "demagògics" (s’ha de tenir barra) i va afegir que per a ells representava un arma al servei de la pau (tampoc hi va assistir).

El de química li van donar a qui van demostrar que, químicament parlant, l’amor romàntic es pot confondre amb un sever desordre obsessiu-compulsiu; o el d’Assistència Sanitària a qui va inventar un aparell per a tenir un part gràcies a la força centrífuga tot fent girar la taula a tota velocitat; o el de biologia a un metge que injectava hormones a les dones per a fer-les creure que estaven embarassades i, quan se les va injectar ell mateix, va donar positiu en un test d’embaràs (finalment, va acabar a la presó); o el de medicina als que van fer una ressonància magnètica nuclear a una sèrie de parelles voluntàries mentre feien l’amor (quan els deien que podien arribar a l’orgasme, les parelles es petaven de riure); o el d’estadística a qui va demostrar que no hi ha relació entre la mesura del peu i del penis; o el de biologia al que va investigar sobre la felicitat de les cloïsses cuidades amb Prozac; o el de física a qui va arribar a la conclusió que el calci que es crea en les closques d’ou de les gallines és a causa de un procés de fusió freda.

Hi ha un home que té no un, sinó dos Ig® Nobel: un per descobrir que l’aigua és un líquid intel·ligent i amb memòria i altre perquè la informació de la mateixa es pot transmetre a través d’Internet, i que Harvard Dudley (premio Nobel de Química de 1986) va considerar molt digne i que bé podia merèixer un tercer Ig® Nobel; un altre de medicina al que va publicar un informe mèdic sobre les ferides provocades per la caiguda de cocos dels cocoters de Nova Guinea; al que va publicar un informe sobre el col·lapse dels vàters a Glasgow (el vàter es trencava i les natges de l’usuari quedaven fetes caldo); o als quals van fer levitar granotes utilitzant imants i més tard van rebre nombroses cartes de nens dient: "vull ser un científic".

Hi ha qui l’hi va dur per enginyeria de seguretat per inventar una armadura a prova d’óssos; o el d’informàtica per fer un programa que detectava quan un gat passa sobre un teclat; o el de matemàtiques a qui va calcular les probabilitats exactes que Gorbachov fos l’anticrist (exactament: 710.609.175.188.282.000 contra una); o als tres japonesos que van entrenar a uns colome a distingir entre quadres de Picasso i Monet; o el d’arqueologia a un grup de scouts-exploradors que van esborrar unes pintures rupestres d’entre deu i quinze mil anys d’antiguitat pensant que eren graffitis; o als que van fer aquells cercles misteriosos als camps d’Anglaterra (en nits de luxúria) i que finalment van declarar que havia una campanya per a convèncer al públic de la seva trivialitat; o el d’art al que va fer un pòster amb els penis del món animal; o al que va crear un vestit que s’auto perfuma (ideal, segons va dir, per a mantenir l’estabilitat amb la parella); o el de biologia al que va crear una roba interior hermètica que contenia els fètids olors abans que sortissin a l’exterior i així lliurar-se del sofriment olfactiu a causa de la seva explosiva esposa; o als que van estudiar els efectes de l’all i la vinagreta en l’apetit de les sangoneres (sembla que, realment, s’utilitzen en medicina… algun metge que m’ho confirmi, si us plau); o al que va voler normalitzar la forma de preparar una tassa de te i va acabar dient: vaig venir, vaig veure i em vaig prendre una tassa de te, i el públic va respondre llençant avions de paper i borses de te; o als que van produir el cafè més car del món els grans del qual havien estat ingerits i excretats per un luak; o al que va fer una tesi doctoral sobre la sociologia de les botigues canadenques de donuts; o al que va donar l’equació per a mullar una galeta en te calent (Len Fisher, que té un llibre amb aquest títol i és molt bo); o al senador d’EUA que, per a promoure la llei del control de drogues, va fer il·legal comprar provetes, aparells de destil·lació, eixugadores de buit, matrassos, etc.; o al que va escriure un llibre sobre "curació quàntica", i el premio Nobel Sheldon Glashow va dir que havia tingut l’honor d’haver sopat amb ell i que havia rebut un merescudíssim premi; o ale 976 coautors d’un article que té 100 vegades més autors que pàgines; o a un que va publicar després de mort (i és que la ciència no té límits); o al treball d’estranys cossos en el nostre cos que ja us vaig explicar (recopliació literària d’objectes oposats, diguem, en les nostres parts més íntimes).

En fi, com afirma el propi autor, un llibre per a ser llegit en veu alta, preferiblement en ascensors, trens, metro, sales d’espera o al lavabo; i que si el lector es dedica a la docència, que llegeixi alguns fragments en veu alta als seus alumnes. Un detall més: només tracta els premis fins al 2000 aproximadament, així que segur que hi ha una segona part.

Portada del llibre
Título: "Los premios Ig® Nobel"
Autor: Marc Abrahams

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Los premios Ig® Nobel

  1. Joan diu:

    Una entrada que val molt la pena, els Ig Nobel també valen la pena.

    El que no en coneixia és la història i el funcionament de la cerimònia en general. No podia ser d’altra manera.

    Jo si m’he de quedar amb algun premi d’aquests (a part del d’Edward Teller) em quedo amb el de la bola de quitrà i el de lingüística de l’any passat.

    Clar que és impossible triar el millor.

    Coneixia l’existència de llibres sobre els premis Darwin, però no me’n sonava cap d’aquesta naturalesa.

  2. omalaled diu:

    I un a cosa que no he dit que he trobat força curiosa és que els investigadors de veritat sempre acudien a la cerimònia tot petant-se de riure, però els que la havien cagada (el Chirac, el Teller o qualsevol que havia fet una estupidessa) no es presentaven … m’imagino la seva cara d’ofessos 🙂

    Salut!

  3. Vinz diu:

    Bé, lo important és participar i no avorrir-se xD

  4. omalaled diu:

    Jo també ho crec 🙂

    Salut!

  5. Anna diu:

    jo recordo especialment un estudi de fa uns anys que va rebre l’IgNobel, en el que es va estudiar un cas de necrofília homosexual en ànecs. Tot va començar per casualitat, quan un ànec mascle va xocar contra la finestra del vidre del laboratori de l’investigador i va caure mort a terra. A continuació, un altre ànec mascle va arribar i es va posar a fer feina amb el cadàver…

  6. Marta diu:

    Desconeixia l’existència de tals premis, la veritat és que són d’alló més interessants, i m’han fet riure una bona estona.
    Si ens prenguessim la vida més en broma, moltes de les desgràcies que existeixen avui dia serien menys greus…
    Uns altres premis semblants són els premis Darwin (no sé si els coneixeràs). Al meu blog hi he publicat un article (www.apuntesdelcamino.wordpress.com)

    Marta

  7. omalaled diu:

    Anna: ¡qué fort! això no ho sabia… Depravats 🙂
    Marta: coneixia els premis Darwin i són també molt graciosos. Moltes gràcies pel teu comentari.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.