OVNIs, miracles i escepticisme

Hi ha qui diu que els que utilitzem la raó, el rigor, l’observació i l’anàlisi crítica per a formar-nos una opinió sobre les coses (amb totes les seves conseqüències, és clar), som escèptics, materialistes, que no tenim en compte que hi ha "altres realitats", i un llarguíssim etcètera. En el fons, gairebé sense pensar-lo, estem aplicant el mètode científic. És sorprenent que hi hagi qui critica aquesta manera de pensar i actuar en conseqüència. Com si fos una cosa dolenta. Doncs bé, és una forma de pensar i d’actuar que, una vegada que s’adquireix, ja no es canvia. És més: amb el temps empitjora, i acabem per no creure res fins que ho ho comprovem per nosaltres mateixos. Però si voleu conèixer exemples d’aquest forma de fer, el millor, sens dubte, és llegir al Carl Sagan. Els següents paràgrafs estan trets del llibre que dic al final i que, òbviament, recomano llegir. Estan lleugera i convenientment modificats per a la història d’avui.
[@more@]
Què necessitaríem perquè ens pugin convèncer si el nostre punt de vista és modestament escèptic? No necessitaríem un milió de casos. No crec que necessitéssim més d’un, sempre que fora absolutament consistent. Necessitaríem que se’ns demostrés aquest cas amb consistent fiabilitat i que al mateix temps fos molt estrany. No n’hi ha prou que centenars de persones vegin, cadascuna pel seu compte, una llum en el cel.

D’altra banda, també és insuficient que, per exemple, un objecte metàl·lic de vint metres de diàmetre i forma de platell aterri en el jardí d’un barri de Long Island, i de la porta que s’obre sola (hi ha una fascinació amb les portes que s’obren soles en aquestes històries), surti un robot de quatre metres d’altura que acaricia al gat, agafa una flor, saluda al sorprès amo de la casa i després desapareix per la mateixa porta, que es tanca sola, i l’aparell s’eleva allunyant-se. Si només ho ha vist una persona, com que el gat és incapaç de corroborar el testimoni, per a mi no és un cas convincent.

He dedicat una gran quantitat de temps a casos d’OVNIs, pensant que, com que m’interessava la vida extraterrestre, tenia la possibilitat d’analitzar el problema si s’havia enfocat malament i els extraterrestres estaven aquí, en aquest cas, els meus col·legues i jo, és clar, ens estalviaríem molts esforços. Vaig passar un temps en un comitè format per les Forces Aèries d’EEUU per a analitzar els informes i entrevistar a alguns dels protagonistes dels casos més famosos.

De cap manera estan identificats tots els casos d’OVNIs ni s’ha establert què són. En alguns d’ells, la informació és massa escassa i imprecisa, i uns altres són tan misteriosos que no poden considerar-se vàlids. Però els donaré unes pistes de les comunicacions més habituals sobre OVNIs que s’han comprovat i sabem de què es tracta:

La Lluna. Es podria pensar que és impossible que algú pugui confondre la Lluna amb una nau espacial extraterrestre, però hi ha molts casos que no només han estat així sinó que, segons l’informant, la Lluna l’ha seguit i fins i tot acosat.

Aurores boreals; estrelles brillants; planetes brillants, especialment en condicions meteorològiques poc convencionals; vols d’insectes luminiscents; boira baixa, un automòbil pujant una muntanya amb els fars movent-se ràpidament a través de la boira; globus sonda meteorològics; núvols noctilucients i lenticulars, núvols en forma de lent; avions convencionals amb llums poc convencionals; avions poc convencionals.

Va haver un cas famós en que una cuca de llum va quedar atrapada entre dos vidres en la finestra de la cabina d’un avió i els pilots, per ràdio, van explicar els fantàstics girs en angle recte que aquella llum descrivia, com desafiava les lleis de la inèrcia i a velocitats que estimaven fantàstiques. Ho imaginaven a gran distància quan ho tenien davant dels nassos.

Després hi ha una immensa categoria de fraus. Quan la gent es va adonar que informant d’haver vist un OVNI el seu nom sortia als diaris, es van començar a declarar molts més casos d’avistament d’OVNIs que abans. Un cas famós va ser el d’una sèrie de borses de plàstic de bugaderia posades de manera que formaven una caputxa al voltant de diverses veles i que es van elevar com petits globus d’aire calent. Aquesta tecnologia tan primitiva va dur a centenars de persones a comunicar que havien vist OVNIs que feien maniobres, segons deien, impossibles.

Després hi ha casos així anomenats d’alta evidència. Fotografies, per exemple. Un propietari d’un lloc d’hamburgueses a la base de Monte Palomar tenia un telescopi a través del qual fotografiava meravelles que els astrònoms, confinats a la zona més alta de la muntanya, mai no van veure. Una de les fotografies més famoses era un objecte clarament metàl·lic en forma de platell amb tres grans esferes a sota que ell va identificar com el tren d’aterratge i que més tard va resultar ser una incubadora de pollastres suspesa d’un fil.

S?ha de dir que en tot aquest milió de casos no hi hagi ni un sol exemple de prova material que suporti si més no l’escrutini més superficial. Ningú va retirar cap peça de la nau espacial amb una navalla i la va posar en un sobre per a dur-la al laboratori i veure si estava feta d’algun estrany aliatge. Cap fotografia de l’interior de la nau o dels extraterrestres. Sigui com sigui, en cap cas hi ha un sol exemple de prova física concreta. I mantinc que això suggereix que estem davant d’una combinació de psicopatologia i de frau conscient combinat amb una dolenta interpretació de fenòmens naturals, però en cap cas és el que al·leguen qui diuen veure OVNIs.

De vegades, gent amb les millors intencions del món pot ser enganyada sense contemplacions. EN 1950, un policia de trànsit de Nuevo Mexico conduïa per una carretera rural que coneixia perfectament. Per a la seva sorpresa, va veure un gran objecte en forma de platell que reflectia la llum del Sol i que s’estava posant al terra. Va trucar a uns científics que coneixia del Laboratori Nacional de Los Álamos. Els científics van aconseguir un helicòpter i van volar fins al lloc i… no hi ha dubte, davant d’ells està el que ha descrit. Corren cap al lloc i, quan s’acosten, veuen a un pagés treballant al camp, totalment aliè al que passa. Potser l’havien hipnotitzat. S’acosten. Finalment el pagés els veu i els hi increpa:

– Per què entren en la meva propietat?
– Pel platell.
– Platell? Quin platell?

Es dóna la volta, mira cap al platell i, segons sembla, no ho veu. Després d’alguns minuts de confusa discussió, va resultar que el que estaven veient era una sitja per a emmagatzemar gra que el propi pagés havia construït i feia molts anys que ho utilitzava.

Tot el que havia vist el policia era correcte, excepte un petit detall: va tenir la impressió que l’havia vist aterrar, encara que no era així. La resta era exacte. I el que cal destacar és que, en un assumpte d’aquest tipus, cada baula de la cadena ha de ser correcte. No n’hi ha prou que siguin correctes la majoria. Si hi ha una baula feble, tota la cadena d’argumentació pot esfondrar-se.

No nego que, quan acabi de llegir això, el lector pot ser que surti al carrer i es trobi un platells volant metàl·lic que posi a l’autor en evidència. Jo acceptaria encantat el possible ridícul per un contacte genuí amb una civilització extraterrestre. Però mantinc, després de tenir certa experiència en aquests casos, que hi ha una clara tendència general i és que, en casos d’aquest tipus, som enormement proclius a interpretar i valorar malament. Estem parlant d’una cosa no molt diferent al que diuen un miracle.

Em sembla que ja ho he assenyalat implícitament, però ara ho faré de manera explícita. No crec que hi hagi cap diferència fonamental entre la promoció d’aquest tipus d’enganys i la venda de relíquies de l’Edat Mitjana, com fragments de la Santa Creu i tot això. Les motivacions són gairebé idèntiques.

L’obra definitiva sobre els miracles va ser escrita per un conegut filòsof escocès, David Hume. En el seu llibre "Investigació sobre el coneixement humà", i en un famós capítol titulat "Dels miracles" escrivia:

Quan algú em diu que ha vist tornar a la vida a un mort, immediatament em pregunto què és més probable: que aquesta persona m’enganyi, que s’enganyi a sí mateixa o que el fet que relata hagi succeït realment. Comparo un miracle amb un altre i, segons la superioritat que descobreixo, em pronuncio. Sempre rebutjo el miracle major. Si la falsedat d’aquest testimoni fora més miraculosa que l’esdeveniment que relata, llavors i no abans, podria contar amb el meu convenciment o opinió.

Thomas Paine, essencialment, va parafrasejar al David Hume quan va dir:

Què és més probable: que la Natura es surti del seu curs o que un home digui una mentida?

I seguia:

En els nostres temps, mai no hem vist que la Naturaa se surti del seu curs. Però tenim bones raons per a creure que s’han dit milions de mentides al mateix temps. En conseqüència, la probabilitat que el comunicant d’un miracle digui una mentida és, almenys, d’uns milions a una.

Sens dubte, és més interessant que succeeixin miracles que no succeeixin. Sempre són una història millor. Els explicaré un cas que vaig viure personalment. Estava en un restaurant prop de la Universitat d’Harvard quan, de sobte, el propietari i la majoria dels comensals van sortir corrent amb els tovallons encara a la mà. Em va cridar l’atenció. Vaig sortir fora amb tots i vaig veure una llum estranya al cel. Com vivia a prop, vaig caminar fins a casa (sense pagar el compte, encara que li vaig dir al propietari que tornaria), vaig agafar uns prismàtics, vaig tornar i amb ells vaig poder veure que la llum eren dues en realitat, que a la part exterior de cadascuna d’elles hi havia una llum vermella i una verda. La vermella i la verda parpellejaven i, com vam saber més tard, era un gran avió meteorològic amb dos potents reflectors per a determinar el grau de turbidessa de l’atmosfera. Vaig exoplicar a la gent del restaurant el que havia vist. Tots van quedar francament decebuts. Els vaig preguntar per què. I tots van donar la mateixa resposta. Arribar a casa i dir: "He vist una nau espacial d’altre planeta sobre Harvard Squire", és fantàstic. En canvi, és francament vulgar arribar a casa i dir: "He vist un avió amb una llum brillant".

Bé, em sembla que només hi ha una aproximació concebible a aquests assumptes: si tenim un interès emocional en les respostes, si volem creure dessesperadament i si és important saber la veritat, l’única cosa que es requereix és una anàlisi compromesa i escèptica. No és molt diferent de comprar un cotxe usat. Quan ho fem no només cal pensar que necessitem un cotxe dessesperadamente, també ha de funcionar. No és suficient amb que el venedor del cotxe usat sigui molt amable. El que generalment fa un és comprovar els pneumàtics, mirar el comptakilómetres, aixecar el capó, etc. Si no ens considerem experts en motors, buscaquem un amic que ho sigui. I si fem tot això per una cosa tan poc important com és un cotxe, en qüestions transcendents referents a l’ètica i la moral, l’origen del món, la naturalesa dels éssers humans, etc; en aquestes qüestions, no hauríem d’insistir a fer almenys un examen igualment escèptic?

*******
En una ocasió, per a elogiar a Kepler, Carl Sagan va dir d’ell:

Va preferir la dura veritat a les seves més volgudes il·lusions. Aquest és el cor de la ciència.

Ai!, amic Carl Sagan: sense voler, elogiant a altres persones per la seva forma d’actuar, t’estaves elogiant a tú mateix.
 
Font:
“La diversidad de la ciencia”, Carl Sagan

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.