[Llibre] Allegro ma non troppo

L’autor d’aquest llibre, Carlo Maria Cipolla ha estat un gran historiador del segle XX. Va ser catedràtic d’història econòmica en les universitats de *Pavía i Berkeley i ha escrit uns quants llibres sobre la història de l’economia. El qual us comento avui, en particular, és molt petit (que no arriba a les 90 pàgines) però té un sentit de l’humor que fa riure de principi a fi.
[@more@]

Per a començar, l’autor ens defineix el concepte humorisme: consisteix en la capacitat d’entendre, apreciar i expressar el còmic. És un do més aviat escàs entre els éssers humans. Ho diferencia del fàcil, vulgar i prefabricat (alies acudit). Però alerta, el humorisme no ha de suposar una posició hostil, sinó una profunda i indulgent simpatia humana. No és humorisme fer el riure fàcil quan s’està en la capçalera d’un moribund, però sí ho és en el cas d’aquell gentil home francès al que conduïen pujant les escales cap a la guillotina. En aquell moment, va ensopegar amb un dels graons i dirigint-se als guardians va exclamar: "Diuen que ensopegar porta mala sort". A aquell home se li hauria d’haver perdonat la vida, encara que només fora per aquella sortida.

El llibre es divideix en dues parts. En la primera explica la història del pebre, un potent afrodisíac, segons diu. A un li queda la sensació que fins i tot el pebre ha canviat la història del món. Explica d’on surten famosos cognoms:

L’augment del consum de pebre va incrementar el vigor en els homes que, en veure’s envoltats de tantes belles dones guardades pels seus cinturons de castedat, van experimentar un sobtat i enorme interès per l’elaboració del ferro; molts es van fer ferrers i gairebé tots es van dedicar a la producció de claus. Aquest fet va tenir dos importants conseqüències:

1.- La creixent freqüència del cognom Smith ("ferrer") a Anglaterra; Schmidt a Alemanya; Ferrari, Ferrario, Ferrero o Fabbri a Itàlia; Favre, Febvre, Lefevre a França.

2.- El desenvolupament de la metal·lúrgia europea que va entrar definitivament en fase d’expansió i de self-sustained growth ("creixement autosostingut").

I què va provocar la Guerra dels Cent Anys? Doncs el vi:

Els sobirans anglesos, per regla general, s’asseguraven que el bon vi estigués reservat per a la seva taula i que als convidats se’ls servís el que s’havia espatllat. Pedro de Blois, escribà de la cort d’Enrique II, explica que:

He vist servir, fins i tot a l’alta noblesa, un vi tan tèrbol que es veien obligats a tancar els ulls, estrènyer les dents i, amb la boca torta i gran repugnància, filtrar i fins a beure aquella porqueria.

I l’autor continua:

En definitiva, per als sobirans anglesos el vi era cosa seriosa. No ha de sorprendre’ns que en 1330 sorgís entre el rei d’Anglaterra i el rei de França una greu disputa pel control de les zones vinícoles franceses. El infaust resultat d’aquest litigi va ser una guerra coneguda amb el nom de Guerra "dels Cent Anys", encara que la veritat és que va durar 116. El veritable heroi d’aquesta contesa interminable va ser una dona, Juana d’Arc, que va lluitar valerosament contra el rei d’Anglaterra per aconseguir que el vi francès romangués sota control francès en la seva denominació d’origen. La llarga guerra va arruïnar econòmicament a ambdós països, i va suposar també la ruïna de molts vinyers francesos, que van ser devastats per les companyies de mercenaris. La qual cosa demostra, una vegada més, la bogeria de les guerres.

La segona part del llibre parla del que diu "Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana". Diu que els éssers humans posseïxen el privilegi d’haver de carregar amb un grup més poderós que la Màfia, que el complex industrial-militar o que la Internacional Comunista. Un grup no organitzat que no es regeix per llei alguna, que no té cap. Són els (amb perdó) estúpids.

I defineix estúpid aquella persona que causa dany a una altra o a un grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a sí mateix o, fins i tot, obtenint un perjudici.

Explica que en tots els grups, absolutament tots, existeix una fracció que épsilon de persones que són estúpides. Aquesta épsilon no depèn de l’estatus social, econòmic, cultural o qualsevol altra característica. Tots els grups (imagino que també inclouria als escriptors de blogs, així que no em lliuro; i als lectors de blogs, així que tampoc vosaltres us lliureu) contenen aquesta fracció épsilon d’estúpids.

Per a explicar la seva teoria, traça un gràfic en el qual divideix l’espai en quatre parts:

 
Gràfic 1

L’eix de les X mesura els guanys d’una persona en qüestió. Poden ser negatives, nul·les o positives. L’eix de les Y mesura el mateix però de l’altra persona (o grup de persones) amb les quals la primera està relacionada.

Per exemple, les persones intel·ligents faran accions en les quals tant ella mateixa com amb les que té relació surtin guanyant. Estarà situada en la part I del gràfic. Si fem una acció per la qual ens enriquim però procurant pèrdues als altres, actuem com malvats: estem en l’àrea que hem definit com M. Si fem una acció que provoca una pèrdua nostra, però un benefici cap a l’altra persona, hem actuat com incauts. Estem en l’àrea delimitada per H. Finalment, si fem una acció, resultat de la qual és una pèrdua nostra i per al nostre veí, llavors hem actuat com estúpids. És l’àrea definida per la lletra E.

Ara bé, fixem-nos en l’àrea dels malvats. La qual té la lletra M. L’autor explica que existeixen tres tipus de malvats: els lladres purs o malvats perfectes, els malvats intel·ligents i altres, que no defineix, però dels quals diu que freguen l’estupidesa perfecta. Són els Malvats amb trets d’estupidesa (zona Em):

Gràfoc2

El malvat perfecte és, per exemple, una persona que et roba 1.000 euros. Tu perds 1.000 euros i ell guanya 1.000 euros. Ara bé, si algú fa que et trenquis una cama per a treure’t 1.000 euros o causa danys en el teu automòbil per valor de 2.000, ja veiem que el seu benefici és més petit del mal que ha causat. Aquests malvats freguen l’estupidesa i estan molt lluny de ser malvats perfectes. Són els de la zona Em. No obstant això, si algun malvat et causa un dany o és capaç de robar-te aconseguint per a si un benefici més gran que el dany que t’ha causat és un malvat intel·ligent: zona La Mi.

Podem preguntar-nos com és possible que hi hagi estúpids que arriben al poder en la política. Ho atribuïx als votants estúpids (aquella fracció épsilon) que fa el mal a la societat en canvi de cap benefici. Per això, explica, la democràcia és un instrument de gran eficàcia per a mantenir a aquests estúpids en el poder.

Diu que una persona intel·ligent pot entendre les accions d’un malvat, ja que actuen amb racionalitat: volen augmentar els seus beneficis; però com no és tan intel·ligent, causa pèrdues als altres. Obté el seu "més" causant un "menys" per l’altre. Veiem que no és just però, almenys, es pot preveure. No obstant això, l’acció d’un estúpid és totalment imprevisible. No existeix manera racional de preveure una acció que causarà que tant ell com el del costat perdi. Diu que, normalment, aquests atacs vénen per sorpresa però que, encara que tinguem coneixement de l’atac, és impossible organitzar una defensa racional, doncs aquest atac manca de qualsevol estructura racional.

Hi ha altra curiosa característica: el qual és intel·ligent sap que és intel·ligent, el malvat és conscient que és un malvat, el incaut està penosament imbuït del sentit de la seva pròpia candidesa. Però l’estúpid… no sap que és un estúpid.

Finalment, afirma que l’estúpid és molt més perillós que el malvat. Apareixerà en el moment més inesperat per a fer malbé els teus plans, destruir la teva pau, complicar-te la vida i el treball, et farà perdre diners, bon humor, apetit, productivitat, etc.; i tot això sense remordiments ni raó. O sigui, estúpidament.

Finalment passa de les conclusions del tipus "micro" a les del tipus "macro". Per exemple, els malvats perfectes fan transferències de riquesa, malament fetes, per descomptat, però en conjunt, la societat no ha perdut res. Si tots els membres d’una societat fossin malvats perfectes, la societat quedaria en una situació estancada però no es produirien grans desastres.

Quan els estúpids entren en acció les coses canvien completament. Com provoquen pèrdues a unes altres sense que repercuteixi en benefici propi, la societat en conjunt s’empobreix.

I atenció, que també existeixen incauts amb trets d’estupidesa (zona He) que fan que les seves pròpies pèrdues siguin més grans que els beneficis dels altres. Amb aquests la societat, en conjunt, perd; igual que amb els malvats amb trets d’estupidesa Em.

Conclusió, els que contribuïxen a augmentar el benestar de la societat són els incauts dotats amb trets d’intel·ligència (Hi) i els malvats amb trets d’intel·ligència (Mi).

Seria un greu error creure que el nombre d’estúpids és més elevat en una societat en decadència que en una societat en ascens. Ambdues es veuen afligides pel mateix percentatge d’estúpids. La diferència entre ambdues societats resideix en el fet que en la societat en declivi els membres estúpids de la societat es tornen més actius per l’actuació permissiva dels altres membres.

Un país en ascens té també un percentatge insòlitament alt d’individus intel·ligents que procuren tenir controlada a la fracció dels estúpids, i que, al mateix temps, produïxen per a ells mateixos i per als altres membres de la comunitat guanys suficients com perquè el progrés sigui un fet.

En un país en decadència, el percentatge d’individus estúpids segueix sent igual; no obstant això, en la resta de la població s’observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d’estupidesa i, entre els quals no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre dels incauts.

D’aquells llibres que es llegixen en una o dues tardas. Molt divertit. No se sap si l’autor està parlant de debò o de broma. Recomanat per a tots els públics.

 
Portada del llibre

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a [Llibre] Allegro ma non troppo

  1. Joan diu:

    Parli de broma o de debò, no diu cap mentida.

    Quan he llegit com designa als estúpids instantàniament he deduït quin deu ser el sector de la societat amb menys estúpids!

    LA veritat és que llibres com aquests dóna gust de llegir, me l’apunto!

    PS: d’aquestes teories n’havia sentit a parlar però segur que estan més ben desenvolupades al llibre.

  2. omalaled diu:

    És cert: en el llibre tot està molt ben desenvolupat i amb tota mena de detalls.

    La part del pebre m’ha fet gràcia també perquè sembla que ha canviat la història… pero el cas és que a mí no m’agrada 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.