[Llibre] La naturaleza no natural de la ciencia

El llibre del que us vull parlar avui versa sobre filosofia de la ciencia. Als propis científics els hi costa (ens hi costa, si em permeteu) donar definicions correctes o precises moltes vegades, explicar per què algunes coses són com són o per què rebutgem d’entrada fenòmens paranormals, OVNIS, astrologia i coses per l’estil. És difícil explicar-lo en poques paraules. Moltes d’aquestes idees es discuteixen en els passadissos de les facultats de Física (em sento afortunat d’haver participat alguna vegada en ells) i aquest llibre en té moltes. Així que dono una visió general del llibre.

De vegades, els científics busquem cinc peus al gat. Existeix una interessant anècdota sobre Carles II d’Anglaterra, qui una vegada va convidar als membres de la Royal Society a explicar-los per què un peix mort pesa més que quan estava viu. Els membres d’aquesta societat li van oferir tot un seguit d’explicacions enginyoses fins que el rei va confessar que el que els havia dit no era veritat.

La Història de la ciencia és una història de progrés, d’una comprensió cada vegada més gran. Evidentment, hi ha hagut errors i innombrables influències socials; però, situant-lo en una escala temporal raonable, i depenent de la matèria o disciplina que es tracti, el progrés ha estat una de les característiques de la ciencia durant els últims segles.

La ciencia és progressiva en el sentit que ens aproximem cada vegada més a la veritat, però sense estar mai segurs d’haver-la trobat. Aquesta aproximació estreta pot representar, tanmateix, un important èxit i és infinitament millor que l’error o la ignorància.

Els científics tenen un conjunt no enunciat de criteris per a triar una teoria en lloc d’una altra, criteris que, a més, contenen alguns dels principals objectius de la ciencia. A més d’abordar satisfactòriament els fenòmens que es volen explicar, una teoria hauria de ser el més àmplia possible i, en conseqüència, explicar una àmplia gamma de fenòmens. També hauria de ser capaç de predir noves relacions i oferir possibilitats per a un desenvolupament posterior. Hauria de ser el més senzilla possible, amb un nombre mínim d’hipòtesis.

Molts dels problemes relacionats amb la Filosofia de la ciencia tenen les seves arrels en la Filosofia general, i no són peculiars de la ciencia. Es tracta de problemes relacionats, per exemple, amb la naturalesa de la realitat i la veritat. Alguns filòsofs consideren problemàtica l’existència i la naturalesa d’objectes d’ús tan corrent com taules i cadires. Uns acceptarien la seva existència com quelcom real, uns altres negarien la seva existència real, i d’altres afirmarien que reflecteixen només influències externes sobre els nostres sentits. D’aquesta manera, els filòsofs estarien dividits en diferents escoles de pensament (materialista, realisme metafísic, objetivismo, etc.), doctrines de les quals  indicaran la posició, i no hauríem de deixar-nos confondre per la seva incapacitat per a abordar satisfactòriament la naturalesa de la realitat i l’existència o no d’un món real.

Sembla que Ludwig Wittgenstein va voler dir això el mateix quan va assenyalar:

El que aprenem mitjançant la Filosofia és trivial: no ens ensenya fets nous, només la ciencia ho fa. Però el resum correcte de les trivialitats és enormement difícil i té una immensa importància. La Filosofia és, de fet, un resum de trivialitats.

Si els filòsofs tenen raó quan parlen d’un problema de la naturalesa essencialment incognoscible del món, es tracta d’un problema aplicable no només a la ciencia, sinó a totes les formes de coneixement.

Arribats a aquest punt, l’autor dóna la seva opinió:

No tinc dubte de les dificultats amb les que s’enfronten els filòsofs, ni de les grans dosis d’enginy que han fet gala en abordar aquests problemes. Tanmateix, nego categòricament que aquestes qüestions siguin rellevants per a la ciencia. Cal no confondre les actituds dels filòsofs en el seu intent d’explicar la veritat, la racionalitat i la realitat amb l’èxit o fracàs de la ciencia.

Des d’un punt de vista filosòfic, la meva pròpia postura es basa en el realisme i el sentit comú: crec que existeix un món extern que comparteixo amb els altres i és susceptible de ser estudiat. Sé que la meva postura podria resultar filosòficament indefenssable; però, i això és crucial, el sostenir-la no representarà la menor diferència per a la naturalesa de la investigació científica o les teories científiques. És irrellevant.

Parla de quan no podem o sabem definir les coses:

El fet que pugui resultar difícil definir amb exactitud què vol dir, per exemple, la paraula "vida", i per tant si determinades màquines o programes d’ordinador estan o no "vius", no vol dir, ni de bon tros, que no existeixi una distinció entre els sistemes vius i els inanimats.

Parla del psicoanàlisi plantejant si és realment ciencia o no. En 1920, Popper va descriure als partidaris del psicoanàlisi com gent que buscava per tot arreu exemples que confirmessin les seves idees: el seu món estava ple de verificacions de la seva teoria. Fos com fos, la teoria sempre podia d’explicar-lo. En aquesta confirmació permanent va veure la debilitat del que ell considerava una metodologia inductivista. Popper va abandonar així la verificació com una base sòlida per a la visió científica i va proposar que només la refutació o demostració de falsedat pogués ser un criteri important per a una ciencia.

En opinió de Popper: aquestes (…) observacions clíniques que els psicoanalistes creuen ingènuament que confirmen les seves teories no poden fer-lo en realitat més que les confirmacions diàries que troben els astròlegs en la seva pràctica de l’astrologia.

El problema del psicoanàlisi no és filosòfic: es troba en la pròpia naturalesa de la teoria i l’estat de la disciplina; molts dels conceptes de la teoria (probablement tots) estan tan poc clarificats que no permeten definir els fenòmens de forma inequívoca i independent. Per exemple, els traumes. Com es decideix què és un trauma? Si veure a un gos beure d’un got és traumàtic (com el famós exemple que citava Breuer de l’Anna O., qui patia fòbia a beure líquids), ha d’haver milers d’esdeveniments en les nostres vides que siguin igualment traumàtics. Podria haver una persona totalment lliure de traumes?

Altre aspecte de la naturalesa acientífica del psicoanàlisi radica en la presència de diferents "escoles": els freudians, els kleinians, els jungians, etc. Un es pregunta còm resoldre les seves diferències. Quines proves, quins experiments, quines noves dades convenceran a un nou grup i li faran canviar de criteris? No sembla haver cap forma de resoldre aquestes diferències. Potser cada grup formi un sistema tancat del que ningú no entra ni surt.

Parla dels fenòmens paranormals. Només citaré que un no pot sentir sinó simpatia per Michael Faraday, qui, quan se li va demanar una vegada que fos testimoni d’un fenomen paranormal, va contestar: Deixaré que siguin els esperits els que esbrinin per sí mateixos com cridar la meva atenció. Estic cansat d’ells.

Moltes vegades, la ciencia se surt totalment de la intuïció, fins i tot del sentit comú. Com deia en Murray Gell-Mann (Premi Nobel de Física de 1969):

Tota la Física moderna es regeix per aquesta disciplina magnífica però causant de grans confusions anomenada Mecànica Quàntica i inventada fa més de cinquanta anys. Ha superat totes les proves. Suposem que és rigorosament correcta. Ningú no la comprèn, però tots sabem com utilitzar-la i com aplicar-la a tots els problemes, i hem après d’aquesta manera a conviure amb un fet que ningú no pot comprendre.

Parla de ciencia i moral. Leon Tolstoi deia: La ciencia manca de sentit perquè no oferix cap resposta a la nostra pregunta, l’única pregunta realment important per a nosaltres: Què farem i com ens comportarem?

Fa una anàlisi bastant interessant dels debats entre ciencia i religió: de si són compatibles o no, complementaris o no i de les diferents opinions que han donat diferents persones. Comento la part que està últimament més de moda: els creacionistes.

Està clar que les evidències científiques entren en conflicte directe amb les Escriptures. Els éssers humans, o almenys, així afirma la ciencia, estan estretament lligats als simis i les dones no venen d’una costella d’Adan. La campanya creacionista és un atac no només a la teoria de l’evolució, sinó a la totalitat de la ciencia; doncs si les afirmacions dels seus partidaris aconseguissin que fos descartada, caldria rebutjar també altres importants camps de la ciencia. Per exemple, els creacionistes afirmen que la Terra té només uns milers d’anys d’antiguitat. Si això fos cert, tots els càlculs basats en la radioactivitat (i per tant en la pròpia Física) serien falsos i, en conseqüència, caldria rebutjar la major part de l’Astronomia i la Geologia. El creacionisme es basa en la Bíblia i està, per tant, lligat a tot un seguit de supòsits previs que són impossibles de modificar o refutar. Això no és ciencia, encara que només sigui perquè no permet canviar d’idees.

Els creacionistes imiten a la ciencia per a reforçar els seus arguments. Fixen criteris per a la ciencia i després argumenten que la teoria de l’evolució no encaixa en aquests criteris. Diuen que la ciencia exigeix proves i que les evidències ofertes per la biologia evolutiva no constituïxen la prova exigida. Per si no fos poc, acusen als científics partidaris de la teoria de l’evolució a basar les seves idees en la fe i no en l’evidència.

I és que una de les peculiaritats de la ciencia és la que qui la practiquen han d’estar preparats per a canviar d’opinió davant les evidències.

Hi ha qui culpa als científics de la bomba atòmica. Doncs bé, val la pena conèixer les paraules d’en Robert Oppenheimer, el màxim responsable de la seva fabricació:

El científic no és responsable de les lleis de la Naturalesa, i la tasca del científic consisteix a esbrinar com operen. La labor del científic és descobrir les formes que aquestes lleis poden servir a la voluntat humana. Tanmateix, no és responsabilitat dels científics decidir si s’ha d’utilitzar o no una bomba d’hidrogen. Aquesta responsabilitat correspon al poble nord-americà i als representants per ell triats.

Cal dir també que la decisió de llençar la bomba atòmica va ser de caràcter polític i no científic. Per això, cal explicar la ciencia al públic, perquè sàpiguen les seves possibles conseqüències i que qualsevol persona que la desconegui pugui formar-se una opinió pròpia.

Altre aspecte sobre la bomba atòmica que cal destacar és que molts culpen als físics i enginyers del poder de la seva destrucció. Podem estar en part d’acord però, com sempre, cal situar les coses en la seva deguda perspectiva. El nombre de morts d’Hiroshima a conseqüència dels efectes de la bomba va ser d’aproximadament 200.000 persones. En un bombardeig convencional a Tòquio van morir 100.000 persones i aproximadament el mateix nombre va morir a Dresden. I si us dic que el nombre total de morts al llarg del segle passat per culpa directa de l’home va ser d’uns 100 milions de persones, la meitat d’ells per armes o bombes convencionals i l’altra meitat per privacions (com els camps de concentració, desplaçaments i fams provocades per l’home), per què no s’associen aquestes morts a la ciencia? Al cap i a la fi, la pòlvora i altres tecnologies van ser també necessàries. És clar, disparar és fàcil i tot el món pot fer-lo i més o menys ho entén. On està la diferència? En que hi ha menys gent que conegui l’energia nuclear?

Quan reflexionem sobre la responsabilitat social dels científics no ens preocupem dels deures naturals de tots els ciutadans de la nostra societat, com el d’ajudar-nos els uns als altres, no infligir sofriments innecessaris, etc.

Parla de la manipulació de gens en éssers humans. És ètic o no? Imagineu que coneguéssim còm modificar alguns gens per a introduir una qualitat que es considerés desitjable, com millorar la memòria o alguna capacitat intel·lectual d’un individu. Imaginem també que s’hagués assolit fer amb total seguretat, sense efectes secundaris. Cal pensar que s’abusaria d’això i que només els més rics podrien permetre-se’l però, no és el mateix quan molts pares posen als seus fills amb professors privats, les millors escoles i mètodes? Quina és la diferència entre un mètode i altre? I el mateix passa amb fer-lo millor físicament (més alt, més fort, etc). Es que no existeixen operacions de cirurgia estètica? És possible que en nens, que no poden triar, el problema sigui d’un altre tipus, però en un adult, no seria el mateix?

Resulta curiós, fins a cert punt, la preocupació que mostren moltes persones per l’enginyeria genètica quan encara no ha causat danys a ningú; mentre que altres coses més acceptades per la societat han causat danys a nens in útero, com el tabac, la SIDA, les drogues o l’alcohol. Potser la clau sigui, altra vegada, la comprensió, la por al desconegut: processos i paraules tècniques que ningú no entén.

Però recordem que aquestes són decisions que no han d’adoptar només els científics, sinó la població en general, degudament informada. En Thomas Jefferson ho va expressar de formidablement bé:

No conec cap garant segur dels poders últims de la societat sinó els propis ciutadans, i si no els considerem prou il·lustrats com per a exercir aquest control amb un judici prudent, el remei no consisteix en arravassar-se’l, sinó en informar-los perquè es facin un judici millor.

Meravellós llibre, apte per a tots els públics que vulguin pensar o conèixer una mica millor el caràcter de la ciencia.

 

Portada del llibre

 

Títol: ”La naturaleza no natural de la Ciencia”
Autor: Lewis Wolpert

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a [Llibre] La naturaleza no natural de la ciencia

  1. Joan diu:

    Al començar a llegir el text m’ha semblat que podria ser feixuc però estava enganyat, al final sense adonar-me’n he arribat al final i una mica més no m’hauria fet mal.

    Mai m’havia mirat el que parles al final d’aquesta manera sabia que la por i el que és desconegut influïa però no m’ho havia mirat així.

    Per l’anècdota de Carles II d’Anglaterra em quedo amb una frase que he sentit unes quantes vedades per la facultat aquest any que segons diuen els professors explica la feina dels físics moltes vegades: “se non è vero, è ben trovato”

    I el tema dels creacionistes és molt hipòcrita de part seva… Volen fer del seu “ciència” i intenten dir que la ciència no segueix els camins correctes…

  2. omalaled diu:

    Donc sí. Aquesta és una de les tasques que mai no ensenyen a les facultats: el coneixement és de tothom i tothom té dret a la informació veraç.

    El desconeixement sempre, o bé provoca por al desconegut o bé menyspreu.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.