[Llibre] Lágrimas por una medalla

Sempre he dit que era molt "monotemàtic" amb als continguts dels llibres que llegeixo: han de ser de divulgació científica. Tanmateix, de vegades, trenco aquest costum. Avui vull parlar-vos d’un llibre que m’ha deixat bastant parat.
[@more@]

Recordeu els Jocs Olímpics d’Atlanta 1996? Recordeu que la selecció espanyola va guanyar l’or en gimnàstica rítmica per conjunts? Recordeu que al pòdium una d’aquelles esportistes estava plorant? Doncs bé, no van ser les últimes llàgrimes que va vessar per la medalla. I no precisament d’emoció. A data d’avui té 29 anys. Era Tania Lamarca i és la que, amb Cristina Gallo, ha escrit aquest llibre. Per cert, les autores tenen un blog.

En ell explica la seva història des que va començar a la gimnàstica com a diversió, passant per l’alta competició fins que la van despatxar perquè pesava 43,5 Kg quan li demanaven 41. Comença fort des del principi:

Vull explicar la història d’una medalla, dels sacrificis, les renúncies, l’entrega, la lluita d’unes nenes per arribar a un somni, el somni de tot esportista: pujar d’alt del pòdium en uns Jocs Olímpics. Però el que vull donar a conèixer és la història d’una dona que va sortir del gimnàs sense més equipatge que un grapat de medalles a la mà i va descobrir un món en el qual tan preuats metalls no servien més que per a adornar la vitrina de la seva casa.

Ja quan va començar, en fer les proves per a l’ingrés a l’equip nacional, li van dir que no donava la talla: mesurava 1,54 cm. Van acabar però, acceptant-la. Va anar a viure en una casa on tancaven la cuina amb cadenat. Ens parla de l’Emilio: un aparell negre i quadrat pel qual havia de passar, igual que totes les altres. Es refereix a la bàscula.

Explica la seva rutina de vida: esmorzar-entreno-menjar-entreno-sopar. Explica els maratonians entrenaments que els impedia moltes vegades assistir a l’escola. I si havia tornejos, encara menys. Si l’entrenament anava malament les obligaven a quedar-se entrenant més fins i tot a les dotze de la nit. El seu professor de Física i Química va arribar a tenir-los que fer classes a les onze de la nit. Al matí següent s’aguantava el cap com si estigués escoltant i dormia a classe. El professor no deia res. També s’adormia en les xerrades del psicòleg, encara que a aquest no li importava, doncs deia que "el seu subconscient seguia treballant".

Estíbaliz, una companya, es va queixar d’un peu i ningú li va fer cas. Va seguir entrenant amb dolor fins que van esbrinar que s’havia trencat un dit. Més tard, es va trencar el menisc poc abans dels mundials, però tanmateix, va seguir entrenant. Impressionant.

El menjar és una part central de la història. L’element comú era la falta de pa. Després del sopar s’amuntonaven en el sofà per a veure la tele i a partir de les onze de la nit, a dormir. A partir d’aquesta hora no es podia trucar ni als pares. Veien sèries com "Lo que necesitas es amor" o "Máeico de familia" i es fixaven, sobretot, en el menjar, el suc de taronja i els caramels. Diu que ella no va passar gana, però moltes companyes seves sí. Els controlaven tot el que menjaven. A part de pesar-les, els registraven les habitacions i regiraven els calaixos, armaris, llits, etc., a la recerca de menjar. És clar, això es traduïa en tècniques com calaixos de doble fons per a guardar xocolata. Arribaven a tenir tanta fixació que col·leccionaven els embolcalls de les chuches que es menjaven.

En tornar del mundial li feien mal els genolls i els colzes. Estava molt justa de pes i li van detectar baixos nivells de potasi. La solució va ser per a ella magnífica: havia de menjar un plàtan tots els dies! En les mateixes Olimpíades, fins i tot els atletes i entrenadors espanyols d’altres disciplines es van adonar del poc que menjaven.

S’apuntava en xuletes el que anava a explicar als seus pares quan venien a veure-la. Els dies més trists eren els dilluns després d’haver estat amb les seves famílies, i es notava en els seus entrenaments. Per això, quinze dies abans d’una gran competició els prohibien les sortides i visites dels pares. Explica que alguns d’aquells diumenges eren terribles: dotze noies adolescents en una casa durant un dia sencer. Les hores es feien eternes.

En els europeus, que van quedar plata amb cinta i pilotes i bronze amb aros, al regressar a Espanya, no va haver cap recepció oficial. Només alguns periodistes a l’aeroport. Els van donar menys d’una setmana per a estar amb la seva família i cap al gimnàs.
         
Per a la preparació del campionat del món, no tenien vacances. El seu calendari laboral no entenia de festes, ponts, Setmana Santa, estiu o Nadal. Com volien ser gimnastes, estaven disposades a sacrificar-lo. I és que amb quinze anys no es plantejaven el seu futur.

Ser campiones del món no és qualsevol cosa, encara que la gent s’obstinés en demostrar-nos el contrari. A ningú no li va importar la nostra anterior victòria mondialista a Viena. Segueix sense importar-los. De vegades em sembla que en aquest país tots els dies es guanyen medalles, que és fàcil conquerir els títols, perquè s’obliden ràpid de les victòries. I no vull dir el públic en general, que al cap i a la fi, s’assabenta del que els mitjans donen a conèixer, sinó als mandataris, els responsables esportius que espremen als seus atletes fins que es queden sense suc per a després rebutjar-los.
 
En l’avió per a anar a les Olimpíades d’Atlanta els va tocar anar assegudes darrere dels futbolistes. Al parlar amb ells, es van quedar parats quan els van dir que entrenaven vuit hores diàries i que alguns dies sortien a les dotze de la nit. És clar, els futbolistes ho fan dues hores, tres en els dies forts. Els hi van dir que ells guanyaven molts diners, i quan els van respondre (els futbolistes) que guanyaven els diners justs, Esti els va comentar que elles tenien la beca i ja està. Els mateixos futbolistes no ho van veure just i van reconèixer el desfasament abismal entre els uns i els altres.

Hi ha qui podrà pensar que queixar-se per no cobrar més és quelcom habitual, però quan hi ha mandataris que guanyen xifres enormes amb dubtosa moralitat i legalitat aprofitant l’esforç dels esportistes per a relegar-los més tard a l’oblit és un tema que hauria de debatre’s.

Per exemple, van haver de fer un parell d’anuncis per a la TV. Ningú no les va avisar ni l’hi va comentar. Encara que per a elles era un descans, no van rebre ingressos extra, regals ni atencions. Era un preu, pel que es veu, que havien de pagar per tenir una beca.

Al pujar al pòdium d’Atlanta, els van dir que es posessin certs maillots amb un patrocinador. Resulta que la Carta Olímpica ho prohibeix expressament i el president de la federació els va dir que si els preguntaven alguna cosa, diguessin que havia estat dissenyat per elles. Les gimnastes, per descomptat, desconeixien tot això. Havien rebut una reclamació que havia estat a punt de treure’ls l’or. El president de la federació els va dir que cobrarien uns bons diners per això. Encara avui no sap qui es va beneficiar. Elles no.

I tampoc penseu que per ser a Atlanta van poder estar al tant de les altres competicions. No podien distreure’s del seu objectiu, així que no van veure ni l’or d’Indurain, ni la plata de Cacho, ni les medalles de boxa d’handbol, hoquei i tennis, etc.

Després venien les exhibicions. En una gal·la els pagarien cent mil pessetes (600 euros) per actuació, però la federació es quedava el 25% en conceptes de despeses d’organització. Tampoc no cobrarien res per exhibicions en l’estranger. Els deien que anaven a percebre un percentatge de la venda de samarretes i altres objectes commemoratius de les medalles. Tampoc van saber gens d’aquests diners.
       
I per si no fos poc, les culpabilitzavan. A l’Estíbaliz, mentre estava lesionada, li van dir: El teu cole costa diners, el teu pis costa diners, tu costes diners i no estàs entrenant. Es va sentir culpable i ho va deixar. Avui treballa com instructora de pilates.

Van explicar als seus pares que tenia sobrepes: mesurava 1,58 i pesava 46 Kg. Si no baixava fins a 41 la despatxarien. Tampoc li deien el moment que anaven a pesar-la, així que havia de contenir-se fins i tot en els esmorzars. Li va arribar a donar una lipotímia. Sense importar-li com estava, la van pesar. La bàscula va donar 43,5 Kg. Fora de l’equip. Així de fàcil.

La volta a la vida normal no va ser gens fàcil. I tampoc no va rebre cap ajuda dels estaments federatius:

Sempre m’havien marcat la pauta a seguir: avui competim aquí, viatjem allà, entrenem aquí. En canvi, ningú em va advertir que després estaria sola. Anys d’entrenament psicològic per a ser la millor, la més forta, la campiona i ni mig minut d’assessorament per a enfrontar-me al món real, per a enfocar els meus estudis, per a buscar una professió. Ni una sola paraula d’ajuda ni un consell per a afrontar el dia després.

Es va trobar amb 18 anys havent d’assistir a 2º BUP. Els seus companys tenien dos anys menys que ella. Creien que era milionària per ser campiona olímpica. Mai es va integrar. Volia sentir-se útil, així que va buscar treball i li van oferir treballar de dependenta en una perfumeria per les tardes.

I quines s’aprenen a l’escola? No sé si ella va aprendre molt, però es va haver de sentir una frase d’una monja que Deu n’hi do:

Tu què et creies? Has fet una cosa molt malalament a la vida: dedicar-te a una cosa tan insignificant com l’esport i deixar una cosa tan important com els estudis.

Sense comentaris.

El llavors president de la federació, Jesús Méndez, va deixar la presidència per a anar-se A Colòmbia com director de l’empresa a la qual s’havia donat els diners de la gira colombiana: Amb ell es van anar tots aquells contractes verbals, totes les promeses vanes que vaig acceptar en la meva ingènua creença que els dirigents vetllarien pel meu futur.

Els únics diners que podien reclamar legalment eren els que la federació hauria d’haver-los pagat per la medalla d’or. Però no creieu que ho va cobrar al moment: van trigar més de quatre anys en pagar-li i gràcies, entre d’altres, a denúncies de periodistes com José María García. I tampoc us ho perdeu: volien fer-los signar el rebut amb data falsa per a després poder dir que les denúncies havien estat en fals. Quan els van lliurar el xec, cap directiu va estar present. Aquesta foto no interessava.

Després de gairebé caure en una depressió, per sort, ha pogut fer una vida "normal":

He madurat, veig les coses d’altra manera. Sóc feliç amb la meva vida, encara que no ha estat gràcies al títol de campiona olímpica.

I finalitza amb una frase que dóna molt que pensar: Lo molt que sempre costa una medalla i lo poc que tantes vegades val.

Ja veieu com és la retirada i tornada la societat en aquest país d’una atleta amb un palmarès de medalla d’or olímpica, doble campiona del món, dues vegades subcampiona d’Europa i campiona d’Espanya.

Sé que Tania té avui una filla. En cas que li digués que de gran vol ser gimnasta i aconseguir l’or olímpic, em pregunto què li diria o què li aconsellaria.

Bon llibre. Relat desolador. Molt recomanable. Apte per a tots els públics.

 

Portada del llibre

Títol: “Lágrimas por una medalla”
Autoras: Tania Lamarca y Cristina Gallo

Altres opinions del llibre:
Periodista Digital
http://galega.wordpress.com/2008/04/16/lagrimas-por-una-medalla-2/

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a [Llibre] Lágrimas por una medalla

  1. omalaled diu:

    Ostrés!, és vertat!, m’he equivocat. Ho canviaré quan tingui un moment.

    I gràcies pel comentari.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.