La ciència espanyola no necessita tisores

No anava a fer-lo, doncs no sóc amic de ficar-me en politica, però crec que a l’article de Aldea Irreductible tenen raó, així que hi posaré el meu granet de sorra. I ho faré copiant la introducció del llibre que us dic al final, que em vaig quedar encantat quan ho vaig llegir i que avui encaixa de meravella. Us deixo amb ella.
[@more@]

La investigació científica és el màxim de la curiositat. I la curiositat la duem tots els éssers humans codificada en els nostres cervells com part de la nostra naturalesa. Aquest és un codi cerebral que compartim amb tots els mamífers des de fa més de dos-cents milions d’anys. En l’ésser humà aquesta curiositat arriba al màxim exponent. I quan la picada d’aquesta curiositat encén la nostra foguera emocional, aquesta que tots duem dintre, el talent es posa al servei d’una idea, d’una hipòtesi, que és quan aquesta es persegueix sense descans. Aquesta curiositat, que serveix el mateix de nens per a descobrir llocs ocults per l’ull d’un pany o descobrir què té amagat l’avi en la golfa, és la mateixa que s’aplica a la investigació científica. En aquest últim cas tanmateix es converteix en curiositat sublim, aquella que un dels pares de la neurociència moderna, Charles Sherrington, deia curiositat sagrada.

En aquest perseguir la veritat d’una idea no existeixen hores ni minuts. Ser investigador científic no és un ofici ni un treball. És una il·lusió. Una passió treballosa i perseguida. Investigar científicament una hipòtesi costa molta formació prèvia. Però quan es té, i es té suficient talent, llavors aquesta idea es persegueix sense descans. La investigació científica no es realitza només en el banc del laboratori, sinó sobretot pensant, o deixant treballar solament al cervell durant el descans, a casa, amb els fills, en el mar o en el camp i per descomptat també dormint, durant els somnis. Les idees del científic són com les de l’artista!, que rumien constantment el cervell sense ser un conscient d’això. I de sobte, sense saber ningú per què, irrompen en l’escena de la consciència. Per això és una passió constantment perseguida. Passió que no es pot imposar, sinó deixar créixer dintre d’un mateix. En això es sembla a l’art. I per això, com l’art, tan benvolgut, aplaudit, també la ciència requereix d’un entorn social que la provoqui i la susciti, és a dir, una cultura. Aquestes passions necessiten una calor en el qual creixin i on s’acariciïn i estimulin i que, igual que això existeix en la literatura i l’art, existeixi també per a la ciència.

La ciència és tan creativa com l’art. I és tan producte del ser humà com és l’art. No obstant això, l’art ha entrat en la intimitat del ser humà com una cosa pròpia i consubstancial i s’ha convertit en el cor calent del que diem humanitats i cultura. (…) Colin Blakemore va fer unes declaracions que considero d’un alt impacte social en aquests dies i en aquest context:
La ciència està sent reconeguda cada vegada més com part de la cultura, però segueix sent acceptable que la gent es fiqui en sofisticades discussions sobre temes científics dels quals no té ni idea i que això no es vegi com expressió de la seva incultura o nivell d’educació. Tanmateix, no es pot dir que no saps res de Shakespeare o de Picasso doncs tot el món es riuria de tu. I és que la ciència no es veu encara al mateix nivell que les arts en termes de cultura. Crec que hauríem de revisar la manera que la ciència s’ensenya a les escoles. La majoria dels països valoren l’educació científica, per descomptat, però la veuen com destinada a una fracció molt petita de la població, que es convertirà en els científics del futur. El que hem de pensar és en aquest 95% de gent que no van a ser científics. Cal redissenyar l’educació de la ciència perquè la gent la trobi acceptable i passi a formar part de la seva cultura general. Cal aconseguir que la gent pugui sentir que la ciència els hi pertany. El sentiment de propietat aquí és crucial. Creo que tot el món, en cert sentit, es sent propietari de l’art. Picasso els pertany, Rembrandt, Goya, Cervantes, Shakespeare… els pertanyen, perquè senten empatia cap a aquests creadors de la cultura. Però no senten el mateix cap a la ciència i els seus creadors perquè la veuen una mica com d’una elit, separat, distant. I necessitem aconseguir que la gent tingui cap a la ciència aquest mateix sentiment de propietat.

"La ciència" – ha dit l’Eric Kandel, últim Nobel de Fisiologia i Medicina, procedent de la branca de la neurociència- "ja no és un tema exclusiu dels científics, sinó que s’ha convertit en una part integral de la vida moderna i de la cultura contemporània". I aquesta és una realitat que, com a tal, encara no es viu a Espanya. La investigació científica està en un bon moment en el nostre país, però necessita d’un suport social, d’una cultura que no té. La nostra cultura de la ciència és una cultura congelada i artificial, importada i gairebé aliena a l’embolcall cultural "calent" de les humanitats, que és el que reconeixem com genuïna cultura. I sense aquest marc, d’emoció i sentiment per la cultura des de la ciència, com ho tenim per les arts, difícilment es pot convidar als joves de talent a entusiasmar-se per la ciència com dedicació, doncs no veuen que els científics siguin acaronats, regalats i reconeguts com persones d’alt valor social. La ciència és una criatura delicada. La investigació científica és, de fet, un estrany foc que cal alimentar i protegir constantment per a mantenir-lo viu, com si d’un foc sagrat es tractés. Foc, a més, que necessita d’un apilament de maons socials que ho abriguin i protegeixin. Aquest és el marc o abric social que encara està per crear-se a Espanya. I la responsabilitat màxima que encara no existeix la tenen els governants i els polítics. Els d’abans i els d’ara. Perquè són ells qui tenen l’obligació d’atalaiar i orientar la societat cap a allò que a curt o llarg termini la proveeixi de riquesa. Riquesa espiritual i pragmàtica.

I precisament això és la ciència. Còm no som capaços d’adonar-nos que la riquesa dels Estats Units emana, en molt bona mesura, d’aquesta política d’Estat que va sembrar la investigació científica i va apostar per ella durant desenes d’anys a costa de no rebre beneficis immediats?. La collita d’aquesta aposta està a la vista de tot el món. Aquest país nostre necessita doncs, avui més que mai, que els seus més alts dignataris polítics siguin l’aparador d’aquesta cultura de la ciència. I que això s’expressi no només en el context d’una declaració de pressupostos i més diners per a la ciència, sinó que surti al carrer en els mítings, en la ràdio i en la televisió, manifestant una vegada i una altra que es posarà com meta prioritària i a llarg termini la investigació científica. Que s’apostarà per ella posant èmfasi i calor perquè cali en la societat i faci cultura, dient a més que és una necessitat real per al progrés i el benestar afegit de les gents.

Per fi i fet i fet, la investigació científica és això: riquesa i, a més, cultura. Si la cultura és aquesta carpa enorme que cobreix les transaccions humanes, és ben cert que avui una part important d’ella és construïda per la ciència. Per això cal invertir un gruix de temps a escampar les grandeses i talents que pot proveir i té aquest poble per a la ciència. Hauríem de bufar tots junts una nau que dugui la càrrega de la nostra ciència i la nostra cultura allèn les fronteres. És el moment de despertar la veritable cultura del nou segle, aquella d’unió de ciència i humanitats. Ja ho va dir Wilson: "La ciència és una combinació d’operacions mentals que ha conformat, i cada vegada més, l’hàbit de la gent educada, una cultura d’il·luminació que ha donat amb la manera més efectiva, mai abans concebuda, d’aprenentatge sobre món real". Apostem, doncs, per ella.

 
Imatge tisores a la ciència
 
I aquest ha estat el meu granet de sorra.
 
Font:
“El científico curioso”, Francisco Mora

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.