[Llibre] Por qué creemos en cosas raras

L’autor del llibre del que avui us vull parlar, Michael Shermer, és l’editor de la revesta Skeptic. Segons l’entrada de la wikipedia diu que el llibre té dos errors de tipus històric. Parò això no té gaire importància, doncs l’important és la filosofia i els raonaments que conté sobre la ciència. Us comento, com ja es costum, les coses que més m’han cridat l’atenció.
[@more@]

En primer lloc, cal donar una definició més o menys clara d’escèptic (i científic per extensió). Seria una persona que qüestiona la validesa d’una afirmació particular apel·lant a les proves que puguin confirmar-la o desmentir-la. Això dista molt del que alguns diuen com rudes, obstinats, tancats en idees, fins i tot cínics.

I com d’escepticisme es tracta, el llibre comença, com no, amb un paràgraf del nostre venerat Carl Sagan:

Em fa l’efecte que el que fa falta és un equilibri exquisit entre dues necessitats contraposades: una anàlisi escrupolosament escèptica de totes les hipòtesis que se’ns presentin i, al mateix temps, una enorme disposició a acceptar noves idees. Si només s’és escèptic, cap idea nova calarà, un mai no aprèn res de nou i es converteix en un vell malhumorat convençut que l’estupidesa governa el món (i trobarà, és clar, moltes dades que ho avalin). D’altra banda, si el pensament és verge fins a la ximplessa i no es té una mica de sentit escèptic, no es poden distingir les idees útils de les inútils. Si per a un totes les idees tenen el mateix valor, està perdut, perquè llavors, al meu entendre, cap idea val gens.

Som curiosos els humans. Busquem sentit en un món estrany, complex i contingent. Busquem patrons i hàbits, però a més ens agrada contar-nos històries. Duem milers d’anys recolzant-nos en mites i religions. Una de les raons per les que seguim adscrits a les idees màgiques és que el pensament científic modern va néixer fa uns 200 anys mentre que la humanitat en té uns 200.000.

El pensament científic i crític no sorgeix de manera natural. Són necessàries formació, experiència i esforç. Com va dir l’Alfred Mander al seu llibre "Logic of Millions": Pensar és un treball delicat. No és cert que estiguem naturalment dotats de la capacitat de pensar amb claredat i lògica, que ho fem sense aprendre o sense haver practicat. Les persones que no tenen el pensament entrenat haurien de tenir tanta esperança d’aprendre amb claredat i lògica com les persones que mai no han après ni practicat poden esperar convertir-se en bons pintors, golfistes, jugadors de bridge o pianistes.

Vivim en l’edat de la ciència i aquesta és la raó que les pseudociències floreixin. Els pseudocientífics saben que les seves idees han de, si més no, semblar científiques perquè a la nostra cultura la ciència és la pedra de toc de la veritat.

Parla del creacionisme. Cal tenir clar que refutar els arguments del creacionisme no és atacar la religió, i també que el creacionisme és un atac a la ciència. A tota la ciència i no només a la biologia evolutiva (…) Si els creacionistes tenen raó, la física, l’astronomia, la cosmologia, la paleontologia, la botànica, la zoologia i les ciències de la vida estan realment en un greu problema. Poden tantes ciències haver-se endinsat per la mateixa senda equivocada? És clar que no, però els creacionistes així ho creuen i, el que és pitjor, pretenen que la seva anticiència s’ensenyi als col·legis públics.

Utilitzen els seus propis arguments, que acostumen a ser fal·làcies com la de les falses alternatives. Per exemple, aquells que diuen: o bé les plantes, animals i éssers humans són obra d’un creador o bé no ho són. Ja que la teoria de l’evolució no es recolza en proves (i per tant, és falsa), el creacionisme ha de tenir raó. Així, tota prova que no doni suport la teoria de l’evolució és, necessàriament, una prova científica a favor del creacionisme. Afirmen que hi ha llacunes entre les espècies, cosa que els evolucionistes mai no han negat. Però aquestes llacunes no constituïxen una prova en favor del creacionisme, de la mateixa manera que les llacunes de la Història no demostren que les civilitzacions apareguessin per generació espontània.

Els problemes que enumeren els creacionistes -promiscuïtat, pornografia, avortament, infanticidi, racisme, etc.- existien, òbviament, molt abans de Darwin i la Teoria de l’Evolució. En els molts segles que van precedir a Darwin, el judaisme, el cristianisme i altres religions organitzades no van resoldre aquests problemes socials. No hi ha proves que la desaparició de la ciència de l’evolució mitigui o eradiqui els mals de la societat. Culpar a Darwin, la Teoria de l’Evolució i a la ciència dels nostres problemes socials és distreure l’atenció d’una anàlisi més profunda i d’una millor comprensió d’aquests assumptes socials tan complexos.

Hi ha qui diu, fins i tot que la ciència és una religió. En 1997, durant una conferència interdisciplinar hi havia un psicòleg que defensava la ciència enfront dels seus crítics lloant els avanços de la genètica moderna, particularment el descobriment de l’ADN. Doncs bé, li van preguntar: creu vostè en l’ADN? L’ADN no és una cosa en la que pugui creure’s o deixar de creure’s, així com la Teoria de l’Evolució no és una religió. Tampoc pot substituir-les i la ciència no té cap interès que ho faci.

Assimilar una teoria científica a una religió és ampliar la definició de religió fins a tal extrem que el terme arriba a no tenir sentit. En altres paraules, és com dir que religió és qualsevol lent a través de la qual mirem el món. La religió té a veure amb l’adoració i la dedicació a Déu o al sobrenatural; la ciència, amb els fenòmens físics. La religió està relacionada amb la fe i el que no es veu; la ciència es centra en dades empíriques i el coneixement comprovable. La ciència és un conjunt de mètodes dissenyats per a descriure i interpretar fenòmens observats o inferits del passat o del present i té com meta l’organització d’un cos comprovable de coneixements que es poden rebutjar o confirmar. La religió pot ser moltes coses, però no és comprovable ni es poden trobar testimonis que la confirmin o la descartin. Per la seva metodologia, la ciència i la religió són totalment oposades. La fe religiosa depèn per definició de les creences quan no hi ha proves o aquestes són poc importants. Ciència i religió omplen dues vessants molt diferents de la psique humana. És més: el temor a la Teoria de l’Evolució és un indici de falta de fe, com ho és buscar proves científiques per a justificar les nostres creences religioses. Si els creacionistes tinguessin veritable fe en la seva religió, no els preocuparia el que els científics pensin o diguin i les proves científiques de l’existència de Déu o de la veracitat dels relats bíblics no tidrien d’interès.

L’ús o abús d’una teoria no nega la validesa de la pròpia teoria. Sens dubte, Darwin es regiraria en la seva tomba si sabés com en el segle XX s’ha recorregut a la seva teoria per a justificar tot tipus d’ideologies, des del marxisme fins al capitalisme i el feixisme. El fet que Hitler posés a en marxa un programa d’eugenèsia no invalida la teoria genètica. D’igual manera, qualsevol correlació entre la pèrdua de fe i la creença en l’evolució no pot afectar a la Teoria de l’Evolució. Les teories científiques són neutres; l’ús que faci un d’elles no ho és. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

L’autor ens explica que hi ha persones que negan l’Holocaust. Els diuen negacionistes. Afirmen que els testimoniatges dels supervivents no són fiables perquè els seus record són incomplets. La raó? Elisabeth Loftus. És molt coneguda per la seva postura en contra de l’abús de les teràpies de "recuperació de records". I és que, gràcies a les seves investigacions, es va saber que la memòria no és tan fiable com ens agradaria pensar.

Una vegada, un negacionista va demanar l’autor del llibre una sola prova que realment les càmeres de gas havien existit i en elles s’havia matat a jueus. L’autor va preguntar-li què considerava ell una prova. No va respondre (no va voler o no va poder). S’ha de dir que la veritat és que no és del tot dolent que hi hagi gent que ens faci replantejar els fonaments dels nostres coneixements. Prova l’existència de càmeres de gas l’Holocaust? Els negacionistes diuen que era només per a espollar i desfer-se dels cadàvers. Si pensem fredament, no existeix una prova irrefutable que, per sí sola, ens ho confirmi, cert. Però tenim altres arguments. En el cas de l’Holocaust existeixen:

1.- Centenars de milers de cartes, memoràndums, projectes, avantprojectes, ordres, lleis, discursos, articles, memòries i confessions.
2.- Testimonis personals de supervivents, kapos, Sondekommandos, guàrdies de les SS, comandants, hermitanys i fins i tot alts dirigents nazis que no ho neguen.
3.- Fotografies i pel·lícules de l’exèrcit i de la premsa, preses per civils o en secret pels presoners i aèries, tant dels alemanys com dels aliats.
4.- Objectes oposats en els camps de concentració, de treball i d’extermini en diversos graus d’originalitat i reconstrucció.
5.- Totes les persones que segons els negacionistes van sobreviure al succés han desaparegut. Si sis milions de jueus no van morir, on son?
6.- Es coneixen projectes de construcció de crematoris i càmeres de gas.

Cal afegir aquí que existeixen ordres d’ús del gas Zyklon-B; discursos d’Hitler, Himmler, Goebbels i Hans Frank que parlaven del "extermini" dels jueus.

No és que hi hagi una prova, un succés irrefutable, sinó que tenim un conjunt de proves que convergeixen en una història. Els negacionistes, és clar, fan cas omís de la convergència de proves. Accepten les que recolzen la seva teoria i menyspreen o eviten les altres. Cap testimoni anuncia per si sol l’Holocaust, però en conjunt, conformen una trama, un relat que se sosté, mentre que l’argumentació de qui nega el succés es desfa. Si l’historiador ha de presentar "una sola prova", el negacionista n’ha de desmentir un munt. I cadascuna amb un mètode diferent.

La Teoria de l’Evolució també queda argumentada per la convergència de proves de la geologia, paleontologia, de la botànica, zoologia, herpetologia, entomologia, biogeografia, anatomia, fisiologia, anatomia comparada i d’altres. Per si sola, cap de les proves que aporten aquestes disciplines confirma l’evolució. Un fòssil és un fotograma; però quan a determinat fòssil d’un estrat geològic se’l compara, a més, amb les espècies que apareixen en altres estrats, quan es contrasta amb organismes moderns, se’l compara amb espècies passades i presents d’altres llocs del món, etcètera, els fotogrames es transformen en pel·lícula i les petites proves que aporten els diversos camps d’investigació es sumen per a oferir una conclusió: la Teoria de l’Evolució és consistent.

També parla de la predicció, cosa bàsica a la ciència. Prenem ara, per exemple, l’astrología. Influïx realment en la destinació de l’home l’alineació o posició dels cossos celestes a nivell gravitatori? I en parlar de predicció demanem concreció i precisió. La resposta és no. I sense tenir això present, la pregunta és: funciona? Ni un sol astròleg va predir en accident del vol 800 de la TWA en el qual van morir 230 passatgers i tripulants de bord; cap astròlogo ha predit un sol terratrèmol o el famós tsunami, el 11S o el 11M. Per tant, si el que volem és predicció, l’astrologia és un complet fracàs.

Existeixen els fantasmes? Existeixen les lleis científiques? Hi ha alguna diferència? Doncs és clar que n’hi ha. Una llei científica és una descripció d’una acció que es repeteix regularment i està oberta a la seva invalidació o a la seva confirmació. Una llei científica descriu certa acció de la Natura i pot comprovar-se. La descripció està en el cap; la repetició de l’acció està a la Natura.

I podran dir, què hi ha de dolent creure en els OVNIS, la percepció extrasensorial, l’astrología i la pseudociència en general? Per què us obstineu els escèptics en privar-nos de diversió? Al març de 1997, 21 dones i 18 homes d’entre 18 i 24 anys, encara que havia alguns de més edat, pertanyents a la secta de "Porta del Paradís" que creien que els àngels havien vingut d’altre planeta van protagonitzar un suïcidi col·lectiu. Però hi ha més. Així doncs, si, hi ha quelcom dolent en això.

L’escepticisme modern s’identifica amb el mètode científic, que requereix de la recollida de dades per a comprovar la validesa d’algunes explicacions naturals de fenòmens naturals. Una teoria es confirma quan existeix un consens generalitzat, raonable i relativament durador sobre la seva validesa. Però per a la ciència tots els fets són provisionals i es poden posar en dubte. Així, doncs, l’escepticisme és un mètode que porta a conclusions provisionals.

Els zahorís, la percepció extrasensorial, l’astrologIa, el creacionisme i la pseudociència en general ha hagut de passar examen i ha suspès amb la suficient freqüència com perquè, provisionalment, hàgim arribat a la conclusió que són falses. I diem provisionalment, perquè tampoc s’ha de portar l’escepticisme a l’extrem, com ens ensenyava Carl Sagan.

Ara bé, per quin la gent llesta creu en coses rares? Tenir intel·ligència no depèn de les rareses en que es creuen. Tanmateix, ser inteligent té els seus efectes. Les persones intel·ligents són més hàbils per a justificar les seves creences, però també perden capacitat per a acceptar les opinions alienes. Com va dir en Francis Bacon: "la gent llesta creu en coses rares perquè està entrenada per a defensar creences i afirmacions a les quals ha arribat per raons poc intel·ligents.

El mateix Bacon deia (en 1620):

Una vegada que ha adoptat una opinió (tant si es tracta d’una opinió rebuda, bé si es tracta d’una opinió conforme amb ell), l’enteniment humà fa que totes les altres coses li donin suport i concordin amb ella. I encara que en contra hagi un major número d’exemples i siguin de major pes, els oblida o els menysprea, o també, establint alguna distinció, els rebutja i els nega; amb la finalitat de que, per aquesta gran i perniciosa predeterminació, l’autoritat de les seves antigues conclusions pugui romandre inviolada (…) I és així com funcionen totes les supersticions, ja es tracti de l’astrología, els somnis, els auguris, els judicis divins, o coses d’aquest tipus en les quals els homes, delectant-se en tals vanitats, realcen els esdeveniments que es compleixen, i desatenen i obliden, malgrat que això passi amb major freqüència, aquells on fallen.

El llibre està força bé, molt instructiu, molt racional i no es fa avorrit a pesar de les més de 450 pàgines que té. Recomanat per a tots els públics i per a qui vulguin aprofundir en les arrels de l’escepticisme, la ciència, el mètode científic i la filosofia de la ciència.

 
Portada del llibre

Títol: "Por qué creemos en cosas raras"
Autor: Michael Shermer

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.