El dimoni i el referent dels ecologistes

Si hi ha una persona que hauria de ser considerat l’aanticristo o un dimoni de l’ecologia, aquest hauria de ser Thomas Mighley. I si calgués tenir algun referent a seguir, al contrari de l’anterior, seria Clair Patterson. Avui us parlaré d’aquests dos homes.
[@more@]


Thomas Mighley
era un enginyer que en 1921 treballava per a la General Motors Research Corporation a Dayton (Ohio). Per aquell temps, els motors dels cotxes detonaven en comprimir-se la barreja dintre del cilindre. La benzina s’autoencenia, sense espurna, i això provocava problemes. Volien que s’encengués amb una espurna en el moment oportú. Mighley va descobrir que, afegint un compost de plom, es reduïa de forma significativa el l’autoencés. A més, era fàcil d’extreure i de treballar, i gairebé vergonyosament rendible produir-lo a escala industrial.

Encara que ja se sabia que era perillós en els primers anys del segle XX, el plom podia trobar-se en tot tipus de productes de consum: les llaunes d’aliments se segellaven amb soldadura de plom, l’aigua acostumava a emmagatzemar-se en dipòsits recoberts de plom, a la fruita se li posava un pesticida que contenia arseniato de plom. Fins i tot com part de la composició dels tubs de pasta de dents. I dir que el plom és perillós, és quedar-se curt: és neurotòxic. Si s’ingereix molt pot danyar el cervell i el sistema nerviós central de forma irreversible. L’exposició excessiva al plom pot provocar ceguesa, insomni, insuficiència renal, pèrdua d’audició, càncer, paràlisi i convulsions. Arribant més lluny, produïx al·lucinacions brusques i aterridores que solen anar seguides del coma i la mort.

Però els negocis són els negocis i en 1923, tres grans empreses nord-americanes, General Motors, Du Pont i Stardard Oil de Nova Jersei van crear una empresa conjunta: la Ethyl Gasoline Corporation (més tard només Ethyl Corporation), amb la finalitat de produir tant plom tetraetílic (TEL, per les seves sigles en anglès) com el món estigués disposat a comprar, i va resultar ser moltíssim. Els treballadors de producció van començar gairebé immediatament a trontollar quan caminaven i la confusió mental característics de l’acavat d’enverinar. I com ja se sap que les empreses sempre vetllen per la salut, seguretat i benestar dels seus treballadors, no van ser menys aqueta vegada: van negar de forma categòrica qualsevol relació. Un portaveu va informar dolçament als periodistes: "És possible que aquests homes es tornessin bojos perquè treballaven massa".

Van morir un mínim de 15 treballadors en el primer període de producció de benzina amb plom, i van emmalaltir molts més, sovint de gravetat. El nombre exacte no es coneix perquè l’empresa gairebé sempre va aconseguir silenciar les notícies comprometedores. Però de vegades els hi va resultar impossible: en 1924, en qüestió de dies, van morir cinc treballadors de producció d’un sol taller mal ventilat i altres trenta-cinc es van convertir en ruïnes humanes permanents.

Quan van començar a difondre’s els remors sobre els perills del nou producte, Thomas Mighley va decidir realitzar una demostració per als periodistes amb la finalitat de dissipar les seves inquietuds. Mentre xerrava sobre el compromís de l’empresa amb la seguretat, es va tirar a les mans plom tetraetílic i després es va acostar un vas de precipitats ple al nas i ho va aguantar seixanta segons, afirmant insistentment que podia repetir l’operació diàriament sense cap perill. Mighley sabia que, en realitat, no era així; que era perillós, ja que havia estat greument malalt per exposició excessiva, de manera que ho evitava sempre… menys quan estava davant dels periodistes. S’ha de tenir molta barra, oi?.

Com ja sabreu, el plom és altre dels culpables de l’efecte hivernacle. I no penseu que és una contaminació local: l’augment de concentració de plom en l’atmosfera s’ha arribat a mesurar enmig del Pacífic.

Avui, l’empresa Ethyl no fabrica benzina amb plom, però l’any 2000 encara va haver moltes vendes. L’empresa va comunicar en el seu informe que havia decidit "maximitzar els ingressos generats per TEL encara que la seva utilització segueixi descendint en el món". Al febrer de 2001 encara van dir "que la investigació no ha aconseguit demostrar que la gasolina emplomada constitueixi una amenaça per a la salut humana ni per al medi ambient". En la seva pàgina web hi ha una breu història de l’empresa en la qual no s’esmenta ni al plom ni al Thomas Mighley i només es diu del producte original que contenia "certa combinació de substàncies químiques". Sens dubte, en la seva mateixa línia de coherència, solidaritat amb el medi ambient i sinceritat que va mostrar des dels seus primers dies.

Thomas Mighley no es va parar allí. Els anys 920, els refrigeradors acostumaven a ser terriblement perillosos, ja que utilitzaven gasos tòxics que, de vegades, es filtraven a l’exterior. En 1929, va haver una filtració d’un refrigerador a un hospital de Cleveland (Ohio) i va provocar la mort de més de cent persones. Mighley es va proposar crear un gas que fos estable, no inflamable, no corrosiu i que es pogués respirar sense problema. I sabeu què va inventar? Doncs els clorofluorocarbons, més coneguts com CFC.

Van començar a fabricar-se a principis de la dècada dels trenta, i se’ls va aplicar des dels acondicionadors d’aire dels automòbils als pulveritzadors de desodorants. Mig segle després es va saber que estaven destruint l’ozó de l’estratosfera. L’ozó és una forma d’oxigen en la qual cada molècula té tres àtoms d’oxigen en comptes dels dos normals. A nivell de la superfície terrestre és un contaminant, però allà dalt absorbeix la radiació ultraviolada. No és massa abundant. Si es distribuís de forma equitativa per l’estratosfera, formaria una capa de només uns dos mil·límetres d’espessor. Per això és tan fàcil de destruir.

Un sol quilo de CFC pot carregar-se 70 tones d’ozó atmosfèric. Per si no fos poc, perduren molt temps (aproximadament un segle com mitjana) i són, a més, grans esponges de la calor: una molècula de CFC és aproximadament deu mil vegades més eficaç intensificant l’efecte hivernacle que una molècula de diòxid de carboni. El més famós d’aquests productes va ser el freó, una marca comercial de DuPont. Al començament de la dècada dels 1970 es fabricaven cada any un milió de tones d’aquestes substàncies.

El TEL i els CFC, ¿no és per considerar-lo "el dimoni de l’ecologia"? Mighley mai no va arribar a assabentar-se del problema amb els CFC, doncs va morir molt abans que ningú s’adonés; però sí sabia allò del plom, que hem dit abans. Va morir en 1944. Després de quedar paralític per la polio va inventar un aparell que tenia una sèrie de corrioles motoritzades que li aixecaven i li giraven de forma automàtica en el llit. Va quedar embullat en els cordons quan la màquina es va engegar i va morir escanyat.

Anem a la fi de la dècada dels 1940. Entra en escena un pagès d’Iowa, estudiant graduat de la Universitat de Chicago anomenat Clair Cameron Patterson. Estava utilitzant un nou mètode de mesurament de l’edat de la Terra ideat pel seu director de tesi, en Harrison Brown, que utilitzava un isòtop del plom. Li va assegurar que amb el seu nou mètode seria bufar i fer ampolles. En realitat, a Petterson la feina li va dur set anys. El problema era que totes les seves mostres de roques acabaven contaminades. Molt contaminades. Gairebé totes contenien unes dues-centes vegades més plom de l’esperat, però no sabia la raó. I va pensar: on hi ha roques tan antigues com el Sistema Solar que haguessin preservat la seva composició química interna? Doncs els meteorits. Una idea enginyosa, oi?

Li va costar molt trobar mostres meteorítiques, així com perfeccionar la tècnica del Brown. I estava sobretot el problema que les mostres també quedaven invariable i inexplicablement contaminades amb grans dosis de plom atmosfèric quan les hi exposava a l’aire. Així que va decidir crear un laboratori esterilitzat. Hi ha qui diu que va ser el primer del món.

En la primavera de 1953 va anar amb les seves mostres al Laboratori Nacional d’Argonne de Illinois, on li van permetre utilitzar un espectrògraf de masses últim model, un aparell capaç de detectar i mesurar les quantitats minúscules d’urani i plom allotjades en cristalls antics. Es va posar tan nerviós quan va obtenir els seus resultats que es va anar dret a la casa d’Iowa de la seva infància i va dir a la seva mare que li ingressés en un hospital perquè creia estar sofrint un atac al cor.

Poc després, en una reunió celebrada a Wisconsin, Patterson va proclamar una edat definitiva per a la Terra de 4.550 milions d’anys, 70 milions d’anys més o menys. Avui acceptem com totalment vàlids aquests resultats.

Gairebé al mateix temps, va començar a interessar-se pel fet que hagués tot aquell plom en l’atmosfera. Es va quedar sorprès en assabentar-se que el poc que se sabia sobre els efectes del plom en els humans era gairebé erroni o enganyós… cosa no ha de sorpredre si tenim en compte que, durant quaranta anys, tots els estudis sobre els efectes del plom els havien pagat en exclusiva els fabricants d’additius de plom.

En un d’aquests estudis, un metge no especialitzat en patologia química va emprendre un programa de cinc anys en el qual es demanava a voluntaris que aspiressin o ingerissin plom en quantitats elevades. Després els examinava l’orina i els fems. Desgraciadament, el plom no s’excreten del cos, sinó que s’acumula més aviat en els ossos i a la sang —per això és tan perillós— i ni els ossos ni la sang es van examinar. En conseqüència, es va atorgar al plom el vistiplau sanitari.

Patterson no va trigar a comprovar que havia moltíssim plom en l’atmosfera (encara segueix havent-lo, doncs el plom tot gairebé no es va) i que aproximadament un 90% d’ell semblava procedir dels tubs d’escapament dels cotxes; però no podia demostrar-lo. Necessitava trobar un mitjà de comparar els nivells actuals de plom en l’atmosfera amb els quals havia abans de 1923, quan va començar a produir-se a escala comercial plom tetraetílíc. Còm mesurar una cosa així?

En llocs com Groenlàndia, la neu s’acumula en capes anuals diferenciades. Les diferències estacionals de temperatura produïxen lleus canvis de coloració de l’hivern a l’estiu i conté també bombolletes de l’ambient en el moment que es va dipositar. Doncs bé, a Patterson se li va acudir que els testimonis de gel podrien aportar la solució. Però no només des de l’època que buscava: podia determinar les concentracions globals de plom atmosfèric en qualsevol període al llarg de centenars i fins a milers d’anys. La idea es va convertir en la base dels estudis de testimonis de gel, en els quals es dóna suport gran part de la investigació climatològica moderna. Altra idea enginyosa, veritat?

I llavors va fer el descobriment: abans de 1923 gairebé no hi havia plom a l’atmosfera i aquests nivells havien anat augmentant constant i progressivament des de llavors. A partir d’aquest moment, va lluitar amb molta força per aconseguir que es retirés el plom de la benzina. I es va convertir en un crític constant, i sovint eloqüent, de la indústria del plom i dels seus interessos.

Però l’empresa Ethyl era molt poderosa i amb molts amics en llocs elevats. Entre els seus directius havien figurat el magistrat del Tribunal Suprem Lewis Powell i Gilbert Grosvenor de la National Geographic Society. Aviat van retirar a Patterson part dels fons amb que finançava la seva investigació i cada vegada li va resultar més difícil aconseguir-los. L’Institut Americà del Petroli va cancel·lar un contracte d’investigació que tenia amb ell i el mateix va fer el Servei de Salut Pública d’Estats Units, un organisme oficial suposadament neutral.

Patterson va anar convertint-se cada vegada més en un problema per a la seva institució, i els membres del consell d’administració de l’Institut Tecnològic de Califòrnia van ser objecte de repetides pressions de directius de la indústria del plom perquè li fessin callar o prescindissin d’ell. Segons deia en l’any 2.000 Jamie Linconl Kitman a The Nation, executius de la Ethyl es van oferir presumptament a finançar una càtedra en l’institut "si es manava a Patterson fer les maletes". Es va arribar a l’absurd d’excloure-li d’una comissió del Consell Nacional d’Investigació que es va crear en 1971 per a investigar els perills de l’enverinament amb plom atmosfèric, encara que era en aquells dies l’especialista més destacat del país en plom atmosfèric.

Per a gran honra seva, Patterson es va mantenir ferm. Finalment, gràcies als seus esforços, es va aprovar la Llei d’Aire Net de 1970 i acabaria aconseguint que es retirés del mercat tota la gasolina emplomada en Estats Units en 1986. Gairebé immediatament es va reduir en un 80% el nivell de plom en la sang dels nord-americans. Però, com és per a sempre, els habitants actuals del país tenen unes 625 vegades més plom en sang del que tenien els que van viure en el país fa un segle. Tanmateix, EEUU va trigar 44 anys a prohibir el plom en la pintura i fins a 1993 no es van prohibir les soldadures de plom, malgrat la seva toxicitat alarmant. Clair Patterson va morir dos anys després, en 1995.

Coneguts Patterson i Mighley, com creieu que es va recompensar a un i a un altre pels seus grans descobriments i accions? En 1941, l’American Chemical Society va concedir a Mighley el seu màxim guardó, la Medalla Priestley, i posteriorment va rebre la Medalla Willard Gibbs en 1942. També li van donar títols honoraris i va ser membre de la National Academy of Sciences. En 1944, va ser president de l’American Chemical Society.

Patterson, per la seva banda, no es va fer famós. Ni tan sols va aconseguir que li fessin massa cas malgrat mig segle de treballs coherents i cada vegada més abnegats. I això que podria afirmar-se que va ser un dels geòlogos més influents del segle XX i un referent en el que a ecologia i tota la filosofia que comporta es refereix. Probablement, hauria d’haver-se dut dos Premis Nobel: el de Física, per posar definitivament l’edat a la Terra i el de la Pau, per aconseguir que no fiquin més plom al nostre cos. La majoria dels textos de geologia ni li esmenten. Dos llibres recents de divulgació sobre la història de la datació de la Terra fins i tot escriuen malament el seu nom. A principis de 2000, un crític que feia una recessió d’un d’aquests llibres a la revista Nature, va cometre, a sobre, l’error de creure que Patterson era una dona.

No us sembla que tots tenim un deute amb Patterson?

 
Font:
“Una breve historia de casi todo”, Bill Bryson

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.