Aquests científics estan guillats



 

Article traduït per Rafel Marco i Molina 

My E-Mail Address Twitter Facebook

Potser el títol no es correspongui amb
allò que us vull contar en la nostra història d’avui. Per una
banda, us vull explicar a les dones com pot ser de perillós tenir un
xicot biòleg i apassionat, i per l’altra, vull contar als homes els
perills de tenir com a padrí de noces a un paleontòleg igual
d’apassionat.

[@more@]

Comencem
pel biòleg.

Som
a la dècada dels 40, a la sala d’actes de la Universitat de Cornell,
en una classe de biologia. Són les vuit del matí i els alumnes
tracten de concentrar-se. A la majoria dels estudiants la introducció
a la genètica de la mosca de la fruita els venia coster. Hi ha una
alumna anomenada Lotte Sielman que està prou desperta com per sentir
al professor, que diu:

–Tenim
un alumne que ja ha publicat alguns estudis sobre això: George
Streisinger. On és?

I
ningú contesta. Streisinger era encara al llit. El segon cop que va
sentir el cognom, la Lotte el va recordar. Era el company de pis del
seu xicot. L’hi havia descrit com a un "guillat" i
probablement, segons deia el mateix nuvi, a la Lotte li cauria molt
bé. Tan bé li va caure que va acabar casant-se amb aquell guillat
(després de deixar el nuvi, esclar). Anys abans, Streisinger havia
aprovat una prova excepcionalment dura per a entrar al Bronx High
School of Science, institució per on havien passat, ni més ni
menys, que sis Premis Nobel.

Streisinger
era un naturalista nat. De petit, a Budapest, es passava les tardes
caçant papallones o tenint cura dels coloms que el seu pare criava
al terrat del seu edifici. Va haver d’abandonar-les el 1939, ja que
el govern hongarès havia aprovat les lleis antisemites. La seva
futura esposa havia fet el mateix, de Munic, un any abans.

El
divertit de la història és la relació que va haver entre ambdós,
en la qual el seu treball com a investigadors interaccionava amb les
seves vides. Quan la Lotte se’n va anar a Colorado per passar les
vacances amb la seva família, Streisinger li va fer a mans uns
plàtans i unes provetes perquè li cacés mosques de la fruita. Quan
van començar a sortir, solien assistir a concerts de música de
cambra o a fer tombs per observar ocells. La Lotte recorda que les
seves cites sovint acabaven a un entorn molt romàntic: una bassa
dels encontorns, a la qual en George “m’hi portava perquè observés
els rituals d’apariament de granotes i salamandres". Us imagineu
la situació?

El
George es va traslladar a Indiana per treballar amb Salvador Luria,
mentre que la Lotte es va quedar a Ítaca estudiant el seu màster.
Sempre que podia, el nostre home recorria, fent autoestop, més de
220 kilòmetres (meitat d’anada i meitat de tornada) per anar a
veure-la.

La
pregunta és: qui és el guillat, ell per ser com era o ella per
aguantar-lo?

Anem
a l’altra història. En els moments de descoberta, els científics
obliden les convencions socials. Una parella s’anava a casar el 1924.
El casament no és l’essencial, sinó el que va passar amb el padrí
mentre s’estava vestint. Abans de presentar-vos-el, he de posar-vos
en antecedents.

En
aquella època era a bastament sabut que Darwin havia conjecturat, al
seu llibre L’origen de l’home, que la nostra espècie s’havia
originat a l’Àfrica. La raó era que els nostres parents més
propers, els goril·les i els ximpanzés, es trobaven allà. Però no
era més que un pressentiment i no hi havia fòssils que ho
corroboressin. Entre nosaltres i l’avantpassat comú que havíem
d’haver compartit amb els grans simis, un ancestre amb més aspecte
de simi que d’humà, s’obria una gran escletxa.

D’altra
banda, és fàcil d’admetre l’evolució en les altres espècies, però
no en nosaltres. Hi ha qui admet tranquil·lament que els mamífers
van evolucionar a partir dels rèptils, però encara avui els costa
d’acceptar que nosaltres hàgim evolucionat des d’una altra espècie.
Animats per la creença religiosa que l’ésser humà és un objecte
especial de la creació, es resisteixen a acceptar que som un
producte del procés cec i mecànic de la selecció natural. Si això
és així avui dia, imagineu en aquella època. Així mateix, he de
recordar que un any després del que contava, en 1925, el professor
John Scopes fou jutjat i trobat culpable de violar la Llei Butler de
l’estat de Tennessee, on ensenyava. Curiosament, aquella llei
prohibia, no ja ensenyar l’evolució en general, sinó la sola idea
que els humans havien evolucionat.

Doncs
bé, el padrí del casament era un jove professor d’anatomia de la
Universitat de Witwatersrand, anomenat
Raymon
Dart
.
Poc abans, un antropòleg aficionat havia fet córrer la brama que
estava recercant "troballes interessants" per omplir un nou
museu d’anatomia. Mentre es vestia per a l’esdeveniment, el carter li
va portar dues caixes de roques –les quals contenien ossos–
excavades en una pedrera de calcària propera a Taung. Ell mateix ens
explica què va passar:

Tan
aviat com vaig aixecar la tapa, una esgarrifança d’excitació em va
recórrer el cos. En la part superior de la roca hi havia el que sens
dubte era el motlle superior d’un crani. Si hagués sigut el motlle
endocranial fossilitzat de qualsevol espècie de simi, hauria sigut
un gran descobriment, ja que mai abans s’havia trobat trobat res
semblant. Però vaig saber des del primer moment que el que tenia
entre les meves mans no era pas un cervell antropoide normal i
corrent. El que tenia, en sorra consolidada amb calcària, era la
rèplica d’un cervell tres vegades més gran que el d’un babuí i,
considerablement, més gran que el d’un ximpanzé adult. Podia
apreciar-se amb claredat la singular imatge de les circumvolucions i
solcs del cervell i els vasos sanguinis del crani.

No
era prou gran per a un home primitiu, però fins i tot per a un simi
era un cervell gros i voluminós i, el que era més important, el
prosencèfal era tan gran i havia crescut tant cap a enrere que
cobria gairebé completament el rombencèfal.

Hi
hauria allà, entre aquell munt de roques, alguna cara que es
correspongués amb el cervell? Vaig escorcollar febrilment les
caixes. El meu afany es va veure recompensat, ja que vaig trobar una
gran pedra amb una depressió on encaixava el motlle perfectament.
Vagament visible a la pedra havia el perfil d’un tros de crani i,
fins i tot, la part posterior de la mandíbula inferior i un alvèol
d’una dent que em deia que el rostre devia trobar-se per algun lloc
del bosc […]

Vaig
romandre a l’ombra, sostenint el cervell amb la mateixa cobdícia que
un avar abraça el seu or, mentre que la meva ment es dispersava.
Tenia, d’això n’estava segur, una de les troballes més importants
que mai s’havia portat a terme en la història de l’antropologia. La
desacreditada teoria de Darwin que els antics progenitors de l’home
probablement havien viscut a l’Àfrica em va venir a la ment. Anava a
ser jo l’eina que enganxés la seva "baula perduda"?

El
que havia trobat Raymon Dart era el primer espècimen d’allò que
avui coneixem com
Australopithecus
africanus
.
Durant els tres mesos següents, Dart va realitzar una meticulosa
dissecció de la roca amb l’ajuda d’unes agulles de fer calça
esmolades, que va manllevar de la seva dona, amb les quals va
aconseguir revelar el rostre complet. Era la cara d’un nen, que avui
és conegut com el
nen
de Taung
,
i on es podien veure les dents de llet, fins i tot alguns molars
incipients. L’interessant era la barreja de caràcters de simi i
d’humà que el van convèncer totalment que havia ensopegat amb les
albors de l’ascendència humana.

Però
bé, tornem-hi, a aquell moment. Amb aquests pensaments hi navegava
quan…

Aquestes
agradables tribulacions van ser interrompudes pel nuvi, que
m’estirava de la màniga.

–Per
Déu, Ray–, em va dir, mentre intentava reprimir la urgència
nerviosa de la seva veu.
Has d’acabar de vestir-te immediatament, o hauré de buscar-me un
altre padrí. El cotxe nupcial arribarà en qualsevol moment.

Fonts:
Una
historia de la biología según el conejillo de indias
, Jim
Endersby
Por qué la teoría de la evolución es verdadera,
Jerry A. Coyne



Article
traduït per Rafel
Marco i Molina

Correu
electrònic:

marcoimolina@gmail.com

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.